divendres, de febrer 17, 2017

stardate: bel olid



de nou, aquesta noia m'ha seduit, pel que diu, per com ho diu...


https://directa.cat/bel-olid-minteressen-relacions-de-poder-que-establim-com-ens-maltractem-com-ens-cuidem



Per a mi, escriure és com follar: la gent s’imagina un home, una dona i un coit, però jo començo a follar quan agafo la mà a algú, quan notem i decidim que passaran coses. I, abans que acabis al llit, si hi acabes, poden passar setmanes, mesos o anys. En 



A mi, m’interessen les relacions entre les persones i, en concret, les relacions de poder que establim, com ens maltractem i com ens cuidem. 

Davant de tot això, a mi, m’agrada parlar de com ens podem relacionar de manera més humana, menys absolutista, amb més respecte cap a nosaltres mateixes, amb més límits cap als altres i amb més generositat.

L’única esperança que podem tenir com a humanitat és crear xarxes d’amistat molt potents i transportar tot el que n’aprenem a les relacions de parella o afectives. Però estem lluny d’aquest punt.

dimecres, de febrer 01, 2017

stardate: wonderwoman



m'ha encantat. rapidíssim de llegir. té molta informació. totes són dones del segle xx.
moltes van arribar a ser ben velles, però les fotos de la majoria són de quan eren jovenetes. aquesta idea m'ha agradat. l'adopto!

dimarts, de gener 31, 2017

stardate: a contraluz



Una noia es troba diferents homes, i d'un en un li expliquen les seves misèries. Ella els escolta amb molta atenció i sovint els fa reflexions que els indueixen a recapacitar sobre les seves vides. Ara bé, ells mai no li pregunten res a ella. Mai no s'interessen per la seva vida. Mai no li agraeixen la seva atenció. Així són en general.


- Más... vida -dijo él abriendo las manos como par recibir algo-. Y más cariño -añadió tras una pausa-. Yo quería más cariño.
...

Recuerdo a mis hijos de bebés, sentados en la trona y tirando cosas solo para verlas caer al suelo, actividad que les resultaba tan placentera como terribles eran sus consecuencias. Se quedaban mirando lo que hubiera caído -una galleta a medio comer o una pelota de plástico-, cada vez más nerviosos ante la incapacidad de la cosa por regresar. Al final se echaban a llorar, y por lo general se encontraban con que el objeto en cuestión volvía a ellos por la vía del llanto. Siempre me sorprendía que su reacción a esa cadena de acontecimientos consistiera en repetirlos: en cuanto tenían el objeto en las manos, volvían a tirarlo inclinándose hacia delante para ver cómo caía. Su regocijo no disminuía nunca, y su angustia tampoco. Yo siempre esperaba que en un momento u otro se dieran cuenta de lo innecesario de su angustia y se decidieran a evitarla, pero nunca ocurría. El recuerdo del sufrimiento no surtía efecto alguno en su decisión: al contrario, los obligaba a repetirla, pues ese sufrimiento era la magia que obraba el regreso del objeto, lo que les permitía volver a experimentar el placer de tirarlo. Si la primera vez me hubiera negado a devolvérselo, supongo que habrían aprendido algo muy distinto, aunque no estaba muy segura de qué podría haber sido.
...

Lo que la experiencia propia me dictaba como cierto parecía no guardar ya relación alguna con el proceso de convencer a los demás. Yo ya no quería convencer a nadie de nada.

...

Las personas más interesantes eran como las islas, me dijo: no te las encontrabas por la calle o en una fiesta, tenías que saber dónde estaban y concertar una cita con ellas.

...

... había abandonado nuestro encuentro con la sensación de que su vida había sido un fracaso, igual que la montaña no repara en el escalador que pierde el pie y se precipita por uno de su barrancos. Algunas veces, continué, me parece que la vida es una serie de castigos por esos momentos de inconsciencia, que el destino de uno se labra con aquello en lo que no nos fijamos o de lo que no nos apiadamos; que lo que ignoras o no te molestas en comprender se convertirá, precisamente, en aquello que no te quedará más remedio que conocer.

...

La capacidad humana de autoengaño es, en apariencia, infinita... y de ser eso cierto, ¿cómo podemos saber, si no sumiéndonos en un estado de pesimismo absoluto, que no volveremos a engañarnos de nuevo?

...

Y así aprendí, continuó Paniotis, que mejorar las cosas es imposible y que la gente buena tiene tanta culpa como la mala, y que progresar tal vez no sea sino una mera fantasía personal, tan solitaria, en cierto modo, como ese lugar solitario de Angeliki. Estamos todos enganchados, dijo sacando un mejillón de su concha con dedos temblorosos y metiéndoselo en la boca, enganchados a la historia del progreso, tanto que se ha apropiado de nuestro más profundo sentido de la realidad.

...

La de esposa y la de madre, por ejemplo, es una existencia a la solemos lanzarnos sin hacernos preguntas, como empujadas por algo ajeno a nosotras; la creatividad de una mujer, entretanto, algo en lo que ella no cree y que siempre sacrifica en aras de otras cosas, cuando ni se le pasaría por la cabeza sacrificar los intereses de su marido o de su hijo, por ejemplo, nace de sus propias ideas, de su propia compulsión interna.

...

La vanidad es la maldición de nuestra cultura ...

...

La palabra 'elipsis,' por ejemplo, podía traducirse, por lo visto, como 'ocultarse tras el silencio.'




dimecres, de gener 25, 2017

stardate: la bastarda d'istanbul



la història d'una família singular, amb unes dones molt especials n'és la trama principal. per tal de resoldre la trama viatgem en l'espai i en el temps fins al conflicte entre armenis i turcs. i tot amanit amb una bona dosi de menjars exòtics, i sobretot de filòsofia existencial.

m'ha agradat molt. és d'aquells llibres que al llegir-los van passan com si fossin una senzilla novel·leta. que tenen una bona trama i et fan sentir ganes de continuar sempre que els tens al davant i de pensar en ells quan no els tens. amb tot això a mi un llibre ja em fa feliç. però aquest llibre a més a més crea l'excusa per revel·la uns fets històrics que sovint costen de trobar en llibres. i encara, i sobretot, proposa estratègies per intentar acabar amb les herències dels conflictes (guerres, dominacions) entre pobles: com s'ho poden fer les noves generacions per superar les diferències de les generacions passades. 

com a extra bonus aquest llibre compta amb l'acusació de la justicia turca per un atempt de denigar el sentiment nacional turc, perpetrat mitjançant els diàlegs dels personatges de la novel·la. i després ens pensem que aquí sóm únics!

això sí, un avís: la traducció al català és plena d'errors i d'incorreccions


L'orella era una part del cos humà tan digna de confiança! Independentment dels quilos que t'engreixessis, les orelles es quedaven igual, sempre fidels.

Article primer: Si no trobes cap raó perquè t'agradi la vida que portes, no facis veure que t'agrada la vida que portes.

Article segon: La gran majoria de les persones no pensa mai i els que pensen mai no es converteixen en la majoria. Tria un bàndol.

Article tercer: Si no saps què triar, aleshores limitat a existir, sigues un xampinyó o una planta.

Article quart: Si no t'interessen les respostes dels altres no els preguntis res.

Article cinquè: Si no tens cap raó ni capacitat per fer res, aleshores limita't a practicar l'art d'esdevenir alguna cosa.

Articles sisè: Si no tens cap raó ni capacitat per practicar l'art d'esdevenir alguna cosa, aleshores limita't a ser.


Articles sisè: Si no tens cap raó ni capacitat per ser, alehores només aguanta.


Article vuitè: Si entre la societat i jo hi ha un abisme profund, i només hi ha un pont tremolós per anar d'una banda a l'altra, crema el pont i quedat en el cantó del jo, sana i estàlvia, llevat que el busquis sigui l'abisme.

Article novè: Si l'abisme t'atrau més que el món exterior, llença-t'hi, llença't dins de tu mateix.

Segons la tieta Banu, tots els esdeveniments importants de la història del món havien tingut lloc en dies en que es preparava ashure. Per exemple, quan Al·là va acceptar el penediment d'Adam; també quan en Yunus va ser alliberat pel dofí que se l'havia empassat, quan en Rumi va trobar en Shams, quan Jesús va anar al cel i quan Moisès va rebre els Deu Manaments.
- Pregunta-li a l'Armanoush quin és el moment més important per als armenis - va demanar la Banu, que pensava que era molt probable que fos el mateix dia del ashure.
Tan bon punt li van traduir la pregunta, l'Armanoush va contestar:
- El genocidi.
- No crec que ho puguis aplicar. -L'Asya va somriure a la seva tieta sense traduir-li la resposta.

Article dotzè: No intentis canviar laa teva mare, o més concretament, no intentis canviar la relació amb la teva mare, perquè només aconseguiràs sentir-te frustrada. Limita't a acceptar-ho. Si no pots acceptar-ho, torna a l'article primer.



dimarts, de gener 17, 2017

stardate: famílies


El fill arriba a casa i el pare el ferma ben fermat. El vell (o la vella, segons el cas) no té res a dir-li, al fill. L’únic que vol és que aquest fill segui un parell d’hores en una cadira i després se’n vagi a dormir sota el mateix sostre. Això no és amor. I no dic pas que l’amor no existeixi: només em refereixo a una cosa que és diferent de l’amor però que de vegades rep el nom d’amor. Podria ser que, sense aquesta cosa de què parlo, l’amor no existís, però això, en si mateix, no és amor. Només és una cosa que es porta a la sang. És una mena de cobdícia de la sang, i és el destí d’un home. És allò que distingeix l’home dels feliços animals irracionals. Quan neixes, el teu pare i la teva mare perden alguna cosa de si mateixos, i faran mans i mànigues per recuperar-la, i aquesta cosa que han perdut ets tu. Saben que no ho poden recuperar del tot, però te’n prendran tant de tros com puguin. I la típica i entranyable trobada familiar, amb el pícnic sota els arços, s’assembla molt a tirar-se de cap dins un aquari ple de pops.

Robert Penn Warren, All the king’s men


Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo… El más preciado y maravilloso préstamo ya que son nuestros solo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias famílias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ello.


José Saramago, Definición de hijo