doncs sí, avui és festa major. aprofito l’avinentesa per a presentar el camell, el personatge més popular de molins de rei.
i, ves per on, a la foto del camell se m’hi ha colat l’ampolla!
space: the final frontier. these are the voyages of the starship enterprise. its continuing mission: to explore strange new worlds, to seek out new life and new civilizations, to boldly go where no one has gone before
doncs sí, avui és festa major. aprofito l’avinentesa per a presentar el camell, el personatge més popular de molins de rei.
i, ves per on, a la foto del camell se m’hi ha colat l’ampolla!
‘la solitud és una cosa preciosa, però us falta algú per dir-vos que la solitud és una cosa preciosa’ honoré de balzac
‘la solitud és un màquina de produir imatges, un laboratori de ficcions’ josep pla
‘la solitud t’ensenya l’essència de les coses que també és solitud’ joseph brodsky
molt bé. però a vegades jo encara tinc la pretensió de sentir que hi ha algú que s’interessa per mi. i no ho noto.
per això quan llegeixo un comentari del garbi24 al post de la zel que parla d’una coneguda seva que deia que ja estava farta de relacions amb homes amb tan poca implicació m’hi sento molt identificada.
i acabo estant totalment d’acord amb la frase de la francesca quan diu que potser estem condemnats a: aceptar que el otro es siempre inalcanzable y la soledad es el único futuro con oportunidad de desarrollarse.
fa temps va escriure un apunt sobre una ampolla que em feia pensar. de fet fa exactament sis mesos que em fa pensar. em fa pensar en lo feliç que em va fer el dia que va arribar. en lo feliç que m’ha fet algunes altres vegades des d’aleshores. en lo desesperant que ha estat pensar en ella en altres ocasions durant aquest temps.
vaig dir que de moment la tenia allí davant. que hi seguiria pensant. ahir va fer exactament sis mesos que va arribar. i ahir vaig decidir que era un bon dia per llençar-la.
feia dies que m'havia adonat que els pensaments negatius més que compensaven els positius . vaig decidir esperar una data significant. suposo que la raó principal d’esperar és que d’una banda no volia haver de prendre aquesta decisió. però d'altra banda crec que és el millor que puc fer. deixar-la anar a ella i a tots els pensaments que comporta.
ara ja no em caldrà pensar en si li trec l’etiqueta o no, com em suggeria el pere. ni en netejar-la. ni en quin lloc de la casa desar-la quan estigui neta. s’ha acabat la història de l’ampolla blava. la guardaré en el record com em va dir la pais secret. però per descomptat, no en faré cap casting, com em deia el carquinyol. total és només una ampolla, no, pilar?
potser és que m’ha agafat una ventada, com li passa a vegades a la clidice. o potser és que no mereix quedar-se, tal com apuntava el sànset. potser quan me l’he mirat no m’ha dit res, com deia la joana.
tal com recomana el gatot, desaré el moment. l’ampolla ... tan se val!
ja està decidit ... però em sap greu!
ara que s’acaba l’estiu m’adono que després d’unes vacances llargues i mogudes torno a la normalitat. per una banda torno a la rutina de sempre. per altra banda hi halgunes coses que han canviat.
per exemple, crec que sense proposar-m’ho m’he desintoxicat de fer sudokus. hi estava bastant enganxada. sempre procurava tenir-ne un a mà. i per poc temps que tingués agafava el llapis i vinga, un darrera l’altre. no sé com ha passat. potser perquè vaig trobar-me amb un llibret de sudokus avorrit. potser perquè vaig trobar-me amb un llibre que m’enganxava. vaig anar deixant de pensar en els sudokus i ara ja ni me’n recordo. fa molt dies que tot i que tinc un llibret a mà, ni el toco.
això està bé perquè així llegeixo més. de fet una altra novetat de la nova rutina és que tinc dos llibres començats. tots dos m’agraden. un de gros per llegir a casa, i un de petit que porto al bolso per llegir en marxa: al tren o allà on em trobi. suposo que en algun moment els aniré explicant.
però el que ha fet adonar-me de que he tornat a la normalitat ha estat el blog. a l’estiu vaig passar uns dies de crisi d’idees. ara les idees van i venen a sotregades ... com sempre. després vaig passar uns dies de desconnexió total degut a les vacances totals que em vaig regalar. ara des de fa uns dies llegeixo els blogs amb més regularitat. tinc la llista de lectura bastant al dia. i quan he estat conscient d’aquests canvis m’he adonat de lo bé que em senta bloguejar. m’agrada molt!
jo crec que hi ha dues raons molt importants per respondre quan rebem un sms o un email personal.
una raó és per assegurar a qui ens l’ha enviat de que l’hem rebut. això és important perquè per molt avançada que sigui la tecnologia sempre pot fallar. i per això mai podem estar segurs de què allò que enviem ha arribat al seu destinatari.
una altra raó igualment important és per respecte a qui l’ha enviat. i com ja he comentat moltes vegades crec que el respecte és un valor fonamental per la convivència.
per enviar una resposta per sms o email només ens calen uns segons de temps. encara que sigui amb només un monosíl·lab: si, no, d’acord, bé, malament, ok, ...
si és tan fàcil, tan poc costós i tan important, perquè encara el món és ple de gent que no contesta els missatges que reb?
bé, hi ha missatges i missatges. aquells missatges que ens agraden, que els esperàvem, que ens diuen allò que volem sentir, ... potser aquests són més fàcils de contestar.
però també hi ha missatges que no ens agraden, que hauríem preferit no rebre, que al llegir-los ens posen de mal humor, ... potser aquests són els missatges que costen més de contestar.
en qualsevol cas, crec que fins i tot aquests s’han de contestar. qui els ha escrit ho ha fet per una raó. perquè ens volia dir alguna cosa, perquè volia que el rebéssim. i no correspondre és una falta de respecte. una falta que jo considero greu.
una amiga em va regalar ‘invisible’ un llibre de paul auster. em va dir que llegint la contracoberta li va semblar que m’agradaria. això em va sorprendre i em va encuriosir.
sé que és un escriptor molt prolífic i molt popular però jo no li havia tingut mai gaire afició. només recordo que fa molt temps vaig començar a llegir un llibre seu i el vaig deixar al cap de poc. no recordo ni de què anava ni perquè el vaig deixar.
ella encara m’estava explicant perquè l’havia triat i jo ja vaig començar a llegir-lo. a la segona frase em vaig aturar. la vaig llegir tres vegades i encara no l’entenia. la vam estar analitzant juntes i jo encara no li trobava el sentit. vam decidir deixar-la per impossible de moment. potser ho podríem aclarir més endavant.
quan el vaig tornar a començar, vaig passar de llarg la segona frase. després de llegir el primer paràgraf encara no havia entès res. el vaig rellegir un parell de vegades més. res. no em deia res de res. vaig decidir fer com abans: deixar-ho per impossible de moment.
a partir del segon paràgraf ja va ser un no parar. vaig llegir seguit enganxadíssima. una lectura que sembla que et porti agafada de la mà per la història que t’explica. i quan sembla que afluixa sorgeixin temes nous més sorprenents que els d’abans que et fan seguir.
vaig anar a la platja amb la meva amiga i amb el llibre. després de grans reflexions vam decidir seure al sol. ens banyàvem sovint perquè feia calor. però la resta de l’estona jo estava asseguda enganxada al llibre.
què va passar? doncs que d’estar tantes hores quieta al sol em vaig posar morena. però ni la panxa ni l’esquena. només els trossos de pell que van quedar descoberts mentre llegia. un tros de panxa, un tros de cama. vaig quedar a clapes de dos colors!
les conseqüencies de l’invisible van ser ben visibles!
de totes maneres, el final del llibre em va decebre un cop més. que hi ha gent que fa coses horroroses perquè no hi acaba de ser tota és tan trivial, que no crec que valgui la pena fer-ne un llibre.
em va semblar un llibre adient per les vacances.
feia molt temps que me l’havien recomanat. feia molt temps que el tenia per casa. però era tan gruixut que encara no m’havia atrevit a posar-m’hi. la història passava en una illa grega i per tot això vaig pensar que era el llibre ideal per emportar-me.
comença animat. van passant coses relativament interessants. i aviat s’endevina un misteri. el misteri és va fent més i mes gran. fins que arriba un punt en que ja no se sap cap on pot anar. llavors s’intercalen unes narracions sobre la guerra que van fer que estés a punt de desertar. però no. vaig continuar amb l’esperança d’arribar a la ressolució del misteri. vaig arribar fins al final. i no vaig entendre res.
un cop més em sento estafada per un llibre.
l’única reflexió que em va agradar, i per això encara recordo, és a la pàgina 439. després d’explicar la història d’un home que davant l’opció de delatar els seus companys i salvar-se decideix cridar eleuteria (llibertat) i deixar-se matar, i després d’explicar la història d’un home que veu com es porten a terme crims mentre ell no fa res per aturar-los i al final decideix suicidar-se, diu
‘the better you understand (freedom) the less you possess of it’
el llibre és ‘the magus’ de john fowles.
tant els polítics com els partits que en el passat han format part del govern no tenen cap credibilitat quan proposen canvis.
per què m’he de creure que esquerra ara farà un referendum per la independència quan van votar en contra de la ip fa dos dies? per què m’he de creure que esquerra farà res per la independència quan han estat als peus del montilla durant quatre anys? i l’evidència del que esquerra ha estat fent és clara: el montilla no es queixa gens dels seus socis. això és el pitjor senyal!
per què m’he de creure que ciu proposarà el concert? per què tenint com a tingut tants anys el govern no ho ha fet abans? si el concert és tan bo i factible com diuen per catalunya, com és que no hi han pensat fins ara?
per què m’he de creure qualsevol canvi que proposi el psc? estan molt contents amb el que han fet fins ara. no tenen cap raó per no seguir igual.
i els nous? quina credibilitat poden tenir si tots diuen que el seu únic objectiu és la independència i no són capaços de posar-se d’acord?
alguns diuen que només calen seixanta vuit diputats que votin a favor de la independència.
altres diuen que si això passés entrarien els tancs per la diagonal.
tots estan convençuts del que diuen.
jo crec que la majoria de diputats és el primer pas. però de cap manera em puc creure que, fessim el que fessim, farien entrar tancs per la diagonal. és que no m’ho puc ni imaginar.
qui hauria donat l’ordre? quin suport tindria aquesta ordre dins de l’estat? i què farien? dispararien? contra qui? i fora de l’estat, quines reaccions hi haurien?
no tinc cap resposta a aquestes preguntes. perquè no em puc creure que això pugui passar en qualsevol cas.
i és que si pensés que això és possible voldria dir que visc sota coacció: amb por de les reaccions que hi poden haver a segons que faci. jo no crec que pogués viure així. hauria de marxar del país.
però hi ha tanta gent que s’ho creu, tanta, ... que això sí que em fa por!
m’hagués agradat que l’optimisme incondicional que vaig sentir per un temps hagués durat fins avui per a poder celebrar la diada amb alegria. però tal com estan les coses de moment no sembla que res pugui canviar gaire.
segurament ara hi ha més independentistes que mai però encara hi ha massa gent que no s’ho creu o que té por. llàstima.
hi havia situacions que em desesperaven, situacions que m’emocionaven. hi havia situacions que m’impacientaven, situacions que em cabrejaven. hi havia situacions que em decepcionaven, situacions que em sorprenien. hi havia situacions desitjades, situacions mai volgudes.
i ara tot és diferent. no em sento afectada per aquelles mateixes situacions. com si res no m’importés. com si m’ho mirés tot de lluny. sense objectius, ni desitjos, ni retrets, ni decepcions. et miro i no sé que vull. només una sensació de buit que a vegades em fa venir llàgrimes als ulls.
deu ser que encara estic aterrant.
vol dir còdol.
m’ho va recomanar una amiga. em va dir que no ho digués a ningú. no vol que es faci massa popular, s’ompli, i després costi trobar-hi lloc. però jo no li faré cas.
és un hotel fantàstic. en tots els sentits.
té tots els luxes que mai m’hagi pogut imaginar, incloent gens de pretensió. i no és gens car.
és a l’illa grega de lesvos. molt a prop de la capital, de l’aeroport i del port principal. a la vora d’un petit port de pescadors (pyrgi thermi) amb dues tavernes ran de mar on es pot menjar d’allò més bé per uns preus que fan riure. a la vora d’unes troballes arqueològiques que t’expliquen la història de l’illa. però també és al mig del no res.
al davant només el mar egeu vorejat de la costa turca. abans del mar un gran jardí on la gent hi passa jornades prenent el sol, llegint, banyant-se, jugant, ... sempre pots triar entre sol i ombra. sempre hi regna la tranquil·litat i un airet que fa que la temperatura mai deixi de ser ideal.
els creadors del lloc són sempre allí per assegurar que tothom s’hi sent acollit. el iannis coneix tots els racons de l’illa, sap tota la seva història i li encanta explicar-la a qui el vulgui escoltar. organitza passejades per a tothom que vulgui conèixer l’illa: passejant pels camps d’oliveres s’hi descobreixen aqüeductes romans, passejant per la capital s’hi descobreixen els límits de les ciutats històriques, per mar o per carretera et fa descobrir platges secretes. la dafne fa que tothom es senti a casa mentre és allí. ensenya manualitats gregues i fa unes classes de cuina grega fantàstiques que acaben amb un sopar on tothom pot assaborir el resultat de les lliçons.
podria explicar més coses. però estic encara una mica trasbalsada pel canvi d’ambient que ha suposat deixar aquest lloc paradisíac per aterrar a realitat del dia a dia. si algú en vol saber més pot trobar molta informació aquí. i si algú encara en vol més m’ho pot preguntar directament.