stardate: la resposta a la llei wert

conec de primera mà casos de nens que han estat escolaritzats en escoles públiques catalanes durant anys, alguns molts anys, i que no saben parlar en català. no crec que això sigui un fenòmen aïllat, encara que segurament sí que és localitzat.

de fet la llei d’immersió lingüística contempla la combinació gradual de català i castellà com llengua vehicular depenent de l’àmbit social de l’escola. hi ha barris on el català es pot fer servir com a llengua vehicular sense cap problema. hi ha altre barris on aixó no és així. són barris on els problemes de l’escola van més enllà de les qüestions acadèmiques. llocs on hi ha problemes grans d’escolarització, d’integració, ... a les escoles d’aquests barris sovint l’accent s’ha de posar en fer atractiva l’escola a uns nens que tenen com alternativa no anar-hi. sovint les estratègies que han de fer servir els mestres d’aquestes escoles passen per parlar només en castellà.

dubto que el ministre ho sàpiga això. com es veu que tampoc sabia que la llengua vehicular de les escoles concertades també és el català (mira que això era fàcil!). clarament no és pot legislar bé si no és coneix la realitat on s’ha aplicar la llei. però en aquest país les coses es fan així i ens hem d’aguantar.

com que la llei està tan mal feta, la consellera troba que la seva implementació és problemàtica. de fet, assegura que no és possible implementar-la. però si no fem el que diuen a madrit, tindrem encara més problemes.

jo penso que, donat el sistema educatiu que tenim, hi ha una manera molt senzilla d’aplicar la llei. a les famílies que demanin el castellà com a llengua vehicular se’ls garanteix places a les escoles públiques catalanes on ja hi ha el castellà com a llengua vehicular. aquestes es troben a moltes barriades de barcelona, del baix llobregat, del tarragonés, ... i segur que en molts més llocs dels que ens podem imaginar. d’aquesta manera es compliria la llei i de manera ben barata.

segurament aquesta no és la solució que havia pensat el ministre. però és que el ministre no sabia que el sistema educatiu català era tan flexible!

stardate: viabilitat o prosperitat?

diem que un empresa és econòmicament viable si és capaç d’obtenir beneficis positius de la producció i venda del bé o servei que fabrica. si l’empresa no és viable aleshores el que ha de fer és tancar. I le bé o servei es deixa de produïr. només en els casos en què el bé o servei es consideri necessari per la població i la seva producció no és econòmicament viables l’estat n’assumeix la seva producció (això vol dir que ho acabem pagant entre tots). esdevenen bens o serveis públics.

si apliquem aquesta definició a un país, hauríem de dir que un país que no és econòmicament viable hauria de tancar. això no està clar com es pot fer, ni tan sols si es pot fer. hi ha països més rics i països més pobres, però tots són viables. no n’hi ha cap que mai hagi tancat.

quan es parla de països que no són econòmicament viables normalment es refereix a països en vies de desenvolupament, és a dir, països del tercer món. són països on la mortalitat infantil és molt alta, la desnutrició és abundant, l’educació poca i dolenta, la sanitat molt pobre, ...

aleshores no entenc perquè hi ha gent que s’encaparra a qüestionar la viabilitat econòmica de la catalunya independent. per malament que estigui anant ara l’econòmia espanyola, no hi ha cap indicador que impliqui que l’estat espanyol s’acosta a les condicions dels països del tercer món. per altra banda, l’economia catalana és de les més desevolupades de l’estat espanyol. per tant, no hi ha cap raó per pensar que la catalunya independent no pugui ser econòmicament viable.

el que ens hauríem de preguntar és si la catalunya independent seria més o menys pròspera que la catalunya que tenim ara, sotmesa a les decisions de l’estat espanyol. aquesta és la pregunta rellevant. 

stardate: la inspiració

el problema és que vius massa aprop de la feina. les caminades entre la casa i la feina són unes grans oportunitats per pensar. allí (i potser també a la dutxa) és on se’t poden acudir les idees.

d’entrada em va semblar una xorrada, però aviat li vaig trobar tot el sentit. és cert, que les idees apareixen normalment quan estic sola fent alguna cosa manual i simple. he d’estar sola perquè si hi ha gent normalment hi ha converses, i llavors no funciona. he d’estar fent alguna cosa que no m’ocupi el cap. caminar és ideal perquè pots desconnectar el cap del tot. en canvi, anant en cotxe no pots garantir cap desconnexió, ni ho vols! la dutxa (en solitari) també és un altre moment tranquil, si ets capaç de fer-la una mica llarga, cosa que a mi no em passa gaire sovint.

perquè aquest invent funcioni has de tenir molt bona memòria, sinó quan arribes al despatx ja no saps com desenvolupar-la. recordes trossets i potser una idea general, però ja no tens al cap aquella estructura tan clara que tenies. o potser només t’ho va semblar que la tenies i funcionava. Perquè per molt que t’esforcis el cap ja no torna a reproduir aquelles connexions que t’havien fet flipar.

encara que portant una llibreteta i escrivint pel carrer mentre camines (cosa estranya, però real!) ajuda una mica. de totes maneres quan finalment t’hi poses la sensació és semblant a quan et despertes d’un somni: només recordes coses puntuals d’una història que fa una estona era completa i claríssima, en canvi ara es veu només a trossos i difusa.

per això picasso, i abans ramon casas, ja es van adonar que ‘la inspiració t’ha de trobar treballant’ 

stardate: hi ha una boira

feia temps que no ens vèiem. com estàs?

molt bé!

(ja no tinc ganes de dir res més. però si no hi afegeixo alguna cosa semblarà que no tingui ganes de parlar-hi, que no estigui contenta de que ens haguem trobat. podria dir que a la feina tot va bé i està tranquil, que vaig fent sense agobiar-me. podria dir que a casa estem molt bé, que hi ha alguna cosa que es podria millorar, però que vaja, no em puc queixar gens. podria explicar alguna anèctoda recent, encara que no fos gran cosa, només per allargar la conversa. tot això seria veritat, però no tinc ganes d’explicar res. hi ha alguna cosa que m’incomoda, però no sé que és. el que sí sé és que no és cert que estigui molt bé. i no sé perquè. per molt que hi penso no hi trobo cap motiu. la majoria de coses van bé, i les que no van bé les tinc controlades. hi ha coses que espero que vagin bé aviat, i ho espero amb esperança. més no es pot demanar. altres depenen de mi, i només cal que m’hi posi perque comencin a rutllar. però el fet és que no m’hi poso. i és que no només no tinc ganes de parlar, sinó que tampoc tinc gaires ganes de fer res. ni ganes de pensar en res. com si el meu cap estés de vaga. no vol posar-se a funcionar. tant se val si fa un dia soleiat o plujós, sempre hi ha com una boira que no em deixa anar endavant.)

stardate: brutal! m'agradaria ser com ell

és un vídeo una mica llarg, però es pot veure a trossos i tot val molt la pena. clica aquí si el vols veure.

ell mateix en fa una reflexió en aquest article de vilaweb:

Alfred Bosch: Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat

[La participació d'Alfred Bosch dimecres passat en una entrevista a Intereconomía ha tingut molt impacte a la xarxa (vegeu-ne el vídeo). Va cridar molt l'atenció el contrast entre l'agressivitat de l'entrevistador i els tertulians i la serenor de Bosch, que els va treure de polleguera. El diputat d'ERC-Catalunya Sí reflexona ací sobre la seva intervenció al programa, sobre com respondre i tractar l'hostilitat espanyola.]

Crec que s'ha d'anar a tot arreu, i més en un país com el nostre en què les televisions espanyoles tenen molta audiència entre els catalans. Tota aquesta gent té el dret d'escoltar les nostres propostes i veure el nostre estil. Hi estem obligats, forma part de la nostra feina.

El cas d'Intereconomía, però no només, demostra que el diàleg i les bones maneres són possibles sense renunciar a res fonamental. No cal deixar de ser independentista o de tenir idees socials per poder dialogar amb algú que té conviccions totalment contràries o oposades a les teves. De fet, el diàleg necessita una mica la diferència, perquè si tots pensem igual i diem el mateix no hi ha diàleg. I el diàleg pot ser molt més ric amb aquells que pensen diferent. I crec que això, aplicat als espanyols, és molt important, perquè hem de demostrar, per més que a l'altra banda no hi col·laborin, que nosaltres estem molt interessats en rebaixar l'hostilitat; no volem conflicte, no volem agressivitat, volem que tot això es pugui parlar de forma civilitzada. I s'ha de demostrar a cada moment, molt gràficament. És important que es faci amb serenitat, que es faci amb aplom, sense renunciar a res vital, però sense perdre els nervis ni la compostura. Som en una hora històrica que demana aplom i serenor. Precisament perquè som en el bon camí i avancem no ens podem posar nerviosos.

Com a coneixedor de primera mà del procés sud-africà, en vaig treure una lliçó. Hi havia molts sud-africans negres que li deien a Mandela: 'Canya als blancs, fot els blancs a mar'. I ell va dir: 'No, perquè els necessitem, perquè necessitem el seu talent'. Jo crec que això aquí també ens passa, per exemple amb tota aquella gent que se sent espanyola i que la necessitem a Catalunya, necessitem el seu talent, necessitem demostrar que els volem i que volem que es quedin i que participin, que són els primers convidats amb catifa de seda a la república catalana. Això és molt important. I als espanyols els hem de demostrar que els volem com a veïns, perquè no deixarem de ser veïns. I que volem ser amics, cadascú a casa seva, però amb una bona relació. I aquesta és una de les tasques més importants que hem de fer ara que el procés està encaminat i que sabem que hi arribarem.

Hi ha una frase del Gandhi que ens l'hem de prendre molt seriosament. Va dir: 'Els indis guanyarem quan haguem guanyat el cor dels anglesos'. I això crec que ho podem aplicar, no al govern espanyol, sinó a la gent. Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat. Serà la prova del cotó, el baròmetre per dir 'ja hi som'. I també serà la garantia de convivència que necessitem per fer triomfar i prosperar el nostre projecte de llibertat.'

stardate: la rosa del diego

stardate: els economistes

no escriure un apunt per defensar als economistes. només corregiré algunes afirmacions que em semblen errònies en aquest article.

Andreu Barnils

05.05.2013

Els economistes, els capellans d'ara

No ha de ser pas fàcil, fer d'economista avui dia. Tan moderns que semblen, i actuen com capellans. És ben galdós, el seu paper. Fa anys que trampegem aquesta crisi i aquí els tenim: la majoria justifiquen el sistema econòmic on vivim com feia l'església amb el feudalisme. Ja poden suïcidar-se els deutors. Ja poden morir-se de gana els pobres. Ja poden perdre la feina els veïns. Ells, més tossuts que una mula guita: el capitalisme és l'única opció. Pensar qualsevol altra cosa, diuen la majoria dels economistes, és no tocar de peus a terra. I si abans t'acusaven d'infidel, ara t'acusen d'ignorant.

No és cert que tots els economistes defensin el capitalisme com a única opció.

De la mateixa manera que la democràcia és considerada per molts el menys dolent dels sistemes polítics, el capitalisme es considerat per molts el menys dolent dels sistemes econòmics. A més cada dia hi ha més economistes que reconeixen que de moment no existeix cap solució als problemes que està creant el capitalisme.

Suposem, per un moment, que efectivament el rei va nu, i el capitalisme és una estafa. Seran ells que ens ho diran o bé ens ho negaran? Els economistes ens il·lustren amb les seves dades o ens confonen amb les seves xifres? Són com els federalistes espanyols, gent que viu als núvols, o són fars del camí? Què els mou, els economistes: la ciència o la ideologia? En fi: els economistes obren camins o en tanquen?

Excel·lents preguntes. Ara bé, una persona que té unes opinions tan contundents sobre els economistes hauria de tenir les respostes a totes elles ben clares.

El darrer exemple del comportament dels economistes ha estat el cas Rogoff i Reinhart. Heus-ne ací un resum de mig paràgraf per als neòfits: Rogoff i Reinhart van escriure una teoria segons la qual s'havia d'anar amb molt de compte amb el deute. Ui, el deute. Vigila el deute. Tots dos van compilar dades de molts països que demostraven que allà on el deute superava el 90% del PIB tenien un creixement negatiu del -0.1%. Els dos economistes van titular el llibre 'This time will be diferent'. I tant. En fi, una munió de governs van agafar-se a la seva teoria per justificar les retallades: si volem créixer, no podem tenir deute. A retallar, que ho diu la teoria!

Seria la primera vegada que tants governs fan cas d'una sola teoria econòmica. Els governs tenen els seus objectius i les seves raons per actuar com actuen. No crec que els faci falta cap teoria, ni ara ni mai.

Doncs no fa ni tres setmanes que uns altres economistes van demostrar que Rogoff i Reinhart havien errat els càlculs i que, de fet, el creixement en els països que s'endeutaven és positiu: +2%. Es veu que s'havien equivocat amb les dades! Vet ací, doncs, com cau la teoria amb què molts governs, inclòs l'espanyol, justificaven la política de retallades. Quan vaig llegir-ho vaig obrir uns ulls com unes taronges. I com més m'he documentat, més m'ha interessat. D'entrada, perquè els autors de l'error l'han reconegut. Rogoff i Reinhart van acceptar la pífia en un interessant article que van escriure al New York Times. Em va agradar molt el nivell de la seva resposta. Primer, per perquè assumien l'error. Després perquè van recordar a tothom que les seves dades són d'accés gratuït a internet. En canvi, en cap cas no accepten que l'error no fos accidental i també neguen que amaguessin dades o les decantessin a favor seu.

De fet, la correcció no diu que el creixement dels països que s'endeuten sigui positiu. Diu que hi ha alguns països que tot i tenir un deute públic del 90 per cent del PIB han tingut taxes de creixement positives. Però també es donen altres casos de països on amb els mateixos nivells de deute les taxes de creixement són negatives. Per tant, la conclusió passa de dir que 'amb deute del 90 per cent no es pot créixer' a dir que pot passar qualsevol cosa. No hi ha cap implicació que digui que amb alts nivells de deute segur que les taxes de creixement seran positives.

Perillós moment viuen els economistes. Tenen el perill de convertir-se en simple munició teòrica en mans dels banquers. En trista justificació teòrica de les polítiques que envien al suïcidi els ciutadans. En fi, quan l'Acadèmia és tan sols la guardiana del sistema, continua essent Acadèmia? Si abans el fanatisme cec, tancat, i retrògrad duia sotana, ara porta corbata i americana. Si abans ens acorralaven entre anar al cel o cremar-nos a l'infern, ara ens acorralen d'unes altres maneres: tu què vols, eh, retallades un temps o no sortir mai de la crisi? Tu què vols, eh, capitalisme o Cuba? Respon, respon!

Les justificacions teòriques de l'economia són tristes, sí. Deu ser per això que l'economia es coneix com la ciència trista. Però la part bona és que les teories econòmiques no es fan servir gaire. A l'hora de prendre les decisions governamental, es tenen molt més en compte valoracions polítiques i els interessos creats. A més, mai ningú ens ha demanat en quin sistema econòmic volem viure, ni quines polítiques econòmiques volem, ni ara ni mai.

La culpa també és nostra, d'escoltar la paraula dels economistes com si fos paraula de Déu. Jo, influït per David Graeber, sóc dels qui creuen que els economistes partidaris del capitalisme (no únicament de les retallades) no basen les teories en dades empíriques, sinó que fonamentalment els mou una ideologia. Quan personatges com Isidre Fainé i companyia prenen decisions, la seva ideologia té més pes que no pas qualsevol dada empírica. És més important de saber que aquest, o aquell, és un fervent catòlic partidari dels cilicis i d'haver vingut al món a patir, que no pas les teories econòmiques que segueixen. Aprèn la seva ideologia i en preveuràs els moviments. No t'escoltis la seva teoria. Perquè sempre en trobaran una altra (avui Rogoff, demà Patoff) que els justifiqui. Els economistes, si no vigilen, es convertiran en simple munició teòrica en mans dels Fainé del món. Exactament igual com els capellans a les croades.

Ni teories ni ideologies, són els interessos individuals els que determinen les decisions econòmiques. Si parlem de l'Isidre Fainé, o d'algú altre del seu nivell, és obvi que el que els fa decidir són els propis interessos.