stardate: concert per la llibertat

un dia d’aquells en que l’optimisme ens desborda. es transforma en optimisme al quadrat: som prou optimistes per pensar que hi ha raons per ser optimistes. potser seria bo passar el tarda-vespre amb els dits creuats!

stardate: quanta raó !!!

stardate: estratègia dominant

finalment sembla que els nostres líders polítics es posen les piles. a l’últim moment, del termini que ells mateixos s’havien proposat, faran una demanda formal de referèndum a l’estat.

tot apunta a que rajoy no l’acceptarà. per això ja s’estan pensant alternatives, com ara unes eleccions plebiscitàries. però el meu argument d’avui hauria de convèncer al rajoy de que si vol que les coses li vagin millor el que ha de fer és deixar que el mas organitzi un referèndum. fins i tot, encara que el mas no li ho demani, oferir un referèndum sobre la independència després de la mani de l’any passat seria un gest intel·ligent per part de rajoy.

quan el mas li ho demani, el rajoy té dues opcions: 1) donar-li permís, i 2) no donar-li permís.

si no li dona permís, ens quedem tots tal com estem. els catalans esperant que els nostres líders pensin quines alternatives tenim per tirar endavant. i el rajoy amb el problema català sobre la taula.

si li dona permís poden passar dues coses: 1) el resultat és un si majoritari o 2) el resultat és un no majoritari (és molt difícil que es donin empats quan vota tanta gent).

si surt un no majoritari, aleshores tots els independentistes podem agafar unes bones vacances perquè ja no hi haurà res a fer. si la gent diu que no vol la independència ens quedarà entomar tota la merda que ens envii l’estat o exiliar-nos.

si surt un sí majoritari, aleshores bàsicament res canvia: els independentistes seguim reclamant un estat propi sabent que som majoria, igual que ara, però amb uns números oficials. i seguirem esperant que els nostres líders polítics es posin les piles. i el rajoy seguirà mirant-se el problema català que té sobre la taula.

vist així, és clara que si rajoy permet el referèndum té possibilitats de millorar a seva situació, i en qualsevol cas no la empitjorarà, ja que: si guanya el no estarà clarament millor que com està ara (es lliuraria del problema independista). i si guanya el sí, estarà igual que com està ara que és exactament igual que si no permet el referèndum.

per tant el millor que pot fer és acceptar un referèndum i esperar que surti el no (amb els seus poders de campanya segurament no és tan difícil). una estràtegia que és la millor, independentment del que facin els altres en teoria de jocs s’anomena estratègia dominant. quan un té una estratègia dominant, està clar que el millor que pot fer és fer-la servir. a què espera el rajoy?

stardate: negociació o xantatge

quina diferència hi ha entre una negociació i un xantatge? són dues maneres que fem servir per anomenar el regateig. en els dos casos els fets sóns els mateixos. l’única diferència que jo hi veig és la interpretació.

en un regateig hi ha dues parts en conflicte. una proposa que com a molt vol pagar 10 i l’altra respon que per menys de 20 no ho ven. després la primera diu que 12 com a màxim, i l’altra respon que només està disposat a baixar fins a 17. llavors la primera puja fins a 14 i la segona potser ja accepta. així arriben a un acord que convé a totes dues parts. el fet clau és que si accepten un acord és que totes dues ho volen: prefereixen l’acord i l’intercanvi, a no tenir cap acord i no fer l’intercanvi. i per tant, totes dues parts acaben estant més contentes de com han començat.

si pensem que les dues parts ho fan de bona fe diem que estan negociant. i si en canvi ens sembla que ho fan de mala fe diem que es un xantatge. però en el fons, en qualsevol cas, cada una de les parts està defensant els seus interessos.

cada una de les parts pensarà que n’hagués sortit més beneficiada si haguessin arribat a un acord abans: el comprador hauria pogut comprar més barat si el venedor hagués cedit abans; el venedor hauria pogut vendre més car si el comprador hagués acceptat un dels seus preus anteriors.

també pot passar que en un moment del regateig una de les parts es planti. el venedor pot dir: per menys de 15 no t’ho venc. llavors el comprador pot intentar aguantar la seva posició a menys de 15. si això és manté no hi haurà acord. en aquest cas les dues parts es quedaran igual que estaven al començament. ningú hi haurà perdut res.

què fa que el venedor es planti? pot ser una farolada. pot ser una estràtegia per aconseguir un bon preu. però és una estratègia que comporta un risc: pot acabar no venent. llavors no és que no guanyi el benefici que esperava, sino que no té cap benefici. però també pot ser que el venedor hagi arribat a un preu que és igual al que li costa el producte, o és igual al preu al que sap que ho pot vendre en algun altre lloc. si el ven a aquest preu no hi guanya res. aleshores li és igual vendre que no vendre. per tant plantar-se en aquest cas no li comporta cap risc.

què fa que el comprador es planti? també pot ser una farolada. pot ser una estràtegia per aconseguir un bon preu. però també li comporta un risc: pot acabar no comprant allò que volia. llavors no s’emporta res. però també pot ser que el comprador hagi arribat a un preu que és igual al valor que per ell té el producte, o un preu que sap que pot trobar en algun altre lloc. si el compra a aquest preu no hi guanya res. aleshores li és igual comprar que no comprar. per tant plantar-se en aquest cas no li comporta cap risc.

el poder de negociació de cada una de les parts ve determinat per les opcions alternatives que tenen. si una de les parts no té cap altra manera de comprar o vendre el producte en cap altra lloc, aleshores estarà més disposat a acceptar les ofertes de l’altra part, i per tant la segona en pot sortir beneficiada.

potser direm que és un xantatge quan una de les parts demostra tenir un poder de negociació molt més gran que l’altra. aleshores serà un regateig  molt asimètric. però en qualsevol cas no deixa de ser una negociació.

stardate: wonder

segons el jordi basté: el millor llibre el món. segons jo: exagera una mica. tot i que m’ha agradat molt. l’he trobat un llibre amè, fàcil de llegir, flueix com si res, interessant, ...

té raó quan diu que és recomanable a partir del 13 anys, per qualsevol edat.

no són ben bé cites del llibre, sinó cites d’altres que es troben en el llibre.

“hauriem d’instaurar una nova norma de vida que digués que hem d’intentar sempre ser més amables del que cal”

l’ocellet blanc, j m barrier

“si has de triar entre tenir raó i ser amable, tria ser amable”

dr. wayne w dyer

stardate: vergonya!!!

hem començat a preparar una cadena humana per fer el dia 11 de setembre de 2013. això vol dir que aviat farà un any que vam fer la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012.

una notícia recent (diumenge 16 de juny 2013: ara) diu que erc i ciu ara pacten demanar mas que demani a rajor permís per poder fer un referèndum. però diu que abans de fer-ho han de signar el pacte nacional pel dret a decidir.

estic fent un esforç que no posar-me a insultar a tots els polítics catalans que des de fa un any s’omplen la boca de dir que actuen en nom del poble català. aviat farà un any que tots aquests polítics tenen un mandat explícit del poble de catalunya, que és com a mínim per fer un referèndum. i encara no s’hi han posat?

han signat compromisos, han fet eleccions, declaracions, lleis. i precisament allò que els havíem demanat explícitament: demanar permís per fer una consulta. encara no s’han decidit? però que collons els passa?

això no és fer les coses a poc a poc i amb bona lletra. això ja és no tenir ganes de fer res! ni els uns ni els altres!

stardate: c

1. sense cap previsió. no anava preparada. me’ls vaig trobar de cara. uns ulls blaus. intensos. ja no vaig poder veure res més. em vaig deixar portar.

2. què ha passat? confusíó. no he entès res. decepció. sí però no. potser sí, però ara no. desencís. distanciament. oblit.

3. atzar. missatges desats. curiositat. records. reconstruint el passat. memòria automanipulada?

... cercant un futur

stardate: això és el que fa por

d'aquí

stardate: les meves últimes voluntats

avui les notícies donen la mort de l’escriptor israelià yoram kaniuk. no el conec de res, però és veu que era important.

han dit que ha volgut donar el seu cos a la ciència i que no ha volgut cap funeral.

sentir això m’ha fet agafar ganes d’escriure les meves últimes voluntats, perquè m’ha fet adonar que són com les seves.

de moment deixo escrit aquí que vull donar el meu cos a la ciència i que no m’interessa que es faci cap funeral.

ara hauré d’intentar averiguar com puc fer-les més oficials.

stardate: menja resa estima

la contraportada em va seduir. el vaig comprar. des del començament em va agradar. per com estava escrit, per com fluien les idees, pel que explicava. i com més llegia més m’agradava. fins que vaig arribar a uns ¾ del llibre. alehores va començar a fluixar. però no el volia deixar fins al final.

quan vaig baixar del tren em faltaven dues pàgines per acabar-lo. les vaig llegir mentre caminava pel carrer. i quan vaig acabar el vaig deixar damunt una (espècie de) bústia, al mig del carrer. esperant que algú el pogués trobar i també s’hi enganxés. té moltes coses bones que a molta gent li podrien fer servei.

stardate: es vol i prou!

4 de juliol.

gran festa als estats units.

celebració de la independència.

deu ser una cosa bona això de la independència, sinó no ho celebrarien tant.

de fet, hi ha cap país al món que després d’aconseguir la independència decidís retornar a l’estat anterior? no em sona.

aleshores, si la independència és una cosa tan bona, tan satisfactòria i tan preuada per tothom, per què s’ha de justificar? cal una justificació per voler ser feliços? o per voler ser lliures? alehores per què ha de caldre una justificació per voler ser independents?

de fet, s’hauria d’esperar que tots els països demanessin la independència. per què alguns països no la demanen? és que no la volen? potser les nacions que tenen un problema són aquelles que no demanen la independència.

potser no la volen perquè reben subsidis i ja els va bé així. o potser perquè se senten amenaçats. o potser només és perquè no hi han pensat mai en organitzar-se per demanar-la. o no els han deixat pensar mai en el bé que estarien si fossin independents. de fet, els costos d’organitzar accions col·lectives d’aquesta magnitud són molt grans sempre, i molt sovint prohibitius. només es poden compensar quan les situacions són extremes.

aleshores, el fet que un país arribi al punt d’organitzar-se i demanar la independència de manera ordenada ja és garantia de que la societat ho té molt clar, i això és la única justificació que penso que és necessària.

stardate: teories de secessió

l’expert en secessió allen buchanan escriu al país que: si la independència es concedís només perquè una majoria ho volgués, es podria fer servir com una arma de negociació estratègica i a més crearia molta incertesa. per això diu que no hi ha un argument senzill per justificar la secessió de catalunya.

trobo estrany que sigui tan expert i tan poc concís alhora. penso que la independència d’un país és part de les decisions polítiques del país i aquestes es basen (i s’han de basar per definició de democràcia) en el que vol el poble. és una arma de negociació estratègica exactament igual que qualsevol altra posició en qualsevol altre dimensió política que tingui un suport majoritari. així funciona la democràcia. per què la independència d’ha de considerar apart? en aquest mateix sentit la incertesa que crea la divisió d’un país és semblant a la que crea cada canvi de llei, cada canvi de normativa, cada canvi de condicions legislatives, fins i tot cada canvi de color de govern!

per altra banda valoro molt positivament i agraeixo per la part que em toca que dediqui part de la seva recerca al nostre cas.

continua dient que hi ha quatre tipus d’injusticia que donen dret a la secessió:

1)    annexió injusta del territory

2)    violacions a gran escala de drets humans fundamentals

3)    redistribució discriminatòria continuada i greu

4)    vulneració per part de l’estat de les obligacions del règim autonòmic o la negativa continuada a negociar una forma d’autonomia interestatal adecuada.

segons l’expert les tres primeres no serveixen pel cas català ja que:

1)    300 anys des de l’annexió són masses anys

2)    es indiscutible que no és el cas

3)    això de que ‘espanya’ ens roba no es pot demostrar

i per tant, només podem fer servir el 4. i amb aquest punt sí que es podria justificar la independència de catalunya: el govern espanyol no ha demostrat bona fe a l’hora de responder a les demandes de major autonomia. per això segons l’expert per arribar a una solució justa recomana una negociació entre l’estat i catalunya mediada per la unió europea en la que:

espanya es compromet a una renegociació de les competències de la generalitat

catalunya es compromet a seguir garantint l’estat del benestar a tots els espanyols.

si això és justícia que m’expliquin la definició!