divendres, de gener 23, 2009

stardate: un gran viatge

arribo a l’aeroport just en el moment que comença la crida pel check-in de l’últim minut pel meu vol, i en un moment ho enllesteixo. això ja és un bon començament.

en l’arc de seguretat em pita la màquina i em fan treure el cinturó. la cinta ja estava plena de coses d’altra gent i li demano al senyor del meu darrera que em deixi compartir la seva safata. em deixa i em somriu. bona continuació.

el vol és puntual. arribo a l’aeroport i vaig a buscar el tren. quan sóc a l’estació agafo un taxi, tal com deien les instruccions. m’adono que tinc gana i des del taxi vaig veient que tot està tancat. és diumenge a la nit i suposo que és normal també a itàlia que tot estigui tancat. el taxi em deixa en un carreró sense gaire llum. truco a la porta i m’esperaven: el recepcionista em parla en castellà, sap el meu nom, no té cap planell de la zona, però m’indica on puc trobar algun restaurant obert.

surto al carrer, fosc i fred, i començo a caminar en la direcció que m’ha indicat. de moment tot és tancat. camino fins que veig un restaurant obert. hi entro. els últims clients estan marxant. ja tenen les taules preparades pel dinar de l’endemà. però em preparen una taula,i em comencen a tractar molt bé. per ells és normal, però per a mi és molt bé! és clar: són italians. et diuen gràcies fins i tot d’haver deixat que et traguessin el plat!

sóc sola menjant al restaurant. és una mica trist, però si he de menjar sola ja m’està bé que no hi hagi ningú més. s’hi està bé. el menjar es boníssim. hi ha un fil musical fluixet. tinc dues cambreres, un cambrer i el cuiner per a mi sola. però vull acabar aviat. és tard i tinc la sensació que tenen el restaurant obert per culpa meva.

quan acabo de menjar em volen obsequiar amb un ‘xupito’ i com que els dic que no en vull em porten un gotet de xocolata ple de crema. està boníssim. i ens posem a parlar les cambreres, el cambrer i jo. ens expliquem d’on som i que hi fem en aquelles hores allí.

al cap d’una mica entren nous clients i els van a servir. ara jo sóc com de la casa. els cambrers venen a la meva taula a comentar les jugades. entre tots volem desxifrar d’on són els nous clients que no parlen italià. ara ja m’hi podria estar més estona. s’hi està molt bé. però cada cop és més tard i decideixo marxar.

de tornada els carrers ja no em semblen tan freds ni tan foscos. tinc la sensació d’estar a prop de casa. quan ja quasi arribo veig un home amb barret i gavardina, i quan m’acosto a la porta em ve a trobar i em pregunta: ‘encontrado?’ és el recepcionista d’abans, que ja ha acabat el torn. em sento ben bé com a casa!

i durant aquest viatge a “el salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami llegeixo:

“Menjar és més important del que la gent es pensa. De fet hi ha moments en que necessites menjar com cal, i la vida et pot canviar segons si entres en un restaurant que està bé o en un que està malament. És com caure en una banda de la tanca o a l’altra.”

5 comentaris:

Agnès ha dit...

Bonic, interessant, relat.
Ja veig que vas podent escriure.
I llegir! Ja me'l passaràs aquest!

Mireia ha dit...

Jo dino molt sovint sola i sempre que puc trio llocs que m'agradin... si el menjar és bo i el lloc i la gent agradable tot es veu d'una altra manera.

mariaaa ha dit...

hoo quee maacoo:)
si en el fons ets bona escriptora.
per cert al proxim viatge a italia vinc amb tuu!!!
jeje


un petoo kika:)

kika ha dit...

agnès. me n'alegro que t'agradi... si ja te'l passaré ... amb al permís de la seva mestressa! :-)

mireia. i tant! sempre, però sobretot si vas sola.

mariaaa. no tan bona com tu! :-) ara si que vols venir? que be! :-)

Agnès ha dit...

jo tb!!!