stardate: regal de nadal

un llibre sempre és un bon regal, i aquesta any ja el tinc:

molt interessant, i entretingut com una bona novel·la.
escrit pel popular autor del blog centpeus

stardate: bufanda estrelles

stardate: leonard cohen

stardate: montserrat roig

avui fa 25 anys de la seva mort. i sí, la seva obra segueix molt vigent. potser 25 anys, encara que semblin molts anys, no són tants com per que el món canvii. per això les seves reflexions i opinions encara són molt actuals. potser era molt avançada en el seu temps. segurament avui seria considerada més acceptable i menys trencadora del que va ser.

ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre sobre la seva vida i obra. com és habitual en aquests casos tothom que va tenir la paraula la va elogiar, però de seguida van aflorar els egos de tots els presents i van aconseguir deslluir i molt l'acte. 

el que no em va convèncer va ser:
- que el seu fill tingués un paper destacat per elogiar la seva mare. quina validesa pot tenir l'opinió d'un fill, pel fet de ser fill i res més?
-que parents i amics critiquessin obertament i de mala manera algunes de les biografies publicades, i fins i tot posessin de relleu algunes mancances del mateix llibre que es presentava.
-que els comentadors parlessin més d'ells mateixos que de la protagonista

stardate: em dic lucy barton

“Sempre he estat a mercè de l’amabilitat dels desconeguts.” A molts de nosaltres ens ha salvat moltes vegades l’amabilitat dels desconeguts, però al cap d’un quant temsps la cosa sona suada, com un adhesiu d’aquells amb missatge que es posen al para-xocs del cotxe. I això és el que m’entristeix, que una frase tan bonica I tan certa es faci server tant i tan socint que acabi adquirint el so superficial d’un adhesiu que proclama maxims des del para-xocs del cotxe.

He après el següent: les persones es cansen. La ment o l’ànima o com sigui que anomenem aquella cosa de les persones que no és només el cos arriba un dia que es cansa, I això, he conclòs, és –sovint, gairebé sempre- la natura que ens està donant un cop de mà.

… m’interessen els mecanismes que trobem per sentir-nos superiors a una altra persona, a un alter grup de persones. Passa a tot arreu i a tota hora. En diguem com en diguem, jo crec que és la part més baixa de la nostra persona, aquesta necessitate que tenim de trobar algú que puguem menysprear.

Sóc conscient, però ara encara només a penes, d’haver fet el ridicule en certes occasions, i tot plegat es redueix sempre a la mateixa sensació de quan era petita: a la sensació que em faltava un munt de coneixements del món que no es poden acabar de suplir mai.

… ens va recorder que no sabíem mai, i que mai sabríem, el que era entendre del tot una altra persona.

“Només tindràs una història –va dir-. Reescriuràs aquesta única història de mil maneres diferents. Que la història no et sigui mai motiu de preocupació. Només en tens una.”