diumenge, de setembre 29, 2013

stardate: any espriu



xxxviii

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i en sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

xlvi

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


xlvii

En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.

I tu, home dels dies d’ara
de Sepharad,
no visquis més la mort
d’un repòs covard,
arrisca’t a salvar-te
del teu mal.
Navega les fortunes de la mar,
il·luminant-te de clarors de llamp.
Lluny  del port de refugi
Rentaràs
en aigües d’esperança
tota la sang
d’aquesta trepitjada

pell de brau.


salvador espriu, la pell de brau











dimecres, de setembre 25, 2013

stardate: lectures de l’estiu



a la pila de llibres en espera, abans de començar l’estiu ja hi tenia preparats tres llibres:




el príncep de les marees, del pat conroy

havia vist la peli feia molts anys. en tenia bons records, i això és molt per una desmemoriada com jo. fa poc el vaig trobar referenciat no-recordo-on però molt positivament. la seva lectura em va fer reviure les imatges que recordava de la peli, però ara mostrant una història molt més complexe i interessant. és llarguíssim i no volia que s’acabés. no descarto buscar altres obres d’aquest autor.




el jardí oblidat i les hores llunyanes de la kate morton

em sembla va ser tot just després de fer una cerca a amazon, que els llibres de la kate morton se m’apareixien per tot arreu. cada vegada que obria el facebook, o algunes altres pàgines (jocs?) a l’ordinador apareixien com per art de màgia. va costar poc perquè m’hi fixés i fes una recerca al google. i un cop desperta, la curiositat em va empènyer a prova-los. la veritat és que m’han agradat molt tots dos. sobretot m’han tingut molt enganxada. potser són una mica massa llargs. vull dir que hi ha moments que dona massa tombs per arribar a explicar un punt de la història. però potser només és que jo sóc massa impacient. de totes maneres, en els dos casos em va saber greu quan es van acabar.  segurament hi tornaré.

a mig estiu vaig afegir:



la veritat sobre el cas harry quebert, del joel dicker

aquest ha estat èxit de vendes de l’estiu en moltes llengües. l’he trobat entrentingut també. però no tant interessant com alguns diuen. res comparat amb la trilogia del milenium. no em va saber gens de greu arribar al final i regalar-lo.

vaig conèixer als autors en persona, vaig decidir llegir la seva obra:



la nit als armaris, de la raquel picolo

em va endinsar una mica més en els poblets de la vall d’àneu, després de fer-hi una curta estada.




les sabates descordades, del salvador vergés

sorprenent. sobretot el final.


dissabte, de setembre 21, 2013

stardate: també va anar així



a l’apunt anterior vaig fer la crònica fàcil de la cadena. però van passar més coses.

no havíem previst res en cas de pluja. i va ploure. i arribava la gent. gent de fora. i seguia plovent. i venien amb nens. i teníem unes carpes, poques, que no eren exactament impermeables. (de fet, durant la preparació de la via, en ple estiu, només ens vam preocupar d’oferir espais ombrívols per la gent que vingués a la via). això sabia molt greu: adonar-se’n de que no havíem previst res, i que no se’ns acudia cap recomanació. un gran error de l’organització que només m’atreveixo a confessar després de veure el programa 30 minuts sobre 400 km i sentir que els coordinadors generals de la via es van trobar en la mateixa situació.







cada vegada que veig programes o vídeos o llegeixo reportatges sobre la via em venen llàgrimes als ulls. deu ser en gran part perquè sóc tova. però tinc la impressió de que també és perquè tanta gent junta amb la mateixa motivació i amb el mateix objectiu provoca unes sensacions que sobrepassen les raons. són químiques. incontrolables. no s’hi pot fer res. o potser és perquè no hi estem (estic?) gaire acostumats. en qualsevol cas, aquesta cançó que abans del dia 11 no em va motivar gens, ara quan la veig i l’escolto,també em fa plorar.


divendres, de setembre 13, 2013

stardate: va anar així


portava un cansament acumulat de dies, o potser de setmanes. em vaig aixecar i mentre esmorzava a casa vaig rebre un missatge del grup de voluntaris d’ordre: bon dia companys. només això ja em va fer venir les llàgrimes als ulls. les emocions del dia només començaven.

a dos quarts de deu arribo al lloc convingut, amb el cotxe, per carregar tot el material per la festa i per la via. però no el podríem agafar fàcilment: durant la nit algú s’havia entretingut en posat silicola o cola al pany. no podíem obrir cap porta. no podíem agafar res. canvi de plans: notificar la guàrdia urbana, avisar un manyà. rebre la primera notícia del dia: els actes vandàlics dels panys s’havien extès a les seus de partits polítics i entitats de la vila. tots estàvem igual. això només va suposar un petit retard.

obrim, carreguem, però a l’intentar descarregar ...  comença a ploure. ens esperem una mica (no és país de pluges llargues) ... no para de ploure. no podem instalar la megafonia, no podem penjar els cartells dels trams, no podem preparar taules i cadires per la festa, ... això va suposar un retard important.

vam aprofitar per (tornar a) esmorzar. i seguia plovent. van mirar infinitat de vegades les previsions del temps. vam començar a preparar-ho tot sota les carpes: impermeabilitzar els cartells amb precinte transparent! i després sota la pluja senyalitzar tots els trams.

patir perquè la festa s’anava en orris: la gent que arribava de fora no sabia on posar-se, el servei de begudes i entrepans cuinava per ningú sota la pluja, als músics no els sabíem dir quan podrien tocar, .... i si per culpa de la pluja la gent es quedava a casa? potser hauríem de recordar a la població que havíem de fer la via encara que plogués?

ja eren quarts de quatre quan va deixar de ploure i va sortir el sol. aleshores la carretera es va anar omplint de gent, molta gent. i jo encara patia: siusplau, confirmeu que tots els trams estan plens! si falta gent en algun tram, aviseu, siusplau! i tots estaven pleníssims!!!

de fet, quan jo m’hi vaig intentar posar ja no hi havia lloc. en alguns trams hi havia doble via, en altres triple. i totes les vies eres apretadíssimes. vull dir que no parlem d’un metre per persona, com alguns s’entesten en comptar.

al mig de l’eufòria ens va arribar una notícia: algú havia estripat l’estelada que amb tanta il·lusió havíem plantat uns mesos enrera dalt d’un màstil al mig del poble. la resposta unànime: en posarem una altra. més gran i més alta!

després vam tornar a muntar la parada amb el que quedava, poca cosa. els grups de música finalment van poder tocar. vam poder gaudir de la festa amb humitat però bona temperatura. jo vaig aprofitar per seure, prendre una cervesa, i acumular una mica d’energia per l’acte final: desmuntar-ho tot!


va ser un gran dia per molts. perquè som molts que pensem igual. ho vam fer perquè tot el món ho sabés. ho ha sentit el món? es donen tots per assebentats? què més hem de fer perquè responguin?

dimecres, de setembre 11, 2013

stardate: feliç diada !!!





a punt per viure grans emocions ... avui compartides de punta a punta del país.





aquest és un blog enllaçat per la independència:

ve del barbollaire i arriba a en cada vers que has entès





dilluns, de setembre 09, 2013

stardate: via catalana cap a la independència



finalment! després de tot l’estiu de preparatius arriba el gran dia.
tot és a punt. només hi falta la gent.

i que el món ens vegi i ens escolti. sobretot aquesta part de món d’aquí al costat.






per si algú encara no sap què és:

una cadena humana des d’alcanar fins a la junquera
estarà a punt a les 17:14 hores
tindrà 400 quilòmetres de recorregut
possiblement continuarà cap al país valencià i cap a la catalunya nord (però serà difícil ja que aquell dia allà no és festa)
tothom s’hi pot apuntar:
o bé per internet a: http://via.assemblea.cat/
o bé a qualsevol assemblea territorial de l’anc


aquest és un blog enllaçat per la independència: