no puc recordar on ho vaig llegir, i per això no he trobat la narració original, però em va agradar molt.
hi havia un tros que deia així:
durant els primers vint anys de la meva vida no em preocupava gens el que pensava la gent que tenia al voltant,
durant els segons vint anys de la meva vida no em preocupava altra cosa que el que pensaven de mi la gent que tenia al voltant,
durant els tercers vint anys de la meva vida m’he adonat que ningú mai ha estat pensant en mi.
últimament, parlant amb gent que està als tercers vint anys de les seves vides, he pogut constatar que no sóc l’única en qui es compleix!
hi trobo una part bona: adonar-se del que de veritat passa i no viure tant auto-enganyat.
encara que també hi ha una part no tant bona: si és que és cert en general... és una mica trist... o molt!
10 comentaris:
Que vols dir, que ningú ha pensat amb tu? A que et refereixes?
(...si necessites parlar, truca'm eh?)
que tots pensem normalment i sobretot en nosaltres mateixos, i que només pensem en els altres de passada, des de nosaltres mateixos, que no ens posem en el lloc dels altres, i per tant que ningú mai s'ha posat en el meu lloc...potser perquè no podem!
ei! i ja fa anys que he entrat en els tercers vint... i això no em deprimeix: ja ho tinc assumit! una altra avantatge de fer-se 'gran'! :-)
un contraexemple pel que he dit al post: algú acaba de pensar en mi!
gràcies!
:-)
El que es trist? Que ningú pensi en nosaltres? O que triguem tant temps a adonar-nos-en?
(Tot i que les dues coses són una mica exageracions)
:-)
home, jo pensava que saber ningú pensa en nosaltres es trist, no ho creus?
perquè dius que triguem tant temps? tu has trigat menys?
doncs més que exageracions jo trobo que són aproximacions... almenys pel meu cas
qui autènticament passa del que diguin la gent del seu voltant són els de la quarta i cinquena vintena
jesús m. tibau: això, si han fet be els deures! :-)
donsc de moment jo estic a la primera vintena i se m'esta complint jejee...!!
maria*
Sí que hi pensen, sí (aquí en tens la prova), el que passa que la gent està molt enfeinada -llàstima!- i no té temps de dir-ho -llàstima!
I de les dècades següents, que en saps?
(vols dir que existeix la veritat? :-)
maria. doncs ja saps el que t'espera :-)
pere. home, és clar que pensem en els altres en el sentit que notem que hi són (!) i fins i tot que a vegades ens importa que estiguin bé des d'un cert punt de vista.
a veure si m'explico. el que no fem gaire és intentar posar-nos en el lloc dels altres, i mirar de veure'ls i entendre'ls com es veuen i s'entenen ells mateixos. i és que per una banda és molt difícil, perquè hi ha masses coses per a endevinar (d'això ja en vam parlar un dia per aquí) i per altra banda, com tu dius, cadascú ja tenim prou feina per a nosaltres mateixos, i sobretot: ens importem molt a nosaltres mateixos! de manera que quan veiem als altres sempre (o quasi sempre) ho fem des de les nostres necessitats, des de les nostres il.lusions, des dels nostres desitjos, des de les nostres mancances, etc...
això és el que volia dir... suposo que m'hagués hagut d'explicar millor al post!
perdoneu per la llargada d'aquesta resposta ...
Publica un comentari a l'entrada