divendres, de gener 09, 2009

stardate: despreniments

tornant a la passada nit de cap d’any...

després de l’enrenou de l’esllavissada, i de les peripècies per a poder trobar un caminet per a tornar a casa a menjar el raïm, ens vam adonar de què no havíem fet ni una sola fotografia de les vistes al·lucinants dels despreniments que havíem vist. de fet, les fotos no haurien sortit gaire bé ja que era molt fosc.

per això l’endemà vam decidir tornar al lloc de les esllavissades per veure si encara érem a temps per a fer alguna foto.

quan ens hi acostàvem vam veure una senyal de que la carretera era tallada. això en principi era una bona senyal per a les nostres intencions. la senyal no ens va aturar. la vam passar i seguírem en direcció a l’esllavissada. quan faltaven pocs quilòmetres per arribar-hi trobàrem una senyal més contundent: unes barreres tallaven el pas i no ens atrevírem a passar amb el cotxe més enllà de les barreres.

decidírem seguir caminant. la carretera era una carretera típica de muntanya, amb molts revolts. però per sort el tros que pensàvem fer era bastant planer. com moltes carreteres típiques de muntanya, a una banda hi havia un precipici, i a l’altre la muntanya.

anàvem caminant, mirant les muntanyes, i pensant en les raons que podien fer que caiguessin. la teoria dominant era que tenint en compte les grans pluges que havien caigut darrerament, un petit moviment de roques podria provocar una esllavissada. havíem vist moltes cabres lliures per les muntanyes en aquells dies, i vam pensar que una d’aquelles cabres podria moure una roca que podria fer caure un bon tros de muntanya.

seguírem caminant, mirant les muntanyes, i pensant si hi hauria alguna cabra al cap de munt. observant les roques de les muntanyes i pensant si estarien ben agafades o decidirien caure sobre la carretera en el moment en que estàvem passant.

no estàvem cansats i volíem arribar al final, però ens vam aturar vàries vegades dubtant de si era segur o no seguir. la por d’una nova esllavissada ens dominava, tot i que érem lluny d’on sabíem que s’havia produït.

veure gent que passava tranquil·lament per la carretera ens va animar a seguir. ells no tenien por de que els caigués cap roc al cap. inconscients!

i de fet, nosaltres mateixos havíem estat passant per aquella mateixa carretera, i per moltes altres carreteres de muntanya altres vegades, sense patir ni pensar en la possibilitat d’un despreniment.

vam aconseguir arribar fins al peu mateix de la muntanya que s’havia després el dia anterior, i vam fer moltes fotos. i vam poder recollir uns trossets de pedra caiguda com a record.

però no sé quant temps ens durarà encara la por d’un despreniment quan passem per carreteres de muntanya!

3 comentaris:

Àngels ha dit...

Estic segura que si les circumstàncies és repeteixen, molts dies de pluja,roques, cabres, i tant que tindrem una mica de por!!!

MARTELL DE REUS ha dit...

A mi em fa més por trobar-me els cafres que amb els seus sorollosos quads i motos fan malbé la muntanya de manera impune.

kika ha dit...

àngels: i encara que no plogui, no miraràs més sovint amunt, per veure si tot està ben agafat? :-)

martell: si, si, ... ;-)