dijous, juliol 17, 2014

stardate: àrtemis, atena i hestia


jean shinoda bolen diu que les deesses que representen els arquetips de les dones són set.
jo em quedo amb tres.

àrtemis, atena i hestia, 
completes en elles mateixes, 
motivades per les seves pròpies prioritats, 
no necessiten res ni ningú més.


àrtemis 
(diana)
deessa de la natura salvatge i de la lluna
símbols: cérvol i os







immune a l'enamorament
integritat, autonomia, auto-confiança i esperit d'independència
qualitats idealitzades pel feminisme: realització i competència, independència dels homes i de les opinions masculines, protectora de les dones
reforçada pel seu estat de soltera, centrada en els objectius triats, emocionalment distanciada, i despietada



atena 
(minerva)
deessa de la saviesa i de l'artesania
símbol: mussol i dues serps




viu de la seva ment: planificadora, executiva, estratega, pensament racional, 
defensa el domini de la voluntat i de l'intel·lecte 
habilitats on mans i ment han de treballar juntes
sense mare
la filla del pare: gravita al voltant d'homes poderosos, homes d'èxit. els homes són col·legues, mentors i amics, mes que amants
capaç d'intimidar als altres i de suprimir l'espontaneïtat  i la creativitat 
dels que no són com ella



hestia 
(vesta)
deessa del foc de la llar
símbol: cercle i foc




la seva presencia crea una atmosfera de calor
persona tranquil·la, introvertida, i anònima
que valora la soledat, el silenci i el sentit de l'ordre
connecta amb el seu centre intern i es concentra en la seva experiència subjectiva
el manteniment de la casa li serveix de meditació
no esta lligada a circumstàncies externes
desafeccionada de la gent




les altres són:

hera, l'esposa
demèter, la mare
persèfone, la filla
afrodita, l'amant

aquestes encara no les he sapigut trobar.

referència:




dimarts, juliol 15, 2014

stardate: kika, la bruixa

doncs sí. des de fa un parell de dies que tinc una sensació d'estar endevinant el futur, que cada vegada és més clara. encara que no descarto que tot això que diré ara sigui només una paranoia, em sembla que compartida molt generalment, sobre el que pot arribar a passar el 9n.

hi ha molta gent que tem que el govern espanyol no permetrà que es faci la consulta:

1) que enviaran guàrdies civils, i exèrcit per impedir que votem. això jo no ho crec.
2) que invalidaran la llei catalana de consultes enviant-la al tribunal constitucional. això ho crec possible però no gaire efectiu.
3) ahir uns tertulians (dels admirables, no dels altres) van suggerir la possibilitat  que el govern espanyol convoqui eleccions anticipades aquesta tardor amb l'objectiu d'evitar la consulta de manera legal, pacífica i no qüestionable

en qualsevol cas, si no es pot fer la consulta, ciu patirà molt. jo apostaria a què mota gent la farà culpable de que no es pugui fer la consulta. de fet, la meva avaluació personal serà que ciu ho ha fet molt malament, que ens ha estat enganyat durant dos anys, que durant aquest temps ha estat marejant la perdiu, i que ja és hora que la gent els castigui en massa.

en aquest cas, la predicció més general (feta per tothom menys per l'artur mas) és que hi hauran eleccions anticipades. si això és l'únic plan b que tenen previst aleshores, potser si que al rajoy li convindrà convocar eleccions anticipades. de fet, per ell és un bon moment ja que:
1) com més temps passi pitjor imatge tindrà (encara no hi ha cap raó per esperar que la crisi s'hagi acabat, de fet l'únic que es pot esperar és que es continuin destapant casos de corrupció: de malversament de fons i de males pràctiques comptables)
2) el psoe està fora de combat i hi estarà durant una temporada
3) aturar de manera democràtica el procés català

carambola! si no hi havien pensat, potser que s'ho pantegin ara.

però si ja hi havien pensat, potser el mas també n'està al tanto de tot això. de fet, si hi ha d'haver una reunió pública de mas i rajoy, aleshores això vol dir que ja ho tenen tot pactat i acordat. les reunions públiques només serveixen per fer anuncis. per tant, el mas i el rajoy ja tenen un acord tancat, que ha estat produït en reunions anteriors, secretes, i que ara faran públic. i això podria molt be ser, eleccions anticipades.

per això ciu ja fa dies que s'està preparant:

1)  fa uns parell de dies vaig sentir una notícia sobre unes ajudes que la generalitat tenia previst restaurar
aquest setembre, després d'haver estat objecte de retallades durant la crisi. això va ser el primer indici. com que les condicions de la crisi encara no han canviat, i el finançament de catalunya és el mateix, no hi ha cap raó que expliqui el perquè de començar a restaurar subsidis ara, a no ser que s'acostin eleccions.
2) l'oriol pujol plega del tot. amb això ciu es desfà d'un cas de corrupció i a més a més comença a restaurat el partit per dins.
3)els misteris de rull avui a rac1. si no diu res clar, és perquè tot està decidit però s'ha d'anar destapant a poc a poc.

 imagino els titulars dels diaris dels propers dies ...


divendres, juliol 11, 2014

stardate: exercicis


auto-ficció

els primers dos anys i disset dies de la meva vida vaig ser molt estimada per molta gent.
durant els següents trenta set anys anys (més o menys) em viag sentir una persona oblidada per tothom i a l’hora jo també vaig oblidar a tothom.
mai no sabré per quina raó un dia vaig decidir canviar d’actitut i vaig deixar d’oblidar a algú a qui encara no havia conegut mai.
he seguit per un camí molt costerut durant un temps en el que he après a deixar d’oblidar i he començat a recordar, i potser a estimar.

...

semblaves molt jove, però ja havies estat molt valenta.

durant molt temps vas dir que t’hauria agradat quedar-te amb vint-i-un anys. ara entenc per què.

...

si és cert que els quaranta anys són la meitat de la vida, aleshores jo he passat quasi bé mitja vida sense una dent. i encara pitjor, he començat la segona part de la vida sense dues dents.
en aquell moment també van canviar més coses del meu cos. els canvis van ser progressius. els dits se’m van enxamplar i vaig haver de deixar de portar aquelles anelles que havien estat una rutina fixa durant tants anys. els pits vanc rèixer en totes les dimensions. vaig tardar bastant temps en endevinar una talla de sostenidors que fos adequada. jerseis, pantalons, faldilles, ... tot semblava que s’hagués encongit. aquell meu jo, el de la meitat de la vida, va ser qui va incitar els canvis, els volia. els jos que han vingut a continuació no han estat unànims. alguns agraeixen la nova situació, altres recorden amb nostàlgia aquell cos que va ser i ja no és.

...

dona de principis

sinceritat
encara que em faci mal
encara que et faci mal

tossuderia
quan l’objectiu és clar
res no m’atura

efectivitat
vull veure la diferència
l’emprempta dels meus actes

i deixar fer
casdacú el que vulgui

però per mi, només jo decideixo

dimecres, juliol 09, 2014

stardate: una habitació pròpia



ara ja puc dir que he llegit un llibre de la virgina woolf. fins ara no ho havia aconseguit mai. de fet encara no puc dir que m’agradi. aquest cop l’he llegit perquè era una selecció del club de les altres que hem de discutir en la propera sessió.



és curtet. tot i així he estat temptada a deixar-lo a mitges en més d’una ocasió. no he entès el perquè de la major part de les coses que diu. tampoc en sé prou de literatura anglesa per seguir el fil. jo diria que pel meu gust s’enrolla massa.


el principal deber de un orador: ofreceros, tras una hora de disertación, una semilla de verdad en estado puro

la Universidad me pareció en efecto una reserva natural para la conservación de especies raras,

¿Sois conscientes de que las mujeres quizá seamos el animal más discutido del universo?

Las mujeres has servido durante siglos como espejos dotados del mágico y delicioso poder de reflejar la figura del hombre duplicando su tamaño natural.

El genio debe estar por encima del que digan los demás.

Lo que entendemos por integridad, en el caso del novelista, es la convicción de que nos ofrece la verdad. Nos hace sentir que nunca habríamos creído que eso pudiera ser cierto, que nunca hemos conocido a nadie que se comportara así. Pero consigue convercernos de que es verdad, de que ocurre.

los libros de las mujeres deberían ser más cortos, más concentrados que los de los hombres; deberían concebirse de tal forma que no requieran largas horas de trabajo continuado y sin interrupciones. Porque interrupciones siempre las habrá.

Un niño pobre en Inglaterra sigue teniendo en la actualidad las mismas esperanzas de alcanzar esa libertad intelectual de la que nace la gran literatura que tenía el hijo de un esclavo ateniense de emanciparse.
citant a Sir Arthur Quiller-Couch

en conclusió:

- denuncia que les dones han tingut històricament menys oportunitats que els homes.
- això explica les diferències entre les literatures dels dos sexes
- anima a les dones a aprofitar totes les oportunitats que se’ls han obert
- declara que només hi ha dues coses absolutament necessàries: 500 lliures a l'any i una habitació pròpia.




dilluns, juliol 07, 2014

stardate: la casa del silenci




l’assaig:

la maria llença el violí
la teresa troba el violí
la maria troba el karl

el karl dirigeix la teresa i l’anna
el mark dirigeix l’anna i la teresa

la teresa ensenya a l’anna
el karl ensenya a la maria

el karl toca el violí
el mark toca el violoncel
el violoncel és el pare del violí
el karl és el pare del mark

l’anna no té ànima
la teresa té massa ànima
l’anna: coberta d’or i sense amor
la teresa: coberta d’amor i sense or


el concert

...





un llibre de blanca busquets sobre descobriments que causen canvis a les vides, que determinen les vides. unes vides que passen entre barcelona i berlín.




... jo no sabia si havia d’estimar-lo i enyorar-lo o si l’havia d’odiar pel que havia fet. Era una sensació d’incertesa, de no tenir clar res de res, de no saber on era la veritat i on la mentida.

... sempre fa por encarar-se al desconegut, encara que sigui sinònim de llibertat.

A dintre meu, hi havia una veu estripada, sorgida d’un forat sense fons, una veu que cridava, i jo què, i per què no em deies ni hola quan venies, i per què no em feies ni un sol petó, i per què no permeties que jo sabés qui era el meu pare. La veu continuava cridant, però només per dintre, jo no vaig dir res de tot això en veu alta. A canvi, sí que vaig dir el que sabia que li faria mal, i ho vaig fer amb una cullerada de pastís a la boca, i jo no sabia quin d’aquells homes era el meu pare, ves, de tu, ni me’n recordava.

Vaig mirar-me la meva ànima estesa allà, en la capa superior del medi líquid que aguantava amb tota la tranquil·litat els nenúfars. La vaig veure, la meva ànima, ila vaig anar veient cada dia, fins que va desaparèixer. Amb el sol, es devia evaporar. I jo vaig pensar que poser com l’aigua, cauria en forma de pluja en un altre riu o en un llac o al mar. D’ençà d’aleshores la busco de riu en riu, d’estany en estany o a la vora del mar, i quan m’hi acosto, em sembla que la sento com remuga i com es queixa. Però ella només es deixa sentir i no es deixa agafar.

... la música de veritat s’ha de buscar al fons de tot.

... a dintre de la música un es podia abstreure de tot el que passava a fora,

... les persones que volem abraçar, un dia o altre se’ns escapen,

... vostè hi ha de posar més dits i deixar l’ànima una mica de banda,

... veia l’estany d’aigües immòbils que retenia la meva ànima i la rentindria per sempre.

Tinc trossos d’ànima per tot arreu, és curiós com pot arribar a fraccionar-se una cosa tan intangible. Però no es deixen agafar, aquests trossos, ja ho intento, ja, però no hi ha manera. Tanmateix, no és pas culpa de l’aigua, això. És culpa de tots, de tots els que em van trencar l’ànima i la van tirar a l’estany del costat de casa i em van dir,au, maca, ara vés a buscar-la i, si s’ha trencat, recompon-la. No la vaig recompondre mai. Primer ho vaig intentar i després, quan ja no em feia mal, ho vaig deixar estar, si la meva ànima volia estar-se dividida en trossets, que s’hi estigués. La culpa no era meva, sinó de tots, de tots.


... potser és la que ha patit més de tots nosaltres, però estarà d’acord amb mi que es mereixia un bon cop per caure a terra i llavors aprendre a aixecar-se d’una altra manera.

tregui’s l’uniforme, si us plau.





dissabte, juliol 05, 2014

stardate: homenatge


Expediente

La paciente dice haber nacido el 17 de septiembre de 1929.
El dato nos conduce a un período de la història de nuestro país
francamente malo, por no decir malísimo.
Ahora bien, si tomamos en consideración
aspectos tan importantes para la salud
como la formación del carácter
que a estas alturas ya nadie pone en duda
salvo algún que otro majadero
es decir si consideramos que en 1936 nuestra paciente
tenía ya la vetusta edad de siete años
pues habremos de deducir que
la enferma tuvo este hecho a su favor
para enfrentarse a los desdichados acontecimientos
que asolaron este trozo de tierra
que conocemos con el nombre de España.
Que en ningún momento ha sido ni una
ni grande ni mucho menos libre.

Dicho esto vamos a pasar a los datos y antecedentes personales.


versió lliure meva de Historia de una anatomía (2010) Francisca Aguirre

dijous, juliol 03, 2014

stardate: dos còmics que no fan riure






s’han de llegir en l’ordre en què s’han escrit: 
primer fun home, després are you my mother? 
si no, no s’entenen bé.
són llargs, el segon més que el primer.
són durillos, el segon més que el primer.
no fan gens de gràcia. però m’han fet pensar molt.
després de la primera lectura vaig quedar tocada, confusa i trasbalsada.
les altres em van suggerir que hi insistís.
després de llegir-los dues vegades em sembla que vist cap on he de caminar.
tal com diu la prota a l’acabar: she has given me the way out.

no descarto que més endavant els repeteixi.



His sensibility, his empathy, his intense and differentiated emotional responsiveness, and his unusually powerful ‘antennae’ seem to predestine him as a child to be used –if not misused- by people with intense narcissistic needs.

The true self has been in ‘a state of noncommunication’ as Winnicott said, because it had to be protected. The patient never needs to hide anything else so thoroughly, so deeply, and for solong a time as he has hidden his true self.

The world may observe academic success of a high degree, and may find it hard to believe in the very real distress of the individual concerned, who feels ‘phoney’ the more he or she is successful.

The moment when a feeling enters the body is political.

I’m always trying to discern a pattern in the checkered history of my own liaisons. But the only constant I can find is that as soon as I’m sure the other person has cathected me, too, I want to flee.

For someone having this much sex, I felt curiously impotent. Like I wasn’t really there.

I know she gave me what she could.

I guess I felt like I’d failed her. She had so many demands on her... the one thing she needed from me was that I not need anything from her.

... I didn’t feel anger. I felt completely blank.

I tried to observe my feelings. But I could penetrate no further than a thick, calluslike layer of guilt.

Here’s the vital core of Winnicott’s theory: the subject must destroy the object. And the object must survive this destruction.
If the object doesn’t survive, it will remain internal, a projection of the subject’s self. If the object survives destruction, the subject can see it as separate.

I am alternately envious and contemptuous of people who finish their phone conversations with a rote ‘I love you.’