a vegades quan penso com va començar tot m'entendreixo. va ser tan
bonic. tan emocionant. com si fos inventat per una novel·la. però absolutament
real. d'aquelles coses que mentres estan passant no t'adones del valor que
tenen. però que després, amb el temps, vistes amb perspectiva, adquireixen unes
formes i uns colors que es fan admirar ... i entendreixen.
però això només passa amb un tros de la història. després, el temps
segueix passant, la història continua i ja no s'assembla tant a una novel·la.
bé, potser a un altre tipus de novel·la. almenys a una novel·la diferent. ara
més que entendrir desencisa i fa cabrejar una mica. és clar que lo bo no pot
durar sempre.
per això només és a vegades que aquesta història em fa entendrir. quan
penso en el començament. en canvi si penso en el final ... més val no
pensar-hi!
5 comentaris:
Ai, els començaments. Sempre són bons (sinó no ho començaries, no?). Després la rutina, la coneixença de com és, la no novetat, etc, fan que la cosa es vegi amb uns altres ulls.
Moltes relacions s'aguanten pel record d'allò que fou, serà que som bèsties recurrents, què hi farem!
Tots els finals són dolents, però siguem optimistes, sense finals no hi hauria començaments... :)
"Tot s'acaba quan comença un nou viatge, un nou paisatge".
No és meu, és de:
http://www.youtube.com/watch?v=DOmwSdvhq2o
Jordi, suposo que tens raó... si els començaments no fossin bons no hi hauria res a fer...
Clidice, molt bona aquesta explicació. em convenç. encara que és una mica trist que hagi de ser així!
Rita, sí, s'han d'acabar les coses perquè en puguin començar d'altres, no? :-)
porquet, maca aquesta. no la coneixia. gràcies!
Publica un comentari a l'entrada