stardate: decepció

fa uns dies, parlant de l’actualitat, un bon amic israelià m’explica que avui dia la situació dels palestins és molt fotuda. troba que els palestins tenen raons per odiar els israelians i reconeix que ell mai els ha culpat de que els odïin.

diu que si ell fos palestí, no seria un suïcida de hamas, i potser hauria estat un intel·lectual d’esquerres, però de totes maneres segur que odiaria els israelians.

el problema és que entendre l’origen de l’odi no fa que l’odi desaparegui.

també em diu que espera que els militars israelians no n’estiguin fent un gra massa, però pensa que, facin el que facin, la gent d’hamas no deixarà de fer servir la seva canalla com a escuts humans.

i em diu que si depengués d’ell, segur que faria alguna cosa i tiraria alguna bomba, i no té ni idea de què el faria parar.

aquest és un amic que admiro i respecto per moltes raons, i aquesta reacció última em sorprèn molt.

i em fa pensar que fins ara veia com a molt llunyana i diferent de mi la gent que dirigeix i porta terme les barbaritats de la guerra. però sembla que són més normals del que em pensava.