stardate: indispensable

fa uns dies explicava les meves teories sobre la responsabilitat. deia que no creia que ens havíem de sentir responsables últims de res fora de nosaltres mateixos. ni de projectes, ni de fills, ni de la història, ni del passat, ni del futur.

el fet que bastanta gent no hi estés d’acord em va fer pensar. després de pensar-hi he decidit que, de moment, no canvio d’opinió. segueixo pensant que no ens hem de sentir responsables de res ni de ningú tret de nosaltres mateixos.

però aquesta reflexió m’ha portat a una altra teoria. crec que és bo que en tot intentem sentir-nos indispensables. en els relacions amb els altres, en l’evolució dels fills, en els projectes, en la història.

la sensació de ser o haver estat indispensables dóna molt sentit a la vida. l'haver deixat una emprempta. el saber que sense la teva intervenció les coses no haurien anat igual. l'adonar-te que el que has fet ha fet una diferència, com deien tantes vegades el capità kirk i el capità picard.

això és completament diferent a sentir-se responsable.

-----------------------------------------

fa un any parlava de fecundacions diverses.

stardate: connexions personalitzades

finalment han acabat les obres. ara tenim un edifici grandíssim a la feina. cadascú té el seu despatx i encara en sobren.

fa uns dies vam fer el canvi de despatxos. cadascú havia d’empaquetar tot i marcar les caixes, taules, cadires, etc... els nois de la mudança van deixar-ho als despatxos nous i llavors vam haver de recol·locar-ho tot.

cadascú va redissenyar el nou despatx al seu gust. s’ha de tenir en compte d’on ve la llum per no posar l’ordinador ni de cara ni d’esquena a la llum. també tenir en compte que no vols seure d’esquena a la porta, tal com indiquen els principis del feng shui.

un cop tenim el disseny arriben els problemes de factibilitat. els endolls per l’ordinador no tenen perquè ser a prop d’allà on hem decidit posar-l’ho. la solució que jo vaig trobar va ser fer servir un cable d’allargo.

quan el vaig anar a demanar em vaig adonar que hi havien uns operaris passant cables pel sostre. em va sorprendre ja que pensava que l’obra era completament acabada. llavors em van dir que hi havia gent que, un cop redissenyat l’interior del despatx, havien demanat que els canviessin la pressa de contacte de lloc per tal que coincidís amb la localització de l’ordinador.

m’ha fet pensar ja que jo sempre he suposat que la localització dels endolls era fixa. a tot arreu. mai m’havia plantejat canviar-los de lloc. com si fos impossible. però no ho és. això ja ho sé. de totes maneres és una cosa que em costaria molt de demanar. i no sé perquè. hi ha gent que no li costa gens. que ho veu com una cosa normal.

clarament costa més fer un endoll nou que fer servir un allargo. però jo no he de fer la feina ni l’he de pagar. tanmateix considero que no ho he de demanar. i no sé perquè.

--------------------------------

fa un any parlava d’un viatge que em va fer experimentar contrastos.

stardate: 28F i espriu

estem a l’última setmana de la campanya. una mica cansats després de tantes reunions, tantes activitats, tantes coses per organitzar. però encara queden coses per fer, i de les grosses.

l’últim acte de suport a la consulta és el més gran de tots: la marató del dissabte 27. gegants, correfocs, castells, circ, dansa, xaranga, havaneres, jazz, monòlegs, cançó improvisada, concerts, dinars i sopars populars, botifarrada, futbolí popular, escacs gegants són algunes de les activitas que es faran al llarg del dia. en el link hi trobareu el programa previst. tothom hi està convidat.

una altra cosa que queda per fer és veure com acabarem de pagar-ho tot. aquest és un tema que serà viu fins a l’últim moment, ja per ara encara no està clar que els ingressos previstos compensin les despeses. de fet, les meves previsions són pessimistes, ja que el total d’ingressos dependrà de la participació de la gent en els últims actes, i per ara les participacions no han estat gaire nombroses. però diuen que això canviarà de cara al cap de setmana. ja ho veurem. tan de bo.

i el més important: la consulta.

el dia 28 tots hem d’estar a punt, i les meses, i els ordinadors, ...

i la gent! som la segona població més gran de catalunya que fa la consulta aquest dia (després del vendrell). més de 20.000 persones tindran dret a votar. encara queda temps per fer campanya, assegurar-nos que tothom ho sap, i animar la gent a participar. potser ajudi a la participació de diumenge que la festa dels tres tombs que es celebri el mateix dia.

un poema que sempre m’ha agradat molt

assaig de càntic en el temple

"Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret-,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo, a més, amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria."

-------------------------------------

fa un any parlava sobre el que passa a les dones en algunes parts del món.

stardate: antònia font

des que els vaig sentir el primer cop que em van agradar.

em vaig comprar el cd ‘coser i cantar.’ en aquesta recopilació toquen una selecció de cançons amb la ‘bratislava symphony orchestra.’ l’he escoltat moltíssimes vegades. totes les cançons són boníssimes.

en algun lloc vaig llegir que l’origen del nom era el nom d'una mestra que van tenir que no els agradava gens.

l’altre dia parlant sobre ells amb un amic em va dir que el nom és el d’una companya seva que els va fer costat des dels inicis. i això és el que confirma la vikipedia.

m’agradava més la història de la mestra ...

aquest amic que també és un fan dels antònia font em va parlar d’un concert fantàstic que van fer al liceu amb la ‘the new royal philarmonic cuatro quesos orchestra.’

i fa uns dies em va fer arribar el dvd d’aquest concert. té tota la raó. si la música i les lletres ja són bones escoltant-los, quan els veus a l’escenari, i a més veus tota l’orquestra fent tots aquells sons i sorolls és encara molt millor.

aquest dvd em te bocabadada cada cop que l’engego.

no sé perquè ...

si és la veu tan dolça del cantant

o la naturalitat de tots dalt de l’escenari

o el que sembla improvisació que (segurament) no ho és

o el paper tan poc normal d’una orquestra tan normal

o les ganes de ballar que et fan venir

o unes melodies totes encisadores

o unes lletres tan originals que a vegades no s’entenen

o ...

uf! no ho sé. no m’havia passat mai que un concert m’emocionés tant.

sobretot amb els bisos, quan ja tots perden la vergonya i fins i tot l’orquestra i el director es deixen anar.

----------------------------

fa un any parlava dels detalls agradables del meu ex-company de despatx, que ara ja fa temps que no hi és.

stardate: llistes

m’agrada fer llistes. les faig per tot.

llistes de coses que he de fer avui. llistes de coses que he de fer demà. llistes de coses que he de fer algun dia. llistes de coses que he de fer per la feina. llistes de coses que he de fer per casa. llistes de coses que he de comprar. llistes de gent a la que he trucar. llistes de idees pel blog.

m’ajuden a recordar el que de fer. diuen que fer llistes serveix només pel mateix fet de fer-les, ja que mentres ho escrius s’et va registrant a la memòria. si a més a més després t’ho llegeixes ja segur que no t’oblides de res.

i encara m’agrada més anar esborrant coses de les llistes. cada cop que esborro hi tinc una menys en què pensar, l’esborro de la llista i em produeix una petita satisfacció.

de totes maneres sovint em trobo amb coses que he de fer i que sembla que no desapareixeran mai de les llistes. perquè em fa peresa fer-les. perquè no sé com posar-m’hi. perquè em costa decidir posar-m’hi.

veure que a les llistes s’hi van quedant coses per fer durant temps i temps em posa de mal humor. cada vegada que me les miro hi veig les mateixes coses penso: ho he de fer, però ara no. i això fa que s’em vagi acumulant el mal humor.

al mateix temps les llistes se’m van tornant velles i brutes, de tant fer-les servir sense acabar d’enllestir-les. llavors les passo en net ... penso que així potser em vindran ganes de posar-me a fer el que ja porta tant retard. a vegades sí que passa.

fins que un dia m’hi poso i faig net. no paro fins que no deixo les llistes del tot en blanc. i llavors em quedo molt tranquil·la i descansada.

---

a la primera tira del llibre ‘the complete peanuts: 1959-1960’ del gener del 1959, la lucy li dona al linus un full de paper. el linnus li pregunta ‘què és?’

la lucy li diu ‘això t’ajudarà a ser millor persona l’any que vé ... és una llista que he fet de tots els teus defectes.’ el linus se la mira i diu ‘defectes? et semblen defectes? no ho són defectes! això són trets del meu caràcter!’

schulz continua amb el mateix tema durant vàries tires. el charlie brown li pregunta a la Lucy per què fa llistes dels defectes de la gent. ella contesta que és perquè té grans ideals, ella voldria fer d’aquest món un lloc millor per viure-hi.

l’endemà quan la lucy li dóna a l’snoopy una llista de vàries pàgines, ell l’empaita ensenyant-li les dents. el charlie brown li recorda que ‘hi ha gent a qui no agrada que li diguin els defectes ...’

m’agraden les llistes, en general i m’agraden aquestes llistes. trobo que la lucy té raó, i el charlie brown també té raó. i segurament el linus i l’snoopy no poden ser més reals!

(hauria posat les tires si les hagués trobat)

--------------------------------

fa un any vaig explicava que una vegada vaig rebre un gran regal.

stardate: sentiments monàrquics?

quan he estat al cap d’un projecte conjunt m’he sentit responsable de totes les decisions que he près. m’he sentit responsable del funcionament. hi he dedicat tot el temps i l’esforç que he pogut per tal d’assegurar, dins les meves possibilitats, el seu bon funcionament.

de la mateixa manera que em sento responsable de tots els meus actes en tots els àmbits on en moc.

ara bé, no m’he sentit gens responsable del que havia estat el projecte abans de que jo el dirigís. si s’havia justificar qualsevol tema que fes referència a decisions preses en el passat, ho redirigia al que havia estat el cap en el moment corresponent.

de la mateixa manera que no em sento responsable dels actes dels meus antepassats, ni de la història del meu país.

tampoc m’he sentit responsable del futur del projecte. un cop acabat el meu període com a cap he deixat de sentir-me responsable del que pogués passar.

de la mateixa manera que no em sentiria responsable dels actes dels meus fills, si en tingués, ni de les persones que en algun moment han depès de mi.

però hi ha qui no ho veu així.

hi ha qui entèn que dins les responsabilitats d’un cap d’un projecte hi ha la de trobar una persona idònea que la substitueixi. la raó és que després d’un temps d’esforçar-te per assegurar el bon funcionament d’un projecte, arriba un dia que vols alliberar-te de la responsabilitat, però al mateix temps vols assegurar la continuació correcte del projecte. llavors, per poder deixar el càrrec assegurant-te que el projecte seguirà el camí que tu vols, primer has de buscar un substitut i convèncer aquesta persona de que l’accepti.

això d’haver de trobar un successor o un hereu em fa pensar en pretensions monàrquiques. no m’agrada. i em sona tan malament com aquell que deia que ho volia deixar tot ‘atado y bien atado.’

entenc perfectament que després d’un cert temps les responsabilitats comencen a pesar massa i un se’n vulgui deslliurar. però un cop deslliurat, quin mal hi ha en deixar camp lliure a qui vulgui perquè prengui el relleu? si és un projecte col·lectiu, qualsevol persona del col·lectiu pot desitjar ser-ne el cap per una temporada, i si el col·lectiu li ho permet, quin mal hi ha?

també hi ha qui parla de la història en primera persona, sobretot per les gestes que es consideren victorioses. ‘ ... quan vam conquerir amèrica...’ (per molta gent això és encara considerat com una gesta vistoriosa) jo no he descobert mai amèrica, ni tampoc mallorca, ni sicília. i no ho he considerat mai tan proper com per voler parlar-ne en primera persona.

---------------------------

fa un any parlava d’uns llibres sobre secrets.

stardate: val més esperar

m’agrada molt rebre mails. quan pitjo el botonet del correu i comencen a arribar missatges em poso contenta.

quan els començo a mirar d’un en un la cosa ja canvia. hi ha missatges que em posen de molt mal humor. aquests m’hauria estimat més no rebre’ls.

quan estic davant de la safata d’entrada i la veig plena em neguitejo una mica. m’agrada anar buidant-la. primer esborrant tot el que són anuncis i coses irrellevants. després responent els que són facilets. després recreant-me amb els més personals, els que m’agraden. finalment hi queden només els que costen més de contestar.

alguns missatges costen de contestar perquè demanen feina. aquests s’hi poden arribar a pasar dies i segons com mesos a la safata d’entrada. els deixo allí com a recordatori de que hi ha un cosa referent a aquell missatge que he de fer. i fins que no l’he fet no els deso a la carpeta corresponent.

hi ha altres missatges que costen de contestar però que no demanen feina. són els missatges que em posen de mal humor. són missatges que hauria preferit no rebre. a vegades ofensius, decepcionants, desagradables, ...

els podria contestar de seguida, esborrar-los i oblidar-los. però com que em posen de mal humor si contestés el primer pensament que em fan venir al cap escriuria una resposta desafortunada, antipàtica, i probablement equivocada.

això intento evitar-ho deixant passar una mica de temps. el pas del temps serveix per dues coses. primer, per fer-me passar el mal humor. i després, un cop solucionat el problema emocional, sóc capaç de trobar una resposta més educada.

stardate: a baix de tot

abans d’arribar a casa truco. ‘que podràs fer una pizza per sopar?’ ‘d’acord, ara vinc i ens hi posem’

quan arribo a casa m’adono que he fet justet. se m’estan acabant les piles. deu ser l’acumulació de cansament degut a l’activitat dels últims dies, o setmanes. em truquen: ‘què faràs demà?’ ‘uf, no ho sé. ara no hi puc pensar, ja t’ho diré.’ una altra trucada: ‘prepara’t un bany i obre’t una ampolla de vi’ ‘bona idea!’ però no em veig amb forces ni per això.

ara m’adono que no puc més. ‘haurem de deixar la pizza per un altre dia. et sap greu preparar-te alguna cosa amb les restes d’ahir?’ jo me’n vaig al llit directament.

a l’agafar la posició horitzontal ja noto una mica la diferència. sento el cansament a les cames, sobretot als genolls, als braços, al cos, però ara és com si el cansament anés marxant. m’hi deixo anar. noto el pes del cos sobre el matalàs i sento com el cansament poc a poc va sortint. ara em convindria dormir però noto que no serà fàcil. el cap no vol deixar-se anar.

començo a fer respiracions profundes. em van dir que així és com respiren els nadons i serveix per adormir-se. però aquest cop no funciona. estic ben desperta i sembla que serà difícil canviar-ho.

en comptes d’adormir-me el cap comença a omplir-se de records. són decepcions. les decepcions dels últims dies, de les últimes setmanes, dels últims mesos, dels últims anys. van arribant totes, d’una en una, i cada una és un cop que fa mal. són velles conegudes que ara em sorprenen. sé que havia estat capaç de fer front a cada una d’elles, i les havia vençut. ‘això és igual. a mi no m’interessa. no ho trobo importat. a mi no em cal. hi ha altres coses que valen la pena.’ i m’havia convençut. i havia sortit victoriosa de totes.

ara en canvi, em sento tant feble que no sóc capaç d’enfrontar-m’hi. com si el meu ego necessités energia per a funcionar. ara que em falten les forces, l’autoestima també desapareix. i totes i cada una de les decepcions tornen a la vida amb força i se’m claven al damunt i em fan mal, i no puc fer res per lliurar-me’n.

vull poder dormir, i despertar-me demà amb les piles carregades.

--------------------------------

fa un any comentava un llibre sobre els monjos de montserrat.

stardate: ?oodle

el doodle

let’s doodle!

amb això vol dir: anem a triar dia i hora per fer una reunió.

ens envia un enllaç i quan l’obres hi trobes un quadre on cada columna està marcada per un dia i hora concrets, i a les files cada persona hi ha de posar el seu nom. després seguint els quadrets de la seva fila cada persona convocada ha d’assenyalar aquells dies i hores que a li van bé per la reunió. al final tries el dia i hora que va bé a tothom, si hi ha prou coincidència.

el moodle

un altre programa online. aquest el fan servir a l’institut per controlar el lliurament dels deures dels alumnes. els profes hi diuen què i quan s’ha d’entregar. i el programa et diu què ha entregat l’alumne i quan ho ha entregat.

ara les notes de l’eso no es basen només amb els coneixements de l'alumne, sinó sobretot en l’actitud. els professors van al moodle, i compten quants deures ha lliurat l’alumne a temps. i aquesta proporció dóna la nota. fàcil, no?

s’assemblen de noms. s’assemblen de funcions. però no sé què té a veure l’un amb l’altre. ni d’on vénen aquests noms

-----------------------------

fa un any parlava sobre el compromís. aquest tema m’agrada molt i el que hi dic segueix vigent.

stardate: grisos

segueixo investigant els grisos.

tinc clar que els blancs són les coses que m’agraden. allò que m’interessa, que voldria que passés, que ho trobo important, o potser comfortable. els blancs els faig els meus objectius. són allò que vull aconseguir.

els negres en canvi són les coses que no m’agraden. allò que no m’interessa, que voldria que no passés, que trobo que no fa cap falta, o potser no és comfortable. els negres no seran mai els meus objectius. són allò que vull evitar.

si els blancs són tot allò que m’agrada i els negres són tot allò que no m’agrada, els grisos només poden ser tot allò que encara no sé si m’agrada o no m’agrada.

com que el tema de preferències és absolutament personal, que una cosa m’agradi i no m’agradi només depèn de mi. jo sola he ho decidir. quan ho decideixi ja passarà a ser o blanc o negre. mentre no ho decideixi accepto que caigui dins la categoria dels grisos.

vistos així els grisos no són gaire agradables. és a dir, quan t’enfrontes a un gris, una cosa que no saps si t’agrada o no, el lògic és que no sàpigues que fer. no saps si vols obtenir-ho o prefereixes deixar-ho córrer. per això, els grisos més val evitar-los.

per altra banda, que existeixin grisos només depèn de un mateix. ja que un cop decideixo si la cosa m’agrada o no el gris desapareix. com que els grisos no aporten res positiu, el millor que poden fem és fer-los desaparèixer de seguida decidint quines són les nostres preferències.

hi ha vegades que ens pot semblar que la decisió no és òbvia. si hi ha una cosa que en agrada (un blanc com a possible meta) però es costosa d’aconseguir (hi ha negres pel camí), potser dubtem a l’hora de decidir si convertir-la en un objectiu.

si vull veure al xabier del zapatari he de travessar el riu de gent que omple els carrers els dies de la fira.

en aquests casos, jo faig del blanc el meu objectiu. perquè al final recordaré el que he aconseguit i aviat oblidaré el que m’ha costat aconseguir-ho.

ara ja només recordo l’estona que vaig passar amb el xabier i la conversa que vam tenir, amb un somriure.

ara bé, aquestes si que són grises.

són fetes el dissabte passat a philadelphia. (la càmara porta un any de retard)

--------------------

fa un any vaig penjar una imatge que em va semblar reveladora.

stardate: la fira

la fira em fa ràbia perquè si vols sortir del poble amb el cotxe, inevitablement has de fer cues. vagis on vagis, pels carrers per on es pot circular es formen llargues cues de cotxes aturats per semàfors o per urbans. jo encara estic de sort que tinc la possibilitat de treure el cotxe perquè el meu carrer no el tallen. hi ha gent que no pot ni treure el cotxe de casa.

la fira em fa ràbia perquè no pots caminar tranquil·lament pel carrer. per anar a qualsevol lloc t’has d’introduir en un mar de gent que avança molt lentament. mirant a banda i banda les paradetes. aturant-se per qualsevol motiu fan que tota la gent que ve al darrera s’hagi d’aturar.

la fira em fa ràbia perquè tot és ple de botigues i botiguers que t’ho volen vendre tot. i tot és ple de gent que només vol comprar. consumisme i més consumisme.

no crec que mai arribi a fer cap esforç per anar a una fira. però si te la posen davant de casa ...

passejant per la fira et trobes a alguna gent del poble coneguda. t’atures i enraones. com que hi ha tanta gent per casualitat t’hi pots trobar coneguts amb els que no comptaves.

en algunes parades pots conèixer gent de fora. el xabier de zapatari ara ja és un amic. ven unes sabates artesanals fantàstiques. ens hem trobat en vàries ocasions i ja ens hem començat a explicar la vida. avui també he conegut una senyora de zamora que venia unes cassoles de test espectaculars. ens ha explicat la història de les cassoles de test fetes amb una terra que només es troba a zamora. vés a saber si només era màrqueting. però era bonic escoltar-la.

en el torn que em tocava de fer entrepans i servir begudes per donar suport a la consulta sobre la independència he fet nous amics. s’hi estava bé. fins i tots ens hi hem quedat a sopar un cop acabat el torn.

en la fira, com en tot, hi puc veure la part blanca i la part negra. però segueixo sense trobar-hi els grisos.

------------------------

fa un any parlava d’intencions i interpretacions.

stardate: algunes altres coses que passen

fa dies que tinc el cap monopolitzat per un tema. però procuro fer-hi lloc per altres coses.

el blogger m’avisa que aquest és el post número 200. què ho deu fer que no m’impressiona com ho va fer el número 100? ara ja sembla que ho trobi normal que el número d’entrades es vagi fent gran. hauré de fer un esforç per celebrar-ho. és una bona excusa per regalar-me una mica de cava.

i hauré de fer cabre el cava en mig de un munt d’activitats previstes pel cap de setmana. una d’elles: la fira de la candelera.

i dins de la fira les activitats de molins decideix que ens han de donar suport per poder portar a terme la consulta popular sobre la independència el dia 28 de febrer. aqui sota copio la invitació amb el programa.

“Ei, ja saps què és el que no et pots perdre enguany de la Fira de la Candelera, a Molins?

Els dies 6 i 7 acosta’t a l’espai de Molins Decideix al Racó dels Gegants Vells i descobreix la festa que estem organitzant a la nostra vila per celebrar la Consulta Popular sobre la Independència del proper 28 de febrer.

Dissabte (de 9h a 21h) i diumenge (de 9h a 15h) podràs informar-te sobre la Consulta, votar anticipadament, ajudar a omplir el gran logo de Molins Decideix enganxant monedes d’1€ (o més, és clar!) i disfrutar en directe d’un concert de música celta. A més, tindrem durant tot el dia servei de bar (entrepans, cafès, cervesa, vi,..) i menjars. Tot amb la millor música ambient i amb més d’una sorpresa…

I dissabte a les 22h, Racó Català 2010 amb el particular cançoner popular de La Sentina i el grup d’animació Ambäukatunàbia. Segur que no et deixaran indiferent! ;-)

Reenvia aquest mail a tots els teus contactes, i fes-los partíceps d’aquesta gran FESTA! Us hi esperem!”

-------------------------------------

fa un any parlava de quant relativa és la velocitat del temps.

stardate: racista?

tota aquesta gent que fa anys i anys que viu i treballa a catalunya i que no s’ha dignat a pronunciar una frase en català em fa sentir malament.

m’indigna perquè em menysprea a mi i a tot el país que l’envolta. el seu comportament és com el dels conqueridors que arriben a un lloc i el volen canviar per fer-se’l a mida. són totalment irrespectuosos amb la societat que els acull.

m’és igual d’on vinguin. m’és igual el color de la seva pell. m’és igual quina és la seva llengua materna.

per això no sóc racista.

-----------------------------

fa un any parlava d’un joc no tan clàssic, i de la seva solució.