dimecres, de juny 01, 2016

diumenge, de maig 29, 2016

stardate: gilead





després de llegir lila, de la mateixa autora, em van venir moltes ganes de llegir-lo.
lila em va agradar molt, tot i que ara me n'adono que no en vaig escriure cap apunt. és la història d'una nena-noia-dona que en un moment es troba un pastor (capellà) d'un poble d'iowa, s'hi casa i te un fill.
lila és el tercer llibre d'una trilogia d'aquesta autora sobre històries del mig oest americà.
gilead és el primer llibre d'aquesta trilogia. és una carta que el marit de la lila escriu pel seu fill. li explica la seva vida per carta, perquè la llegeixi quan el nen sigui gran, ja que el pastor és bastant vell quan el nen neix. o sigui que en un sentit és la mateixa història explica des d'un altre punt de vista. no és ben bé així, però una mica sí.
encara que gilead va guanyar el premi pulitzer i lila em sembla que no, jo em quedo amb lila. i encara que gilead va ser escrit abans, jo llegiria lila abans, perquè així la història de gilead es fa molt més interessant.


I realize there is nothing more astonishing that a human face. [...] But this is truest of the face of an infant. I consider that to be one kind of vision, as mystical as any.

I know you will be and I hope you are an excellent man, and I will love you absolutely if you are not.

That is how life goes --- we send out children into the wilderness. Some of them on the day the are born, it seems, for all the help we can give them. Some of them seem to be a kind of wilderness unto themselves.

the worst eventualities, can have great value as experience. An often enough, when we think we are protecting ourselves, we are struggling against our rescuer.

It is worth living long enough to outlast whatever sense of grievance you may acquire. Another reason why you must be careful of your health.

There are two occasions when the sacred beauty of Creation becomes dazzling apparent, and they occur together. One is when we feel our mortal insufficiency to the world, and the other is when we feel the world's mortal insufficiency to us.

... that precious things have been put into our hands and to do nothing to honor them is to do great harm. And therefore, this courage allows us, as the old men said, to make ourselves useful. It allows us to be generous, which is another way of saying exactly the same thing.


divendres, de maig 27, 2016

stardate: la llibreria ambulant







confesso que m'ha agafat en un dia que tenia molt temps per la lectura, però estic convençuda de que si hagués estat així també l'hauria llegit molt seguit. és molt mono. és com un conte que t'enamora.



el que la gent necessita són llibres bons, senzills, sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar, i que els permeti deixar de pensar en la petitesa d'aquesta bola de blat de moro que va rodant per l'espai sense cap objectiu! I alguna cosa que els esperoni a mantenir la llar de foc ben escombrada, amb la llenya ben apilada, i els plats nets, eixugats i desats. La persona que aonsegueix que la gent del camp llegeixi alguna cosa que valgui la pena fa un veritable servei a la nació.

...

Per què el misteri transcendent de fer pa m'havia mantigut tant de temps cega als misteris del sol, el cel i el vent entre els arbres?

...

Quina mena d'absurdes víctimes de desitjos contraposats som els humans! Si un home s'instal·la en un lloc, anhela vagarejar; quan vagareja, anhela tenir una llar. I, tanmateix, el conformisme és bestial: totes les coses grans de la vida han estat fetes per persones que se sentien insatisfetes.

diumenge, de maig 15, 2016

stardate: cites






en general m'agrada la sèrie. però hi ha un part d'aquest capítol que m'ha meravellat. la part del trio. i no pel trio. i tampoc perquè hi surti el julio manrique. sinó pel paper del guillermo (el tercer del trio) i per tot allò que li fa sentir a ella. enveja cotxina, sí.

divendres, de maig 13, 2016

stardate: l'integrista reticent





el vaig veure a la llibreria i em va cridar l'atenció. em van venir ganes de llegir-lo de seguida. em va enganxar des del començament. m'ha encantat!

Princeton em va fer la sensació que la meva vida era un pel·lícula en la qual jo era el protagonista i on tot era possible. "Tinc accés a aquest campus tan bonic," pensava, "a professors que són gegants en els seus camps i a companys d'estudis que són els futurs filòsofs reis."

Se'm van presentar un seguit de possibles alternatives: podia apartar els ulls de cop, i amb això demostraria no només que l'havia estat mirant sinó que a més a més m'incomodava la seva nuesa; podia, després d'una pausa breu, desviar la mirada com aquell qui res, com si veure-li els pits hagués sigut la cosa més natural del món; podia continuar mirant, comunicant d'aquesta manera la meva admiració pel que ella em mostrava; o podia, amb una referència literària oportuna, fer-li notar que hi havia un passatge al Palomar en què es descrivia perfectament quin era el meu dilema.

Perquè vaig créixer a l'altra banda. M'he passat mitja  vida fora la botiga de caramels i mirant cap a dins.

Però en aquell moment els meus pensaments no van ser per a les víctimes de l'atac --la mort a la televisió em commou més quan és ficció i passa a personatges amb qui he construït una relació al llarg d'uns quants episodis--, no, vaig quedar absort pel simbolisme de tot plegat, pel fet que algú hagués fet agenollar, de manera tan visible, els Estats Units.

"Les ruïnes proclamen que l'edifici era bell"