dimecres, de juliol 19, 2017

stardate: miralls creuats



"Sólo en el espejo de otra vida semejante a la mía adquiero certidumbre de mi realidad."
Islas, María Zambrano

"Si les dones no recuperem certes creadores oblidades i encara marginades, qui ho farà? No crec que ho facin els homes."
Maria Àngels Anglada, Entrevista d'Imma Merino, El Punt, 5/1/1992

Em refereixo a la lectora que, conscient o inconscientment, busca en les autores una complicitat que els autors no poden donar-li per molt que li parlin a cau d'orella; una complicitat 'femenina', si em permeteu.

Literatura al marge, passats els anys clau de la Transició, el que es veuria és allò que deia Josep Pla, que el món avança però no progressa. I, com sabem bé, encara n'estem pagant les conseqüències.

"Li passa a molta gent, feia la Natàlia, et creus protagonista d'una relació que, avui dia, és habitual. Senyora independent que estima un senyor que és casat. I prou. Però la Norma pensava en els deportats als camps nazis, en tots aquells que havien sobreviscut gràcies a haver-se emportat el seu temps d'amor com a record."
Natàlia Miralpeix a L'hora violeta

dimarts, de juliol 11, 2017

stardate: el cuento de la criada


Como nací en 1939 y mi conciencia se formó durante la Segunda Guerra Mundial, sabía que el orden establecido puede desvanecerse de la noche a la mañana. Los cambios pueden ser rápidos como el rayo. No se podía confiar en la frase: "Esto aquí no puede pasar." En determinadas circunstancias, puede pasar cualquier cosa en cualquier lugar.

Si quiere decir una novela en la que las mujeres son seres humanos -con toda la variedad de personalidades y comportamientos que eso implica- y además son interesantes e importantes y lo que les ocurre es crucial para el asunto, la estructura y la trama del libro... Entonces, sí. En este sentido, muchos libros son feministas.

Digamos que es una antipredicción: si este futuro se puede describir de manera detallada, tal vez no llegue a ocurrir. Pero tampoco podemos confiar demasiado en esta idea bien intencionada.

Esa clase de amor viene y se va, y después es difícil recordarlo, como el dolor. Un día mirabas a ese hombre y pensabas: Yo te amaba, y lo pensabas en tiempo pasado, y te sentías maravillada, por que era una tontería, algo sorprendente y precario; y también comprendías por qué en aquel momento tus amigos se habían mostrado evasivos.

Si no te gusta, cámbialo, nos decíamos mutuamente y a nosotras mismas. Y así, cambiábamos a ese hombre por otro. Estábamos seguras de que el cambio siempre se hacía para mejorar. Éramos revisionistas; nos revisábamos a nosotras mismas.

divendres, de juny 23, 2017

stardate: feliç revetlla




un dels primers discs de casa ...




Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d'aquest Sant Joan

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà. ..

i el crit d'una sola llengua
s'alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d'un clamor de Llibertat!


Joan Maragall

dissabte, de juny 17, 2017

stardate: a virginia le gustaba vita




Porque estaba nerviosa, porque no sabía si quería llegar antes o no llegar nunca.


Esta mano alzada para detener a quien entra en su vida sin permiso, no es de Virgen, es de sabia que no quiere que invadan su espacio de intimidad.

A veces no terminamos de creernos que las luchas sirven para algo, pero sí sirven. La mayor victoria del enemigo es convencernos que luchar es inútil. Pero no lo es, claro que no lo es.


Irene Chikiar Bauer en la "Virginia Woolf: La vida por escrito" cita a Leah Leona sobre les traduccions de Borges:

En este libro [Una habitación propia], se ha destacado una "subversión del lenguaje feminista" por parte de Borges; por ejemplo, cada vez que aparece la palabra mind, si se refiere a una mujer, se traduce como espíritu, pero, si se refiere a un hombre, se traduce como inteligencia.



divendres, de juny 09, 2017

stardate: inconsistències

el psoe demana la dimisió del ministre d'hisenda. troba que se l'ha de castigar per haver fet una amnistia fiscal pels seus amiguets.

què passaria si li fessin cas? montoro cessaria i el pp posaria davant d'hisenda un altre del seus ...
no canviaria gaire cosa, no?

i això de qui es culpa? del psoe que dona support al govern de rajoy perquè governi!

així estem: posturejant sense parar i sense fer res més!

dissabte, de maig 27, 2017

stardate: dona al punt zero


després de llegir una entrevista la vaig buscar, sense gaire esforços, per l'internet i me la vaig apuntar a la meva llista de llibres futurs. la vaig trobar a la llibreria calders. crec que no hi havia estat mai abans i segur que hi tornaré. sembla un lloc on trobar tresors que costen de trobar arreu. hi vaig trobar aquest i penso que n'hi puc trobar molts més. és un dels llibres més impactants i més interessants que recordo haver llegit. brutal!

A mesura que la recerca avançava, cada cop tenia més clar que en la majoria de casos és el grau d'intel·ligència, ode major consciència, el causant de la neurosi.

"Sí, sóc una dona perillosa que han d'eliminar. Sé que els faig basarda perquè he posat en evidència la seva fal·làcia, per això m'han condemnat a mort, no pel fet d'haver matat.

La tractava amb educació, però amb una mena de gentilesa mancada del respecte sincer que els homes reserven a les dones.

La vida és una sero. Són totes iguals Firdaus. Si la serp veu que no ets serp, et mossega. I si la vida sap que no mossegues, et devora.

Els homes no saben veure el valor de les dones. Són elles les que determinen el seu valor. Com més alt posis el preu, més s'adonaran del que vals en realitat i estaran disposats a pagar tant com puguin.


M'havia adonat que la dona menys enganyada de totes era la prostituta.

Tot el que m'envoltava m'omplia de calma. La brisa suau que m'acaronava la cara, els carrers buits, les rengleres de finestres i portes tancades i la sensació de ser rebutjada per persones però alhora la de poder-les rebutjar, el distanciament amb tot, fins i tot amb la terra, el cel i els arbres.

Ella ja no espera ni desitja res. Ja no té por de res, perquè tot el que li podria fer mal ja ho ha patit.

No espero res,
no vull res, 
no temo res,
sóc lliure.

Els homes revolucionaris no són gaire diferents dels altres. Fan servir la seva intel·ligència i els seus principis per aconseguir el mateix que altres persones aconsegueixen amb diners, per exemple les putes.

Vaig entendre que odiaba els homes però que durant molts anys ho havia dut en secret, amb molt de compte. Els homes que odiava més eren els que m'intentaven donar consells, els que em deien que em volien salvar de la vida que duia. Els odiava més que als altres perquè es creien millors que jo i que em podien ajudar a canviar de vida. Adoptaven el paper de salvadors, un paper que no els havia sortit gens bé en altres circumstàncies. Es volien sentir nobles i importants i, en fer-ho, em recordaven que jo no era res.

El fet que jo rebutgés els seus intents nobles  de salvar-me, la meva insistència per seguir sent una prostituta, em demostraven que era el que jo triava i que tenia certa llibertat, com a mínim la llibertat de viure en una situació millor que la de moltes altres dones.

Sabia que els alts càrrecs polítics no saben acceptar la derrota davant de ningú, probablement perquè sempre arrosseguen una derrota interna.

... li vaig explicar que jo no sabia que era el patriotisme, que el meu país no només no m'havia donat res sinó que, a més, m'havia pres tot el que havia tingut, fins i tot l'honor i la dignitat.


Sabia que el meu ofici l'havien inventat els homes, que els homes eren els que controlaven els nostres dos móns, el de la terra i el del cel.

DEmà al matí ja no hi seré. Seré en un lloc que no coneix ningú. Aquest viatge a una destinació desconeguda, a un lloc que no coneix cap habitant d'aquesta terra, per molt rei o príncep o dirigent que sigui, m'omple d'orgull.

I quan s'arriba a la veritat, es deixa de tenir por de la mort. Perquè la mort i la veritat s'assemblen en el fet que per afrontar tant l'una com l'altra es necessita molta valentia. I la veritat i la mort s'assemblen perquè totes dues maten.



dimecres, d’abril 05, 2017

stardate: la infanticida


com que és any del víctor català en vaig sentir parlar als mitjans i em va cridar l'atenció. el vaig posar a la llista de llibres per cercar. em vaig adonar de que no es podai trobar normalment a les lleixes de les llibreries: es veu que no era ni prou clàssic ni prou recent. tampoc el vaig trobar a les lleixes de la meva biblioteca (local). 

però hi havia un ocellet que va sentir el meu clam per la infanticida i el va buscar i trobar pel seu compte. així és com van arribar a les meves mans aquestes lectures estranyes: inesperadament, per sorpresa.

i mai no li ho podré agraïr prou perquè són boniques, tendres i molt agradables de llegir. alhora són terribles. mostren a dones valentes, decidides, heroïnes, i terriblement maltractades per la vida. són feministes.

dilluns, d’abril 03, 2017

stardate: feminisme de butxaca




Quan denunciem el masclisme no estem atacant cap home en concret, ni tan sols els homes en general. Entenem que no reproduïm actituds masclistes perquè siguem males persones, sinó perquè les trobem normals.Hem naturalitzat les desigualtats i costa molt fugir-ne. Però si ha de canviar alguna cosa, les dones hem de deixar de  tenir por d'assenyalar les desigualtats i els homes han de deixar de defensar-se com si es tractés d'una ofensa personal.

...

Quan ofereixes una tassa de te, l'altra persona pot acceptar-la o rebutjar-la. Si la rebutja, no cal que l'hi facis, ja que t'ha dit que no la volia. So l'accepta i us la preneu plegats, fantàstic. Si l'accepta però quan li portes ja no li ve de gust, pot ser que sigui frustrant, però no està bé tirar-l'hi per sobre. Si comença a prendre-se-la però no se la vol acabar, no se l´hi ha d'obligar. Si a mig prendre-se-la s'adorm o queda inconscient, no l'hi farem prendre amb un embut. Que un dia hagi volgut fer un te amb tu no vol dir que n'hagi de tenir ganes sempre o que et puguis presentar a casa seva amb el termo sota el braç. I així, anar fent.

dissabte, de març 25, 2017

stardate: susan sontag


Imaginemos un parque con una bella estatua de mujer, no, la estatua de una bella mujer; la estatua, es decir, la mujer, sostiene un arco y una flechas; no está desnuda pero es como si estuviera desnuda (la túnica de mármol se adhiere a sus pechos y a sus caderas); no es Venus sino Diana (las flechas son propias de ésta). Siendo ella misma bella, con su cinta en la cabeza ciñéndole los rizos, está muerta para toda belleza. Ahora, sigue la fábula,imaginemos a alguien capaz de infundirle vida. Imaginemos a un Pigmalión que no es un artista, que no la creó, sólo a encontró en el jardín, sobre su pedestal, un poco más alta de lo normal, y decidió llevar a cabo un experimento con ella: un pedagogo, un científico, entonces. Otra persona la hizo, luego la abandonó. Ahora ella es suya. Y él no está enamorado de ella. Pero tiene una vena didáctica y quiere verla florecer en sus mejores atributos. (Quizás más adelante sí se enamorará, probablemente contra su propia voluntad, y querrá hacer el amor con ella; pero esto ya es otra fábula.) Por tanto, él actúa lenta, solícitamente, según las pautas del experimento. El deseo no le empuja, no hace que lo quiera todo al instante.

¿Cómo procede? ¿Cómo le infunde la vida? Con gran precaución. Quiere que cobre conocimiento y, adicto a la más bien simple teoría de que todo conocimiento proviene de los sentidos, decide estimular sus facultades sensoriales. Lenta, lentamente. Le dará, para empezar, sólo uno de los sentidos. ¿Cuál escogerá? No la vista, el más noble de todos, no el oído... bien, no es necesario recorrer toda la lista, por corta que sea. Apresurémonos a contar que lo primero que le concede, quizás con poca generosidad, es el más primitivo de los sentidos,el del olfato. (Puede que él no quiera ser visto, cuando menos por el momento.) Y cabría añadir que, para que el experimento resulte, debemos suponer que la divina criatura tiene cierta existencia interior o cierta sensibilidad detrás de su impermeable superficie, pero ello es sólo una hipótesis, aunque necesaria. Nada hasta el momento se puede deducir de dicha vida interior. La diosa, siendo la belleza encarnada, no se mueve.

Así que ahora la diosa de la caza puede oler. Sus ovoides y algo saltones ojos de mármol, bajo las pesadas cejas, no ven, sus labios ligeramente abiertos y la delicada lengua no captan ningún sabor, su satinada piel de mármol no sentiría tu piel ni la mía, sus adorables orejas en forma de concha no oyen, pero las cinceladas ventanas de su nariz reciben todos los olores, próximos y lejanos. Huele los sicomoros y los álamos, resinosos, acres; puede oler el minúsculo excremento de los gusanos; huele el betún de las botas de los soldados y las castañas asadas, y el tocino que se quema, puede oler la glicina y el heliotropo y los limoneros, puede oler el rancio olor del venado y jabalíes que huyen de los lebreles reales y de los tres mil batidores empleados por el Rey; la efusiones de una pareja copulando en los arbustos cercanos, el dulce olor del césped recién cortado, el humo de las chimeneas de palacio; desde lejos, al gordo Rey en el retrete; incluso puede oler la erosión que el azote de la lluvia produce en el mármol de que está hecha: el olor de muerte (a pesar de que nada sabe sobre la muerte).

Hay olores que ella no percibe, porque se encuentra en un jardín, o quizá porque está en el pasado. Se evita los olores de la ciudad, como los de los cubos de agua sucia y excrementos vaciados desde las ventanas a la calle durante la noche. Y los de los pequeños vehículos con motores de dos tiempos, y de los ladrillos de lignito marrón (el olor de la Europa del Este en la segunda mitad de nuestro siglo), de las plantas petroquímicas y las papeleras de las afueras de Newark, del humo de cigarrillos... Pero ¿por qué decir que se los evita? Le encantarían también estos olores. Ciertamente, a lo lejos, en la distancia, ella huele el futuro.

Y todos estos olores, en los que pensamos como buenos o malos, gratos o repugnantes, la inundan, bañan cada partícula del mármol de que está hecha. Se estremecería de placer si pudiera, pero no le han otorgado el don del movimiento, ni siquiera el de la respiración. Aquí tenemos a un hombre enseñando, emancipando -decidiendo lo que para ella es mejor- a una mujer y por tanto moviéndose con circunspección, no proclive a llegar hasta el final, conformado con la idea de  crear un ser limitado: lo mejor para ser y permanecer bella. (Imposible imaginar la fábula con una mujer de mentalidad científica y una bella estatua de Hipólito; es decir, una estatua del bello Hipólito.) Decíamos que la deidad de la caza sólo tiene el sentido del olfato, el mundo dentro de ella, ningún espacio; pero ha nacido el tiempo, porque un olor triunfa, domina a otro. Y con el tiempo, la eternidad. Tener olfato, sólo olfato, significa que ella es un ser que huele y por tanto quiere seguir oliendo (el deseo exige su perpetuación ad infinitum). Pero los olores se desvanecen a veces (ciertamente, algunos desaparecieron tan deprisa!), a pesar de que algunos retornan. Y cuando un olor se desvanece, ella se siente -está- disminuida. Empieza a soñar, esta conciencia-que-huele, cómo podría retener olores, a fuerza de almacenarlos dentro de ella, para no perderlos nunca. Y así es como, más tarde, el espacio emerge, sólo el espacio interior, cuando Diana empezó a desear que le fuera posible retener distintos olores en distintas partes de su cuerpo de mármol: la mierda de perro en su pierna derecha, el heliotropo en un codo, la dulzura de la hierba recién cortada en su entrepierna. Los mimaba, los quería todos. Siente dolor, no el dolor (más concretamente, desagrado) por un mal olor, puesto que nada sabe de lo bueno o lo malo, no puede permitirse hacer esta lujuriosa distinción (todo olor es bueno, porque cualquier olor es mejor que ningún olor, que el olvido), sino el dolor de la pérdida. Todo placer -y oler, no importa lo que huela, es puro placer- pasa a ser una experiencia de pérdida anticipada. Ella quiere, si sólo supiera cómo, convertirse en coleccionista.

dimarts, de març 21, 2017

stardate: carson mccullers



Con mucha frecuencia, el amado no es más que un estímulo para el amor acumulado durante años en el corazón del amante. No hay amante que no se dé cuenta de esto, con mayor o menor claridad; en el fondo, sabe que su amor es un amor solitario.
...

Por esta razón, la mayoría preferimos amar a ser amados. Casi todas las personas quieren ser amantes. Y la verdad es que, en el fondo, el convertirse en amados resulta algo intolerable para muchos. El amado teme y odia al amante, y con razón: pues el amante está siempre queriendo desnudar a su amado. El amante fuerza la relación con el amado, aunque esta experiencia no le cause más que dolor.

...

Pero los corazones de los niños son unos órganos delicados. Una entrada dura en la vida puede dejarles deformados de mil extrañas maneras.

...

Pero, aunque los hechos externos de aquel amor sean indudablemente tristes y ridículos, no hay que olvidar que la verdadera historia fue la que tuvo lugar en el corazón del propio amante.





divendres, de març 17, 2017

stardate: el testament de maria


El son m'eludeix. Potser sóc massa vella per dormir, o és que ja no puc treure'n res, de dormir. Potser no necessito somniar, ni descansar. Potser els meus ulls saben que aviat es tancaran per sempre.
...

M'agrada que m'alimentin, que paguin la meva roba i em protegeixin. I a canvi faig el que puc per ells, però només això.
...
Vaig descobrir que ja no necessitva somriure. Tal com ja no necessitava llàgrimes.
...

És el cos qui fabrica llàgrimes. A mi ja no me'n fan falta i això hauria de ser un alleujament, pero no busco alleujament, només solitud i una certa satisfacció macabra que ve de la certesa que no diré res que no sigui veritat.
...

Abans que se n'anés, li vaig dir que, tota la meva vida, sempre que he vist més de dos homes junts, he vist niciesa i crueltat, però niciesa en primer lloc.
...

La idea que el temps es movia, la idea que al món hi havia tantes coses que encara eren un misteri, però ho acceptava com un aspecte inevitable d'haver passat un dia fent introspecció.
...

Ja de jove no m'agradaven els casaments, tantes rialles i tanta xerrameca i el malbartament de menjar i la beguda vessant-se i el nuvi i la núvia, que més aviat semblaven una parella a punt de ser sacrificada per diners, o estatus, o herència, una parella a la qual distingien i feien festes per una cosa que no era de la incumbència de ningú, i després encolomar-los rugits d'alegria i borratxera i reunions innecessàries de gent.

dijous, de març 09, 2017

stardate: llàstima de cas palau i llàstima de dilema del presoner

llàstima que aquest any no faci cap curs de teoria de jocs perquè seria fantàstic poder il·lustrar el dilema del presoner amb les declaracions que estem sentit en el judici del cas palau.

tant millet com montull tenen dues possibles estratègies: explicar-ho tot o callar. si cap dels dos diu res tots dos se'n podrien sortir bastant fàcilment. si només un explica els detalls de les seves operacions corruptes, aleshores pot demanar que com a col·laborador amb la justícia li rebaixin la pena, i en aquest cas al que ha decidit callar li pot caure doble pena: per corrupte i per mentir. si tots dos declaren, es condemnen mútuament sense poder negociar cap rebaixa.

això últim és el que sembla que ha acabat passant, i això és exactament el que prediu l'equilibri de Nash. encara que durant mesos tots dos tenien l'oportunitat de pensar bé en quina seria la millor estratègia. encara que durant aquests mesos podien parlar i negociar entre ells i intentar posar-se d'acord. encara que potser ho van fer i fins i tot van adonar-se de que si tots dos callaven en podrien sortir més ben parats. tanmateix, tots dos han decidit confessar. i això Nash ho explica bé: si l'altre decideix callar, i jo confesso hi surto guanyant molt; si l'altre decideix confessar a mi també em convé confessar.

per això, llàstima que ara no estigui fent cap curs de teoria de jocs, i llàstima també perquè tal com va la justícia en aquest país potser tampoc els passarà gran cosa a la fi.

dimecres, de març 01, 2017

stardate: vida privada



És curiós que a Frederic, en els moments àlgids de la seva aventura amb Rosa Trènor, se li esborrava la figura de la serva ex-amant i es veia més a la vora del cor l'entrevista amb el pare i el compromís amb la lletra de canvi; i ara que l'entrevista era imminent, que només l'en separaven cinquanta-set graons de marbre, no podia arrencar-se de la imaginació la cuina de Rosa Trènor, la gata espectral i la banyera amb tres dits d'aigua bruta.

...

... els perills de debò són gairebé sempre els que ataquen la salut física o la salut econòmica de les persones, perquè davant d'això la salut sentimental passa molt a segon terme 

...

De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d'ànima morta, amb la qual ni els corbs en volen saber res.

...

Pilar de Romaní i Miralles era la filla menuda dels Comtes de Sallent; va rebutjar una boda madrilenya que li proposava la família amb un nebot dels Medinaceli, perquè el nuvi, a més d'ésser castellà, era ensopit i tenia les dents verdes.

...

En canvi, aquella persona que si som de mena ganduls ens aguanta totes les caneries de la nostra manera d'ésser peculiar, que ens acompanya a passeig si en tenim ganes o a seure si no volem caminar, que té la suficient manca d'iniciativa per a anar al teatre que volem nosaltres, o per deixar-hi d'anar després d'haver-s'ho proposat, si nosaltres, en lloc del teatre, preferim les quaranta hores; la persona que posseeix el mèrit d'escoltar-nos i saber-nos escoltar, que ens contradiu quan volem o desitgem que ens contradigui i calla quan nosaltres ambicionem el silenci, la persona que mai no té un no, però usa la gràcia de fer veure que el té moltes vegades; la persona amb la qual hem conviscut anys i anys i ens es tan útil com unes sabates velles que descansen els peus després d'una gran caminada; aquesta mena de persona, si l'hem tinguda per amic, sense adonar-nos del seu valor -perquè l'hem considerada natural, com una dentadura sana o uns ulls ben desentelats-, el dia que per un atzar qualsevol ens trobem que desapareix del nostre camí normal i gris, aleshores ens passa que les estones se'ns fan interminables, que el nostre passeig, el nostre club, les nostres confidències, el nostre aperitiu, el nostre no fer res, i fins el nostre ensopiment, no són els d'abans; els manca aquella cosa que els falcava. La nostra vida és com aquelles taules de cafè que ballen, que són incòmodes, i no hi ha manera de prendre-hi res al damunt. Per substituir l'amic, que ho era des de la nostra adolescència, no tothom és bo; les dificultats són d'una classe més dura que quan es tracta de substituir una amant per una altra. L'hora de l'amor, la vida sentimental, sempre són fàcils de resoldre; en canvi, l'hora descolorida, la vida sense compensacions, la digestió lenta dels minuts despullats de pena i de glòria, o vestits amb les ombres de la tristesa de l'engrescament, són les que no es resolen així com així, i les que agraeixen més -perquè són les que més la necessiten- una col·laboració desinteressada.

...

Pat no sabia que la característica essencial d'una persona no es troba mai en la seva posició dintre la vida ni el concepte que les altres persones puguin tenir d'ella, sinó en la característica essencial que està en el fons secret de la persona, independent dels temps i de l'espai, de la mora i dels prejudicis.

...

La pràctica de l'amor, encara que els literats diguin el que vulguin, és monòtona.




divendres, de febrer 17, 2017

stardate: bel olid



de nou, aquesta noia m'ha seduit, pel que diu, per com ho diu...


https://directa.cat/bel-olid-minteressen-relacions-de-poder-que-establim-com-ens-maltractem-com-ens-cuidem



Per a mi, escriure és com follar: la gent s’imagina un home, una dona i un coit, però jo començo a follar quan agafo la mà a algú, quan notem i decidim que passaran coses. I, abans que acabis al llit, si hi acabes, poden passar setmanes, mesos o anys. En 



A mi, m’interessen les relacions entre les persones i, en concret, les relacions de poder que establim, com ens maltractem i com ens cuidem. 

Davant de tot això, a mi, m’agrada parlar de com ens podem relacionar de manera més humana, menys absolutista, amb més respecte cap a nosaltres mateixes, amb més límits cap als altres i amb més generositat.

L’única esperança que podem tenir com a humanitat és crear xarxes d’amistat molt potents i transportar tot el que n’aprenem a les relacions de parella o afectives. Però estem lluny d’aquest punt.

dimecres, de febrer 01, 2017

stardate: wonderwoman



m'ha encantat. rapidíssim de llegir. té molta informació. totes són dones del segle xx.
moltes van arribar a ser ben velles, però les fotos de la majoria són de quan eren jovenetes. aquesta idea m'ha agradat. l'adopto!

dimarts, de gener 31, 2017

stardate: a contraluz



Una noia es troba diferents homes, i d'un en un li expliquen les seves misèries. Ella els escolta amb molta atenció i sovint els fa reflexions que els indueixen a recapacitar sobre les seves vides. Ara bé, ells mai no li pregunten res a ella. Mai no s'interessen per la seva vida. Mai no li agraeixen la seva atenció. Així són en general.


- Más... vida -dijo él abriendo las manos como par recibir algo-. Y más cariño -añadió tras una pausa-. Yo quería más cariño.
...

Recuerdo a mis hijos de bebés, sentados en la trona y tirando cosas solo para verlas caer al suelo, actividad que les resultaba tan placentera como terribles eran sus consecuencias. Se quedaban mirando lo que hubiera caído -una galleta a medio comer o una pelota de plástico-, cada vez más nerviosos ante la incapacidad de la cosa por regresar. Al final se echaban a llorar, y por lo general se encontraban con que el objeto en cuestión volvía a ellos por la vía del llanto. Siempre me sorprendía que su reacción a esa cadena de acontecimientos consistiera en repetirlos: en cuanto tenían el objeto en las manos, volvían a tirarlo inclinándose hacia delante para ver cómo caía. Su regocijo no disminuía nunca, y su angustia tampoco. Yo siempre esperaba que en un momento u otro se dieran cuenta de lo innecesario de su angustia y se decidieran a evitarla, pero nunca ocurría. El recuerdo del sufrimiento no surtía efecto alguno en su decisión: al contrario, los obligaba a repetirla, pues ese sufrimiento era la magia que obraba el regreso del objeto, lo que les permitía volver a experimentar el placer de tirarlo. Si la primera vez me hubiera negado a devolvérselo, supongo que habrían aprendido algo muy distinto, aunque no estaba muy segura de qué podría haber sido.
...

Lo que la experiencia propia me dictaba como cierto parecía no guardar ya relación alguna con el proceso de convencer a los demás. Yo ya no quería convencer a nadie de nada.

...

Las personas más interesantes eran como las islas, me dijo: no te las encontrabas por la calle o en una fiesta, tenías que saber dónde estaban y concertar una cita con ellas.

...

... había abandonado nuestro encuentro con la sensación de que su vida había sido un fracaso, igual que la montaña no repara en el escalador que pierde el pie y se precipita por uno de su barrancos. Algunas veces, continué, me parece que la vida es una serie de castigos por esos momentos de inconsciencia, que el destino de uno se labra con aquello en lo que no nos fijamos o de lo que no nos apiadamos; que lo que ignoras o no te molestas en comprender se convertirá, precisamente, en aquello que no te quedará más remedio que conocer.

...

La capacidad humana de autoengaño es, en apariencia, infinita... y de ser eso cierto, ¿cómo podemos saber, si no sumiéndonos en un estado de pesimismo absoluto, que no volveremos a engañarnos de nuevo?

...

Y así aprendí, continuó Paniotis, que mejorar las cosas es imposible y que la gente buena tiene tanta culpa como la mala, y que progresar tal vez no sea sino una mera fantasía personal, tan solitaria, en cierto modo, como ese lugar solitario de Angeliki. Estamos todos enganchados, dijo sacando un mejillón de su concha con dedos temblorosos y metiéndoselo en la boca, enganchados a la historia del progreso, tanto que se ha apropiado de nuestro más profundo sentido de la realidad.

...

La de esposa y la de madre, por ejemplo, es una existencia a la solemos lanzarnos sin hacernos preguntas, como empujadas por algo ajeno a nosotras; la creatividad de una mujer, entretanto, algo en lo que ella no cree y que siempre sacrifica en aras de otras cosas, cuando ni se le pasaría por la cabeza sacrificar los intereses de su marido o de su hijo, por ejemplo, nace de sus propias ideas, de su propia compulsión interna.

...

La vanidad es la maldición de nuestra cultura ...

...

La palabra 'elipsis,' por ejemplo, podía traducirse, por lo visto, como 'ocultarse tras el silencio.'




dimecres, de gener 25, 2017

stardate: la bastarda d'istanbul



la història d'una família singular, amb unes dones molt especials n'és la trama principal. per tal de resoldre la trama viatgem en l'espai i en el temps fins al conflicte entre armenis i turcs. i tot amanit amb una bona dosi de menjars exòtics, i sobretot de filòsofia existencial.

m'ha agradat molt. és d'aquells llibres que al llegir-los van passan com si fossin una senzilla novel·leta. que tenen una bona trama i et fan sentir ganes de continuar sempre que els tens al davant i de pensar en ells quan no els tens. amb tot això a mi un llibre ja em fa feliç. però aquest llibre a més a més crea l'excusa per revel·la uns fets històrics que sovint costen de trobar en llibres. i encara, i sobretot, proposa estratègies per intentar acabar amb les herències dels conflictes (guerres, dominacions) entre pobles: com s'ho poden fer les noves generacions per superar les diferències de les generacions passades. 

com a extra bonus aquest llibre compta amb l'acusació de la justicia turca per un atempt de denigar el sentiment nacional turc, perpetrat mitjançant els diàlegs dels personatges de la novel·la. i després ens pensem que aquí sóm únics!

això sí, un avís: la traducció al català és plena d'errors i d'incorreccions


L'orella era una part del cos humà tan digna de confiança! Independentment dels quilos que t'engreixessis, les orelles es quedaven igual, sempre fidels.

Article primer: Si no trobes cap raó perquè t'agradi la vida que portes, no facis veure que t'agrada la vida que portes.

Article segon: La gran majoria de les persones no pensa mai i els que pensen mai no es converteixen en la majoria. Tria un bàndol.

Article tercer: Si no saps què triar, aleshores limitat a existir, sigues un xampinyó o una planta.

Article quart: Si no t'interessen les respostes dels altres no els preguntis res.

Article cinquè: Si no tens cap raó ni capacitat per fer res, aleshores limita't a practicar l'art d'esdevenir alguna cosa.

Articles sisè: Si no tens cap raó ni capacitat per practicar l'art d'esdevenir alguna cosa, aleshores limita't a ser.


Articles sisè: Si no tens cap raó ni capacitat per ser, alehores només aguanta.


Article vuitè: Si entre la societat i jo hi ha un abisme profund, i només hi ha un pont tremolós per anar d'una banda a l'altra, crema el pont i quedat en el cantó del jo, sana i estàlvia, llevat que el busquis sigui l'abisme.

Article novè: Si l'abisme t'atrau més que el món exterior, llença-t'hi, llença't dins de tu mateix.

Segons la tieta Banu, tots els esdeveniments importants de la història del món havien tingut lloc en dies en que es preparava ashure. Per exemple, quan Al·là va acceptar el penediment d'Adam; també quan en Yunus va ser alliberat pel dofí que se l'havia empassat, quan en Rumi va trobar en Shams, quan Jesús va anar al cel i quan Moisès va rebre els Deu Manaments.
- Pregunta-li a l'Armanoush quin és el moment més important per als armenis - va demanar la Banu, que pensava que era molt probable que fos el mateix dia del ashure.
Tan bon punt li van traduir la pregunta, l'Armanoush va contestar:
- El genocidi.
- No crec que ho puguis aplicar. -L'Asya va somriure a la seva tieta sense traduir-li la resposta.

Article dotzè: No intentis canviar laa teva mare, o més concretament, no intentis canviar la relació amb la teva mare, perquè només aconseguiràs sentir-te frustrada. Limita't a acceptar-ho. Si no pots acceptar-ho, torna a l'article primer.



dimarts, de gener 17, 2017

stardate: famílies


El fill arriba a casa i el pare el ferma ben fermat. El vell (o la vella, segons el cas) no té res a dir-li, al fill. L’únic que vol és que aquest fill segui un parell d’hores en una cadira i després se’n vagi a dormir sota el mateix sostre. Això no és amor. I no dic pas que l’amor no existeixi: només em refereixo a una cosa que és diferent de l’amor però que de vegades rep el nom d’amor. Podria ser que, sense aquesta cosa de què parlo, l’amor no existís, però això, en si mateix, no és amor. Només és una cosa que es porta a la sang. És una mena de cobdícia de la sang, i és el destí d’un home. És allò que distingeix l’home dels feliços animals irracionals. Quan neixes, el teu pare i la teva mare perden alguna cosa de si mateixos, i faran mans i mànigues per recuperar-la, i aquesta cosa que han perdut ets tu. Saben que no ho poden recuperar del tot, però te’n prendran tant de tros com puguin. I la típica i entranyable trobada familiar, amb el pícnic sota els arços, s’assembla molt a tirar-se de cap dins un aquari ple de pops.

Robert Penn Warren, All the king’s men


Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y, de nosotros, aprender a tener coraje. Sí. Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. ¿Perder? ¿Cómo? ¿No es nuestro? Fue apenas un préstamo… El más preciado y maravilloso préstamo ya que son nuestros solo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias famílias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos pues a nosotros ya nos bendijo con ello.


José Saramago, Definición de hijo

divendres, de gener 13, 2017

stardate: tots els noms del desig





he fet una excepció i estic a punt de fer-ne una altra.

la primera excepció és comprar un llibre d'una autora mediàtica. normalment ho evito. per què, malpensada com sóc, interpreto que el fet de que sigui més fàcil fer rendible per a una editoral un llibre d'un autor conegut resta expectatives de qualitat al llibre. és a dir, la qualitat que una editorial demana a una autora desconeguda segurament és major que la que fa a una autora mediàtica acceptable i publicable.

en aquest cas,  l'excepció s'explica per què de tants matins que hem compartit em sembla que la conec a l'autora, i em cau bé, i a més el títol del llibre és molt seductor.

la segona excepció és que decideixi parlar aquí d'un llibre d'una autora mediàtica, per què no m'agrada afegir el meu granet d'arena a les popularitats de masses. però en aquest cas no me'n puc estar per què el llibre m'ha agradat molt.

és d'aquell llibres que es llegeixen molt fàcilment, i molt ràpidament. està escrit de manera molt entendora i parla de coses molt quotidianes. per això és tan agraït de llegir. o potser no són coses tan quotidianes de la vida diaria, però són molt freqüents als meus pensaments. per això es sent tot tan proper. 

tanmateix no queda clar si la familiariat amb les històries es deriva de que ja les havia imaginades o de la descoberta del desig que tenia d'imaginar-les.



dimecres, de gener 11, 2017

stardate: simone de beauvoir i jean paul sartre

SIMONE DE BEAUVOIR




1. Si vius prou, veuràs que cada victòria es converteix en una derrota.

2. Encant és el que alguns tenen fins que s'ho comencen a creure.

3. Les persones felices no tenen història.

4. El problema de la dona sempre ha estat un problema d'homes.

5. Què és un adult? Un nen inflat per l'edat.

6. La veritat és una i l'error, múltiple.

7. La bellesa encara és més complicada d'explicar que la felicitat.

8. El més escandalós que té l'escàndol és que un s'hi acostuma.

9. Davant d'un obstacle impossible de superar, l'obstinació és estúpida.

10. No es neix dona, una arriba a ser-ho.

11. És lícit violar una cultura, però amb la condició de fer-li un fill.

12. És absolutament impossible encarar qualsevol problema humà amb una ment mancada de prejudicis.

13. Canvia la teva vida avui. No te la juguis en el futur, actua ara, sense retard.

14. Viure és la voluntat de viure.











JEAN PAUL SARTRE


1. «Avui en dia sabem com es fa tot, excepte viure.»

2. «L'home neix lliure, responsable i sense excuses.»


3. «La felicitat no és fer el que un vol, sinó voler el que un fa.»


4. «El compromís és un acte, no una paraula.»


5. «Si et sents sol quan estàs sol, estàs mal acompanyat.»


6. «Només depèn de tu donar sentit a la teva vida.»


7. «Com tots els somiadors, vaig confondre el desencant amb la veritat.»


8. «L'home no és res més que allò que fa de si mateix.»


9. «Com més buit està el rellotge de sorra de la nostra vida, amb més claredat hauríem de poder veure-hi a través d'ell.»


10. «En l'amor, un i un són un.»


11. «Quan els rics fan la guerra, són els pobres els qui moren.»


12. «Només cal que un home odiï un altre perquè l'odi vagi corrent fins arribar a la humanitat sencera.»


13. «Ningú ha de cometre la mateixa bestiesa dues vegades, l'elecció és prou àmplia.»


14. «Per saber quant val la nostra vida, no està malament arriscar-la de tant en tant.»




dilluns, de gener 09, 2017

stardate: priorat


el reportatge recent sobre els vins del priorat a sense ficció de tv3: Priorat - 03/01/2017



i un altre reportatge més antic a 30 minuts de tv3: la força del vi









dissabte, de gener 07, 2017

stardate: seguim amb simone de beauvoir

de moment la sort no m'acompanya. els dos llibres que ha triat no han  estat  l'alçada del primer, que em va agradar tant. de fet, tots dos em van fer perdre la paciència molt abans d'acostar-me la final.



- Bachelard escribió: "Los grandes sabios son útiles a la ciencia en la primera mitad de su vida, nocivos en la segunda.

...

No soy racista pero me importan un pito los árabes los judíos los negros exactamente como me importan un pito los chinos los rusos los yanquis los franchutes. Me importa un pito la humanidad qué es lo que ella ha hecho por mí me gustaría saberlo. Si son lo bastante estúpidos como para degollarse bombardearse tirarse napalm exterminarse no gastaré mis ojos llorando. Un millón de niños degollados ¿y qué? Los niños nunca son otra cosa que semilla de canallas y así se descongestiona un poco el planeta reconocen que está superpoblado ¿y entonces qué? Si yo fuera la tierra me daría asco toda esa gusanada en mi espalda me la sacudiría. Si todos revientan yo quiero reventar. Los niños que no son nada para mí no voy a enternecerme por ellos.

...

No soy una histérica no caigo en trance delante de columnas o de viejas barracas desvencijadas. La gente de los siglos pasados me importa un bledo están muertos es su única superioridad sobre los vivos pero en su época también ellos eran cargantes.

...

Todo el mundo se cree inteligente, hasta las personas que a mí me parecen estúpidas. Por eso una mujer siempre es más sensible a los cumplidos que se le hacen sobre su físico que a los que conciernen a su espíritu: en lo que hace al espíritu, tiene sus evidencias íntimas, que todo el mundo tiene y que en consecuencia no prueban nada. Para conocer los propios límites habría que poder superarlos: eso es saltar por encima de su propia sombra.



aquí he perdut la paciència molt al començament. és un llibre molt gruixut de pàgines molt fines. de totes maneres jo diría que una tercera part són reproduccions dels originals de les cartes amb una lletra tan horrorosa que és gairebé impossible entendre res. la resta són les transcripciones de les cartes. moltes d'aquestes són cartes breus amb continguts sobre tot logístics: on ens trobarem, quan ens trobarem, ...
de contingut n'he trobat molt poc, segurament per això he perdut la paciència. de fet és lògic: la simone només escribia al sartre quan no estaven junts (cap sorpresa: per què li hauria d'escriure quan estaven junts si podien parlar?). quan no estàven junts era perquè la simone se n'havia anat de viatge amb alguna amiga o amic (alguns s'aquests últims casos són una mica més interessants), per tant en els cartes explica el què fa durant el dia: detalls sobre les excursions, on dorm, què menja, ... buff!!!