dimarts, de maig 31, 2011

stardate: maig

avui s'acaba el maig. per fi. ha estat un mes massa llarg. massa ple de coses. massa ple d'emocions. massa trist.

pensant que avui això ja s'acaba em vull acomiadar del maig. em venen ganes de música. però només se m'acuden cançons tristes.








tinc ganes de juny.

diumenge, de maig 29, 2011

stardate: pedaços



jo estic feta d’una manera que davant d’un problema m’he de posar a fer alguna cosa. no em puc quedar només mirant com passa. encara que a vegades he confessat que davant d’un problema he deixat passar el temps, de fet ho feia perquè no aconseguia trobar res a fer per a solucionar-lo. deixava passar el temps però no sense fer absolutament res. el temps passava mentre no se m’acudia res a fer.

per això em va agradar el post que proposava solucions davant la indignació. aquell del que vaig parlar en l’entrada anterior. i suposo que per això hi he continuat pensant. per arribar a la conclusió de que tot el que proposa són pedaços.

respecte al mercat laboral, aquest contracte únic que comença flexible i que es va tornant més protector amb el temps és una idea nova i sobretot teórica. els que ofereixen contractes als treballadors són uns personatges que estan acostumats des de fa molt temps a oferir el mínim per obtenir el màxim. si no canvien els personatges, no entenc com els podem fer canviar el comportament.

respecte a la vivenda, clarament la solució ha de passar per fer-la disponible a tothom. però com es pot convèncer als propietaris de que lloguin els pisos a preus baixos? si la única raó de llogar un pis és per fer negoci!


respecte a l’educació, el pedaç que ofereix és totalment inútil. ja se sap el que es necessita. la qüestió és com s’obté. i aquí aplica la mateixa explicació: els proveidors de l’educació pensen (pensem) sobretot en el que rebem i no gaire en el que produïm. i amb això en tenim prou per satisfer el sistema tal com és ara.

la solució arribarà quan trobem una manera de trencar les inèrcies del passat. de canviar la manera de fer en el món laboral, en la vivenda, en l’educació, i en moltes altres coses. sobretot en el món financer i en l’administració.

posant pedaços només allargarem l’agonia.

divendres, de maig 27, 2011

stardate: indignació



degut al meu recent viatge extraterrestre, no he estat gaire al tanto de les acampades i de les reinvidacions dels indignats. mentre era a l’altre planeta només vaig veure algunes fotos als diaris i vaig llegir poc. vaig entendre que el moviment era relativament petit i vaig decidir no fer-ne gaire cas.

al tornar n’he sentit parlar més. veig que el facebook cada dia en va més ple. he tingut raons per interessar-me’n però no les he volgut acceptar. i ara llegeixo això. m’ho he mirat amb excepticisme. i al final m’ha fet pensar.

segueixo pensant que aquest moviment no és capaç d’atacar, i encara menys vèncer, l’arrel del problema. però potser és el començament d’una nova revolució. una que tingui un efecte tan gran com va tenir la introducció del capitalisme. una revolució que encara no entenem com ha de ser, ni on ens ha de portar. al menys jo. però espero que ens porti pel bon camí.

dimecres, de maig 25, 2011

stardate: ego?



- digui?
- amb qui parlo?
- ??? digui?
- sóc joan, el pianista, amb qui parlo?
- perdona?
- és el 633 333 333?
- sí
- sóc el pianista.
- i què vols?
- és que he trobat aquest número escrit en un paper ...
- ...

la veritat és que no recordo com va acabar la conversa exactament, però va seguir sent totalment surrealista.

a veure: si tens amics a casa, i quan marxen trobes un paper que no és teu, amb un número de teléfon escrit que no saps de qui és ni perquè hi és... per què collons hi truques? 

dilluns, de maig 23, 2011

stardate: de 3 a 1



tenia tres grans problemes. eren coses que em feien patir perquè no sabia què fer. no sabia si hi podia fer alguna cosa per col·laborar en la sol·lució, o si no hi podia fer res i només havia de deixar que el temps anés passant. per això patia.

vaig fer una llista dels meus tres problemes. sí. això meu de les llistes és una mica patològic, ho reconec. aquesta llista només em servia per recordar-me que hi havia tres grans qüestions a la meva vida que no sabia respondre. què podia fer en cada un dels tres casos? hi podia fer alguna cosa relevant? o només havia d’esperar?

amb el temps em vaig anar decantant cap a la segona alternativa. potser per no haver fet res fins aleshores (mentre lidiava amb el dilema) vaig acabar convençuda de que no calia fer res, o ben poc, perquè jo no podria canviar res. i això em va permetre viure amb una certa tranquil·litat mentre els tres problemes van perdurar.

el temps ha anat passant i dos dels problemes s’han esvaït, han desaparegut. ja no hi són i per això els he esborrat de la llista. ara a la llista només n’hi queda un de problema. de fet ja no tinc llista. ara ja no em cal (menys mal! sinó hauria d’anar directe al psiquatre!) però el problema que persisteix s’està fent gran. molt gran. o al menys jo el sento així.

el que em fa patir segueix sent el decidir si hi puc fer alguna cosa per sol·ucionar-ho. què hi puc fer? només esperar? és el mateix problema d’abans. la paradoxa és que abans aquest problema el vivia multiplicat per 3 i el patia menys que ara que és un sol. coses estranyes que té la vida.

dissabte, de maig 21, 2011

stardate: anada i tornada




quan la vaig veure vaig pensar que m’agradaria molt anar-hi. quan li ho vaig comentar em va dir: vols que t’hi convidin? i vaig dir que sí. al cap de poc temps m’arribava la invitació i jo contenta com un gínjol vaig acceptar-la.

encara faltaven mesos per anar-hi, i em feia molt il·lusió pensar-hi. però la vida va donant voltes i quan s’acostava el dia les coses es van anar complicant. es van complicar tant que el dia abans de marxar pensava que hagués donat el que fos per no haver d’anar-hi. tenia masses coses pendents, tenia masses compromisos, ...

ara ja és quasi bé hora de tornar i me n’alegro molt d’haver vingut. ha estat com un viatge a un altre planeta. per uns dies he viscut en una altra realitat i m’he oblidat quasi del tot de la ‘meva vida normal.’ ara que em preparo pel viatge de tornada, ja la començo a tenir present de nou.

i quan arribi a la ‘meva vida normal,’ potser recordaré penjar l’entrevista aquella, o potser no ... ja ho anirem veient!

dijous, de maig 19, 2011

dimarts, de maig 17, 2011

stardate: entrevista



em fan una entrevista
la publiquen en una revista
la revista amb l’entrevista és embustiada per tot arreu
la revista amb l’entrevista arriba al portal de casa meva
la revista amb l’entrevista sobresurt de cada una de les bústies
els fulls de la revista amb l’entrevista serveixen per cobrir les bústies mentre uns pintors repassen el sostre i les parets de l’entrada de l’edifici




coses que només passen una vegada a la vida!

diumenge, de maig 15, 2011

stardate: bruxa




m’han dit que quan en un lloc les desgràcies s’hi repeteixen a portugal recomanen que es busqui una ‘bruxa,’ que no és altra cosa que una bruixa, perquè faci fora totes les energies negatives.

i m’ho han dit perquè els ha semblat que el meu entorn la pot necessitar.

jo no sé on es troben les bruixes. però m’agradaria ser-ne una ... potser ja ho sóc. però m’agradaria tenir aquest efecte que diu que tenen les bruixes a portugal.

divendres, de maig 13, 2011

stardate: morts




què se’ls pot dir a uns pares que acaben de perdre a un fill? fa uns dies que hi dono voltes. no hi ha res que no sigui obvi. no hi ha res que serveixi per res. no hi ha res que pugui fer res.

massa gent es queda callada. no saben què dir. jo no em volia quedar callada. tenia la meva frase preparada. la vaig dir. i ja no vaig poder parlar més.

aquests pares parlen. diuen que no es poden explicar com poden passar aquestes coses. els sembla com un malson. no pot ser que ja no hi hagi de ser més. i quan es troben amb més intimitat t’expliquen les últimes hores, els últims dies.

i també diu: quina puta merda!

i jo penso: ei! això m’ho has copiat! jo fa dies que m’ho repeteixo!
(vet aquí el post anterior, on havia suavitzat una mica l’expressió)

però no es pot comparar de cap manera. perdre un pare es llei de vida. és com sempre hauria de ser. perdre un fill no hauria de passar mai.

i te l’ensenyen, com era de jove, i guapo, i fort i feliç. i ja no hi és.

una altra absència ...

dimecres, de maig 11, 2011

stardate: quina merda!



fa dies que aquesta és una expressió recurrent dins el meu cap.

a vegades passen coses que no ens agraden. que no les triariem mai.

amb el temps aprenem a reaccionar. racionalitzar-ho. pensar que davant d’allò inevitable no cal malgastar cap energia. canalitzar les emocions. controlar-nos.

però quan en pocs dies s’acumulen ... quina merda!

la intenció és seguir racionalitzant-ho. controlant. però no em surt res més ... quina merda!

dilluns, de maig 09, 2011

stardate: un somni



vaig tenir un somni. fa molts anys. però no l’he oblidat mai. encara ara em fa por.

jo estava en un lloc molt familiar. era un lloc on sempre m’havia fet una mica de por ser-hi. em perseguia una persona. és clar que la coneixia.

em girava i la veia. amb una cara bella, amorosa em deia: vine. i era tot el que jo volia. perquè en aquell lloc no hi volia estar sola. però quan m’hi acostava la seva cara canviava. era la mateixa persona però ara la seva cara era terrorífica. m’espantava tant que em posava a córrer per allunyar-me’n. i ella em seguia. i quan em girava la tornava a veure bella i amorosa que em cridava. i jo hi volia anar. i quan ho feia tornava la terrible imatge que em feia marxar correns ...

un somni circular que passava en un lloc circular. i que mai m’he pogut treure del cap. i ara menys.

dissabte, de maig 07, 2011

stardate: alguns records



hi ha records que són com carícies
algunes persones deixen records així
m’agradaria que els meus també ho fossin

dijous, de maig 05, 2011

stardate: per viure



tinc la sensació de que m’he passat la vida buscant una bona estratègia per viure. i tinc la impressió que, encara que no hagi trobat una estratègia òptima, he anat millorant. i vaig fent.

intentant separar allò que depén de mi del que no depén de mi. no deixant de fer allò que trobo que és bo quan depén de mi. acceptant el que no depén de mi. procurar no fer-me mal i sobretot: procurar no sentir el mal que em puguin fer.

i ja està. crec. la resta és fullaraca. no serveix per res.

dimarts, de maig 03, 2011

stardate: coses



és difícil saber com reaccionar davant de coses que passen poques vegades a la vida. encara és més difícil reaccionar davant de coses que passen per primera vegada.

fa mal quan em sento abandonada. però fa menys mal si m’abandona algú sense que ho hagi triat que si m’abandona algú perquè ho ha triat així. deu ser perquè la mort no em fa por.

escrius un post, un comentari, una resposta a un comentari, ... i no saps si mai ho llegirà ningú. però és igual. em quedo tranquil·la perquè ja ho he dit. té un valor que és el que li dono jo. com a mínim.

no estic sola. em tinc a mi. em considero bona companyia. i espero que duri!

avui no dono més de sí.

diumenge, de maig 01, 2011

stardate: croquetes de pollastre a l’ast



no he posat mai cap recepta de cuina al blog, perquè considero que no tinc gaire a aportar en aquest camp. però avui m’hi poso, perquè tinc el cap massa ple d’altres coses i no tinc ganes ni de pensar-les ni d’escriure-les.

doncs bé, el primer que cal fer és convidar a una bona colla d’amics que vulguin menjar pollastre a l’ast. llavors s’han de preparar molts i diversos acompanyants i complements. així quan arriba el pollastre tothom ja està ben tip i no en mengen gaire. s’ah de procurara que sobri pollastre, sinó no podrem fer res!

es talla una ceba mitjaneta i es passa per la picadora. es sofregeix amb el suc del pollastre. s’esmicolen les restes del pollastre i es passen per la picadora. quan la ceba ja està toveta s’hi afegeix la carn picada i es remena bé, de manera que quedi tota ben amarada del suc i barrejada amb la ceba. llavors s’hi afegeix una mica de farina i una mica de llet. es va remenant fins que la paella va quedant neta. ho posem en un bol i esperem que es refredi. després ho deixem a la nevera algunes hores. les que convinguin al cuiner o cuinera!

abans de posar-se a fer les croquetes més val assegurar-se d’estar ben relaxat. perquè la feina és llarga. també va bé posar una mica de música que vagi sonant durant molta estona perquè fins que no acabem portarem les mans pringades i més valdrà que no toquem res.

llavors preparem un plat amb farina, un plat amb ou batut, un plat amb pa rallat i una safata per anar posant-hi les croquetes. amb un parell de culleres de postre anem agafant la massa i donant-l’hi forma de croqueta. llavors la passem per la farina, després per l’ou i finalment pel pa rallat. i anem fent fins que s’acaba la massa o la paciència!

per últim ja només cal posar una paella al foc amb força oli i anar fregint les croquetes. deixar les croquetes en una safata amb un tros de paper de cuina durant una estona i després treure el paper sinó s’estoven. i ja està. que vagi de gust!