he anat a una defensa de tesi d’una antropòloga social, si és que se’n diu així d’una dona que estudia antropologia social. la tesi era sobre els acolliments a catalunya. he decidit anar-hi per xafarderia, perquè no té cap relació amb la meva feina.
els nens desamparats, és a dir, que per raons diverses no poden ser atesos per les seves famílies biològiques, són tutelats per la generalitat. aleshores la generalitat pot decidir que visquin en un centre d’acollida o bé amb una família acollidora.
la durada de l’acolliment està només determinada per l’estat de la família biològica. tan aviat com pugui fer-se càrrec del seu fill, l’acolliment acaba. mentre dura l’acolliment la generalitat té la tutela dels nens acollits, i les famílies acollidores en tenen la guarda. això vol dir que són responsables del dia a dia del nen de manera indefinida. mentre dura l’acolliment els nens poden tenir visites amb els pares biològics, estipulades pels serveis socials.
des que un nen és desamparat fins que va a viure amb una família poden passar anys. la durada d’un any és diferent per un adult que per un nen. un any o dos o tres és un temps que es va fen cada cop més curt quan et vas fent gran. per un adult, els anys passen molt ràpid. per un nen petit un any o dos anys poden representar mitja vida. i això és molt temps esperant. això demostra que el procés d’acolliment està pensat i disenyat per adults, sense tenir en compte el punt de vista dels nens, que són els que en reben totes les conseqüències.
la confidencialitat que aplica la generalitat sobre aquest tema és infinita. la investigadora no ha pogut aconseguir dades sobre les característiques dels acolliments. tota la informació del treball l’ha aconseguit a base d’entrevistes amb famílies acollidores, amb famílies biològiques, i amb treballadors socials. no hi ha manera de tenir cap dada sobre la durada dels acolliments, ni sobre la proporció de famílies biològiques que es recuperen, o el nombre d’acolliments en el temps, el nombre de nens susceptibles de ser acollits, res de res.
diuen que la raó d’aquesta confidencialitat és la protecció dels nens. però a mi em sembla que és a ells mateixos a qui es volen protegir. de la mateixa manera que es permet fer servir els historials clínics dels malalts per la recerca, s’hauria de permetre fer servir les memòries dels acolliments. aquestes dades que tan curosament protegeixen servirien d’eina bàsica per evaluar els procediments actuals i potencialment oferir propostes de millora. la meva conclusió és que alguna cosa deuen voler amagar.
la sorpresa l’he tingut quan un membre del tribunal ha dit que els nens acollits tenen uns drets diferents que els fills biològics dins la família acollidora. com a únic exemple ha dit que els nens acollits no tenen dret a l’herència.
a veure: si decideixes acollir un nen ho fas perquè el vols tractar igual que a un fill. llavors, tu com a pare pots decidir quins drets li vols donar. hi ha coses que no pots fer per molt que vulguis: no li pots donar el teu dna per raons físiques, no li pots donar el teu nom per raons burocràtiques. però els drets dins la família són decisió de la família i no tenen perquè ser diferents. i l’herència és un d’aquests drets que la família ha de decidir.
una altra qüestió és si els pares acollidors volen tractar als nens acollits com als seus propis fills. però si volen, poden.
--------------------
fa un any parlava del planeta pp. per pura casualitat avui els temes coincideixen bastant.
.jpg)