‘tot allò que dius o escrius et compromet. un cop ho has dit o escrit ja no pots tornar enrera. per això és millor anar molt amb compte amb el que dius o escrius’
hi ha qui ho subscriu només per ‘allò que dius.’ hi ha qui ho subscriu només per ‘allò que escrius.’ hi ha qui ho subscriu per totes dues coses. jo no en subscric cap. ho entenc com una mena d’esclavatge. crec que és bo sentir-se lliure en cada moment de dir o escriure el que un vol dir o escriure en aquell moment. i crec que és bo exercir-ho així.
si es considera la vida com un seguit d’aprenentatges, i que és bo procurar aprendre de les vivències de cada dia, aleshores és lògic que amb el temps, a l’anar aprenent coses noves, anem canviant les nostres opinions. i és desitjable que les anem desenvolupant, fent-les cada cop més elaborades, més convincents, les anem perfeccionant. per tant el millor que ens pot passar a la vida és que amb el temps anem canviant les opinions. i quin sentit tindria no poder transmetre les noves opinions parlant i/o escrivint?
ens hem de poder sentir lliures de dir o escriure coses que contradiguin el que hem dit o escrit abans. i contents de poder justificar les raons del canvi d’opinió.
no em sento mai condicionada per res del que dic o escric. cada cosa que dic o escric té una data de caducitat. i aquesta la decideixo jo. quan crec que he canviat d’opinió.
----------------------------
fa un any parlava del vent i de murakami.
23 comentaris:
totalment d'acord, sovint és normal que al saber més informació sobre un tema, o tenir un altre punt de vista, modifiquem la nostra visió inicial. Això és sa i fins i tot incorporat a la saviesa popular amb allò de "rectificar és de savis".
Ara bé, quan la modificació de l'opinió és per pressió social, política o simplement per "escurrir el bulto" (cosa molt habitual entre els nostres polítics) doncs que vols que et digui, que s'aguantin amb allò que van dir !
Totalment d´acord, Kika.
El pensament i les opinions no són inamovibles, flueixen al ritme de les nostres vivències, dels nostre creixement personal i de l´entorn on vivim.
Ens equivoquem i rectifiquem i sovint ensopeguem amb la mateixa pedra sense adonar-nos-en perquè som humans.El que costa més és reconèixer que som així.
Sí, sÍ, una bona reflexió. Hi estic d'acord. Jo tenia en ment fer un post semblant, ja que darrerament postejo forces opinions susceptibles de canviar.
Salut!
Curiosament els nostres políticis, i els no tan nostres també, mai se senten esclaus del què han dit o han escrit prèviament.
Perdona la comparació, de fet sempre són odioses...
la llibertat d'equivocar.se, rectificar, desdir-se, recular, avançar i deixar d'opinar o pensar el que havíem escrit o dit...molt bé! estic totalment d'acord amb tu.....
Coincideixo força amb tots. Crec que estem en constant evolució i per tant aprenent cada dia.
Tot i així, no està de més una introducció anunciant el canvi o l'evolució en el pensament o punt de vista. Diguem-ne que és una manera de demostrar que recordes com pensaves i el canvi produït.
Bona reflexió, kika!
Intento vigilar molt segons en quins àmbits, ja que hi ha qui no perdona, o en alguna ocasió en treu profit en forma d'atac del que en un passat es va dir.
Odio aquestes circumstàncies, i la persona que ho fa també.
Carquinyol, si ja ho diu la saviesa popular, no calen més raons!
mentre ho escrivia em van venir al cap les actitus dels polítics. per això només val voler recalcar que és bo justificar els canvis d'opinió. i normalment és en les justificacions que els polítics fallen. vaig considerar que això donaria per un altre post.
Pais secret, crec que si les opinions són raonades, alehores no ha de costar canviar-les quan canvien les raons. ara bé, si les opinions són adoptades perquè sí, o per tradició, o per por, llavors clar que costen de canviar.
Joan, doncs restem a l'espera de les teves reflexions sobre el cas :-)
Martell, ja l'esperava la teva reacció en aquesta direcció. com he dit al carquinyol, a veure si m'inspiro i escric un post dedicat als polítics, o als mentiders, que són un cas especial (tots dos junts, és clar!)
Elvira, aquest és el punt. si no ho fas així és que no et sents lliure. i això per tenir-ho només cal voler-ho!
Rita, quan canvies d'opinió vols explicar perquè. i això inclou explicar perquè abans pensaves el que pensaves i perquè ara penses el que penses, emfatitzant el que ha canviat.
Agnès, però si estàs convençuda del que penses, tan se val qui tinguis al davant hauries de voler fer-ho sentir tal com és...
Domcs jo... totalment en desacord :-)
Una cosa es que pugui canviar d'opinió, que es de savis. però una altra es que el que dic no tingui cap valor.
Quan algu em diu una cosa espero que el que em diu sigui fiable. La paraula donada ha de tenir algun valor. Sinò, quin sentit té el fet de parlar?
Daltra banda, si amb les meves paraules faig mal o ofenc algú, el mal ja estarà fet i canviar d'opinió després no ho esborrarà. Per no mencionar que si el que dic que fa mal no té valor ja que puc desdirme de seguida, perquin motiu he de considerar que el penediment o la rectificació en té?
Per això (encara que al blog m'enrotllo com una persiana) intento recordar que "soc amo dels meus silencis i esclau de les meves paraules"... i prefereixo callar molt sovint.
(mmm. Potser ja he parlat massa)
doncs si, però no :P allò que escric, quan ho escric, ho crec i ho subscric. Però, ai las!, aquella jo que ha escrit i subscrit ahir, ha viscut i ha vist, per això segurament li cal fer revisió d'allò que escrigué i subscrigué i acceptar que la seva opinió podia no ser la correcta. Ara, el que sí que és important és fer-ho en referència a ... per coherència si més no. :)
I això que escric, no ho subscric, per si de cas ;)
Dan, em sembla que la raó del teu desacord és que tu t'ho mires des del punt de vista de com els altres poden interpretar el que diem. el que jo he escrit està pensat des del punt de vista de qui parla. jo em refereixo a la llibertat de pensament, i al fet de sentir-se lliures a l'hora de comunicar el que pensem.
ara bé, la interpretació que fan els que m'escolten del que jo dic és tot un altre tema. i em sembla que és al que fas referència tu.
els altres són lliures d'interpretar les meves paraules com vulguin. jo puc intentar convèncer'ls de com m'agradaria que les interepretessin, d'aquí ve la necessitat de justificar i raonar els canvis d'opinió.
si dient una cosa has ofés a algú, després et pots refermar en el que has dit o bé retirar-ho i demanar disculpes. i per això tot el que pots fer és intentar convèncer a la persona que has ofès.
i ja està. no hi pots fer res més.
un tema diferent és què pot fer la persona que s'ha pogut sentir ofesa davant del que has dit primer i del que has dit després.
això és un tema totalment diferent, però en qualsevol cas, sobre això tu no hi pots fer res.
si un cas hauriem de parlar de com jo interpreto el que diu una persona en general, i també de com jo interpreto el que em diu una persona quan em dona informacions contradictòries. sobre això si que tinc potestat!
potser ho faré en un altre post.
Clidice, el que sí pots assegurar és que el que deia la Clidice d'ahir ho pensava la Clidice d'ahir, i el que diu la Clidice d'avui ho pensa la Clidice d'avui. i si hi ha alguna discrepància la pots explicar.
no sé perquè no ho vols subscriure això... si n'estàs convençuda! :-)
mmm. Escrius "no em sento mai condicionada per res del que dic o escric"
Si el que dius no et condiciona, quin valor te? Si et deixo un llibre perque dius que me'l tornaràs, puc confiar en la teva paraula? Segons aquesta frase, no. Si quedem a una hora en un lloc puc confiar que realment et sents compromesa a estar allà i a l'hora?
Aleshores, de nou. Per que serveix parlar de res?
Ep. I per descomptat que es pot canviar d'opinió o rectificar. Però fins aquell moment, allò que he dit em compromet.
Certament, kika, penso -i escric- que és normal que el nostre pensament evolucioni amb el temps (malament si involuciona) i per tant que aquesta evolució es noti amb el que diem. A la fi, la vida no és més que un procés d'aprenentatge, si un vol aprendre, i cadascú amb les seves limitacions. També em sembla que a partir de certa edat o experiències tendim a relativitzar la realitat, a fugir, en la majoria dels casos del blanc o el negre.
Una altra cosa és l'autocensura que podem exercir per raons diverses.
Finalment, els canvis excessivament freqüents d'opinió em provoquen més aviat desconfiança, bé perquè em sembla que el subjecte és excessivament acomodatici, bé perquè trobo que és excessivament influènciable. Hi ha altres possibles "bé perquè" alguns dels quals entrarien en les patologies mentals que no domino.
Una reflexio interesant , de vegades les paraules venen donades per unes circustancies que poden canviar.
El problema és que això que dius ho faci un polític... llavors sí que no és lògic! A no ser, és clar, que reconegui el canvi d'opinió. En aquest sentit, tothom, a través de l'aprenentatge, pot arribar a canviar la seva opinió.
Penso que va ser Freud qui va dir que "l’home és amo del seus pensaments i esclau de les seves paraules".
I la veritat és que no li manca raó, sobretot en la realitat en la que vivim. El fet de fer-nos esclaus d'allò que diem o que escrim, sembla com si la majoria de vegades no tinguem dret a equivocar-nos o, simplement, a canviar d'opinió com tu dius.
Exercir aquest dret, que moltes vegades no sen's concedeix, i sempre es critica, és essencial pel pensament i, inclús, necessari! ;)
Dan, em sento mooolt 'calimero' ara! :-)
pel que dius segueixo intuint que tu parles des del punt de vista del que escolta, i no des del punt de vista del que parla.
si tu no et fies de mi, és igual el que et digui. si creus que el llibre no te'l tornaré per la raó que sigui, tan se val si dic que te'l tornaré.
quan dic que "no em sento mai condicionada per res del que dic o escric" vull dir que en cada moment em qüestiono si el que vaig pensar (i dir o escriure) un dia encara ho trobo vàlid avui. vull dir que no accepto una cosa només perquè un dia em va convèncer. que tot el que vaig pensar un dia o torno a valorar per decidir si encara ho penso o no.
que no em sento compromesa pel que vaig pensar, en el sentit que no em sento obligada a mantenir la opinió antiga. que només la mantindré si segueixo considerant que és vàlida.
ara bé, això no té res a veure amb el valor que tu decideixes que les meves paraules tenen per tu. només amb el valor que les meves paraules tenen per mi.
és clar que els meus canvis d'opinió poden afectar a la manera que els altres m'interpreten, a la reputació que em creo.
per això és important que aquests canvis siguin justificats, i que les justificacions siguin convincents.
i quan això no passa, doncs, et queda l'efecte 'calimero'! :-)
pere, això de relativitzar a mi no m'ha arribat ... i no serà per l'edat! :-) em sembla que em quedaré amb el blanc i el negre per tota la vida! :-)
i ens hem de voler autocensurar? per què? per amagar alguna cosa dela qual n'estem convençuts? perquè no volem que els altres sàpiguen el que pensem?
finalment, a la teva observació sobre els canvis d'opinió freqüents t'hauria de dir el mateix que he dit al Dan abans i més abans encara: això es refereix al punt de vista del que escolta, no del que parla.
però a aquestes hores ja tinc clar que aquest punt no s'entèn, i m'hauré de quedar per sempre amb l'efecte 'calimero'! :-)
Striper, i quan les circumstàncies canvien el millor que podem fer és revisar els nostres arguments!
Albert, aquest punt ja ha sortit en comentaris anteriors. el problema dels polítics és que no són capaços de justificar satisfactòriament els seus canvis d'opinió ... sovint perquè no tenen cap justificació respectable! :-)
joanfer, però només pots ser esclau de les teves paraules si tu decideixes sentir-te'n. pots decidir lliurement les paraules que fas servir.
això és una opció que té tothom, i que si no es tria és per por a alguna cosa. potser per por al què diran de mi, o al què pensaràn de mi.
però hauriem de mirar de lliurar-nos d'aquestes pors.
M'ha interessat molt aquest article i l'he enllaçat en el meu darrer post, per si el vols llegir.
Estic força d'acord amb el que dius.
Salutacions!
ja l'he llegit! i t'hi he deixat un comentari. veig que coincidim. me n'alegro! :-)
Un altre que també s'ha d'empassar les seves paraules:
http://docs.google.com/fileview?id=0BwmttdNp4AlYYzdmMmNkZWUtOGIzYi00M2Y3LTgxZmMtNTNhYmM3NjkwNzI0&hl=ca
Sala Martin dixit 2003.
Martell, pobret! :-(
En la coherència hi ha el secret. Ser coherent és molt més difícil que mantenir la paraula... i molt més important. Jo també sóc dels que penso que la vida és aprenentatge constant, i per tant trobo comprensible_barra_lògic que puguem canviar d'opinió sobre determinat tema, a mesura que en sabem més. El que no s'hi val és anar de banda a banda com una baldufa, constantment, per acontentar el públic!
Bona reglexió, Kika.
Ferran, la consistència la tenim garantida amb l'honestetat, em sembla. ara hauré de pensar un post sobre polítics i mentides... no sé si em sortirà! :-)
Publica un comentari a l'entrada