dijous, de febrer 27, 2014

stardate: l'amant





de marguerite duras. un gran clàssic diuen. jo no li he vist el què.

" ... Empecé a escribir en un medio que predisponía exageradamente al pudor. Escribir para ellos aún era un acto moral. Escribir, ahora, se diría que la mayor parte de las veces ya no es nada. A veces sé eso: que desde el momento en que no es, confundiendo las cosas, ir en pos de la vanidad y el viento, escribir no es nada. Que desde el momento en que no es, cada vez, confundiendo las cosas en una sola incalificable por esencia, escribir no es más que publicidad. Pero por lo general no opino, sé que todos los campos están abiertos, que no surgirá ningún obstáculo, que lo escrito ya no sabrá dónde meterse para esconderse, hacerse, leerse, que su inconveniencia fundamental ya no será respetada, pero no lo pienso de antemano."

" En las historias de mis libros que se remontan a la infancia, de repente ya no sé de qué he evitado hablar, de qué he hablado, creo haber hablado del amor que sentíamos por nuestra madre pero no sé si he hablado del odio que tambiénle teníamos y del amor que nos teníamos unos a otros y también del odio, terrible, en esta historia común de ruina y de muerte que era la de nuestra familia, de todos modos, tanto en la del amor como en la del odio, y que aún escapa a mi entendimiento, me es inaccesible, oculta en lo más profundo de mi piel, ciega como un recién nacido. Es el ámbito en cuyo seno empieza el silencio. Lo que ahí ocurre es precisamente el silencio, ese lento trabajo de toda mi vida. Aún estoy ahí, ante esos niños posesos, a la misma distancia del misterio. Nunca he escrito, creyendo hacerlo, nunca he amado, creyendo amar, nunca he hecho nada salvo esperar delante de la puerta cerrada."

dimarts, de febrer 25, 2014

stardate: expoli fiscal, des de sempre

l'excusa que centralistes ofereixen per justificar el dèficit fiscal es que com que catalunya es una comunitat autònoma rica ha de pagar mes, per tal de contribuir a la solidaritat i al desenvolupament de les regions menys desenvolupades, bla bla bla per això ja està be que tingui un dèficit fiscal: que pagui més del que reb.

però el que no expliquen és que durant molt anys la despesa de l'estat a catalunya ha estat molt per sota de la mitja de la despesa que l'estat ha fet en totes les comunitats. aquest fet és clar fins i tot tenint en compte només les despeses que estan clarament territorialitzades com ara: educació, sanitat, etc...

els números són tals que el total de despesa que durant els últims anys l'estat s'ha estalviat a catalunya és major que el deute actual de la generalitat. és a dir, que si l'estat hagués estat just en termes de despesa amb catalunya, la generalitat no hauria hagut d'endeutar-se. això és una raó clara d'expoli fiscal. sense fer servir les famoses balances, i sense tenir en compte si catalunya ha de pagar o no de més que les altres comunitats per ser més rica.

diumenge, de febrer 23, 2014

stardate: alice laplante

una descoberta el seu llibre:




són el mateix. m'agrada més el títol de la versió anglesa.



" ... Cuando cumplí los cincuenta. Acababa de terminar una década dura.
Dura en qué sentido?
En muchos frentes. Demasiadas pérdidas. De un tipo muy personal, incluso narcisista y egocéntrico. Pérdida de atractivo. Pérdida de apetito sexual. Pérdida de ambición.
Esta última me sorprende. Cuando se retiró. Estaba usted en la cima de su carrera.
Sí. Pero la ambiciónno es el éxito. Es otra cosa. Es un esfuerzo, no un logro. Al cumplir los cincuenta habia llegado donde quería estar. No sabía adonde más ir. De hecho, no había ningún lugar al que quisiera ir. No quería ser administradora, entrar en consejos directivos. No tenía ambición en ese sentido. No quería escribir manuales de medicina ni libros de autoayuda. No quería -no necesitaba- más dinero."

divendres, de febrer 21, 2014

stardate: la tierra de ana



així com el món de sofia em va agradar molt, aquest altre llibre de jostein gaarder, la tierra de ana, m’ha decepcionat. l’he trobat, repetitiu (avorrit), exagerat, forçat. massa missatge per tan poca història.




només algunes idees que m’he anat trobant mentre llegia m’han cridat l’atenció:

“Un barril de petróleo equivalía a 159 litros y se vendía en ese momento a unos 100 dòlares, unaas 600 coronas o unos 76 euros. Ese barril de petróleo suministraba por sí solo tanta energía como 10.000 horas de trabajo físico, lo que en Noruega correspondería a 6 años de trabajo por persona. Con un sueldo anual de 350.000 coronas, unos 44.500 euros, equivaldría a 2,1 millones de coronas en sueldos, unos 266.500 euros en esos 6 años. En otras palabras: un solo barril de petróleo aportaba una energía que costaría más de 2 millones de coronas si tuviera que ser sustituída por trabajo manual. Y el norteamericano medio consumía 25 barriles de petróleo al año, lo que correspondería a 150 años de trabajo por persona y equivaldría, más o menos, a que un norteamericano tuviera en cada momento 150 esclavos de energía a su servicio para propulsar todos los coches y máquinas, todos los frigoríficos y aparatos de aire acondicionado, todos los aviones, fábricas, granjas y máquinas de ocio ...”

“Aquí donde yo me encuentro, en uno de los rincones más ricos del mundo, aún importa solo una cosa: lo llamamos consumo. En algunas otras sociedades se habla de necesidades vitales. Cuando en lugar de ello nosotros usamos palabras como consumo o gasto, tal vez se deba a que no entendamos que hay un límite. La gota no llega nunca a desbordar el vaso. Una palabra que ya casi no se usa es basta!. La palabra que pronunciamos constantemente tiene tres letras y es la palabra más.”

“ ... me parece inmoral ser pesimista
-       Inmoral?
-       Pesimismo es sólo otra palabra para pereza. Puedo estar preocupada, que es algo muy distinto, pero los pesimistas se han dado por vencidos.”

“Podemos intentar comprender a los terroristas, pero nunca disculpar el terror.”


dimecres, de febrer 19, 2014

stardate: crida a la comunitat blocaire

estic buscant llocs a la web on poder encarregar pastissos personalitzats.
m'han dit que n'hi ha molts en blogs.
si en sabeu us agradaria que compartissiu amb mi el link.

stardate: el dret a decidir, és politica?



no. el dret a decidir és una eina que serveix per proclamar la voluntat de la gent. és un dret fonamental per el bon funcionament de la societat. com a membres d’una societat tenim valors, interessos, expectatives, voluntats. el dret a decidir és el mecanisme mitjançant el qual els membres de la societat fem saber allò que volem als nostres representants al govern. sense aquesta eina no es pot parlar de democràcia. ja que sense saber el que vol la gent, els governs no poden portar a terme el seu mandat: no poden governar be.

la societat ha de decidir quina és la seva posició sobre molts temes i molt variats: la sanitat, l’educació, l’avortament, el dret a l’habitatge, les centrals nuclears, i molts més. i també l’autodeterminació. aquestes, com moltes altres, són qüestions que afecten directament el benestar de la societat. i som només nosaltres, els membres de la societat, els que hem de donar les directrius als governants de com s’han de resoldre. fer sentir les nostres opinions sobre aquests temes no és fer política. perquè el dret a decidir no és política. és una demanda de la gent als representants per que ens escoltin, per que ens facin cas. sabem la societat que volem. i volem que ens escoltin.

si després de sentir la voluntat de la societat no hi ha consens, aleshores arriba el torn de les negociacions polítiques.  i aquesta és la feina dels partits polítics. això és la política.


el dret a decidir és un instrument fonamental per al bon funcionament de la democràcia. no es pot entendre que hi hagi cap govern ni cap estat que es consideri democràtic que hi estigui en contra.

dilluns, de febrer 17, 2014

stardate: la constitució dels morts



les lleis estan pel damunt de les persones? o les persones estan pel damunt de les lleis? la societat només pot estar bé si obeeix les lleis? o les lleis s’han de fer de manera que permetin a la societat estar bé? què va ser primer l’ou o la gallina? aquest és un debat molt actual, i pel meu gust massa llarg.

per mi està molt clar: primer són les persones. les lleis no baixen de cap cel ni estan escrites per cap deu. les lleis estan escrites per persones, representants d’altres persones. i aquestes persones se suposa que tenen un objectiu: fer que la societat visqui de la millor manera possible. per això les lleis no són infalibles. sempre es poden millorar. i de la mateixa manera que les necessitats i les preferències de les societats evolucionen, les lleis també han d’evolucionar, s’han d’anar adaptant als canvis.

així la constitució francesa de 1793, diu en l’article 28:

Un poble té sempre el dret a revisar, reformar i canviar la seva Constitució. Una generació no pot imposar les seves lleis a generacions futures.

Thomas Jefferson, president i considerat un dels pares fundadors dels estats units exclamava:

Déu ens guard de passar més de vint anys sense una revolució.
Cada generació ha de refer la Constitució dels morts.


aquí la gent que va poder decidir si la constitució vigent els agrada ja té més de cinquanta anys, i molts d’ells ja són morts. la major part dels que hem de viure sota les restriccions de la constitució no hem tingut mai la possibilitat de pronunciar-nos. les manifestacions ciutadanes han deixat molt clar que hi ha molta gent que pensa que la voldrien canviar. i ells segueixen aclamant-la com si fos un dogma.

dissabte, de febrer 15, 2014

stardate: l’atzar existeix perquè no en sabem prou



posem les boles dins un bombo. remenem i en cau una. diem que el número que surt l’ha triat l’atzar. però si tinguéssim un ordinador que pogués processar tota la informació sobre el moviment de les boles, tenint en compta les empentes que reben i la força de la gravetat, podriem endevinar quina bola acabaria sortint. si fossim capaços de processar tota aquesta informació, el bingo ja no serviria com a joc d’atzar.

tots tenim alguna probabilitat de tenir una malaltia terminal. a algunes persones els metges els donen una probabilitat de que la malaltia que pateixen sigui fatídica. quan a un li diagnostiquen una d’aquestes malalties diem que ha tingut mala sort. però de fet, les malalties estan ocasionades per uns malfuncionaments del cos. si poguessim processar tota la informació sobre el funcionament de les nostres cèlules, les malalties es podrien predir de manera determinística. sense dubtes ni probabilitats.


de fet ja hi ha moltes malalties que fa un temps agafaven a les víctimes per sorpresa. llavors dèiem: quina mala sort. i en canvi ara, moltes d’aquestes malalties amb un simple exàmen mèdic es preveuen i fins i tot es poden curar. això és un exemple de com l’atzar va desapareixent a mesura que augmenta el coneixement. de totes maneres, no cal patir: ens queda molt per aprendre abans de poder fer desaparèixer l’atzar completament.

dijous, de febrer 13, 2014

stardarte: les balances tendencioses

introducció

les balances fiscals serveixen per computar les quantitats de ingressos i despeses que l'estat fa en les diferents comunitats autònomes. per una banda es calcula la quantitat total d'impostos que es recapten en una comunitat, i per altra banda es calcula la quantitat total de despesa pública que l'estat fa en una comunitat. si la diferència entre aquestes dues quantitat és negativa aleshores aquesta comunitat realitza una aportació neta a les arques de l'estat, i en aquest cas diem que la comunitat té un dèficit fiscal.  si la diferència entre aquestes dues quantitat és positiva aleshores aquesta comunitat obté una aportació neta de les arques de l'estat, i en aquest cas diem que la comunitat té un superàvit fiscal. 

per computar la despesa que l'estat realitza en una comunitat autònoma es fan servir dos mètodes. el mètode del flux monetari que suma totes les despeses de l'estat realitzades en el territori corresponent a la comunitat autònoma. per fer aquesta suma només cal mirar en els comptes de l'estat quines quantitats han fet arribar al govern autonòmic, als ajuntaments, a infraestructures pertanyents a la comunitat, a altres entitats que rebin finançament, etc... per exemple, la despesa que va a l'aeroport del prat compta com a despesa de catalunya, i la despesa que va a l'aeroport de barajas compta com a despesa que va a madrit. la despesa que va al museu del prado compta com a despesa que va a madrit.

el mètode de càrrega-benefici suma les despeses que fa l'estat i que d'alguna manera repercuteixen a la comunitat autònoma en qüestió. en aquest cas per cada despesa que realitza l'estat s'ha de decidir quina és la repercussió que té sobre cada comunitat. d'entrada la repercussió la despesa que va a l'aeroport de barajas sobre altres comunitats es pot considerar més gran o més petita, positiva o negativa, depèn de com es miri. igualment la despesa que va a l'aeroport del prat, o al museu del prado. en aquest cas, tot això ho decideix l'economista encarregat de fer els comptes. clarament aquest segon mètode és molt més susceptible de ser tendenciós que el primer.

notícies recents

el ministeri va anunciar que calcularia les balances fiscals amb un mètode nou. jo vaig ser a la presentació de girona. el mètode que van presentar com a nou era exactament el de càrrega-benefici. no té res de nou. 

l'economista encarregat de fer els càlculs pel ministeri és fundador del partit ciutadans, i obertament declarat anticatalà de manera recurrent.

així doncs, la utilització del mètode més tendenciós aplicat per un economista de tendència anticatalana és una estratègia més de l'estat per sembrar la por a la independència. però és tan barroer que no hauria de tenir gens d'efecte.

què necessitem?

a catalunya necessitem saber de quin pressupost podrem disposar quan siguem independents. això ens ho diu directament el càlcul de les balances fiscals segons el mètode del flux monetari. per a poder-ho calcular només cal que l'estat proporcioni les dades. això és el problema més greu: aquestes dades no han estat disponibles fins ara. i tenint en compte els interessos de l'estat i la capacitat manipuladora que demostra tan obertament: ens podem fiar de que les dades que ofereix venen directament dels comptes de l'estat i no han estat prèviament cuinades?


dimecres, de febrer 12, 2014

stardate: desobediència




en la presentació del seu llibre sobre les vies a la independència el martí anglada va dir que en alguns dels països que ell havia estudiat havien tingut primer una consulta i després unes plebiscitàries, en altres països havia estat al revés, primer les plebiscitàries i després la consulta, però en tots els països sempre hi havia hagut instàncies de desobediència.

per tant, i sense cap ànim de copiar a ningú perquè sí, penso que es hora de que aquí començem a donar a senyals de desobediència. després de les grans demostracions populars al carrer i de les exclamacions de sobirania del govern, penso que és el següent pas. una mostra més d’evidència del que molts volem.

i em sembla que el wert i les sentenciès del tribunal suprem estan oferint una oportunitat d’or a ciu. està clar que la llei wert i les sentències s’han de desobeïr. això ho pensa una gran majoria de la gent. i encara hi ha més gent que s’omple la boca de crítiques, incloent-hi la consellera. però la qüestió ara és posar fil a l’agulla per a una desobediència clara i explícita.


no s’hi val a dir que com que no s’ha d’aplicar fins al setembre ja en parlarem. els mestres estan disposats a desobeïr i demanen el suport del govern. doncs vinga, que ja només els cal dir que sí. no han de fer res. els ho han posat preparat en safata. entre tots (pp i mestres) ofereixen a ciu la seva gran oportunitat: si ciu decideix liderar la insubmissió haurà ofert als independentistes una gran opció electoral. això li farà deixar de perdre molts vots, i potser fins i tot recuperar-ne uns quants. i en canvi, si no els dóna suport pot ser la senyal definitiva per molts que la independència que clama mas és de mentida.

dimarts, de febrer 11, 2014

stardate: temps extra-ordinari



fa uns anys vaig tenir una pneumonia. el metge em va dir que era greu. que abans la gent es moria de les pneumònies i ara encara hi ha qui no les supera. però normalment es combaten amb un arsenal d’antibiòtics. això em va salvar aquella vegada. ara penso que des d’aleshores he estat visquent un temps extra. un temps que ja no em tocava. ja hauria de ser morta.


avui el metge m’ha dit que a partir dels seixanta anys els tumors ja no es consideren un problema greu. no vol dir que no et puguin matar, però es com si ja fos normal. no vol dir que no intentin curar-te, fins i tot a la seguretat social.


si apareix un tumor quan ets jove, vol dir que alguna cosa del teu cos no va be, i pot ser degut a ‘malformacions’ genètiques. en canvi, quan ets vell un tumor pot apareixer només perque el teu cos ja esta gastat i cansat. no es gens sorprenent. si arribes a vell d’alguna cosa t’has de morir. i si no ens deixen morir d’altres coses, ens morirem de càncer.