stardate: emoció nadalenca

avui he rebut el nom del meu blocaire invisible. m’ha fet molta il·lusió. i ja m’he posat a treballar.

feia dies que hi pensava.

quan m’hi vaig apuntar pensava que potser em tocaria algú que no conec de res. això em va il·lusionar. tenia ganes de comencar a investigar una persona a través del seu blog.

de fet ja ho he fet altres vegades. ha estat una cosa que s’ha donat normalment des de que em vaig fer blocaire. primer, descobrir un blocaire llegint algun comentari seu. després endinsant-me en els continguts del seu blog. i al final d’alguna manera coneixent una persona.

però quan ja m’hi havia apuntat vaig pensar: i si et toca algú que ja coneixes? em referia a algú que conec de veritat, i també a algú que ja he conegut a través del blog. em semblava que el repte seria encara més gran si hagués de decidir un regal per algú que conec. no sé ben bé perquè. potser per qüestions de reputació.

m’ha tocat algú de qui no en sabia res. acabo de descobrir els seus blogs. i em sembla que m’hi passaré temps. perquè és un blocaire molt productiu. i com que jo no el coneixia de res em portarà feina la descoberta.

no és que aquests dies precisament siguin els millors de l’any en termes de temps. es final d’any, final de trimestre, a punt de començar vacances, quan es vol enllestir feina, ... però em ve molt de gust.

de moment l’he tastat, i clarament en vull més.

la primera part del projecte, la descoberta del meu blocaire invisible, sembla que serà un èxit.

la segona part, la del diseny del regal, encara em fa patir molt. i encara em fa patir més des que l’he començat a descobrir. no sé si estaré a l’alçada. ai, ai, ai!

-------------------------------

fa un any parlava d’endevinar els gustos de la gent de cara a pensar els regals de nadal. i ara ho he de portar a la pràctica amb el blocaire invisible.

stardate: potser sí

la participació va ser més baixa del que m’esperava. això em va decebre una mica.

a la tele vaig sentir els diferents líders de la política catalana. això em va decebre molt més.

vaig pensar que potser tot això no serviria per res, que no passaria res de nou, que encara estàvem molt lluny de la independència.

avui diuen que s’ha començat a formar un partit independentista. si això és cert, pot fer que tot aquest enrenou tingui una continuïtat, i jo me n’alegraré molt. perquè de partit independentista no en tenim cap per ara.

i sentint per la ràdio a la marta lasalas, m’he acabat d’animar:

El missatge està donat

Marta Lasalas, periodista

“L’endemà de les consultes, les plataformes sobiranistes ja s’han tirat els plats pel cap. Ja hi ha qui fa comptes i intenta embutxacar-se el profit polític de la votació. Cap sorpresa. En l’arquitectura política catalana a l’espai independentista se li acostuma a reservar el pati de veïns malavinguts. És gairebé una tradició. Tampoc els partits hi ajuden gaire. La línia general s’inclina per aigualir la jornada. El president Montilla ens diu que eren un grapat d’independentistes i sobiranistes. Des de Madrid observen indignats i ens dediquen el mostrari de mocs habitual.

I què? Diumenge milers de ciutadans van sortir de casa per anar a votar. Els impulsava l’afany de poder dir a la fi que ja n’hi ha prou de voler d’empetitir Catalunya i menystenir-la per retallar-li les ales. Que ja està bé de tanta barroeria. Gairebé un 30% dels convocats van anar a votar. I la seva veu va sonar amb tanta força que fins i tot la premsa europea se n’ha fet ressò i ha arribat a advertir Madrid que ha estat jugant amb foc.

Per tant. Què més dóna que les plataformes es tirin els plats pel cap! Que els partits aigualeixin la festa i el president vulgui fer veure que no entén el que està passant! Tant se val. Diumenge gairebé 200.000 persones van anar a votar per expressar la indignació d’una part molt important dels catalans. El missatge està donat. Només falta que se sàpiga llegir.”

RAC1, 15/12/2009

-------------------

fa un any parlava, un cop més, de la diferència entre voler i poder. tema molt recurrent aquí.

stardate: cardassians

aquestes últimes setmanes m’he trobat més d’un cop en mig d’una conversa on els punts de vista es dividien entre: fer broma dels referendums per la independència i resaltar que com que no eren oficials no servien per res.

cada vegada he decidit prendre la iniciativa d’entrar activament a la conversa. ja sé que en mig de cardassians no serveix de gaire. aquest pensament sovint m’atura a l’hora de decidir si fer saber la meva opinió o callar i deixar fer. però en aquest cas no m’ho penso gens.

per què serveix un referendum on només aniran a votar els que volen la independència? per què serveix un referendum del que ja se saben els resultats? per què serveix un referendum que no es reconeix com a legal?

en primer lloc hauria de servir per fer adonar a tothom que la llei que prohibeix els referendums és totalment antidemocràctica. la funció principal de la democràcia és la de garantir que es portin a terme les polítiques que satisfan a la societat. per això és necessari que els politics que han de decidir les políques sàpiquen què vol la societat. i per això precisament existeixen els referendums. prohibir referendums, com prohibir la participació a les eleccions, tant a votants com a partits, són pràctiques clarament antidemocràtiques.

i com que els polítics que ens representen sembla que això no ho entenen, o no ho volen entendre, o directament no tenen cap vergonya en manipular-nos, aquesta onada de referendums em sembla una bona manera de fer-los-hi saber. perquè són importants aquests referendums sobre la independència? doncs sobretot perquè estan prohibits!

a mi em sembla tan obvi que m’estranya moltíssim que gent que es considera i és considerada democràtica i educada no ho entengui. potser jo ho veig tan clar que no ho sé explicar bé. de fet estic tan convençuda d’aquest discurs que el puc fer sense alternar-me encara que em portin la contrària.

ara sé que no he convençut a cap dels participants de les converses on els punts de vista es dividien entre: fer broma dels referendums per la independència i resaltar que com que no eren oficials no servien per res. i per les seves reaccions, també sé que em consideren una extremista radical.

_____________________

Nota 1: gràcies al Carquinyol per haver-me fet veure el lligam amb els cardassians. així puc fer servir cada raça per a un col·lectiu determinat.

Nota 2: aquí hi ha les noticies sobre el referendum. jo podré votar el 28 de febrer!

Nota 3: fa un any explicava les meves primeres experiències amb l’ave.

stardate: el planeta dels klingons

els klingons tenen una manera de fer i de pensar absoluta. tenen els seus principis que són molt seus i no n’accepten cap més en qualsevol circumstància. fan les coses tal com la tradició mana sense deixar-se afectar per cap manera de fer diferent. no escolten cap altra manera de fer o de pensar. de fet, no entenen cap altra manera de fer o de pensar. i reaccionen de manera agressiva si els questionen els seus principis.

quan visites el planeta klingon, has de tenir una idea del que has de fer per sobreviure. els mires, els deixes fer, acceptes el que va passant, no els portes la contrària, procures no explicar coses que els puguin sorprendre, i tots contents.

quan has de col·laborar amb ells per a aconseguir algun objectiu comú la cosa es complica. la negociació és quasi bé impossible. degut a la seva manera de fer ells es tanquen en banda en els seus principis absoluts. no estan disposats a cedir en res. només hi ha dues opcions: o es fa a la seva manera, o no es fa. si els intentes convèncer de qualsevol altra cosa només pots acoseguir indiferència o agressivitat.

si saps que ets una minoria àlien al planeta klingon, has de col·laborar amb ells per a resoldre una crisi, i et sembla que la seva manera de fer no és la millor: què pots fer?

callar i deixar que facin a la seva manera? això és com llençar la tovallola. i si la crisi no es resol satisfactòriament et farà sentir culpable de no haver fet res per evitar-ho.

explicar una altra manera de fer i intentar convèncer’ls? això només porta al conflicte. ells no canviaran la seva manera de fer per molt que els expliquis. ni ho entenen ni ho volen entendre.

algun capità espavilat de l’enterprise hi va trobar una sortida satisfactòria en més d’una ocasió.

jo encara no me n’he sortit mai. hauré de veure més star trek. a veure si m’inspira.

_________________

Nota 1: el mon vol fer un pessebre per nadal. cal triar figura. podeu trobar les instruccions al seu blog.

Nota 2: fa un any vaig decidir que només escriuria posts al blog en dies senars. va ser una bona pensada.

stardate: com em veuen

parlava per telèfon amb un amic amb qui feia temps que no ho feia. mentrestant ens havíem escrit.

no hem tingut gaire temps per explicar-nos les vides respectivament. només hem fet uns resums.

el meu resum ha estat: fa uns dies em sentia molt malament i no volia parlar de res amb ningú. ara ja he decidit que ja n’hi havia prou i que havia de tornar a la vida normal. i ja s’han acabat tots els problemes i patiments.

el seu resum ha tingut molt més contigut. encara que també ha estat curtet. el temps no ens permetia gaire més.

la seva reacció al meu resum ha estat: així ets tu. la gent normal quan està malament ho està fins que li passa. tu quan estàs malament ho estàs fins que ho decideixes. no et permets més que això.

li he hagut de donar la raó.

després hi he pensat: és una crítica o és un elogi?

en qualsevol cas deu ser veritat.

de fet crec que la vida és massa curta per malgastar-la allargant els mals moments.

________________________

Nota 1: m’he apuntat al blocaire invisible 2009. m’ho he pensat una mica abans de fer-ho. és la primera vegada i no sé si estaré a l’alçada. però al final m’he decidit. es pot fer des dels blogs del veí de dalt, de l’alepsi, i de l’anna tarambana.

Nota 2: fa un any vaig fer la primera entrada sobre un tema que després s’ha tornat recurrent: la diferència entre poder i voler. i em sembla que encara hi hauré d’insistir molt més perquè no aconsegueixo transmetre una idea que per a mi és molt important.

stardate: al límit

a casa encara tinc un termòmetre de mercuri. diu que ara ja no en vènen. de fet jo no el faig servir mai. només per la canalla.

si tinc el cap clar i el cos em funciona sense queixar-se gaire vol dir que em trobo prou bé com per anar fent. i per tant, no dec tenir febre i el termòmetre no em cal per res.

si noto que tinc el cap espès i no sóc capaç de fer el que hauria de fer vol dir que millor que em posi al llit i esperi que arribin temps millors. quan passa això és que dec tenir febre i en aquest cas el termòmetre tampoc em cal per res, perquè ja ho sé que no estic bé.

l’altre dia sentia que estava al límit. tenia el cap bastant espès i em costava anar tirant. però tenia un viatge de feina previst, i vaig fer un esforç per pujar a l’avió pensant que el malestar que tenia ja m’aniria passant. anava cap a paris pensant que arribaria a l’hotel, al bell mig del barri llatí, faria un tomet per aquells carrers, trobaria un restaurant bonic i faria un bon sopar. un vespre tranquil i desitjable.

quan l’avió ja era enlaire, vaig pensar: i si em menjo ara un entrepà, d’aquests horribles dels avions, i així quan arribi ja hauré sopar i podré anar a dormir de cop? aquesta idea em va convèncer.

un cop més no calia que fes servir cap termòmetre. era la senyal de que les coses no anàven bé. quan vaig arribar, vaig fer una mini passejada pels voltants de la sorbonne, i me’n vaig anar cap al llit. segur que pot semblar que estava malgastant el temps, però m’hi vaig trobar tan bé!

engego la tele i quasi tot eren canals en francès i en alemany, dels que no entenia res. a la bbc parlaven dels minarets de suïssa, i a la tv1 internacional feien el telediari. hi vaig dedicar una estona. mirar les notícies amb tranquil·litat i sense res més per fer és un cosa que normalment no em passa. després vaig agafar el super llibre del blogaire inquisidor fins que em va venir la son.

l’endemà la matí em sentia com a nova (que bé s’està quan s’està bé!). vaig matinar, vaig fer un esmorzar francès al davant del pantheon, i vaig anar caminant fins a la feina. passejant per carrers i carrerons, vaig veure mercats i paradetes que tot just obrien. unes visions que em van fer envejar una mica als parisencs que poden veure això cada matí.

després de treballar em van convidar a un bon dinar, i abans d’agafar l’avió de tornada em vaig regalar una passejada pels jardins de luxemburg. quan al vespre tornava a ser dalt de l’avió em tornava a sentir quasi bé igual que quan hi havia pujat el dia abans: al límit.

vaig acabar el viatge tal com l’havia començat. potser pitjor, perquè a la tornada he seguit al límit uns quants dies. fent vida normal però amb el cap molt espès. finalment han arribat temps millors i ara m’he convençut que el viatge ha valgut la pena.

_____________________________________

fa un any oferia una correcció sobre unes entrades anteriors. avui les corregiria totes!

finalment llegeixo

feia temps que no aconseguia perdre’m en un llibre. començar a llegir un llibre i tenir la sensació de ser transportada a dins de la història. i així poder deslliurar-me, per una estona, dels meus pensaments i de la meva realitat. no voler deixar de llegir. voler saber-ne més. tenir un lloc on voler anar diferent de la realitat.

ahir vaig començar ‘el blog del inquisidor.’ i avui l’he acabat.

em feia patir una mica el fet que últimament no era capaç de llegir amb ganes. començava un llibre i el deixava al cap de poc. amb aquest llibre he aconseguit tornar a gaudir de la lectura. i espero que aixó sigui només el començament d’una nova temporada.

va de blogs i de bloggers. i ben aviat diu:

“Me complacería que os fascinara, para que ocultarlo, pero me conformo con que al leerla sintáis que tiene algo que ver con vuestra propia aventura.”

m’ha fet sentir identificada. després he pensat que potser és un sentiment de blogger novata. i ara potser ja no ho hauria de ser tant novata.

m’ha agradat molt. des del bon començament m’ha tingut enganxada. i com més m’hi endinsava més enganxada em tenia. m’ha agradat la història d’uns bloggers, solitaris i silenciosos. m’han agradat les filosofades que intercanvien els protagonistes. els diàlegs els he trobat bonsíssims. m’ha agradat el suspens que es manté fins al final. no he aconseguit endevinar què passaria fins que ho he llegit.

és un llibre de lorenzo silva. el vaig conèixer perquè algú el va recomanar en un blog. ara no recordo qui. és en castellà i no hi ha traducció al català (això és el que em van dir).

mentre llegia anava marcant alguns paràgrafs. en copio un parell aquí.

“Con el tiempo vamos acumulando así personas que hemos sido, y luego hemos dejado de ser. Al llegar a cierta edad, somos tanto el que en ese momento vive como una colección más o menos larga de muertos. Pero los muertos, contra lo que suele creerse, no se están quietos, y además son rencorosos: desearían ver al que está vivo incorporado a su lúgubre compañía. El resultado es que siempre estamos, en cierta forma, sosteniendo un pulso contra todos nuestros yos muertos.”

“... tenemos lo que merecemos tener, y perdemos lo que merecemos perder. Porque sólo merecemos tener lo que necesitamos, y cuando necesitamos algo sabemos cuidarlo y no lo perdemos. Y merecemos perder lo que no necesitamos, y cuando no necesitamos algo no sabemos cuidarlo y dejamos de tenerlo.”

_____________________

Nota 1: al final d’aquesta pàgina hi ha un link que proposa adherir-se a “televisió sense fronteres.” una iniciatiava legislativa popular per a demanar que tv3 es pugui veure al país valencià.

Nota 2: fa un any parlava de les meves aspiracions i d’on no podia arribar a oh! kant, kant! avui segueix vigent.