dijous, abril 17, 2014

stardate: de la ràdio a la música



fa dies que em sento malament, confosa. faci el que faci, pensi el que pensi, sempre acabo fent-me un embolic. aleshores decideixo deixar de pensar. per això fa dies que escolto molt la ràdio. l'escolto amb atenció, perquè el que diuen allà té sentit. en saben de parlar aquella gent. els seus arguments em semblen lineals. no donen tombs. en canvi el que jo penso no en té cap de sentit. els meus arguments fan cercles, es confonen els uns amb els altres, no arriben enlloc. i això em fa patir. millor escoltar la ràdio. és una estratègia que funciona a la perfecció si vols deixar de pensar.

poso la ràdio mentre esmorzo. després agafo el cotxe, i engego la ràdio. quan sóc a la feina, busco qualsevol excusa per engegar la ràdio. i així fins a la nit que em poso la ràdio mentre m'adormo. així no cal pensar. m'interessa tant la ràdio? no ho crec. es repeteixen massa. però és la manera d'aturar els meus pensaments.


mentre tot el que faci sigui aturar els pensaments és segur que no sortiré del cercle que em fa patir. imagino que el primer pas és adonar-me del que em passa. i per això en faig un apunt. el següent pas ha de ser agafar el toro per les banyes i fer alguna cosa. però no sé què! potser hauria de canviar algunes rutines, encara que siguin les petites. i de sobte de la radio m’arriba una resposta a través de beethoven. ara ja sé que faré: canviar la ràdio per la música.

dimarts, abril 15, 2014

stardate: l'altra


l'altra és moltes coses. un llibre, un club, una peli, una trobada, una coincidència, una tria, una descoberta, una revel·lació, una incertesa, una expectació, una manera de compartir, una acceptació de les opinions dels altres, una descarrega d'emocions,  un gran berenar, un pastís de poma (allargat), un pastís de fruita (rodó), un coc fet a casa, unes pastetes de té, una xocolata equivocada, un brindis, un café, una cocacola, una gran garrafa d'aigua, una copa de cava, un assentiment, una discussió, una afirmació, una diversitat d'opinions, una trobada de les opinions diverses, una espera, una interrupció, un ampli acord, un reconeixement, un silenci,

‘La conversa s’apaga, i la Mei torna a fer flama.’


un tronc massa gros, unes branques massa amunt, una manera de fer foc, una flama que puja i baixa de cop (com t'ho fas?), unes brasses a punt per les carxofes, uns records, unes relectures, uns aclariments, un somriure, un oblit (per cada una, segurament), un coixí, un sillón, un sofà, una cadira, un llibres iguals, uns papers diferents, unes lectures, unes endevinalles, una llista de spotify, una web de series, una nova data, un nova cita, una llista de llibres, una repetició, una nova manera de fer, una nova tria, i una altra!, un retrobament, un comiat, una manera molt interessant de passar una tarda, un èxit, una nova aventura.






... l’Anna era pedra i foguera.
Llum i ombres, pedra i foguera.
Se’n diu capitalització de l’atur, nano! Seixanta-cinc polzades. 3D, full HD, i un so de tres parells, ...
ERO: ens rasquem els ous!
... la plena ocupació de caixers per sense sostre il·lustrats, ...
... ha esborrat la carrera del currículum per demanar feina a l’Ikea aquell nou.
Calleu, desgraciats, amb la de nens que es moren de fam a l’Hospitalet.
L’Anna fa girar la cadira amb un peu i es llisca un dit pel pont del nas. El Nel ja és al centre de les ulleres.
Hi ha exàmens i l’espai és un camp de concentració hormonal.
El paquet d’arròs li oprimia el pit.
... necessitat de veure’s analògicament i xerrar.
... sempre ha observat la vida en projecció contínua, sense sentir-se’n més partícip que una espectadora. El món és un lloc estrany propietat dels altres. Dels actors bons, els de debó, ella en pren apunts per viure en el seu simulador de vol.



i molt més. original, misteriós, fascinant, de relectura obligatòria. fa riure, plorar, pensar, oblidar, descobrir, recordar, desitjar. i encara més.





diumenge, abril 13, 2014

stardate: billie





és un llibret curt. me l’he llegit sense parar. d’entrada no m’atreia gaire. però aviat m’hi he enganxat. és molt estrany. potser massa. però també és molt humà. molt.

m’ha fet plorar. i això m’ha agradat molt. m’ha vingut bé. tenia la impressió de feia temps que ho necessitava. i amb aquest llibret ho he aconseguit. això fa que l’anna gavalda segueixi sent una de les meves autores preferides.



Quan em mori, no quedarà cap rastre de la meva presència després. La meva llum, a part del Franck, no l’ha vist ningú i si ell es mor abans que jo, s’haurà acabat. Jo també m’apagaré.

...

Plora, però no oblidis mai això: evidentment, tots dos només som al començament de les nostres penes, però quan serem al caire de les nostres tombes, ens podem girar i dir: he estat jo qui ha viscut i no pas un ésser fictici creat per la por i aquell sentiment de terror que m’havien inspirat aquella colla de carques.

...


No em penedeixo de res i no em penediré mai de res a la vida, perquè ja me n’han estafat un bon tros. I un que havia de ser el més bonic, a sobre...

dimarts, abril 01, 2014

stardate: gigafoto



per què no? després del que ha costat fer, més val que la fem servir molt! 

dijous, març 27, 2014

stardate: extravagàncies



sabia el que volia. tenia molts detalls de com havia de ser. i quan vaig ho vaig trobar em va semblar molt car. per molts seria una extravagància. però era exactament el que jo volia. aquesta vegada tenia clar que segons quins detalls eren indispensables. és veritat que la oferta també contenia alguns detalls que eren dispensables. 

per això vaig pensar que potser si continuava buscant trobaria exactament allò que volia a un preu millor. també vaig pensar que estava de sort d’haver trobat exactament allò que complia tots els requeriments indispensables. però potser n’hi havia d’altres més econòmics. potser sí que havia de continuar buscant. i així ho vaig fer. al cap de poc, em vaig convèncer a mi mateixa que allò que volia no seria barat. i que el preu de la primera oferta no era exagerat. vaig fer la reserva i vaig parar de buscar.

potser més endavant se m’acudiria una altra cosa. la reserva que havia fet es podia cancelar sense cap cost fins gairebé l’últim moment. em vaig quedar tranquil·la. a més ja m’estava convencent de que el preu m’estava bé. però vaig seguir pensant que es podria considerarar una extravagància.

al cap d’uns dies se’m va encendre una llumeta. i si ... ?  era una mica descarat però no hi tenia res a perdre. i vaig decidir enviar l’email. pensava que amb gran probabilitat ningú me’l contestaria. jo mai havia gosat demanar res semblant. però ... i si era una bona estratègia? com que mai l’havia provat jo no ho podia saber. tampoc sabia si la gent la feia servir normalment... si es consideraria una acció normal o una altra extravagància (aquest cop al quadrat!)

van passar els dies i no hi havia resposta. això em va fer pensar que potser sí que tot eren extravagàncies. potser havia arribat el moment de canviar de rumb i seguir buscant. mirar de trobar una alternativa menys extravangant. o potser havia de fer cas només del meu criteri i seguir pel camí que ja havia triat.

i (quasibé) al final ... arriba una resposta. rebo un missatge: truca’m. vaig pensar que quan truqués sentiria una veu que em diria que el que jo estava fent eren extravagàncies i que si les volia que me les pagués. però no! em van dir: sí, senyora, el que vulgui senyora. ho arreglem senyora. i pel mateix preu li afegim més extravagàncies (bé, no van dir ben bé extravagàncies, perquè potser per a ells no ho eren, però per a mi estava molt clar que ho eren).

aleshores,vaig pensar que potser no ho havien estat mai extravagàncies. potser per la gent tot això és normal. potser sóc només jo, que no m’hi havia llençat mai.


ara ja està. la reserva està confirmadíssima i no la vull canviar per res.

dimarts, març 25, 2014

stardate: boníssim


Mail Obert, Vilaweb
Marta Rojals, 25.03.2014

'¿Al perro le habláis en catalán?'

Aquests dies hom recorda paraules de Suárez en plenes facultats, com ara: 'Trobi'm [...] professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...' Li havien demanat si no veuríem un batxillerat en català o èuscar, una pregunta que va qualificar de 'ximple', però que va tenir la deferència de contestar. Doncs bé, aquesta mena de supremacisme ha aconseguit grans fites, com ara que la meva àvia parli a un gos en castellà (i no precisament sobre química nuclear).


No faig broma, i que se m'entengui el generalisme: que un català canviï al castellà per amanyagar el gos d'uns amos castellans és un premi daurat per segles d'humiliació lingüística. Els de l'escola Suárez orgasmarien en vista d'aquesta mostra suprema de rebaixament, si no fos perquè, com els mateixos rebaixats, l'assumeixen com una transformació normal, lògica, de sentit comú. Perquè... com ens hauria d'entendre mai un gos en català --maco que ets, que ets maaaco--, si els seus amos tampoc no l'entenen? Els gossos també han de ser tractats amb respecte i educació.


Com a exemple invers, recorro a l'anècdota d'un conegut personatge català de la cultura: es veu que tenia a dinar el secretari general de Comissions Obreres d'Espanya i la seua dona, i a l'hora de l'àpat, el convidat, veient que els amfitrions s'adreçaven al gos en aquell soroll inferior al lladruc, els va etzibar: '¿Al perro le habláis en catalán?' Sí, és increïble que tot un secretari general, viatjat i cultivat, no hagi sentit dir mai que a Catalunya els gossos són bilingües. (*)


La pregunta els sonarà a molts catalans que van per Espanya, de quan els enganxen xerrant amb els seus xiquets: '¿A los niños les habláis en catalán?' Perquè els nanos, com els quissos, han d'aprendre idiomes útils, idiomes de debò: la prova és que si els portes a l'escola alemanya --sitz, platz, fuss!-- podràs passejar-los per la Castellana sense que ningú t'hagi de cridar l'atenció. En canvi, la insistència en els folclorismes t'exposa que sempre, sempre, un superior o altre t'hagi de recordar com n'ets, de lingüísticament prescindible, substituïble i extingible, si l'idioma que t'han dat tos pares o que has triat per viure no és digne ni per al teu gos.


En fi: ser xenòfob demana això: vigilància, constància i repressió, i la deriva secessionista obliga encara més a intensificar les actuacions. Vegem-ne algunes d'exemplars i recents, que resumeixo molt: una munió de fotògrafs espanyols han hagut d'exigir a Google que retirés un anunci perquè hi sortia una dona parlant català; una jutgessa canària ha hagut d'apartar una xiqueta de la seua mare perquè, entre més maltractaments, l'escolaritzava a Catalunya en català; una cantant que sap idiomes ha hagut de ser titllada en massa de subnormal, fastigosa i retardada perquè cantava en... Sí, ho heu endevinat: no és la que representarà Espanya a Eurovisió amb el castellaníssim tema 'Dancing in the rain'.





(*) L'article original situava l'anècdota del dinar en la família de Vázquez Montalbán, segons unes declaracions que l'autora va recollir d'una entrevista radiofònica. Arran d'això, el lector Joan Manuel Caballero ens fa arribar la versió que aquest dinar va passar a casa d'en Pere Portabella, i que l'autor de la frase va ser Antonio Gutiérrez, aleshores secretari general de CCOO.


l'original és aquí: http://m.vilaweb.cat/mailobert/4181184/perro-le-hablais-catalan.html

dimecres, març 19, 2014

stardate: això és una dictadura

la diferència fonamental entre una dictadura i una democràcia és que en una dictadura els governants fan el que volen i en una democràcia els governants fan el que els demana la gent. per això en una democràcia la gent vota i tria als governants que proposen fer allò que la gent voldria. i per això en una democràcia els governants estan interessats en escoltar el que vol la gent, per tal de poder fer promeses electorals que es corresponguin amb els desitjos de la població.

les actituds diferents dels polítics en dictadura i en democràcia no es basen en que en un cas els polítics siguin bones persones i en l'altre cas siguin unes persones super dolentes. la diferència rau en que en democràcia els governants han de guanyar unes eleccions. i per això durant les campanyes electorals, i també durant les legislatures han de convèncer als votants. en  democràcia, els polítics augmenten la probabilitat de guanyar les eleccions prometent i fent el que vol la gent. en canvi, en una dictadura, com que els governants tenen el poder assegurat, no els cal ni escoltar ni fer cas de la gent. per això fan literalment el que volen.

fa temps que les enquestes donen uns resultats molt favorables a la independència de catalunya. els últims resultats del ceo parlen de vora un 60 per cent de suport. i arrel d'aquests resultats la reacció del ministre margallo va ser:

"No es tracta de majories ni minories, sinó d'il·legalitat"

aquesta resposta correspon literalment a un comportament dictatorial. m'explico: la feina dels governants és precisament decidir allò que és legal i allò que és  il·legal. ells són els que tenen el dret i el deure de fer les lleis. el partit del ministre margallo, com que té la majoria absoluta del congrés, pot decidir fer i desfer les lleis de la manera que li plagui. sense demanar permís a ningú. per tant la legalitat vigent és només responsabilitat seva. si la legalitat vigent no s'adapta al que vol la gent és només perquè ells no ho volen. 

en aquesta declaració el ministre posa les lleis pel damunt de les persones. les majories de les enquestes reflecteixen el que vol la gent. posant la legalitat pel davant, ell declara que li importa un pito el que vol la gent. això és una actitud plenament dictatorial: faig les lleis que jo vull, sense tenir gens en compte el que vol la gent. això és el que els permet fer la majoria absoluta, els permet fer de dictadors.

és cert que aquests dictadors del pp s'hauran de presentar a unes eleccions en algun moment. pero la debilitat del psoe, el seu únic possible contrincant, li posa les coses tan fàcils, que poden feri desfer a gusta sense patir en el desgast electoral.