m’atura pel carrer i em demana un minut per explicar-me què vol. l’escolto amb paciència i amb cert interés.
quan acaba li dic: com puc saber que ets això que dius?
em contesta: tens raó. no tinc cap document que ho acrediti. però mira’m als ulls i veuràs que et dic la veritat.
me’l miro als ulls. és agradable de mirar.
al final actuo com si me’l cregués. però el dubte es manté.
després escolto un diàleg a battlestar galactica:
- com saps que pots confiar en mi?
- no ho sé. això és precisament la confiança.
deuen tenir raó. això em tranquil·litza parcialment.
9 comentaris:
Un curt diàleg, però realment ho diu tot! La confiança, si no és cega, no és confiança... ;)
Bon post, kika!!
De vegades costa molt confiar, vivim en un món tan complicat....
Sempre m'ho crec tot i de vegades no hauria de ser. Hi ha gent amb qui es pot confiar i altra que no et pots refiar ni de que et portin un got d'aigua.
Moltes vegades no arribarem a saber si ens han dit la veritat pro si no saltres creiem , sera veritat.
Confiança és aquesta la qüestió...cada vegada és més difícil tenir-la però és bàsica per a conviure
I també hi ha persones documentades i que enganyen...
joanfer, sí, ha de ser cega, però per això costa, costa, ...
Joana, o ens el compliquem? no sé, no sé,...
Joana, jo també tendeixo a creure-m'ho tot i quan no puc em sap molt greu...
Gurmet, segur que només per creure'ns-ho ja serà veritat, vols dir?
Elvira, i és que s'està molt malament sense...
Joana, per això fa molt ràbia no confiar amb qui potser s'ho mereix ...
i, avui per avui, va molt cara. Valdria la pena que poguéssim confiar sempre.
Si ho féssim, però, el món ens diria que som rucs.
*Sànset*
Sànset, ai! i jo encara no sé si la vaig encertar!!!
Publica un comentari a l'entrada