dilluns, d’octubre 31, 2011

stardate: estranyament commovedor


així és com el qualifica un dels crítics. i a mi també m'ho sembla. molt tendre i enigmàtic fins que al final m'ha fet esclatar en plors.

el cel és blau, la terra blanca. una història d'amor. el va escriure l'any 2000 la hiromi kawakami en japonès, i no va ser traduit al català fins l'any 2009. n'he subratllat alguns trossets:
"Cada olleta té la seva tapadoreta," diuen. És evident que jo no era la parella adequada per ella.
...
Antigament, els caps dels poblats de l'altiplà siberià menjaven reig bord abans d'anar a la guerra. És un bolet que conté subtàncies al·lucinògenes. Provoca una gran excitació i augmenta l'agressivitat. Si te'l menges, també t'atorga una força descomunal i duradora que, en condicions normals, ningú no podria mantenir més de pocs segons. Per començar, el cap del poblat es menjava un reig bord. Tot seguit, l'home que ocupava el rang immediatament inferior es bevia l'orina del cap. El següent feia el mateix amb l'orina del seu superior, i així successivament, per ordre jeràrquic, fins que tots havien ingerit les propietats del bolet. Després d'aquest ritual, l'exèrcit ja estava a punt per combatre--va explicar el mestre.
...
Era perquè en aquella casa hi havia alguna cosa a què no m'acabava d'adaptar. Era com si hagués encarregat unes quantes peces de roba fetes a mida i, quan me les emprovava, m'adonava que n'hi havia de massa curtes i d'altres que eren tan llargues, que  n'arrossegava les vores per terra quan caminava. Llavors em treia la roba, bocabadada, comprobava les mides una altra vegada i veia que eren exactes. La meva família em desconcertava d'una manera semblant.
...
Quan em vaig emancipar vaig anar a viure a una altra ciutat, però més endavant vaig acabar tornant al lloc on havia nascut i crescut, de la mateixa manera que els salmons sempre pugen riu amunt per arribar al lloc on van néixer.
...
Menjàvem una cosa semblant a una fondue de pop. Tallàvem el pop a rodanxes molt primes, el submergíem en una cassoleta plena d'aigua bullent i quan emergia a la superfície, el pescàvem d'una revolada amb els bastonets. Abans de menjar-nos les rodanxes els sucàvem en una salsa de taronges amargants. Un cop dins la boca, el gust tirant a dolç del pop es barrejava amb la taronja i deixava un regust molt especial.
però el que m'he repassat més vegades és aquest:
Per cert, Tsukiko, hi ha una refrany que diu que "fins i tot la trobada més casual és karma"
...
el karma és un concepte budista. És l'energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les nostres vides futures.
...
Vosté i jo ja estàvem units en les nostres vides anteriors?
...
Suposo que tothom ho està d'alguna manera
...
Vaig intentar recordar en quin moment el mestre i jo ens havíem fet amics. Al principi només era un conegut, un vell que havia estat professor meu a l'institut. A part de les poque paraules que intercanviàvem, gairebé no m'hi fixava. Era una presència vaga i silenciosa que bevia al meu costat. L'únic que em va cridar l'atenció des del primer moment va ser la seva veu. No era gaire greu, però tenia un timbre profund i vibrant. Aquella veu em va despertar la curiositat per l'home de qui procedia.
Més endavant, quan m'asseia al seu costat, vaig començar a notar la calidesa que desprenia. La seva presència dolça i afectuosa es filtrava a través de la seva camisa emmidonada. Era galant i tendre alhora. No he estat mai capaç de descriure amb paraules la presència que irradiava el mestre. Tan bon punt intentava capturar-la, s'evaporava i no tornava a aparèixer fins a un altre moment.

dissabte, d’octubre 29, 2011

stardate: links


amb el pas del temps em trobo amb links que hauria pogut fer servir en algun apunt ja escrit. si l'apunt ja està publicat de temps, en principi la trobada arriba massa tard. però com que als blogs es pot fer de tot el que es vulgui, m'he decidit fer un apunt en plan pedaç o afegitó a alguns apunts anteriors.
per exemple, a l'apunt que vaig publicar no fa gaire sobre començaments i finals hi hauria pogut afegir aquesta música.
bookends de simon and garfunkel. trobo que hi va de primera!
i per un apunt de fa més dies, el del vi t41, he trobat un link que ho explica tot. aquest. és en català i en anglès. suposo que la rita estarà encantada :-)

dijous, d’octubre 27, 2011

stardate: la casa que vull


estaria bé viure en un lloc amb aquesta vista

encara que només fos de tant en tant.
és com si fos ...

dimarts, d’octubre 25, 2011

stardate: smilla


trobar-me una novel·la que parla tant de matemàtiques, com la de l'apunt anterior, m'ha fet pensar en una altra que vaig llegir fa molt temps que deia:

Do you know what the foundation of mathematics is? ... The foundation of mathematics is numbers. If anyone asked me what makes me truly happy, I would say: numbers. Snow and ice and numbers. And do you know why?
Because the number system is like human life. First you have the natural numbers. The ones that are whole and positive. The numbers of a small child. But human consciousness expands. The child discovers a sense of longing, and do you know what the mathematical expression is for longing?

The negative numbers. The formalization of the feeling that you are missing something. And human consciousness expands and grows even more, and the child discovers the in-between spaces. Between stones, between pieces of moss on the stones, between people. And between numbers. And do you know what that leads to? It leads to fractions. Whole numbers plus fractions produce rational numbers. And human consciousness doesn't stop there. It wants to go beyond reason. It adds an operation as absurd as the extraction of roots. And produces irrational numbers.

It's a form of madness. Because the irrational numbers are infinite. They can't be written down. They force human consciousness out beyond the limits. And by adding irrational numbers to rational numbers, you get real numbers.

Because now, on the spot, we expand the real numbers with imaginary square roots of negative numbers. These are the numbers we can't picture, numbers that normal human consciousness cannot comprehend. And when we add the imaginary numbers to the real numbers, we have the complex number system. The first number system in which it's possible to explain satisfactorily the crystal formation of ice. It's like a vast, open landscape. The horizons. You head towards them and they keep receding. 

d'aquesta cita ja en vaig fer un apunt fa temps, i allí fins i tot la vaig mig traduir.
el llibre és de peter hoeg (1997). en català no l'he vist però en castellà sí.

del llibre en van fer una peli amb el meu adorat gabriel byrne



diumenge, d’octubre 23, 2011

stardate: la identitat d'euler


la web va plena de ressenyes i de comentaris. originalment és en japonès. jo el vaig trobar en anglès així

en català no l'he vist mai, i en castellà és així

és molt original i molt bonica. ha tingut un gran èxit. una novel·la molt matemàtica. en comptes d'explicar res només diré que el punt central de la novel·la és la identitat d'euler


és el resultat més famós i més enigmàtic.

divendres, d’octubre 21, 2011

stardate: presa de pèl


compro tres llibres. no són ni de tapa dura ni són gaire grossos. i quan vaig a pagar m'adono que aquelles tres cosetes costen cinquanta euros. com pot ser? cinquanta euros! o sigui vuit mil peles? tres llibres de no res! ho trobo caríssim!
(em fa pensar en aquells llibres que quan era jove comprava per sant jordi. aquells llibres blancs del cangur d'edicions 62. segons la meva memòria crec que valien entre cent i dues centes pessetes cada un. o sigui que en termes mitjos valien un euro dels d'ara. és clar que ja fa trenta anys d'allò. però vol dir que en trenta anys el preu d'un llibre s'ha multiplicat per quinze o vint vegades.)
i per més inri la senyoreta de la caixa em dóna una targeta i em diu que la desi i que si compro llibre més ja l'hauré completada, i en la compra següent em faran un descompte del cinc per cent. o sigui que per tenir un descompte d'un euro m'hauria de gastar més de vuitanta euros. i per tenir un descompte de dos euros me n'hauria de gastar més de cent. és una presa de pèl o què?

dimecres, d’octubre 19, 2011

stardate: anosognosia


a vegades la cago i me n'adono tota sola. em sap greu. i m'ho faig durar.
a vegades la cago, no me n'adono, i m'ho fan veure els altres. això encara em sap més greu. m'avergonyeix i encara em dura més.
a vegades la cago, no me n'adono, i ningú no m'ho fa veure o bé ningú em convenç de que l'hagi cagat. aleshores em quedo tan tranquil·la.
no vol dir que ningú no se n'hagi adonat. però a mi no m'afecta perquè la meva inconsciencia em protegeix.
això ja s'ho havia inventat algú: anosognosia.
està molt extesa!
(rita: t'estic veient com rius! :-)

dilluns, d’octubre 17, 2011

stardate: quantes sensacions!


perquè les sensacions vénen dels sentits, no?
diu que els romans després d'observar que el vi els oferia grans sensacions per l'olfacte, el gust, el tacte i la vista, van inventar-se el brindis. així també sentien el vi per l'oïda. i a mi m'ha passat una cosa semblant ... o paral·lela ... o només m'ho he imaginat.
mentre estic a fora esperant s'obre la porta i m'arriben les primeres olors. com m'agrada. al cap d'una mica entro i dins l'olor és general. fa una mica de pena pensar que al cap de poc el meu nas s'hi haurà acostumat i ja no la sentiré. però llavors em fan enfilar escales amunt, i des d'allí veig els colors vermells, i unes bombolletes que em diuen que tot allò és viu. i sento olors encara més fortes. les puc anar olorant d'una en una. i no sé quina triar, m'agraden totes.
després vénen els experiments. sembla un puré espès, com una mermelada. però mira què passa quan ho apreto. gasos i líquids s'alliberen. i jo bado. i quan em sembla que ja ho he vist tot, em fan posar la mà dins, fins abaix, tot el braç és dins. ara les sensacions és multipliquen: olors, colors, carícies, pessigolles. m'agradaria fer-les durar però no goso.
em conviden a afegir-me a la taula de tria. m'expliquen com ho he de fer. primer tímidament no goso tocar gaire cosa, però al cap d'una mica m'animo i sense donar-me'n compte fa no sé quant temps que estic allí dreta (i no em fa mal l'esquena!), amb la vista que em balla amb la taula que tremola, i triant com si ho hagués fet tota la vida. i és que veure'l tot allí escampat i poder anar tocant-lo produeix una altra gran sensació.
a l'hora de dinar tasto un vi, un privilegi. i per l'oïda va arribar ell. no va caler cap brindis!
de record de totes aquestes emocions em queden dues taques a les sabates. una de més grossa i una de més petita. espero que durin, per si la memòria em falla.

dissabte, d’octubre 15, 2011

stardate: com pot ser?


vaig a un supermercat d'un centre comercial. faig una compra voluminosa que inclou una llibreta. deixo tota la compra al cotxe i torno cap al centre comercial. faig altres compres, i després d'una estona miro el rebut de la primera compra. me n'adono que m'han cobrat tres llibretes i no només una. cada llibreta valia cinc euros, o sigui que no m'agrada gaire la situació. voldria reclamar, però entenc que ja no tinc cap cas per defensar. de totes maneres ho provo.
(no fa gaires dies en un restaurant ens van carregar una ampolla de vi que valia trenta euros i que ni havíem demanat ni ens havíem begut! vaig aprendre que s'ha d'anar amb molta cura, perquè, qui sap si per falta de destresa o per excès de mala llet els números no surten sempre correctes.)
vaig al taulell d'informació del supermercat i els ho explico. el noi em demana que li ensenyi el producte. i jo li explico que ja el tinc al cotxe perquè fa una estona que he fet la compra. ell em diu que vagi al cotxe a buscar-lo. quèèè??? jo pensava que em diria que ja no hi ha res a fer. seria lo lògic.
vaig al cotxe i llavors penso que no cal que torni a pujar. quin sentit té tot plegat? si jo ara pujo amb una llibreta, quina prova té de que només n'hagi comprat una? el noi no em deu haver entès. estic a punt de deixar-ho estar però al final em convenço de que no em costa tant provar-ho. i torno al taulell d'informació. li dono la llibreta el rebut i em diu: aquesta és la llibreta que vols tornar? i jo li dic, nooo!!! és que només he comprat aquesta llibreta i me n'han cobrat tres. ah! molt bé! doncs ara t'abono les altres dues. i tot i que havia pagat amb una targeta de credit em dona els deu euros de dues llibretes.
com pot ser??? qui li ha donat les instruccions a aquest noi???

dijous, d’octubre 13, 2011

stardate: surrealisme quotidià


entrava a l'edifici després de fumar una cigarreta, pensant que aquesta no calia. que me l'hagués pogut estalviar. que no calia haver interromput la feina per això. que no feia cap bé.
a l'anar a tancar la porta em criden dues noies des de fora. estava segura que em demanarien: ens podries dir on és ... ? surto de nou i em diuen: ens deixaries fer una foto de les teves sabates? és que estem fent un treball per educació primària i hem de trobar coses que siguin de color taronja. i les teves sabates ens vénen de meravella.


i vaig fer de model.
i la sortida, amb cigarreta inclosa, va servir per alguna cosa!

dimarts, d’octubre 11, 2011

stardate: començaments i finals


a vegades quan penso com va començar tot m'entendreixo. va ser tan bonic. tan emocionant. com si fos inventat per una novel·la. però absolutament real. d'aquelles coses que mentres estan passant no t'adones del valor que tenen. però que després, amb el temps, vistes amb perspectiva, adquireixen unes formes i uns colors que es fan admirar ... i entendreixen.
però això només passa amb un tros de la història. després, el temps segueix passant, la història continua i ja no s'assembla tant a una novel·la. bé, potser a un altre tipus de novel·la. almenys a una novel·la diferent. ara més que entendrir desencisa i fa cabrejar una mica. és clar que lo bo no pot durar sempre.
per això només és a vegades que aquesta història em fa entendrir. quan penso en el començament. en canvi si penso en el final ... més val no pensar-hi!

diumenge, d’octubre 09, 2011

stardate: canvis de temps


els homes i les dones del temps han estat comentant últimament que aquest octubre ha estat dels més càlids de la història. que no és normal que a l'octubre faci tanta calor. deu ser cert.
de totes maneres jo recordo perfectament que aquest any, cap a mitjans de juny feia molta calor. calor d'estiu. si l'estiu comença cap al 20 de juny i acaba cap al 20 de setembre, no hauria de fer la mateixa calor l'1 d'octubre que el 10 de juny? vull dir que si comptem els mateixos dies abans de que comenci l'estiu i després de que acabi l'estiu la temperatura hauria de ser similar, no? o la simetria no aplica amb això del temps?
jo no veig cap raó perquè no hagi de ser simètric, però potser se m'escapa alguna cosa. segur, vaja! o sigui que si algú té una explicació millor serà benvinguda.
per altra banda els mateixos homes i dones del temps van avisar de quin dia canviarien les temperatures. segons totes les previsions el dijous faria temps d'estiu i el divendres faria temps de tardor.
feia dies (setmanes!) que havia notat que unes sandalies que aquest estiu he portat molt s'estaven trencant per moments (no són aquelles que van soles, per sort!). tenia decidit que acabaria la temporada amb elles i després les jubilaria. per això durant setmanes no me les vaig treure dels peus. per poder fer un bon comiat. també tenia l'ull posat en una jaqueta d'estiu que s'havia anat desintegrant amb els anys. però era tan còmoda! d'aquelles que pots portar sembre rebregada al bolso, que fa servei en un vespre fresquet, i que lliga amb qualsevol cosa que portis. però ara ja feia molta pena. finalment, hi havia uns pantalons que encara que feia veure que no passava res, tenien unes taquetes que ja feia temps que per molt que les rentés no marxaven.
total, que vaig decidir que dijous a la nit, com que era quan oficialment canvia el temps, tot això faria cap a la brossa. i dit i fet.
quan arribi el bon temps potser ho trobaré a faltar... o potser ja no ho recordaré.

divendres, d’octubre 07, 2011

stardate: american tune


publicada per primer cop el 1973 pel paul simon. 
aquest dies em té obsessionada.
primer la va cantar sol, com aquí

i després amb l'art garfunkel al central park

la música és del paul simon. es basa en una melodia d'un cor de la passió de Johann Sebastian Bach, que al mateix temps es basa en una cançó més antiga "mein g'müt ist mir verwirret"


la lletra es del paul simon i parla dels estats unit d'amèrica del final de l'època nixon, després de la guerra del vietnam. acaba dient que "you can't be forever blessed" és a dir que no es pot estar estar sempre de sort, però cal seguir endavant. la trobo trista i depriment ...i tant actual!

Many's the time I've been mistaken, 
And many times confused 
Yes, I've often felt forsaken, 
And certainly misused. 
But it's all right, it's all right, 
I'm just weary to my bones 
Still, you don't expect to be 
Bright and Bon Vivant 
So far away from home, 
So far away from home. 


I don't know a soul who's not been battered 
I don't have a friend who feels at ease 
I don't know a dream that's not been shattered 
Or driven to it's knees. 
But it's all right, it's all right, 
For we've lived so well so long 
Still, when I think of the road we're travelling on, 
I wonder what went wrong, 
I can't help 
But I wonder what went wrong. 

And I dreamed I was dying.
I dreamed that my soul rose unexpectedly, 
And looking back down on me, 
Smiled reassuringly, 
And I dreamed I was flying
And far above, my eyes could clearly see 
The Statue of Liberty, 
Sailing away to sea 
And I dreamed I was flying. 

We come on a ship we call the Mayflower, 
We come on a ship that sailed the moon 
We come at the age's most uncertain hour 
And sing an American tune 
But it's all right, it's all right 
You can't be forever blessed 
Still, tomorrow's gonna be another working day 
And I'm trying to get some rest, 
That's all, I'm trying to get some rest.
        

dimecres, d’octubre 05, 2011

stardate: festa major

el camell comença de nit





 i acaba de dia



dilluns, d’octubre 03, 2011

stardate: canvi de rumb


m’aixeco de bon humor i amb energia. mentre esmorzo vaig pensant i escrivint una llista de les coses que he de fer. després faig una representació mental dels llocs on he d’anar a fer els encàrrecs i penso en quin ordre els he de fer per tal d’acabar el més ràpid possible. llavors refaig la llista de manera que em serveixi per recordar l’estratègia que acabo de dissenyar. surto al carrer i començo pel començament.
tot va tal com estava previst. quan de sobte em trobo caminant depressa pel carrer després d’haver acomplert la meitat de l’objectiu previst, em pregunto: perquè corro tant? què faré quan acabi? i la resposta la trobo deseguida: em posaré de mal humor. és fàcil. fa massa temps que em passa el mateix.
faig el possible per estar ocupada, i vaig i vinc, i organitzo, i quedo, i ... i quan m’aturo em poso de mal humor. i quan me n’adono del que m’està passant encara em poso de més mal humor. hauria de fer alguna cosa per canviar aquesta rutina. d’entrada redueixo la velocitat de creuer que porto anant pel carrer. després recordo una història que m’han explicat fa poc.
era gran. caminava malament perquè li feien mal els genolls, i no podia agafar res perquè li feien mal les mans, i es trobava malament i res li venia de gust, i ... i una dia va tenir un accident. la van atropellar i va tenir un gran ensurt. a l’hospital li van dir que estaria més d’un any en recuperar-se del tot però la van deixar anar de seguida, amb un genoll ben embanat. des d’alehores que camina una mica coixa per culpa de la bena del genoll, però ja no li fa mal res!
a vegades les rutines no ens deixen sortir de cercles viciosos que sense cap raó aparent ens fan sentir malament. a vegades un accident, un ensurt, una sotregada, alguna cosa no esperada, trenca la rutina i ens permet trobar vies de sortida. em sembla que em convindria una cosa així a mi ara. i la veritat és que no em ve de gust provocar-me un accident. de fet si fos premeditat segurament no funcionaria. però sabent quin és el mal, sabent-ne el remei, i sabent per quina raó el remei funciona, hauria de ser possible trobar una solució. hauria de ser possible decidir abandonar aquestes rutines vicioses perquè sí i fer un canvi.
ja ho veurem!

dissabte, d’octubre 01, 2011

stardate: estris de cuina ...


 ... una mica estranys que hem descobert aquest estiu.

una manopla de silicona que la veritat no aïlla tant com una desitjaria.

també és de silicona però dur per dins, i serveix per netejar el menjar que s’aferra al cul de les cassoles. va perfecte!

una pastilla (de sabó) metàlica per treure les males olors de les mans (alls, tabac, ...)