diumenge, agost 31, 2014

stardate: la febre independentista



com cada any quan arriba el setembre es comença a notar una febre indepe. la temperatura va pujant i la febre es va extenent.

potser és només una impressió meva, però així com durant l’any pot semblar que:

sí, això de l’independentisme potser només era un suflé,
el rajoy tenia raó, només calia esperar i la gent es cansaria
encara no som prou. hi ha massa gent indecisa.

quan s’acaba l’estiu i ja gent torna de vacances tothom pensa en el mateix: la via catalana. tothom hi vol ser. tothom s’hi vol apuntar. tothom vol una samarreta. tothom voldria que fos la millor mani de la història. tothom voldria que aquest cop el govern de madrid entengués el que volem. tothom és independentista!


bé, ja sé que no tothom és independentista. però els unionistes costen de veure durant aquest dies. no sé perquè deu ser.


divendres, agost 29, 2014

stardate: la noia de les taronges







jo segueixo amb les lectures del jostein garder. ja sé que són per jovenets i a mi ja no em toquen, però suposo que aquest cop la devia necessitar. perquè la vaig veure a la llibreria, la vaig comprar, la vaig començar i no la vaig deixar fins que la vaig acabar. és cert que es curteta, i fàcil, i passa bé.

llàstima que també tracti del comiat d’un pare mort ... ja en porto unes quantes d’aquestes aquest estiu!


 ... la sang és més espesa que l’aigua.

Les persones grans sembla que tinguin més temps que els nens petits, que tenen tota la vida per davant.

L’univers ha trigat poc menys de quinze mil milions d’anys a posar en funcionament una cosa tan fonamental com un ull amb el qual es pugui veure a si mateix!


La vida és curta per a tot aquell qui realment aconsegueixi entendre que el món un dia s’acabarà del tot. No tothom ho pot fer. No tothom té la virtut d’assimilar què significa en la realitat desaparèixer per tota l’eternitat.

dilluns, agost 25, 2014

stardate: a les teves mans



anava avançant pel carril del mig. no anava a més de 120. això és segur, perquè després de les últimes fotos que m’ha fet transit modero molt la velocitat.

estava a punt d’avançar un autobús i de sobte el conductor de l’autobús decideix avançar un camió que tenia davant, i se’m posa al meu carril anant molt a poc a poc. he de fer una frenada en sec per no empotrar-m’hi. i mentre frenava miro un segon pel retrovisor. veig que hi ha un gran camió que ve molt depressa pel darrera.

no puc mirar més perquè estic frenant i m’he d’assegurar que la meva frenada arriba a temps de no xocar amb l’autobús del davant. mentrestant aprofito per encomanar-me al conductor del camió que ve pel darrera: siusplau frena. frena molt. i frena a temps. la meva vida és a les teves mans.


ho va fer. no va passar res. però quan vaig tenir l’oportunitat d’avançar el maleït autobús vaig fer sonar el clàxon. repetidament. amb la intenció de fer adonar al conductor i també a tot el seu passatge de la temeritat que acabava de cometre. l’autobús anava buit.

dissabte, agost 23, 2014

stardate: punts



potser no ho semblen però són punts de llibre, casolans i amb un toc indepe.










una altra cosa d’aquest estiu (altres coses aquí i aquí)

dijous, agost 21, 2014

stardate: no només paraules




esperar

vol dir restar un lloc fins l’arribada d’agú o alguna cosa i també vol dir tenir esperança. són dos conceptes molt diferents però en català només tenim una paraula. per exemple, en anglès el primer es wait i el segon és hope. pot ser que aquests conceptes els visquem barrejats pel fet de no tenir dues paraules que els distingeixin?

esperança

diu la turandot que:

Tutto il mondo l’invoca
é tutto il mondo l’implora.
Ma il fantasma sparisce coll’aurora
per rinascere nel cuore.
Ed ogni notte nasce
ed ogni giorno muore!

cel

vol dir part de l’espai que apareix com una volta circumscrita per l’horitzó
i també vol dir paradís i sojorn dels benaventurats. de nou, són dos conceptes molt diferents però en català només tenim una paraula. per exemple, en anglès el primer es sky i el segon és heaven. pot ser que aquests conceptes els visquem barrejats pel fet de no tenir dues paraules que els distingeixin?

immortalitat

com a molt pot ser una creència però no una qualitat ben definida ja que no es pot evidenciar. aquells que es creuen immortals no es poden demostrar mai a sí mateixos que ho són ni que no ho són. per molt aprop que se sentin de la mort, el fet de creure’s immortals els convenç de que no els pot passar res. l’evidència de la mortalitat només apareix en el moment de la mort, quan ja no són capaços de reconèixer-la.

vacances

allò que tots gaudim.
allò que tots anhelem.
les anhelem pel descans que prometem i les gaudim en mig d’activitats frenètiques i bullicis.
tanmateix, seria molt millor no haver-les de desitjar.
seria millor que no ens fessin falta.


dimarts, agost 19, 2014

stardate: els efectes de l’aigua de mar



em va explicar:

em va sortit un bulto al colze. vaig anar al metge. era un tumor. dolent. em van operar i me’l van treure. després m’hi van haver de fer radioteràpia.


un dia:

em vaig veure un bulto al canell. era dur i no es movia. no em feia mal però notava que en aquell canell i tenia menys força que en l’altre, on no hi havia bulto.

vaig anar la metge del ‘seguro.’ ni me’l va mirar. va dir que era una acumulació de líquids de l’articulació. em va receptar uns antiinflamatoris. em va dir que me’ls prengués durant deu dies, i si el bulto no em marxava, que hi tornés.

vaig prendre’m els antiinflamatoris religiosament. al cap de deu dies el bulto encara hi era. potser una mica més petit, però encara hi era. no em feia mal però encara notava que en aquell canell i tenia menys força que en l’altre, on no hi havia bulto.

vaig decidir esperar. donar temps a que es produís l’efecte. em feia mandra anar al metge i encara més mandra pensar en les possibilitats que s’hi podrien produir.

un dia, era a la platja, intentant tocar l’aigua amb les mans i alhora evitar que l’aigua em toqués als peus. fent equilibris em vaig desequilibrar i vaig caure de cul enrera. faig frenar la caiguda amb les mans. aleshores vaig sentir un clec al canell. d’entrada vaig pensar: ara sí que l’has cagat. i llavors vaig notar que el bulto havia desaparegut de cop i que el canell havia recuperat la força normal.


no podia pensar que l’aigua de mar m’hagués curat miraculosament. més aviat seria un efecte momentani. segur que en unes hores se m’inflaria i ves a saber que més em passaria. vaig deixar passar les hores i totes les meves prediccions van resultar falses. sembla ser que el canell es va curar amb els efectes de l’aigua de mar.