stardate: em vesteixo per tu

hi ha dies que al matí costa engegar. que per molt que toqui el despertador no puc donar un pas. que per molt que m'esforci no trobo cap motivació per encetar el dia. que desesperadament vull trobar un motiu per animar-me, per fer que el dia valgui la pena viure'l. tampoc tinc temps d'aturar-me, refelxionar i mirar de trobar una resposta. he d'anar fent, seguint la rutina del matí, sense parar, perquè si perdo el temps llavors sí que hauré fet malbé el dia. per això al decidir, com sempre en dos segons, com em vesteixo, penso: i si per aquelles coses me'l trobés? això sí que m'alegraria el dia. i així, encara que no tingui cap previsió de veure't em vesteixo per tu. d'entrada, ja ha fet l'efecte desitjat. després ja es veurà. les probabilitats encara que molt petites, d'això com de qualsevol altra cosa, mai arriben a ser zero del tot.

i em sento una mica com una de les protagonistes d'"herba d'enamorar" de la teresa moure (un gran llibre, que mai em cansaré de recomanar), que alguns dies decidia no fumar per si un cas aquell dia era l'assenyalat per trobar-se amb algú que la besés.

stardate: la veu

tenia la impressió que havia repassat infinitat de vegades tots els detalls. totes les frases. tots els gestos. tots els silencis. totes les mirades. perquè després de cada trobada volia reviure de nou cada instant. volia interpretar cada detall. volia saber què volia dir, què pensava, què volia. volia saber qui era, com era, què desitjava.

sabia que per moltes voltes que hi donés hi hauria respostes que no aconseguiria trobar mai. moltes coses que no podria descobrir. tantes coses que se m'apareixerien com a contradictòries. tants detalls que se m'escaparien.

i m'havia adonat de què, per molt que m'hi esforcés, era incapaç de recordar la seva veu. fins que vam tenir la primera conversa per telèfon. dos rings, i quan va contestar, amb una paraula en vaig tenir prou: quina veu de tenor! com és que no m'hi havia fixat?

la resposta fàcil és que per molt que a mi em sembli que m'hi fixo, no dec ser tan bona amb els detalls. més aviat al revés. però hi ha una resposta que m'agrada més: quan estem davant per davant estic sempre molt enfeinada. entenent el joc, reaccionant a les seves jugades, decidint les meves, intentant dirigir el joc. observant, intentant retenir cada imatge, cada detall visual. i concentrant-me en la vista descuido els altres sentits. en canvi per teléfon, com que no hi cap camp visual que distregui, és mes fàcil concentrar-se en aquests detalls. mira que m'agrada poc parlar per telèfon, però ara ja m'agrada una mica més!

stardate: en directe

canvio ràpid de programa. deixo el correu i entro al blog. ho faig per evitar un desastre. si seguia uns segons més en el programa del correu hauria enviat unes línies que més val estalviar-se. i com que no em ve res més al cap les escriuré aquí:

vaja! quina novetat! feia dies que no ho sentia dir això!
no estàs avorrit d'haver de donar sempre excuses.
vols dir que t'importa que aquesta feina s'acabi?

de fet només amb una ja n'hi hagués hagut prou per provocar el desastre. bé, al menys a mi m'ofendria rebre un missatge així.però potser no s'ofèn. de fet a mi em faria vergonya donar tantes vegades la mateixa excusa.
però prefereixo evitar qualsevol possibilitat d'ofendre a ningú. total. tampoc faria que les coses anéssim d'altra manera. en concret, no faria que la persona en qüestió es posés les piles i es posés a treballar.

mentre escric aquest apunt al blog m'he calmat. ara puc tornar al correu i respondre, amablement:

no pateixis. ja ho faràs quan et vagi bé!
em sap molt greu que estiguis tan enfeinat.
no hi ha cap pressa. no cal córrer.

encara que qualsevol d'aquestes serà mentida... com les excuses seves!

stardate: el retorn dels vicks

feia dies, setmanes, que veia que tothom anava caient … i jo mirava de passar de puntetes enmig dels virus que hi havia escampats per tot arreu … fins que les meves defenses van dir prou … i ja hi tornem a ser …

un costipat-grip d’aquells que si vas al metge et fa mala cara i et diu que et prenguis una aspirina, i sobretot, que no tornis. que aquestes coses ja es normal que donin malestar i que durin temps. i que això ja ho hauríem de saber i deixar de preocupar-nos, i sobretot, deixar de molestar-los.

al matí no m’aixecaria. abans d’arribar a la feina ja estic cansada. em passo el dia esperant l’hora de plegar, i sobretot, l’hora d’anar al llit. perquè no et quedes a casa? diu. però fins quant seria? s’ha de tenir paciència, que això durarà.

pren infusions, sopes, coses calentes. posa’t un mocador al coll. no surtis destapada. posa una ceba tallada al costat del llit que t’ajudarà a respirar … i llavors la recepta estrella: a l’anar a dormir fes-te una frega de vicks vaporub als peus!

com que estic com una sopa, faig cas de tot el que em pugui ajudar. i també compro vicks vaporub després de tants anys de ni tan sols pensar-hi. i m’emociono. aquell potet de vidre que recordava ara ja és de plàstic … però l’olor és encara aquella.

 

stardate: menjar dret

li vaig voler fer una foto perquè era la primera vegada que ho veia i em va sorprendre. està molt ben pensat per oferir un dinar estant drets. el plat te un forat per on s'enfila la copa i així pots menjar perquè et queda una mà lliure.

stardate: raons de gust

una escultura d'un tal eugenio merino exposada a l'arco de madrit està sent notícia perquè la fundación francisco franco li vol posar una denuncia. pensava incloure un foto de l'escultura però no m'ha fet cap gràcia tenir-la il·lustrant el blog. per això si la voleu veure la podeu trobar aquí. 

el que jo trobo que s'hauria de denunciar és precisament l'existència d'una fundació que es digui  francisco franco. és una vergonya i una gran falta de respecte. sobretot en un país on per la mínima sospita es permeten il·legalizar partits polítics.

per la radio un home, que primer ha declarat que estava a favor de la llibertat d'expressió, ha interpelat als tertulians de rac1 dient que no en farien tanta broma de l'escultura en qüestió si el de la nevera fos el president macià.

i cap tertulià, ni l'enginyós jordi absté, ha tingut l'encert de contestar-li el que a mi em sembla obvi: amb quin criteri es poden comparar franco i macià? no hi ha manera de posar-los al mateix nivell. és una comparació que no té cap sentit! com a molt podia preguntar que dirien si el de dintre la nevera fos un hitler.

aquesta és una altra escultura del mateix autor. l'he trobat curiosa i no em fa res que m'il·lustri el blog: stairway to heaven

stardate: monarquia o república

després de sentir-ne parlar tant em vaig perdre el directe. però l'he vist a la carta. el reportatge està bé. és interessant. suposo que no diu res que no se sàpiga ja, però està bé que es digui en públic i que es vagi recordant al públic. es pot veure aquí.

el ferran és queda amb una frase que deu n'hi do. i jo mentre el mirava me n'he apuntat algunes altres:

és el millor rei de la seva dinastia

és el millor rei que ha tingut espanya

la segona república va ser la causa de la guerra civil

la república és la solució a la crisi i a l'atur

aquesta monarquia ha produït els millors 30 anys de la història d'espanya

la constitució ha de ser permanent

el pitjor és que aquestes afirmacions no les diu la gent del carrer, sinó gent amb gran influència sobre els afers públics. amb autoritats així no podem esperar gaire més del que estem obtenint.

stardate: memòria d'uns ulls pintats

tinc son i el cap espès. ahir vaig anar a dormir molt tard. i alguns excessos es paguen molt cars a la meva edat. la raó va ser que em vaig quedar totalment enganxada de la novel·la del lluís llach i no vaig poder posar-me a dormir fins que no la vaig haver acabat.

em va agradar des del començament. la trobava enginyosa, curiosa, i molt agradable de llegir. potser en part es devia a que sabia que l'havia escrit ell. potser perquè des del començament sobrepassava les meves expectatives. a l'anar avançant en la lectura la cosa va anar millorant i molt. de manera espectacular.

els temes que s'hi barregen no sorprenen. i això no ho critico, al revés. trobo que és molt millor escriure sobre coses que siguin familiars i que es coneixin bé que no pas sobre allò del que no se'n té experiència.

la manera d'explicar les coses sovint fa pensar en les lletres de les seves cançons. com no podia ser d'una altra manera. tot surt del mateix lloc. vaig tenir aquesta sensació moltes vegades mentres llegia. però em quedo amb dues frases:

"nosaltres érem només la pols que algun erudit haurà d'espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit."

"ella apagà l'espelma i jo vaig encendre un món de records ..."

encara que jo no sigui cap experta, no estic gens d'acord en cap de les crítiques que li va fer el pere antoni pons a l'ara.

ara bé, el que més m'ha impressionat és que no hi ha manera d'endevinar que passarà. d'entrada el que queda clar des del començament és que el protagonista no morirà, ja que és ell qui amb més de vuitanta anys narra tota la història. però això és igual. perquè a la novel·la hi passen un munt de coses impredictibles. que espanten, sorprenen, emocionen, ... i quan et sembla que el més fort ja ha passat, i tot s'hagi calmat, arriba una situació encara més intensa, i quan ja sembla que la cosa s'acaba i ara sí que li costarà trobar un final, la història continua i molt naturalment troba un final, com si no pugués passar cap altra cosa.

i això ho trobo molt important. perquè n'estic tipa de llegir novel·les i veure pel·lícules pensant: ja es veu com s'acabarà però va, fes un esforç i continua, per si un cas. 

stardate: mals i bens

en una revista d'aquestes 'naturals' que m'agraden a mi hi havia un article dedicat a remeis per la migranya. l'essència de lavanda diu que a vegades l'evita o l'afebleix. ara bé, el remei més recomanat i el que millor funciona és el sexe. l'efecte dels orgasmes sobre la circulació de la sang pel cervell (que és el que provoca les migranyes) evita les causes de la migranya.

llavors, penses: mira, si això funciona no és tan greu patir de migranyes...

encara que la conclusió més immediata potser sigui: a veure, si pateixes migranyes és probable que no vagis gaire ben servida de sexe.

...

fa temps que diuen que tinc la pressió alta. primer m'hi vaig rebelar fent bondat, però no vaig arribar a convèncer una doctora que m'inspirava molta confiança. em va fer agafar por i vaig acabar cedint a les pastilles que m'oferia.

ara em volien fer prendre més pastilles i jo no les vaig voler. suposo que és la primera vegada que em planto davant la recomanació del metge. però la veritat és que la doctora en qüestió (era nova) no m'inspirava gens de confiança (encara que aparentment sense cap raó). i a més les mesures de la pressió durant el darrer any a mi no em semblaven tan exagerades. sobretot perquè normalment la pressió me la prenc depressa i corrents, sense fer el ritual d'estar un ratet relaxant-me.

total, que ara estic a la recerca de remeis per fer baixar la pressió: gens de sal, tissanes, llimones, api, fer més exercici, beure menys vi, menys cafè, fumar menys, ... quin avorriment! 


i penso: tant de bo en comptes de la pressió alta tingués migranyes!

stardate: les últimes llàgrimes

li ho va tornar a dir. una altra vegada. ja n'estava una mica cansada de dir-li-ho. i aquest cop no ho va fer amb gaire entusiame. ni amb gaire convicció. va ser llavors que se'n va adonar de què ja no s'ho creia. potser se li notava. potser ell també ho va notar. encara que era poc probable, si hagués estat així, no era previsible que això fes canviar de cap manera el resultat. tanmateix ella estava contenta del descobriment que acabava de fer. seria el primer pas cap a l'alliberament.

no hi va haver resposta. com sempre. res a compartir, res a nou a dir. res que fes que les dues ànimes s'acostessin. li costava molt perquè era tímida i mai no havia practicat gaire això de compartir sentiments. però ho havia intentat tantes vagdes. s'havia esforçat a crear maneres d'acostar-s'hi. i amb ell mai havien servit als seus propòsits. al revés, sempre rebia de tornada un silenci feridor o una gran indifèrencia, o un rebuig directe, o un fer veure que no l'entenia ni tenia cap intenció de fer res de la seva part per entendre-la. com quan ofereixes una ferida perquè te la curin i t'hi claven in gabinet.

tantes vegades s'havia dit a si mateixa que no hi tornaria. i tantes vegades se n'havia desdit després d'interpretar com a esperançadors uns signes que més tard es descobririen com terriblement falsos. i tantes vegades havia acabat penedint-se de les seves acions, de  les seves presuncions, que al final només eren esperances. quantes vegades es poden errar les interpretacions dels signes? tantes com signes hi ha, suposo.

(però ara sí que ja està. aquest cop és diferent. no són només imaginacions, o suggestions. no. aquest cop sembla que les reaccions químiques indiquen que, per trist que sembli, aquest cos ha aconseguit fer una interpretació correcta dels signes. s'ha adonat que no val la pena seguir intentant-ho, que no hi ha res que valgui la pena aconseguir. ja no hi ha cap esperança.)

stardate: transgènics

potser passo massa temps amb el facebook i massa poc amb el blog, però potser es complementen.

al facebook hi trobo això

scientists under attack

"Árpád Pusztai and Ignacio Chapela have two things in common. They are distinguished scientists and their careers are in ruins. Both scientists choose to look at the phenomenon of genetic engineering. Both made important discoveries. Both of them are suffering the fate of those who criticise the powerful vested interests that now dominate big business and scientific research. Statements made by scientists themselves prove that 95% of the research in the area of genetic engineering is paid by the industry. Only 5% of the research is independent. The big danger for freedom of science and our democracy is evident. Can the public – we all – still trust our scientists?"

"... el 95 per cent de la recerca en el camp dela enginyeria genètica està pagat per la industria. Només el cinc per cent de la recerca és independent. EL gran perill per la llibertat de la ciència i de la democràcia és evident. Pot el públic - tots nosaltres- creure encara en els nostres científics?"

i també això

"It is not from the benevolence of the butcher, the brewer, or the baker that we expect our dinner, but from their regard to their own interest" - Adam Smith 

"No esperem menjar de la benevolència del carnisser, del cerveser, o del forner sinó del seu interés pel seu propi benefici."  Adam Smith

la combinació només porta a una conclusió: fa por! estem molt fotuts!

stardate: neu

era relaxant veure nevar i feia bonic

però no n'havia per tant com per fer-nos marxar a casa!

stardate: la fira!