“Sempre he estat a mercè de l’amabilitat dels desconeguts.”
A molts de nosaltres ens ha salvat moltes vegades l’amabilitat dels
desconeguts, però al cap d’un quant temsps la cosa sona suada, com un adhesiu
d’aquells amb missatge que es posen al para-xocs del cotxe. I això és el que
m’entristeix, que una frase tan bonica I tan certa es faci server tant i tan
socint que acabi adquirint el so superficial d’un adhesiu que proclama maxims
des del para-xocs del cotxe.
He après el següent: les persones es cansen. La ment o
l’ànima o com sigui que anomenem aquella cosa de les persones que no és només
el cos arriba un dia que es cansa, I això, he conclòs, és –sovint, gairebé
sempre- la natura que ens està donant un cop de mà.
… m’interessen els mecanismes que trobem per sentir-nos
superiors a una altra persona, a un alter grup de persones. Passa a tot arreu i
a tota hora. En diguem com en diguem, jo crec que és la part més baixa de la
nostra persona, aquesta necessitate que tenim de trobar algú que puguem
menysprear.
Sóc conscient, però ara encara només a penes, d’haver fet el
ridicule en certes occasions, i tot plegat es redueix sempre a la mateixa
sensació de quan era petita: a la sensació que em faltava un munt de
coneixements del món que no es poden acabar de suplir mai.
… ens va recorder que no sabíem mai, i que mai sabríem, el
que era entendre del tot una altra persona.
“Només tindràs una història –va dir-. Reescriuràs aquesta
única història de mil maneres diferents. Que la història no et sigui mai motiu
de preocupació. Només en tens una.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada