dijous, de novembre 29, 2018

stardate: dones úniques



"un niuet tot ple de mi mateixa i sols per mi mateixa visitat"
caterina albert

clementina arderiu ens ensenya que quan tinguem dubtes, quan tinguem por, quan no sapiguem què fer, diguem el nostre nom moltes vegades, per recordar qui som i el que varitablement volem.

montesrrat carulla ens ensenya els camins dels ideals. els seus són veure la seva terra justa socialment, pròspera culturalment i lliure nacionalment.

"no som aquí per buscar un somni. nosaltres som el somni"
muriel casals

maria canals ens mostra que el millor que podem fer amb el nostre talent és descobrir el dels altres.

núvol negre, núvol blanc
les cabòries se me'n van
amb vosaltres, cel enllà,
si em tornessin a venir,
desfeu-les en llagrimetes
i ruixeu tot el camí.
joana raspall

dimecres, de novembre 21, 2018

stardate: tot el bé i tot el mal



Els viaranys de la vida. De vegades hi pensa. Si no hagués conegut el Sam hauria pogut ser una d'aquestes dones valentes que decideixen ser mares totes soles. Que lluiten contra la deseperança i ho tornen a intentar una vegada i una altra, fent callar pel camí la gent que les censura, que les vol desanimar. I que un cop ho aconsegueixen se senten sempre aclaparades per la responsabilitat d'haver de decidir-ho tot soles i idealitzen les decisions compartides amb l'home que no tenen.

L'amor quan s'acaba és com la fruita madura, segons el Samuel. No es pot lluitar per algú que et diu que no t'estima. I no hauries d'estimar algú en qui ja no confies.

... de vegades mentir és imprescindible. El vint per cent de tot el que diem són mentides, una persona que parla molt pot arribar a dir-ne dues-centes en un dia. Ho fem perquè ningú soporta la veritat, ni qui l'escolta ni qui la diu.

dilluns, de novembre 19, 2018

stardate: aprendre a parlar amb les plantes



Ajuntes dues persones que no s'havien ajuntat mai fins ara. I de vegades és com el primer intent d'enganxar un globus d'hidrogen a un globus d'aire escalfat: què prefereixes, estavellar-te i cremar-te o cremar-te i estavellar-te? Però d'altres funciona, i s'inventa una cosa nova i el món canvia. Llavors, en algun moment, tard o d'hora, per una raó o altra, un dels dos s'elimina. I el que es resta és més gran que la suma d'allò que es tenia. Això potser no és possible des d'un punt de vista matemàtic, però ho és des del punt de vista emocional.
Julian Barnes, Nivells de vida

el mussol és la unió entre tres mons: l'inframon, el món visible i el celestial.

... tenia la sensació de ser dins d'una bola de vidre d'aquelles que se sacsegen. Sempre n'havia desitjat una i ni n'havia tingut mai cap.

... un nom amb i que si el pronuncies en veu alta fa la mateixa fiblada que un esbarzer clavat al dit.

... puc fer el que em dona la gana perquè sóc una dona sola que arriba a una casa on no viu ningú més. No haig de donar exemple a criatures, ni esforçar-me a convertir els àpats en una vetllada agradable.

...'les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel·ligents, sinó aquelles que s'adapten més bé al canvi.'

No serveix de gaire no reconèixer que l'amistat també envelleix, com els llibres, com les pel·lícules, que de sobte semblen tan obsolets.

Som lliures o potser som presoners de la nostra llibertat.

... l'hàbit d'ajornar-ho tot, de maquinar una mentida que fes d'escut a una soledat que em requeria i desaprovava alhora.

És el buit, l'absència, tot l'enyor convertit en un forat sense fi.

Cal que ens acaronin quan encara no som ningú perquè sapiguem relacionar-nos quan ja serem persones de qui s'esperen tantes coses.

dimecres, de novembre 07, 2018

dilluns, de novembre 05, 2018

stardate: beneïda sigui la serp


-->



‘Sóc els camins que he escollit i no els que he descartat. Ser qui ets és el més revolucionri que hauràs aconseguit mai.’ De Un pensament de sal, un pessic de pebre, Montserrat Roig

O potser revisar les relacions de poder dins dels col·lectius amb quê ens idenfiquem ens porta inevitablement a preguntar-nos pel nostre rang, per la manera com ens situem i com situem els altres, i no sempre tenim ganes de saber què pot sorgir d’aquesta reflexió.

Potser, fins i tot, fa anys que es treballa el cos i la ment i l’ego i ha après a no demanar res, a acceptar el que hi ha, a responsabilitzar-se de les pròpies decisions...

... en el fons sap que el que no es diu no existeix, i que el temps i l’espai no dits (el temps i l’espai invissibles, a l’armari de l’armari de l’armari) simplement no existeixen. No són.

Potser al capdavall tenia raó qui va dir que deixarem abans de ser independentistes que feministes...

N’estiro el fil i es descabdella una embosta d’adjetius que farien naufragar el vaixell més atent i conscienciat: vella, lletja, grassa, asexxuada, neurastènica, hipersensible, sola, avorrida a casa, no desitjable, no estimable, no besable.

‘No li he demanat si vull la seva opinió sobre el meu cos. Desacostumi’s a fer això amb les dones.’

La llibertat sexual de les dones es coarta així, tan simplement i tan perversament: els carrers de nity no són teus, la possibilitat de dir no en qualsevol moment tampoc no és teva, tampoc no ho és, com en aquest cas, la possibilitat de dir que sí sense que els relats de terror sexual acabin fent-te dir que no.

... el problema no és la ràbia, sinó què decideixes fer amb la ràbia.

Només que cada dia tinc més clar que potser és cert que sempre escrivim perquè ens llegeixin. Que qui se’ns vulgui inventar, se’ns inventarà igualment. I que al capdavall també som allò que vam ser, en algun raconet del nostre ara, del nostre aquí.

Agar, ‘la que fuig.’ L’errant, la que no té casa, la que no té lloc si no és en el camí, en el desert, en la intempèrie. Agar que triomfa i fracassa gairbé instantàniament, que viu el conflicte, que demana ajuda només quan el seu fill està a punt de morir de set al desert, ...

Per què diem ‘cuida’t’ per acomiadar-nos d’algú, sense afegir-hi ‘i si necessites que et cuidi, truca’m’?

El cas és que avui les tietes solteres, lesbianes o no, tot i que no esn estem a la intempèrie literal (sempre uqe tinguem feina, gaudim d’autonomia econòmica, esclar), sí que vivim, de vegades, una intempèrie emocional independentment dels vincles afectius que siguem capaces de construir, consolidar i mantenir al llarg dels anys fora de la nostra família de sang.

‘No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d’equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: ‘Aixó ho has fet tu? Aquest desastre?’, ‘Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.’ De Teresa Forcades

I se m’acut que si fem lloc a la ràbia legítima, la que tanca la porta als nassos dels qui volen agredir-nos, podrem escollir també la temeritat de mostrar-nos, quan nosaltres vulguem, humanament vulnerables.

... l’experiència traumàtica és una pèrdua de connexió, una incapacitat de quedar-se en l’ara i l’aquí.

No negar res del que som, res del que ens ha fet, res del que pugui sorgir ara i aquí com a conseqüència del que hem viscut.

Evitar que algú altre decideixi per nosaltres quins són els límits del nostre llenguatge, quins són els límits del nostre món.

Que teníem al davant un desert implacable, i ens preguntàvem com arribaríem al mar des d’aquesta peixera de vidre que ens ofega.

Potser sabràs que necessites desobeïr quan et dictin els temps, les maneres i els codis de tot el que per a tu és important.

Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència.


dissabte, de novembre 03, 2018

stardate: l'1o un any després






El primer d’octubre vam plorar de saber-nos tan ferms per defensar-nos de la por que fa viure en repressió.
Natza Farré

En cap país es pot viure pacíficament de manera indefinida, si no hi ha un acord pràcticament unànime sobre on resideix el poder.
...
Com es pot projectar el principi de legitimació democràtica pel constituent de manera que resulti acceptable de manera pràcticament unànime?
Javier Pérez Royo

Sempre recordarem l’1 d’octubre, perquè qui tasta la llibertat un sol dia l’enyora la resta de la seva vida.
Toni Soler