diumenge, de gener 31, 2010

stardate: massa incertesa

diuen que ara el mal ja ha passat. que només cal que recuperis les forces que has perdut amb la malaltia. que et posaràs bé i que d’aquí a pocs dies podràs tornar a casa.

et miro i no ho veig clar. busco senyals que em convencin de que ténen raó. voldria veure que cada dia estàs més fort. però no ho veig. a vegades em sembla veure’t més feble.

potser s’han equivocat? potser no ens han dit la veritat?

o potser sóc massa impacient?

diuen que és millor que et quedis sol a la nit. que és necessari perquè et recuperis. que si et malcriem massa et costarà més recuperar-te. que si t’ho donem tot fet no faràs cap esforç per part teva que t’ajudi a recuperar-te.

tu no dius res. mai et queixes de cap mal o de cap cosa que t’incomodi. però crec que ara estàs enfadat. no t’agrada quedar-te sol.

a mi no m’agrada gens que et quedis sol. m’agradaria ser allí contínuament. assegurar-me que no et falta mai res. em fa patir molt saber-te sol.

mai m’han agradat els hospitals, però ara no me’n voldria moure. m’hi estic bé, molt bé fent-te companyia. de fet la companyia me la fas tu a mi. havíem tingut tota la vida per compartir. però mai no ho havíem fet tant com ara.

no vull que t’enfadis. no vull que necessitis alguna cosa i que no hi hagi ningú per ajudar-te. no vull deixar passar el temps que podria estar amb tu.

vull fer el que calgui perquè et recuperis. i no sé què he de fer.

divendres, de gener 29, 2010

stardate: canviar d’opinió


amb el post anterior pretenia explicar de quina manera parlant els uns amb els altres anem canviant d’opinió.

es tracta d’un exemple del que es coneix com a fenòmen de la pau democràtica. el que s’ha anat observant al llarg de la història és que els països democràtics mai no comencen guerres amb altres països democràtics. aquesta observació dóna peu a una teoria que diu que amb la generalització de la democràcia hauria de portar a la desaparició de les guerres.

en aquest exemple la berta acaba convencent a l’anna de que rússia no és un país perillós, tot i que al començar la conversa l’anna està segura de que sí que ho és. la manera de fer canviar d’opinió a l’anna és fent-la pensar en la relació que hi ha entre democràcia i guerres. la berta li ofereix un argument nou i la fa pensar en el tema des d’una perspectiva diferent. seguint l’argument ofert per la berta, l’anna arriba tota sola a una conclusió que fa que canvii d’opinió.

si hagués fet les coses ben fetes, hauria afegit aquesta explicació al post anterior (stardate: la pau democràtica). però la veritat és que tot i que tenia moltes ganes de continuar la disucssió que el post d’abans de l’anterior (stardate: data de caducitat) va provocar, no vaig tenir temps de elaborar-lo. espero que ara almenys hagi aclarit el per què del post anterior. segurament les explicacions sobre perquè canviem d’opinió, com ho fem, perquè ens costa, etc ... tindran alguna continuitat aquí.

----------------------------

fa un any parlava d’un joc molt clàssic, on també em va costar convèncer de quina era la millor estratègia.



dimecres, de gener 27, 2010

stardate: la pau democràtica



anna: rússia és un país perillós.

berta: no té cap sentit.

anna: no creus que rússia podria començar una guerra contra un país occidental?

berta: de cap manera.

anna: doncs jo crec que és possible.

berta: pots dir-me exemples de guerres que hagin sorgit entre dos països democràtics?

anna: suposo que sí. a veure … que et sembla la d’anglaterra i els estats units del 1812?

berta: d’acord. i que no siguin guerres colonials?

anna: aleshores, a veure …. d’acord, potser tens raó. potser rússia no és tan perillós com em pensava.


--------------------------

fa un any parlava d’un viatge que em va fer pensar en una metàfora que no té res a veure amb el post d'avui.



dilluns, de gener 25, 2010

stardate: data de caducitat

‘tot allò que dius o escrius et compromet. un cop ho has dit o escrit ja no pots tornar enrera. per això és millor anar molt amb compte amb el que dius o escrius’

hi ha qui ho subscriu només per ‘allò que dius.’ hi ha qui ho subscriu només per ‘allò que escrius.’ hi ha qui ho subscriu per totes dues coses. jo no en subscric cap. ho entenc com una mena d’esclavatge. crec que és bo sentir-se lliure en cada moment de dir o escriure el que un vol dir o escriure en aquell moment. i crec que és bo exercir-ho així.

si es considera la vida com un seguit d’aprenentatges, i que és bo procurar aprendre de les vivències de cada dia, aleshores és lògic que amb el temps, a l’anar aprenent coses noves, anem canviant les nostres opinions. i és desitjable que les anem desenvolupant, fent-les cada cop més elaborades, més convincents, les anem perfeccionant. per tant el millor que ens pot passar a la vida és que amb el temps anem canviant les opinions. i quin sentit tindria no poder transmetre les noves opinions parlant i/o escrivint?

ens hem de poder sentir lliures de dir o escriure coses que contradiguin el que hem dit o escrit abans. i contents de poder justificar les raons del canvi d’opinió.

no em sento mai condicionada per res del que dic o escric. cada cosa que dic o escric té una data de caducitat. i aquesta la decideixo jo. quan crec que he canviat d’opinió.

----------------------------

fa un any parlava del vent i de murakami.



dissabte, de gener 23, 2010

stardate: em dec haver portat bé

avui m’he aixecat molt poc inspirada. amb poques ganes de fer res i amb poca paciència.

segurament estava cansada després d’haver viscut una setmana molt irregular. la demostració de que les rutines, que sovint pesen per repetitives, són salvadores. perquè sense rutines tinc la impressió que gastem més energia de la que podem recuperar menjant i dormint normalment.

a part de les rutines del menjar i del dormir, hi ha la rutina de les activitats diàries i sobretot la rutina de les emocions. totes aquestes rutines fan que fem servir l’energia de manera eficient. quan passem de les rutines, és fàcil que no reaccionem òptimament. llavors surten al descobert tots aquells pensaments i sensacions que no volem ensenyar i que en condicions normals (gràcies a les rutines) som capaços de guardar ben endins.

avui he vist que alguna cosa fallava quan de bon matí he tallat bruscament una conversa amable d’una col·lega. he aconseguit aprofitar una mica el matí de feina perquè hi havia una cosa que tenia moltes ganes de fer. entre mig m’he embolicat en una conversa per email amb un amic. de nou he mostrat la meva impaciència, i tot un seguit de pensaments i sensacions que sempre havia volgut amagar, fins que he acabat amb la paciència de l’amic.

surto de la feina. el cap que no para i he de decidir què fer. les opcions són:

(1) quedar-me a casa i continuar torturant-me per totes les equivocacions comeses durant el dia. podria intentar evitar-ho amb una sobredosi d’episodis d’star trek, però no sé si funcionarien.

(2) anar a una cita ambigua. perquè amb el mal humor que t’he mostrat no sé si em voldràs veure. perquè amb el mal humor que tinc no sé si vull que em vegis.

penso que la raó que em fa anar a la cita és que no voldria que tu hi anessis i no m’hi trobessis. però segurament m’enganyo.

arribo i no hi ets. però ara estic convençuda de què venir és el millor que podia fer. m’espero i quan apareixes: no saps com m’alegro de veure’t. primer ens fem el posat de cabrejats. i quan no podem més ens posem a riure.

estic tan contenta de que siguis tan aprop, sobretot avui.

i m’emociono quan m’adono que finalment els reis m’han portat allò que els havia demanat!


-----------------

fa un any parlava d’un viatge que inesperadament va ser molt interessant.



dijous, de gener 21, 2010

stardate: e-reader

després de buscar una mica d’informació sobre els e-readers vaig decidir-me per un sony. però vaig tenir problemes per aconseguir-lo. finalment vaig optar pel leqtor.

quan el vaig tenir a les mans em va semblar una joguina de fireta. el veia tan petit que no pensava que allí s’hi pogués llegir res còmodament. vaig mirar d’aprendre una mica com funcionava però amb poques ganes.

després d’unes quantes setmanes de mirar-me’l de lluny, el vaig començar a mirar de més a prop. hi vaig posar alguns llibres. vaig veure que més o menys el sabia fer anar.

fa poc em vaig trobar amb l’e-reader a les mans i una mica de temps de tranquil·litat. em vaig posar a llegir i ... m’hi vaig quedar ben enganxada.

m’hi vaig trobar molt còmoda. millor que amb un llibre.

potser perquè les lletres són més grosses. les pots fer tan grosses com vulguis.

potser perquè com que hi ha menys quantitat de text en cada pàgina, dóna la impressió de més velocitat.

potser una menor quantitat de text et fa sentir més impacient per pasar pàgina.

potser perquè els llibres que hi vaig llegir eren facilets i entretinguts.

potser perquè em feia tenir la impressió d’estar en un episodi d’star trek.

no ho sé perquè. però hi llegeixo molt a gust!

ara bé, de moment només em serveix per lectura continuada. no sé com fer-hi annotacions. tampoc ser com fer-ho per anar a una pàgina concreta o buscar una cosa en concret. no per deixar un punt en un lloc concret. ni tan sols sé si és possible fer-les aquestes coses. encara em queda molt per aprendre.


canviant de tema, al viatge d’avui he posat l’elvis i la cosa ha anat diferent. mentre l’escolto me n’adono que penso, i sento, i canto, ... i ballo!

suposo que els mossos també deuen tenir alguna cosa a dir ...

1. Heartbreak Hotel 2. Don't Be Cruel 3. Hound Dog 4. Love Me Tender 5. Too Much 6. All Shook Up 7. (Let Me Be Your) Teddy Bear 8. Jailhouse Rock 9. Don't 10. Hard Headed Woman ((from the Hal Wallis Production "King Creole", a Paramount picture)) 11. One Night 12. (Now And Then There's) A Fool Such As I 13. A Big Hunk O' Love 14. Stuck On You 15. It's Now Or Never 16. Are You Lonesome Tonight? (Remastered) 17. Wooden Heart 18. Surrender 19. (Marie's The Name) His Latest Flame 20. Can't Help Falling In Love 21. Good Luck Charm 22. She's Not You (Remastered) 23. Return To Sender 24. (You're The) Devil In Disguise 25. Crying In The Chapel 26. In The Ghetto 27. Suspicious Minds 28. The Wonder Of You 29. Burning Love 30. Way Down 31. A Little Less Conversation (JXL Radio Edit Remix)


he repetit can’t help falling in love. he descobert que em posa de bon humor.

he parat de ballar amb in the ghetto ... perquè aquesta és de les de cantar, plorar i repetir, i repetir, i repetir…

de moment l’escoltar en serio resta pendent.

-------------------

fa un any parlava d’una decepció que ara en un sentit és llunyana però malauradament sempre actual.



dimarts, de gener 19, 2010

stardate: escolto

aquests dies m’ha tocat fer bastants quilòmetres conduint, i vaig pensar en posar-m’hi preparada. vaig agafar dos cds per començar. el de poetes de lluís llach i un de grans èxits de l’elvis presley.

començo pel lluís llach i ja no continuo. em quedo re-escoltant-lo. feia temps que no el sentia, i segurament el trobava a faltar.

m’hagués agradat poder dir que l’exercici d’escoltar, tal com diuen que s’ha de fer, és fàcil amb aquest disc. però no. mentre escolto me n’adono que penso, i sento, i canto, i ploro ... i a més a més he de conduir!

1.Valset per a innocents (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)2.Cançó a Mahalta (Màrius Torres - Lluís Llach)3.Corrandes d'exili (Pere Quart - Lluís Llach)4.Criatura dolcíssima (Joan Fuster - Lluís Llach)5.Vinyes verdes vora el mar (Josep Maria de Sagarra - Lluís Llach)6.La casa que vull (Joan Salvat-Papasseit - Lluís Llach)7.Temps i temps (Josep Maria Andreu - Lluís Llach)8.Ítaca o [Viatge a Ítaca] (Kavafis - Carles Riba - Lluís Llach)9.Dibuix (Lluís Llach)10.Cant de l'enyor (Lluís Llach)11.Ens veiem a Folegandros (Lluís Llach)12.Roses blanques (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)13.Tomb d'atzars (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)14.Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)15.Dóna'm la mà (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

si n’hagués de triar una seria cançó a mahalta. perquè des de sempre m’agrada el que diu, m’agrada com sona, m’agrada el que em fa sentir, m’agrada el que em fa pensar, i m’agrada cantar-la. m’agrada molt.

però de les altres no en deixaria anar cap.

la noia que canta m’hi sobra. encara que té bona veu i fa bonic, la veritat és que jo amb el llach clàssic ja en tindria prou.

això és només un primer intent d’escoltar. em pensava que aquest seria fàcil, però es veu que no. ho seguiré intentant. encara em queden quilòmetres per fer.

també he de confessar que en alguns moment he escoltat la ràdio. precisament avui he sentit que ‘el periodico’ portava en primera plana la controversia actual sobre la grip A. quan he arribat me l’he comprat i me l’he llegit. i ara en parlaria sinó que ja ho he fet abans, i a més ... ja m’estarà bé callar una mica.

-------------------

fa un any parlava sobre enfadar-se.

diumenge, de gener 17, 2010

stardate: escoltar

l’efecte calimero no m’ha passat. de fet se m’ha accentuat amb l’últim post. i precisament en aquest últim post em sap més greu que en cap altre.

suposo el fet que no aconsegueixi fer-me entendre es deu en gran part a que no m’he explicat prou bé. i la raó darrera d’això crec que és que m’he deixat portar per les emocions i no he pensat prou en com explicar-ho. ho he volgut explicar tal com ho sentia en comptes de deixar-ho reposar-ho una mica i intentar explicar-ho tal com ho pensava.

crec que ara és un bon moment per deixar descansar les opinions i dedicar-me a escoltar que no és una feina fàcil.

sovint quan ens sembla que escoltem a una altra persona parlar, sentim la nostra veu interior que va jutjant, fent comentaris, fent comparacions amb allò que ja hem viscut. estem davant d’una persona i no veiem la persona, sinó que veiem allò que pensem sobre la persona.

en algun lloc he llegit que escoltar vol dir oblidar-te a tu completament. quan escoltes atentament algú, t’has d’oblidar de tu mateix i deixar lloc només per l’altre en el teu pensament. quan escoltes et converteixes simplement en un canal, en quelcom passiu, receptiu.

si no et pots oblidar de tu mateix, no pots escoltar. si ets massa autoconscient, només et sembla que estàs escoltant, però no escoltes. pots a vegades dir que sí o dir que no, pots fer veure que escoltes, però de veritat no estàs escoltant.

per escoltar és necessari posar una atenció conscient. s’ha d’escoltar amb tots els sentits. fer callar el nostre jo i procurar no pensar ni fer associacions d’idees mentre l‘altra parla.

em sembla que és una bona idea aprendre’n una mica, sobretot ara, perquè em farà callar ... i crec que em convé!



divendres, de gener 15, 2010

stardate: fills? o fills?

he anat a una defensa de tesi d’una antropòloga social, si és que se’n diu així d’una dona que estudia antropologia social. la tesi era sobre els acolliments a catalunya. he decidit anar-hi per xafarderia, perquè no té cap relació amb la meva feina.

els nens desamparats, és a dir, que per raons diverses no poden ser atesos per les seves famílies biològiques, són tutelats per la generalitat. aleshores la generalitat pot decidir que visquin en un centre d’acollida o bé amb una família acollidora.

la durada de l’acolliment està només determinada per l’estat de la família biològica. tan aviat com pugui fer-se càrrec del seu fill, l’acolliment acaba. mentre dura l’acolliment la generalitat té la tutela dels nens acollits, i les famílies acollidores en tenen la guarda. això vol dir que són responsables del dia a dia del nen de manera indefinida. mentre dura l’acolliment els nens poden tenir visites amb els pares biològics, estipulades pels serveis socials.

des que un nen és desamparat fins que va a viure amb una família poden passar anys. la durada d’un any és diferent per un adult que per un nen. un any o dos o tres és un temps que es va fen cada cop més curt quan et vas fent gran. per un adult, els anys passen molt ràpid. per un nen petit un any o dos anys poden representar mitja vida. i això és molt temps esperant. això demostra que el procés d’acolliment està pensat i disenyat per adults, sense tenir en compte el punt de vista dels nens, que són els que en reben totes les conseqüències.

la confidencialitat que aplica la generalitat sobre aquest tema és infinita. la investigadora no ha pogut aconseguir dades sobre les característiques dels acolliments. tota la informació del treball l’ha aconseguit a base d’entrevistes amb famílies acollidores, amb famílies biològiques, i amb treballadors socials. no hi ha manera de tenir cap dada sobre la durada dels acolliments, ni sobre la proporció de famílies biològiques que es recuperen, o el nombre d’acolliments en el temps, el nombre de nens susceptibles de ser acollits, res de res.

diuen que la raó d’aquesta confidencialitat és la protecció dels nens. però a mi em sembla que és a ells mateixos a qui es volen protegir. de la mateixa manera que es permet fer servir els historials clínics dels malalts per la recerca, s’hauria de permetre fer servir les memòries dels acolliments. aquestes dades que tan curosament protegeixen servirien d’eina bàsica per evaluar els procediments actuals i potencialment oferir propostes de millora. la meva conclusió és que alguna cosa deuen voler amagar.

la sorpresa l’he tingut quan un membre del tribunal ha dit que els nens acollits tenen uns drets diferents que els fills biològics dins la família acollidora. com a únic exemple ha dit que els nens acollits no tenen dret a l’herència.

a veure: si decideixes acollir un nen ho fas perquè el vols tractar igual que a un fill. llavors, tu com a pare pots decidir quins drets li vols donar. hi ha coses que no pots fer per molt que vulguis: no li pots donar el teu dna per raons físiques, no li pots donar el teu nom per raons burocràtiques. però els drets dins la família són decisió de la família i no tenen perquè ser diferents. i l’herència és un d’aquests drets que la família ha de decidir.

una altra qüestió és si els pares acollidors volen tractar als nens acollits com als seus propis fills. però si volen, poden.

--------------------

fa un any parlava del planeta pp. per pura casualitat avui els temes coincideixen bastant.


dimecres, de gener 13, 2010

stardate: calimero




avui em sento bastant com el calimero quan deia: ‘és una injustícia. ningú em comprèn.’ és la sensació que m’ha quedat després dels dos últims posts, i és la que em sembla que tindré després de comentar la notícia d’avui: la posició de l’alcalde vic.

a mi em sembla molt raonable que si una persona viu il·legalment en un país no pugui gaudir dels drets normals dels ciutadans legals del país.

quan vas a viure a un altre país, a qualsevol, et fan la vida impossible amb burocràcies. fins que no tens tots els papers a punt no et deixen entrar. i costa, és clar que costa!, portar a terme tots els tràmits necessaris per ser legal. ser legal és una condició mínima i necessària per a poder viure en pau. no ser legal implica no només no tenir cap dret de ciutadania sinó també el risc de que t’aturi la policia i et faci marxar.

en aquest estat nostre també existeixen aquestes definicions. no m’ho he llegit però han de ser a la llei d’estrangeria, que per això existeix. tanmateix ja fa massa temps que ningú es preocupa de fer-les complir.

l’empadronament és un dret per a tothom que viu en un lloc legalment. així ho deu entendre l’alcalde de vic i així ho entenc jo. per això em sembla raonable que els qui no són legals no puguin gaudir d’aquest dret.

empadronar immigrants il·legals, implica incentivar el treball il·legal. si un immigrant que no té feina tampoc pot gaudir dels serveis públics, haurà de tornar al seu país. si un immigrant que no té feina pot gaudir de millor vida aquí que al seu país, clarament no voldrà marxar. i llavors, quin interés pot tenir en voler fer les coses ben fetes?

respecte al tema de la seguretat ciutadana no vull pendre posicions perquè no ho veig clar. per una banda incentivar la presència d’immigrants il·legals segurament crea problemes a la seguretat. per altra banda acomodant la immigració il·legal deu reduir la inseguretat.

vic està ple d’immigrants. però molt. mai m’ho hagués imaginat. per això també em sembla lògic que allà on apreten més els problemes sigui allà on estan buscant solucions.

després de tant temps sent tan permisius amb els immigrants il·legals i tenint en compte la condició de la majoria d’aquests, no sorpèn que ara no entenguin aquests canvis.

qui no té excusa és el govern de l’estat. si el govern, que és qui fa les lleis, és també qui passant-se les lleis pel forro, permet la permanència d’immigrants il·legals, aleshores ell s’hauria de fer càrrec de tot el que això comporta. si hagués ofert a vic prou recursos per a cobrir amb escreix tots els serveis públics que aquesta població creixent demana, segurament l’alcalde de vic estaria encantat d’empadronar a tothom. no s'hi val a ser molt humanitaris i fer que un altre pagui el compte. ja està bé!


-----------------

fa un any encara enyorava a l’antoni bassas. vés quines coses!

dilluns, de gener 11, 2010

stardate: la notícia del dia

hi ha un proverbi que em sembla que és xinès que diu:

quan el dit assenyala la lluna l’idiota es mira el dit

aquest matí mentre escoltava la ràdio hi he pensat.

la noticia del dia sembla ser la descoberta de les causes de l’incendi d’aquest estiu a horta de sant joan on van morir cinc bombers.

es veu que d’entrada la versió oficial va dir que la causa de l’incendi havia estat un llamp. després van obrir una investigació, i ara que se n’han fet públics els resultats, la versió oficial diu que va ser provocat per dos nois que ja han estat detinguts.

però la raó per la qual això és la noticia del dia són les reaccions dels partits de l’oposició dient que el tripartit va mentir.

crec que les morts dels cinc bombers no tenen res a veure amb les causes de l’incendi ja que la feina dels bombers és tractar d’apagar incendis, independentment de les causes que els hagin provocat.

el que s’hauria d’aclarir és la causa de la mort dels cinc bombers durant l’incendi. això és el que deuen voler saber les famílies de les víctimes. això és el que l’administració hauria de voler saber per tal d’evitar que torni a passar en el futur. això és el que de manera indirecta sembla que reclami l’alcalde d’horta de sant joan. però d’això no n’he sentit parlar ni al tripartit, ni a l’oposició, ni als mitjans de comunicació.

això ha estat el que m’ha fet pensar en el proverbi oriental:

quan el dit assenyala la lluna l’idiota es mira el dit

qui són els que es miren el dit?

són només els polítics?

són només els mitjans de comunicació?

o som tots?


---------------

fa un any vaig explicar una història que des que la vaig sentir per primera vegada mai l'he oblidat.



dissabte, de gener 09, 2010

stardate: abans i després dels regals

fa uns dies el xexu va escriure una carta als reis que jo vaig subscriure totalment. em retrec a mi mateixa no haver-me portat bé aquest any. em retrec no haver fet coses que sé que hauria estat bé que fés. m’he posat a mi mateixa per davant de moltes altres coses (i gent) massa sovint. i quan arriba final d’any i arriben els reis m’aturo a fer balanç de tot plegat. i m’adono que segurament hagués hagut de pensar menys amb mi i més amb els altres.

i no es pot esperar gran cosa de reis ni tió si no t’has portat bé durant l’any, no? doncs no és cap sorpresa que aquest any a mi no em portesin gran cosa. en termes materials, per sort no em calen els regals. igual que molta gent, em puc permetre comprar tot el que necessito i inclús tots els capritxos que tinc. i respecte a la resta, per definició ni calen ni son desitjats.

però també hi ha una part no material dels regals. quan reps un regal saps que algú ha estat pensant en tu. i de fet, el regal en si mateix et pot dir quant de temps la persona que te l’ha fet ha pensat en tu. la violette va explicar el plaer de fer regals a mà. i jo mirant-los pensava en el plaer dels que van rebre aquells regals.

i encara que el regal sigui comprat, si és una cosa que et fa il·lusió és un senyal de que la persona que te l’ha fet ha estat pensant en tu. tot i que, encara que el regal no sigui del teu gust no puguis descartar que la persona que te l’ha fet no hagi estat pensant en tu. en qualsevol cas, la intenció de fer-te un regal és ja un senyal de què algú pensa en tu, i això és el que compta.

perquè en el fons el que ens agrada més és sentir-nos valorats pels altres. els regals materials només són una excusa. el millor regal que ens poden fer és un senyal de que som relevants per algú, que ens algú s’adona de que existim, que som importants per algú. la país secret ho explica molt bé amb els regals que ella diu que reb i que de fet al mateix temps està oferint.

aquest any jo he rebut només un regal, a part de la turtu que em va regalar la déjà vie. el tió em va cagar una impressora. suposo que es molts sentits es pot considerar un bon regal. el problema és que el mateix tió m’havia cagat una altra impressora fa dos anys.

la part material del regal l’he aprofitat. primer vaig tornar la impressora. què n’havia de fer de dues impressores! i després vaig anar de rebaixes inspirada pel ferran. em vaig comprar uns dvds d’star trek. són una bona manera de teletransportar-me. una manera de fugir de segons quins llocs i a vegades és molt convenient. i també uns dvds d’stargate seguint els consells del carquinyol. ja veurem si funcionen aquests també.

respecte a la part no material del regal, no hi ha res per aprofitar.

--------------------------

l’any passat si que vaig rebre un bon regal: un despreniment d’una muntanya va decidir caure per on jo passava just abans de què jo hi passés!

dijous, de gener 07, 2010

stardate: blocaires invisibles

quantes emocions mirant pels blogs tots els regals que s’han pensat tots els blocaires invisibles pels seus blocaires invisibles.

per una banda, estic contentissima amb la turtu que m’ha regalat la dejà vie. me l’he posat al blog i per alguna raó que desconec surt una mica tallada. aquí no surt el cuquet que se li pot donar per menjar. no sé com es pot arreglar. però queda igualment xulíssima. i fa molta companyia.

gràcies a les pistes que em va anar deixant, i a la recerca sobre els blogs de la llista d’inscrits al blocaire invisible, estava segura que era ella la que m’havia de fer el regal. les pisten em van ajudar a descartar molts blogs. però el que me va assegurar que era ella va ser la seva manera d’escriure ‘que’: q. per això, la nit de reis vaig anar a veure el seu blog ben aviat i vaig descobrir que l’havia encertat!

per altra banda, no tinc notícies del meu blocaire invisble, el gabriel. encara no sé si ja ha trobat el seu regal. li he deixat un comentari al seu blog dient on pot trobar el seu regal. també li he enviat un email amb un link on pot trobar una altra versió del seu regal. més xula perquè es veu com passen les pàgines. espero tenir notícies seves aviat.


----------------------

fa un any parlava de la definició dels drets individuals.