stardate: el pa

estava sopant en un bon restaurant. era un sopar de feina. era una taula gran, per unes deu persones.

llavors un diu que li falta el pa.

(per cert, el pa d’aquest restaurant és boníssim. et serveixen una bona llesca en un platet individual.)

tothom es posa a comptar els platets i no en falta cap.

finalment em miren a mi. em diuen que jo ho havia fet malament. s’ha d’agafar sempre el platet de l’esquerra i jo havia agafat el de la dreta.

ara bé, la senyora que seia a la meva dreta no era la que es queixava de no tenir pa. ella també va agafar el pa del platet de la seva dreta. perquè jo li havia pres el seu, és clar.

(per cert, la dona del meu costat era una esquimal d’alaska i era la convidada d’honor.)

de fet, el que es queixava de no tenir pa estava a l’altra banda de la taula des d’on seia jo.

m’ho poden dir milers de vegades que he d’agafar el de l’esquerra. però és igual. quan arribi el moment segur que no hi pensaré i agafaré el que em vingui primer.

potser per la gana?

stardate: contradiccions

fa uns mesos em van deixar la primera temporada de ‘lost’ copiada en un cd. em van dir que era una sèrie boníssima. m’hi vaig posar a poc a poc i vaig acabar molt depressa. diriem que m’hi vaig enganxar. però al mateix temps no m’agradava. em feia patir molt aquella gent que sempre tenia uns grans problemes. i m’espantava el suspens que hi havia en tots els capítols. m’ho passava malament veient-ho. però no podia parar de mirar. perquè aquella gent em queia bé, sobretot el metge. i volia saber com se’n sortien de tot allò que els estava passant.

quan vaig acabar la primera temporada hagués continuat mirant nous capítols. però vaig decidir no demanar-ne més. algun cop els he vist en dvd a les botigues, he pensat en comprar-los, però me n’he estat. suposo que hi ha moments en què m’adono que no m’agrada estar enganxada i ho puc controlar.

amb el nou ordinador i la connexió adsl a casa tot és diferent. he començat a fer servir una web on hi ha totes les sèries que vulguis. i a poc a poc m’he tornat a enganxar amb ‘lost.’ ara continuo amb els meves contradiccions i fins i tot les he augmentat.

a les raons que abans feia que no m’agradés ara n’hi he d’afegir una altra encara pitjor. tota la trama es basa en mentides. un grup de gent es troba en una illa i comencen a dir-se mentides els uns als altres.

de tant en tant hi ha flashbacks: t’ensenyen trossos de les històries dels protagonistes abans d’arribar a l’illa. i llavors t’adones que tots els protagonistes havien construit les seves vides sobre grans mentides.

més endavant, intercalen flashforwards: t’ensenyen trossos de les històries dels protagonistes després de sortir de l’illa. i llavors t’adones que tots els protagonistes continuen mentint desesperadament.

els més bons no expliquen als altres el que saben. és a dir, menteixen passivament.

fa poc hi vaig arribar a sentir: “hauràs de dir més mentides de les que et dius a tu mateix.”

de fet, si no fos per les mentides no hi hauria argument. seria aburridíssima. no hi hauria res per explicar. aquesta sèrie en comptes de perduts s’hauria de dir mentides.

si hi ha una cosa que veritablement no soporto són les mentides. de qualsevol tipus. tant les clàssiques, com les que ens dirigim a nosaltres mateixos, com les mentides passives. tant les piadoses com aquelles que destrossen vides.

em fa ràbia que els protagonistes que m’agraden diguin mentides. de fet, com em poden agradar si diuen mentides?

no m’agrada gens aquesta sèrie, però suposo que seguiré mirant-la fins al final.

stardate: il·lusions i decepcions

les relacions entre les persones canvien amb el temps. les persones canviem amb el temps. i això fa que les relacions també canviin.

quan una relació amb una persona t’interessa hi poses esforç i ganes en fer-la prosperar. quan no és el cas, deixes de pensar-hi i no et fa res si acaba desapareixent.

m’agrada pensar en una relació entre dues persones com una escultura de vidre molt fràgil que l’aguanten quatre mans.

quan la relació t’interessa fas que aquesta escultura vagi agafant formes cada cop més formidables. com que és una obra teva la cuides, n’estàs orgullosa, i t’agrada veure-la créixer i fer-se més i més bella.

però quan falta alguna de les quatre mans que l’aguanten, l’escultura cau i es trenca en mil bocins. i això representa una pèrdua que és més gran com més gran havia estat l’esforç i les ganes que havies posat en fer-la.

el dia que t’adones que falta una mà que l’aguanti, sents la trencadissa.

de fet no ha passat res. tot eren imaginacions.

stardate: objectius

fa uns dies el mon ens feia endevinar qui era una senyora que tenia tantíssims càrrecs. i es preguntava com podia ser que una senyora amb tants càrrecs pogués complir bé amb tots.

a mi em costa d’entendre perquè una persona ha de voler complicar-se tant la vida. no sé quina gràcia hi deuen trobar en acumular tanta responsabilitat. no ho entenc.

però n’hi ha de gent així. molta. ha de ser gent que té un objectiu molt clar a la vida. i l’acumulació de responsabilitats els deu servir per aconseguir aquest objectiu.

tinc un amic que té dues feines a temps complert. o sigui que cobra vint-i-quatre sous mensuals a l’any, més pagues extres. cada feina la fa en un país diferent. cada setmana agafa avions d’anada i tornada per a complir amb totes dues feines. em diu que ho fa pels diners. en comptes de guanyar molts diners amb una de les feines en guanya el doble.

em sembla molt trist tenir com a únic objectiu a la vida els diners. potser els diners no són l’únic objectiu de la gent que acumular càrrecs. a més a més dels diners, s’hi guanyen altres coses: reconeixement professional, poder, ... segurament s’hi deuen poder guanyar més coses, però no se me n’acud cap més.

i és que no em preocupen gaire totes aquestes coses perquè el meu objectiu és poder començar el dia pensant: avui el temps és meu. no dec res a ningú. puc fer el que vulgui.

si això ho puc fer de tant en tant ja en tinc prou. i com més sovint millor.

stardate: un mal dia

quan em vaig aixecar d’alguna manera ja vaig notar que seria un mal dia.

encara que de bon matí tot era normal. no passava res especial. només tenia la sensació que seria un mal dia. però aviat em vaig adonar de que les coses realment no anàven bé.

a la feina, el que havia de fer sola no em sortia. era un desastre. només aconseguia desfer la feina que havia fet amb anterioritat. del que havia de fer amb altres, tampoc me’n sortia. era com si tingués el cap en un altre lloc. inclús vaig aconseguir que alguna persona s’enfadés amb mi.

i el que no era feina tampoc anava bé. no aconseguia connectar amb ningú. encara que m’hi esforcés no me’n sortia. i a més tenia la sensació que ningú volia connectar amb mi.

fa uns dies el blog de l’oikia parlava de l’a-patheia, la sim-patheia i l’em-patheia.

deia l’a-patheia és com ara l’apatia però en positiu: saber prendre distància de les coses que passen. la sim-patheia la traduia com a simpatia: compartir amb els altres el que està passant. l’em-patheia és l’empatia: comprendre el que passa als altres posant-te a la seva pell.

aquest dia jo tenia la sensació de que feia el que podia per a sentir simpatia, però no funcionava. i quan vaig començar a notar que la cosa anava malament, vaig fer un gran esforç per a sentir empatia. però tampoc va funcionar. ja donant-me per vençuda, vaig decidir que només podia provar de sentir-me millor desconnectant de tot: amb l’apatia presa en el bon sentit. però ni així vaig aconseguir cap millora. l’únic que desitjava era deixar d’existir.

i és que hi ha dies que més valdria que passessin de llarg.

stardate: s'està bé

avui per primera vegada des de fa més de dues setmanes, no m'ha fet mal el peu quan m'he aixecat. això vol dir que anem bé. que finalment anem bé.

aquest cop ha costat. de fet ja se sap que cada vegada costa més. amb els anys res funciona com abans. tot s'alenteix i mentre no s'aturi rai!

encara hi tinc una bona crosta, però ara ja tot és crosta. no queda cap trocet tendre. de fet això és el que deu fer ja no em faci gens de mal, ni quan el moc.

avui és el primer dia en més de dues setmanes que puc pujar i baixar escales sense anar coixa, ni fer saltirons, i sense que em faci gens de mal el peu.

això sí, encara porto esclops. no m'atreveixo a posar-me sabates tapades del darrera encara.

però aviat estaré a punt per a tornar a posar-me les botes.

s'està tan bé quan s'està bé!

stardate: pressumpció d'innocència?

revisant els extractes de la targeta de crèdit m'adono de que m'han carregat la mateixa cosa dues vegades. els dos càrrecs estan junts, l'un darrera de l'altre. són de la mateixa botiga. del mateix dia. i les quantitats són exactament les mateixes.

vaig al banc i els ho explico.

si sóc pressumptament innocent aleshores m'han de deslliurar del càrrec, és a dir, m'haurien d'abonar el que m'han carregat de més a més. després investigar que ha passat, i fer pagar a qui correspongui.

si sóc pressumptament culpable, aleshores m'han de mantenir el càrrec. després investigar que ha passat i només quan es demostri que hi ha hagut un error o una negligència per part de la botiga tornar-me els diners.

com que:

el banc i jo ja fa molts anys que ens coneixem

hem tingut experiències molt íntimes, com ara una hipoteca

mai els he deixat de pagar res

sempre m'han cobrat les comissions que han volgut

...

diria que em coneixen prou bé com per a poder pensar que no els estic enganyant.

resposta del banc: prenc nota de la incidència. ara demanarem tots els rebuts i quan ho tinguem tot veurem quantes signatures teves ens envien. si només ens n'envien una segurament voldrà dir que tu tens la raó. sinó, ja ho veurem.

o sigui, que tot i la nostra llarga i íntima relació, em consideren pressumptament culpable!