dilluns, de maig 23, 2022

divendres, de maig 13, 2022

stardate: segunda casa



¿Por qué vivimos tan dolorosamente en nuestras ficciones? ¿Por qué sufrimos tanto por cosas que nosotros mismos nos hemos inventado?

Cuando veo a otra gente consiguiendo lo que quiere, a codazos, exigiendo las cosas, decido que prefiero pasarme sin ellas. Me alejo, avergonzada de la necesidad, de la mía y la de los demás.

Cuando te han criticado siempre, desde antes de lo que alcanzas a recordar, es casi imposible situarse en el tiempo o en el espacio anterior a la crítica: es decir, creer en tu propia existencia. La crítica es más real que tu misma: de hecho parece que es lo que te ha creado.

Lo que menos entendía de todo era qué es la libertad y cómo alcanzarla. Yo la veía como un simple desbrochar un botón, una liberación, cuando en realidad -como tú bien sabes- es el dividendo generado de la obediencia continua de las leyes de la creación y su dominio. Los dedos del pianista, rigurosamente entrenados, son más libres de lo que lo será jamás el corazón esclavizado del amante de la música.

Me costaba mucho sentir respeto por nada, dije, y me rebelaba instintivamente contra aquello que se me presentaba como fijo o inamovible.

Creo que tengo la obligación de dejar que te vayas -dije, después de pensarlo bien-, pero si eso no sale bien, creo que tengo la obligación de hacerme responsable de ti para siempre.

Pero Kurt no era débil: los hombres nunca lo son. Unos reconocen su fuerza y la utilizan para hacer el bien; otros son capaces de conseguir que su voluntad de poder resulte atractiva, y otros recurren al engaño y la connivencia para gobernar un egoísmo que a ellos mismos les asusta un poco.

... en cierto modo intentaba liberarla de misma, cuando lo que ella necesitaba era llevarse una parte de mí.

... el principio fundamental que había empleado en la educación de mu hija había sido sencillamente hacer con ella lo contrario de lo que habían hecho conmigo.

La cualidad que sentía que me faltaba era la autoridad, porque casi todo lo parece.

En el pasado se erizaba como un puercoespín y me atacaba con todas sus púas cuando intentaba darle alguna muestra física de cariño y eso me hizo desarrollar la costumbre de no tocarla demasiado, hasta que al final ya no sabia de quién de las dos procedía este comportamiento tan poco expresivo.

Yo necesito llegar a la verdad de las cosas y cavar y cavar hasta sacarla a la luz dolorosamente: otra cualidad perruna.

... había aprendido que era ingenua esperar que los demás me permitieran cambiar cuando eso cambios chocaban directamente con sus propios intereses, y la revelación de que mi vida entera, aparentemente construida sobre el amor y la libertad de elección, era en parte una fachada que ocultaba el egoísmo más cobarde me sacudió en lo más hondo. No hay límite, dije, a lo que ciertas personas son capaces de hacerte si las ofendes o les quitas lo que quieren, y el hecho de que en determinado momento queramos o elijamos relacionarnos con esas personas es uno de los principales misterios y tragedias de la vida.

¿Por qué era tan difícil convivir a diario con los demás y seguir recordando que no eras como ellos y que esa era tu vida única y mortal?

Si tratáramos cada momento como una situación permanente, un lugar en el que quizá nos podríamos ver obligados a quedarnos para siempre, qué distintas serían la mayor parte de las cosas que abarca ese momento! Puede que las personas más felices sean las que, en general, se adhieren a este principio, las que no utilizan el momento como aval de un préstamo, sino que lo dotan de cosas que pueden extenderse razonablemente a otros momentos sin causar ni sufrir daño y destrucción, aunque hace falta una disciplina y un grado altísimo de frialdad puritana para vivir así.

Creía en la trama de la vida y tenía la certeza de que a todos nuestros actos se les asigna un significado, de un modo u otro, y que las cosas al final -aunque cuesten mucho- salen bien.

¿Tiene la catástrofe el poder de liberarnos, Jeffers? ¿La intransigencia de lo que somos puede romperse a consecuencia de un ataque tan violento como para garantizar que sobrevivamos solo a duras penas?

No puedes tener por mascota una serpiente ...

Ojalá que algo pudiera decirnos con antelación a qué partes de la vida prestar atención.

Buena parte de nuestros sentimientos son ilusiones.


 

dimarts, de maig 03, 2022

stardate: la canya rebel

 




Des dels primers anys de la meva joventut pensava que cada persona té la seva no man's land, de la qual cadascú n'és plenament l'amo. Hi ha una vida visible a tothom, i una altra que només pertany a un mateix i de la qual ningú no en sap res. Això no vol dir en absolut que, des del punt de vista ètic, una sigui moral i l'altra immoral, o, des del punt de vista de la policia, una sigui autoritzada i l'altra no. Però l'home de temps en temps viu sense control, en llibertat i secret, sol o amb algú, un cop al dia, un vespre a la setmana o un dia al més; viu aquesta seva vida secreta i lliure d'un vespre (o un dia) a l'altre, i aquestes hores tenen continuïtat, subsisteixen.
Aquestes hores poden o bé afegir alguna cosa a la vida visible, o bé tenir un significat independent; poden ser alegria o necessitat, o costum, però per al redreçament de la "línia general" són necessàries. Si la persona no fa ús d'aquest seu dret o se'n veu privada per circumstàncies externes, vindrà el dia en que descobrirà amb estupor que en la vida no s'haurà trobat amb si mateixa, i aquest pensament té alguna cosa de melangiós. Em fa pena la gent que només es troba sola a la cambra de bany i no en cap altre lloc ni temps.

dimarts, de març 29, 2022

stardate: malalties mentals










no m'han agradat gens

perque construeixen una trama enganyosa 

que nomes s'explica per una malaltia mental.

mes que misteri fan pena



divendres, de març 11, 2022

dissabte, de març 05, 2022

stardate: bluets

 




El semicercle d'oceà de color turquesa encegador és l'escena primigènia d'aquest amor. Que aquest blau existeixi fa que la meva vida sigui important, només pel fet d'haver-lo vist. Haver vist aquestes coses precioses. Trobar-se a un mateix allà al mig. Sense triar-ho. Vaig tornar-hi ahir i, de nou, vaig quedar-me dreta damunt les muntanyes.

M'ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent.

Però, fet i fet, per què preocupar-se dels diagnòstics, si un diagnòstic no és altra cosa que una reformulació del problema?

El DJ va posar 'River', i va dir que la seva grandesa raïa en el fet que cap dona no ho havia dit abans, tan clarament i sense demanar disculpes: sóc difícil de tractar, sóc egoista i estic trista. Progrés!, vaig pensar. I aleshores va sonar el vers següent de la cancçó: I ara me n'he anat i he perdut el millor amor que he tingut mai.

... un terapeuta em dirà: Si not 'hagués mentit, seria una persona diferent de la que és. Està mirant de fer-me veure que tot i que estimava aquest home, del tot, per qui era, en realitat era incapaç de veure l'home que en realitat era, o és.

He intentat, durant un temps, trobar dignitat en la meva solitud. M'ha semblat difícil.

"La vida és un tren d'estats d'ánim, com un enfilall de vidrets, i mentre hi passem, els vidrets resulten ser lents de molts colors que pinten el món amb la seva pròpia tonalitat i, cadascun, mostra només el que hi ha dins el seu docus," va escriure Emerson. Quedar-se atrapar en qualsevol d'aquests vidrets, sigui de la tonalitat que sigui, pot ser mortal.

... un metge jove, a dins, em va demanar que avalués el meu dolor en una escala de l'1 al 10; em vaig quedar perplexa, com si no hagués de ser allà de cap manera; "6" vaig dir; apunta "8", va dir-li ell a la infermera, perquè les dones sempre subestimen el seu dolor. Els homes sempre diuen "11", va dir-me.



dilluns, de febrer 07, 2022

stardate: apeirògon






No s'acabarà fins que parlem.

Aperirògon: una forma amb un nombre costats infinit i numerable.

Del grec, apeiron: sense límits, sense fi. Al costat de l'arrel indoeuropea de per: intentar, arriscar.

Per a ell tot encara es reduïa a l'Ocupació. Era un enemic comú. Destruïa tots dos bàndols. Ell no odiava els jueus, deia, ni odiava Israel. El que detestava era estar en un país ocupat, la humiliació que això representava, l'escanyament, la denigració diaria,la vexació. No hi hauria res segur fins que això s'acabés.

Sobre l'escriptori tenia enganxat un vers que recordava del poeta persa Rumi: Ahir jo era el llest i volia canviar el món. Avui sóc savi i he començat a canviar-me a mi mateix.

Aquests joves israelians es negaven a lluitar a Cisjordània i a Gaza, no pas pensant en els palestins, sinó en la seva gent. Nosaltres tampoc no actuàvem per salvar vides israelianes, sinó per evitar el sofriment dels palestins. Érem egoistes, tots dos bàndols, i és natural; per què no ho hauríem de ser?

Rumi, el poeta sufí, va dir una cosa que sempre tinc present: Més enllà del que està bé i el que està malament, hi ha un camp; trobem-nos-hi.

Satyagraha: la revelació de la veritat i l'enfrontament a la injustícia amb mitjans no violents.

Mitjançant micròfons accionats amb làser, els científics alemanys van determinar que les plantes i els arbres emeten gasos quan perceben que els ataquen. Aquests gasos, al seu torn, produeixen ones sonores que es registren en un nivell inaudible per a res que no siguin les màquines més sensibles.

Els científics, a l'Institut de Física Aplicada de la Universitat de Bonn,  van suggerir que les flors emeten un gemec quan els tallen les fulles, que els arbres es poden avisar entre ells quan s'acosta un aixam d'insectes i que l'olor de l'herba acabada de tallar ve d'un sistema de secreció de l'interior dels brins d'herba.

En un assaig del 1940, G.H. Hardy va escriure: els patrons del matemàtic, com els del pintor o els del poeta, han de ser bells; les idees, com els colors o les paraules, han d'encaixar d'una manera harmoniosa. La bellesa és la primera prova: al món no hi ha un lloc permanent per a les matemàtiques lletges.


diumenge, de gener 23, 2022

diumenge, de gener 09, 2022