dilluns, de maig 31, 2010

stardate: dia del blogaire en crisi

amb solidaritat amb els que han instaurat avui el dia del blocaire en crisi, i amb qui pugui estar patint-la, i amb previsió del que pugui passar m'apunto a l'iniciativa.


per no contradir la imatge ni deixar el blog en blanc hi afegiré una auca que m'ha agradat molt llegir.

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,

tenim dret a decidir.

Vota el que et doni la gana,

tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia

de tot es pot parlar clar,

¿com és que alguns no els fa gràcia

que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,

no fa gràcia als espanyols

que ens imposen la cultura,

tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”

ens van fer empassar el borbó

i ara amb els tancs a la vista

engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya

és despòtic i excloent.

Fa tres segles que ens escanya,

aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme

ni per la diversitat

i, com en temps del franquisme,

ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera

que ens admetin tal com som

i ens fan alçar una bandera

que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna

ens en cobren dos o tres

i encara ens diuen amb sorna:

“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,

perquè ha quedat demostrat,

és que Espanya avui fa nosa.

El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora

de poder manifestar,

als de lluny i als de la vora,

on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic

que un referèndum obert?

Què voleu de menys dogmàtic?

Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra

i que es vegi com pensem.

L’Estatut és baix de sostre.

Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase

i exercim el dret a vot.

Que ningú no es quedi a casa

arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història

fent un gest de llibertat

seguint la convocatòria

per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi

com el canonge Collell,

un vigatà que era un savi

i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven,

poble que mereix ser lliure,

si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders

Manresa. Pla de Bages, 2010



dissabte, de maig 29, 2010

stardate: què se n’ha fet de la sanitat pública?


és un hospital nou, molt nou. l’acaben d’estrenar.

tot és nou. de fet hi ha algunes zones tancades on encara hi treballen.

tot és gran. encara que hi ha gent per tot arreu es veu buit comparat amb el moviment normal d’altres hospitals locals.

caminant per aquells passadissos em ve una sensació de moure’m pel futur. com si fos en un episodi d’star trek. m’agrada.

hi arribo contenta perquè, tot i que no he aconseguit aprendre com s’hi va amb transport públic, aparcar ha estat molt fàcil i econòmic.

m’han de fer una revisió que fins ara havia estat anual. al canviar d’hospital me l’han adelantat mig any. això ja és una sorpresa venint de la sanitat pública.

el volant que m’han enviat a casa porta un codi de barres. el poses a un lector que et dona paperet on explica el lloc on has d’anar. sense haver de fer cap cua per res, arribo al despatx que em toca i en uns deu minuts em criden. tot són sorpreses agradables.

la revisió anual fins ara havia consistit en: mira aquí, mira allà. ja està. estàs bé. ja pots marxar. fins l’any que ve. en canvi a l’hospital nou, em fan anar d’una màquina a una altra. totes noves, sofisticades, japoneses, computeritzades. quan fa una ratet que m’estan fent proves pregunto si m’han trobat cap problema. explico que em sorpren tanta cosa quan normalment la revisió era molt senzilla. em diu que tot és normal. és la revisió de rutina.

quan acaba em diu que tot és normal, però que hauré de venir un altre dia a fer-me una prova més. i després hauré de fer una visita amb un altre especialista.

surto a fora, i una noia, una mica lenta, això sí, em dóna hora per fer-me la prova al cap de dos dies! i per la visita del metge al cap de dos dies més!

al·lucinant! què està passant? he canviat de planeta? sóc a l’star trek de debó?

de moment és així. ja veurem quant durarà ...


dijous, de maig 27, 2010

stardate: d’amagat


ens vam aturar i ens vam mirar. pensàvem el mateix. teníem un desig i vèiem com el podíem satisfer. però no ens decidíem.

vam mirar endavant i endarrera. no es veia a ningú. podíem fer-ho depressa i ningú mai ho sabria.

‘va!’ ‘fem-ho?’ ‘sí, no?’ ‘vols dir?’ ‘jo crec que sí’ ‘va?’ ‘vinga!’

per un moment vam tenir la impressió que tota la gent que teníem al davant no feien altra cosa que mirar-nos i intentaven endevinar que estàvem planejant. però segurament ni ens van veure.

el món va seguir rodant per a tothom tal com feia estona que ho feia. res no havia canviat per a ningú excepte per a nosaltres. ara teníem un desig satisfet. i un secret per no desvetllar mai.


dimarts, de maig 25, 2010

stardate: lost

penso que aixecar-se a les sis del matí per veure l’últim episodi de lost és de bojos. però molta gent va perdre la nit esperant el moment.

deien que el feien a aquesta hora perquè era una estrena mundial simultània. com que primer l’havien de subtitular, aquí l’estrenaven dues hores més tard. de totes maneres, suposo que l’haguessin pogut enviar abans per subtitular-lo i tenir-lo a punt al mateix temps. o l’haguessin pogut passar sense subtitular. però no.

deien que tenien tres episodis alternatius per evitar que ningú sabés el final abans d’hora. però algú el devia saber, no?

des que va començar la sèrie només fa que acumular misteris i desvetllar-ne molt pocs. l’episodi final tampoc aclareix res, més aviat acaba d’embolicar la troca. he sentit gent defraudada, encara que altres estaven emocionadíssims.

jo no entenc res. ni de què va la sèrie, ni perquè els productors fan servir aquestes estràtegies, ni perquè la gent s’emociona o se sent defraudada.

tot són misteris. però aquest matí m’he despertat aviat, i he mirat lost. de fet he seguit puntualment tots els episodis de l’última temporada, encara que no hi entenia res. ja fa temps vaig confessar en un apunt que no m’agradava però em tenia enganxada. avui finalment me n’he lliurat.


diumenge, de maig 23, 2010

stardate: confiança

m’atura pel carrer i em demana un minut per explicar-me què vol. l’escolto amb paciència i amb cert interés.

quan acaba li dic: com puc saber que ets això que dius?

em contesta: tens raó. no tinc cap document que ho acrediti. però mira’m als ulls i veuràs que et dic la veritat.

me’l miro als ulls. és agradable de mirar.

al final actuo com si me’l cregués. però el dubte es manté.

després escolto un diàleg a battlestar galactica:


- com saps que pots confiar en mi?

- no ho sé. això és precisament la confiança.


deuen tenir raó. això em tranquil·litza parcialment.


divendres, de maig 21, 2010

stardate: dins el cap


a vegades no m’entenc. em sento incapaç de desxifrar què penso, què vull, què sento. i això em neguiteja. voldria ser capaç d’aclarir-me i no me’n surto. voldria poder entrar dins el meu cap per veure que hi passa i posar-hi una mica d’ordre.

ja sé que només és qüestió de temps que passi el neguit, i que es resolguin els misteris. però la impaciència fa que ho vulgui ja. i quan m’adono que jo sola no sóc capaç d’aconseguir-ho voldria que aparegués algú que pugués entrar dins el meu cap, veiés quin és el problema i m’expliqués que hi està passant.


dimecres, de maig 19, 2010

stardate: viure

com a resposta a un comentari d’un amic que deia:

‘no vull morir sense haver llegit tots els clàssics i escoltat tota la música dels clàssics’

fa uns dies vaig escriure un post.

com a resposta al post, el mateix amic diu:

"Viure, és clar que sí, però no és viure voler saber què hi ha més enllà de les estrelles del meu firmament?, no és viure voler conèixer aquelles obres que el pas del temps, que tot ho esborra, no ha pogut oblidar?, no és viure poder experimentar la bellesa formal del llenguatge i la profunditat del pensament d'uns moments que encara són els nostres?....., Què és doncs viure?. El tema de la mort no era l'objecte de la conversa, senzillament, algunes vegades pensem el que hem de fer demà, o la setmana que comencem; conèixer els clàssics no és cosa d'una setmana, demana temps, un temps compartit amb moltes altres coses.”

i així com m’havia fet pensar en el que no em calia fer, ara em fa pensar en el que em caldria fer.

i també em fa pensar en això:

“que hacemos con la vida? perderla mientras nos dedicamos a hacer otra cosa” (josé luís sampedro)


dilluns, de maig 17, 2010

stardate: ara sí

ara que tant els polítics com els periodistes socialistes ens enganyen interpretant els resultats de la consulta sobre el futur de la diagonal dient que vuit de cada deu barcelonins prefereixen l’opció c.

ara que consideren que la consulta ha fracassat perquè la gent no ha triat cap de les opcions previstes per l’ajuntament.

ara que després d’una campanya que ha costat milions d’euros han aconseguit una participació del dotze per cent.

ara que s’ha demostrat el difícil que és fer una consulta en condicions.

suposo que ara, finalment, tant els polítics com els periodistes socialistes s’han adonat del gran triomf de les consultes sobre la independència.

en seriositat, en organització, en participació, en resultats, en tots els sentits en els que la consulta sobre la diagonal ha fracassat.


el carquinyol em fa arribar això que explica molt millor el que jo volia dir.




dissabte, de maig 15, 2010

stardate: matagalls


tot i que moltes de les previsions van fallar,

va ser un dia fantàstic!

tenia moltes ganes de fer una bona caminada.

el temps ho va permetre.

vam poder fer el cim.

hi havia de tot: neu, flors, neu i flors barrejades.

unes fagedes verdíssimes que semblaven cortines d’un verd molt brillant.

calor, fred, vent, pluja, sol, xafagor, ...

i una fotògrafa excel·lent.




dijous, de maig 13, 2010

stardate: és igual


des del primer moment tothom va saber què era. menys jo.

pensava que podia ser alguna cosa diferent.

desitjava que fos diferent.

em van avisar, m’ho van suggerir i jo no me’n vaig voler adonar.

ara ja ho sé. n’estic convençuda.

i no sé si em fa més mal la decepció o l’orgull.


dimarts, de maig 11, 2010

stardate: esperes més llarges


en l’últim post, més o menys dissimuladament, vaig aprofitar per fer pública una estràtegia per ser puntual. per alguns és una cosa òbvia. però crec que en tot el món hi ha molta gent a qui pot fer servei.

de fet, jo en conec uns quants que si la fessin servir ens farien un favor a la resta de la humanitat. m’agradaria que d’alguna manera els arribés la inspiració i, segurament ja és demanar massa, que decidissin posar-la en pràctica.

potser demano un impossible. potser als gens hi tenim escrit un paràmetre sobre la puntualitat i no s’hi pot fer res.

saber que una persona és impuntual per naturalesa, potser desdramatitzaria la història del post anterior, tanmateix encara em cabrejaria una mica.

de totes maneres, hi ha uns tipus que encara són pitjors que els que arriben tard a una cita: els que no s’acaben de decidir mai.

si has de fer alguna cosa que depèn d’ells, és impossible fer-la a l’hora. com a molt a l’últim moment i tot depressa i corrents. mentrestant, has hagut d’estar esperant que es decidissin, sense poder avançar. durant un temps ningú pot fer res, només que esperar que un, que tampoc fa res, prengui una decisió. aquestes esperes em treuen de polleguera, molt!


diumenge, de maig 09, 2010

stardate: esperar

quedem a tal hora i en tal lloc.

quan arriba l’hora en punt jo ja sóc al lloc on hem quedat. no m’agrada fer tard. trobo que fer esperar és una falta de consideració del valor del temps dels altres i per tant una falta de respecte.

quan passen uns minuts i encara no has arribat t’espero tranquil·la. pot haver passat qualsevol petit imprevist sense importància.

quan passen més de deu minuts i encara no has arribat em començo a impacientar. em fa patir que no hagi passat alguna cosa greu que t’hagi impedit venir a l’hora. però alhora penso que si no és així, quan arribis et parlaré de la importància de ser puntual. t’explicaré perquè crec que fer esperar als altres és una falta de respecte.

et parlaré d’unes qüestions que a la pràctica són molt efectives per evitar fer tard als llocs. de fet són necessàries, i m’estranya que no les sàpigues. per exemple, quan quedes amb alguna persona a alguna hora en algún lloc has d’adonar-te que si quan arriba l’hora de la cita comences a prepar-te per sortir, segur que no arribaràs a temps. o bé si surts de casa a l’hora que has quedat, segur que arribaràs tard.

una bona estratègia és fer en primer lloc un càlcul aproximat del temps que tardaràs entre preparar-te i arribar al lloc on has quedat. llavors, restar aquest temps de l’hora de cita, i així saber en quin moment cal començar a preparar-se per poder ser puntual. crec que aquesta estratègia és tan bàsica que l’haurien d’ensenyar a les escoles, però pel que veig normalment, estic gaire bé segura que no ho fan.

quan passen més de vint minuts i encara no has arribat ja em començo a cabrejar. encara penso que potser ha passat alguna cosa molt greu, tan greu que no has pogut ni avisar. però com que això és bastant improbable, vaig considerant cada vegada més que l’alternativa més creible és que no hi has pensat gaire ni has tingut gaire en consideració la puntualitat. i penso que quan arribis no dissimularé gens el meu cabreig.

quan pasa mitja hora et truco i em dius: ara vinc. i jo t’espero amb tota l’artilleria a punt.

però llavors arribes i tots els meus pensaments han estat en va. resulta que hi ha hagut una confusió: tu esperaves que et truqués per confirmar la trobada i jo no n’era conscient.

és molt difícil retirar de cop tota l’artillera. jo no en sóc capaç. el cabreig em dura una estona i jo no puc fer-hi res per aturar-lo. només sento que segurament estic sent injusta. però han de passar unes hores abans de ser capaç de demanar disculpes.


divendres, de maig 07, 2010

stardate: un altre ull

avui he de fer un post de més a més, molt important.

la pilar del blog ‘a encesa de llum‘ fa dies que també em va regalar el premi de l’ull del blog que comentava en el post anterior.




com que últimament no tinc gaire temps per llegir blogs, no ho he sapigut fins avui. i només perquè ella m’ho ha fet saber discretament.

em sap molt i molt greu, no haver-ne dit res abans.

li ho agraeixo molt. és clar que sempre fa gràcia que et llencin floretes. però com ella d’alguna manera ha endevinat, també m’incomoda una mica l’haver de triar d’entre tants blogs que m’agraden. per això, com ja he fet abans, voldria de nou fer arribar les floretes que porta aquest premi a tots els blogs de la meva llista.

stardate: l’ull dels blogs


la kudifamily del planeta claudia ha decidit que aquest blog es mereix aquest premi.



diu que li agrada per la manera d’encarar la vida i el que l’envolta.

li estic molt agraïda a la maia, és clar, i a la vegada sorpresa.

de fet, no tinc ni idea de com reaccionar ja que no hi estic gens acostumada a rebre premis. segurament això mateix contradiu les raons per les quals la maia ha pensat en mi pel premi: una manera d’encarar la vida ... ai, ai, ai!

per altra banda, sóc del parer que tots els blogs que segueixo més o menys regularment són mereixedors de l’honor que comporta aquest premi: val molt la pena ficar-hi l’ull en cada un d’ells. per això m’afegeixo al grup de gent que no acaba de complir les normes del premi, i jo tampoc triaré els deu blogs.

sino que trio a tots i cada un dels blogs que hi ha a la meva llista d’aquí a sota a l’esquerra. n’hi ha alguns en els quals deixo petjada sovint, en altres només de tant en tant, i en alguns altres quasi bé mai. però estic convençuda de que val molt la pena posar l’ull en cada un d’ells.



dimecres, de maig 05, 2010

stardate: gent. no, persones.

per dir que el que fa la gent que ens envolta ens afecta no cal escriure cap post. tots ho tenim molt clar.

intentar que el que fa la gent que m’envolta no m’afecti gaire és un propòsit que tinc des de fa temps. m’agrada pensar que si algú amb intenció o sense em dona una batzegada i jo no sóc a temps d’esquivar-la, si que sóc capaç de tornar-me immaterial i així fer que passi sense notar-la. i m’agrada poder reconèixer que sovint me n’he sortit.

però darrerament no va gaire bé i no sé perquè. o bé sóc jo que no ho faig bé o bé és la gent que està més pesada de lo normal.

això fa que m’hi capfiqui i acabi pensant coses com aquestes.

hi ha persones que les considero incondicionals. tinc decidit que passi el que passi per elles hi seré. i ho tinc tant clar que per molt pesats que es posin no es lliuraran de mi. últimament tenen un gran pes en el meu cap i en el meu temps.

hi ha persones que depenen de mi perquè jo ho decidit així. és clar que en qualsevol moment podria decidir el contrari. però fer-se enrera costa. darrerament no responen com a mi m’agradaria, i em donen més feina de la que voldria.

hi ha persones de les quals voldria rebre’n alguna cosa. això és fotut per definició. en aquest cas només és un afegitó a la meva llista de mancances.

recordo amb anyorança aquells dies quan semblava que tothom s’havia oblidat de mi i jo em podia oblidar de tothom.

dec estar de mal humor!


dilluns, de maig 03, 2010

stardate: homes

com que el lluís m’ho va demanar explicaré les meves impressions de la lectura de l’últim llibre de l’isabel clara simó.

és una col·lecció de narracions curtes. cada una descriu una característica dels homes. en aquest sentit és molt completa. no es repeteix mai. i sembla que no se’n deix cap d’important.

algunes de les narracions són molt bones, molt originals, molt enginyoses, algunes molt divertides. tal com jo la recordava. sobretot les primeres, i també algunes de cap al final.

algunes són més fluixetes. són sobretot les del mig. com si les hagués fet per omplir.

totes estan fetes des del punt de vista d’una dona. però no d’una dona qualsevols. d’una dona que s’ha fixat molt en els homes.

jo el recomanaré a les dones. les narracions bones valen molt la pena.

i ja he decidit regalar-lo a una dona. això vol dir que no tinc cap intenció de tornar-lo a llegir.

si el lluís no m’ho hagués proposat segurament no l’hauria comentat.


dissabte, de maig 01, 2010

stardate: abans de morir

‘no vull morir sense haver llegit tots els clàssics i escoltat tota la música dels clàssics’

em va sorprendre molt quan ho vaig sentir. no havia pensat mai res semblant. de fet no he pensat mai en res que vulgui fer abans de morir. em sembla que ja ho tinc tot fet.

‘els clàssics ho són perquè han deixat una emprempta que ha estat reconeguda per molts. i això vol dir que segur que de cada un en pots treure alguna cosa de profit’

jo en canvi només se segur que puc treure alguna cosa de profit de un llibre que ja he llegit i m’ha impactat, o d’una música que m’ha fet sentir alguna cosa especial. però d’un llibre que encara no he llegit? d’una música que no he sentit mai? per què m’hauria d’impactar a mi? no ho sabré fins que no el llegeixi. per això no sento la necessitat de que m’he perdut res si encara no ho he tastat.

què cal fer abans de morir?

segons jo, només seguir vivint.