divendres, de febrer 27, 2009

stardate: fecundacions diverses

vaig conèixer una parella que feia temps que intentaven tenir un fill i no se’n sortien. van decidir anar al metge. a la seguritat social els van fer tot tipus de proves i finalment els van dir que els posaven en una llista d’espera per a poder obtenir un tractament, que pel que entenc comença amb inseminacions artificials i segueix, si cal, amb fecundacions in-vitro.

després de poc de trobar-se en la llista d’espera es van impacientar i van anar a la sanitat privada. van pagar i van obtenir tractaments que primer van ser d’inseminació artificial i després de fecundació in-vitro. i es van quedar embarassats. van tenir una nena!

estaven contents, satisfets i enfeinats. ja no hi havia cap impaciència ni res que trobessin en falta. però quan la nena ja tenia poc més d’un any els van trucar de la seguretat social dient que els havia arribat el moment. ja els tocava el torn de començar el tractament.

aleshores van haver de pensar: que fem? ja tenim la nena que tant volíem. perquè l’hem pagat. però ara ens en donaran una gratis si volem. en volem una altra?

no crec que estessin disposats a pagar un altre tractament, però aquest era gratis. i el van acceptar. i va néixer una altra nena.

ara són un matrimoni feliç amb dues nenes. però són diferents. concebudes sota condicions molt diferents.

a una li podrien dir: et volíem tant que vam pagar molt diners per tenir-te.

a l’altra li haurien de dir: ja ens era una mica igual tenir-te o no, però com que eres gratis et vam tenir.

però segur que no els diran res d’això. al menys, això espero.

dimecres, de febrer 25, 2009

stardate: contrastos

fa uns anys vaig fer un viatge a mèxic. havia d’anar a un congrés, per feina. hi vaig anar uns dies abans i vaig aprofitar per visitar a uns amics.

vivien a la capital, en un barri molt humil, en una casa molt humil. ens van rebre amb una gran generositat. van insistir en que ens quedéssim a casa seva, i ens van fer tot tipus d’obsequis. de fet al marxar vaig saber que havien pintat la casa en preparació per la nostra visita, i ens havien ofert la seva habitació mentre aquells dies ells dormien a terra.

durant aquells dies es van desviure per ensenyar-nos tots els racons de la ciutat, que n’hi ha molts. ens van portar a teotiuacan, l’esplanada de les piràmides, lloc obligat pels turistes.

i també van insistir en portar-nos a visitar alguns llogarrets fora de la ciutat. poblets que ells coneixen i que els agradaven. poblets petits, gens turístics i molt molt pobres. normalment amb esglésies més grans i ben construïdes que cap altra casa del poble.

en un d’aquests pobles vam anar a visitar uns parents seus. vivien en una casa que era més aviat una xabola. el terra era de terra: no estava ni enrajolat. la senyora ens va rebre amb molta alegria i també ens va obsequiar amb menjars d’allà. ens va explicar que en aquell poble tothom vivia del treball que donava una fàbrica de maons que hi havia allí a prop. el seu marit també hi treballava, i que encara que bevia molt, de cada setmanada aconseguia portar-ne una part a casa, i menjar no els faltava. els seus fills havien marxat tots a viure fora, la majoria als estats units.

després vaig anar cap al congrés. tots els assistents estàvem en un hotel fantàstic, dels millors que he estat mai. els dinars ens els servien un exèrcit de cambrers tots mudats i amb guants blancs. pels sopars ens venien a buscar uns autobusos i amb policies d’escorta ens portaven als llocs més insospitats: a la residència del president, a la seu del ministeri de finances, ...

el dia del sopar a la casa del president vam ser doblement amenitzats. per una banda, el parlament del president lloant la gran prosperitat de mèxic, gràcies al seu bon fer, mesurada en els quilòmetres de clavegueram que havia fet construir. per altra banda, hi havien uns mariatxis que anaven de taula en taula, i quan van arribar on era jo em van cantar ‘las manyanitas’ perquè justament era el dia del meu aniversari, i algú els ho havia dit.

un altre dia vaig anar amb uns amics a visitar al ministre de finances a casa seva, ja que era amic d’un de la colla. vivia en un dels barris més rics de la ciutat. en una casa que més aviat semblava una fortalesa. de fet totes les cases d’aquell barri tenien unes parets altíssimes i unes portes amb tot tipus de mesures de seguretat. els carrers d’aquell barri estaven plens de gent, de paradetes, de pobres que demanaven caritat, de nens mal vestits i bruts que demanaven diners als turistes.

la gent d’allí deu estar acostumada a viure en mig d’aquests contrastos, però jo avui estic encara tan impactada com durant aquells dies, i encara no entenc com s’hi pot viure.

un detall més: el govern mexicà es va fer càrrec de totes les despeses dels participants del congrés. això és una pràctica que només he vist en països relativament pobres. normalment als països més desenvolupats cadascú s’ha de pagar les seves despeses, i a més et fan pagar una ‘matrícula’ per assistir al congrés. això tampoc ho entenc.

dilluns, de febrer 23, 2009

stardate: missing women

el concepte de ‘missing women’ fa referència a l’observació que en algunes parts del món en desenvolupament la proporció de dones és molt més baixa del que és a la resta del món. el va definir amartya sen i en vaig parlar breument fa unes setmanes.

recentment Aiwan Anderson i Debraj Ray han aprofundit en el tema en l’article “Missing women: age and disease” (2008).

amb aquest concepte mesuren el grau de discriminació de gènere en algunes parts del món en desenvolupament. és a dir, representa la proporció de dones que no haurien mort si haguessin tingut les mateixes condicions de sanitat i de nutrició que els homes. i troben coses com:

excés de morts violentes:
al sud d’asia cada any més de 100.000 dones moren cremades
a l’est d’asia cada any es suïciden més de 100.000 dones
a l’índia cada any moren unes 6.000 dones degut a problemes amb les dots
xina és l’únic país del món on les dones tenen més propensió al suïcidi que els homes: en general un 25% més i en les zones rurals un 66% més.

mortalitat deguda als parts:
durant el segle xx al món desenvolupat bàsicament ha desaparegut.
als estats units l’any 1900 era del 0,5 per mil en dones entre 15 i 29 anys
al sud d’asia avui és del 0,53
a l’àfrica subsahariana és del 1,43

morts degudes al hiv/sida a l’àfrica subsahariana:
cada any moren 600.000 dones més que homes del virus
la proporció de dones que moren del virus és 1,2 vegades la dels homes
per a dones entre 15 i 29 anys aquesta proporció és 2,3
a la resta del món hi ha més homes que dones que moren del virus, en totes les edats, en proporcions que arriben a 4 vegades.

dissabte, de febrer 21, 2009

stardate: detalls agradables

fa uns mesos, per culpa d’unes obres, a la feina ens vam haver de traslladar a uns despatxos d’una part nova de l’edifici. fins aleshores cada persona tenia el seu despatx, però llavors temporalment hauríem de compartir despatxos de dos en dos.

la directora va organitzar qui hauria de compartir despatx amb qui. alguns es van triar parella. jo no vaig fer cap demanda. al final a mi em va tocar compartir amb un noi, que tothom sap que al matí no ve mai a la feina, i molts dies ni apareix. o sigui que, en un sentit, jo considerava que vaig estar molt de sort.

això de no estar al despatx en les hores regulars d’oficina no és habitual ni és recomanat a la meva feina però passa, ja que el que compta al final són els resultats i la productivitat.

el meu company de despatx ho és molt de productiu. per altra banda, hi ha molta gent que li te mania (o enveja) i tot i que fa uns quants anys que treballa amb nosaltres, jo no l’havia vist gaire parlant amb els companys. de fet, jo no hi havia parlat mai gaire.

els primers dies que compartíem despatx no va venir, al menys quan jo hi era. després va començar a venir cap a l’hora de dinar. i com que jo normalment arribo molt aviat al matí i plego aviat a la tarda, quasi be no coincidíem.

les estones que coincidíem, jo procurava no parlar ja que es donava per entès que tots dos teníem feina, i tampoc tenia gaire coses per dir-li. ens saludàvem a l’arribar. si un havia de fer una telefonada demanava permís a l’altre. si un tenia una visita sortia a fora a parlar. això era la manera de fer habitual de tothom donades les circumstàncies.

en alguns moments puntuals vam tenir un parell de converses, sobre diversos esdeveniments relacionats estrictament amb la feina i que ens afectaven personalment, alguns a ell i uns altres a mi.

un dia vaig trobar una capseta de bombons al damunt de la meva taula. vaig anar preguntant a tota la gent amb la que em relaciono més habitualment i ningú en sabia res dels bombons. vaig decidir deixar-los allà mateix on els havia trobat fins que no descobrís qui els hi havia deixat i perquè.

després d’unes quantes setmanes d’absència, un dia el meu company de despatx va aparèixer i em va preguntar perquè no me’ls menjava. i quan li anava a dir que esperava saber qui els havia deixat, hi vaig caure. em va dir que havia estat ell. sabia que, feia unes setmanes, havia passat una cosa que m’havia fet patir i em va dir que me’ls va portar per a fer-me més dolça l’espera mentre es solu·lucionava.

això no m’ho esperava. de fet, ni d’ell ni de ningú. vas ser un detall molt agradable i inesperat. li vaig dir que els bombons ens l’hauríem de menjar junts. i així ho vam fer.

després vaig descobrir que és un gran fan dels bombons i sempre en té al seu calaix. i des d¡aleshores ens endolcen les tardes a tots dos!

un dia vaig descobrir una ampolleta d’aigua al costat d’una torreta amb una planta que jo havia portat del meu antic despatx. quan li vaig preguntar si l’aigua era seva, em va dir que era per regar la planta. això tampoc m’ho esperava: que es preocupés per la meva planta fins aquest punt!

els mesos han anat passant i he descobert que és molt enraonador! ara tenim un munt de temes de conversa. m’explica amb tot detall les seves classes de ioga. quan li pregunto com li ha anat el cap de setmana m’explica amb tot detall el que ha fet als vespres!

el compartir despatx que al començament semblava que havia de ser un problema, s’ha convertit en una experiència molt agradable, gràcies als detalls que ha anat tenint el meu company de despatx i que han fet que trenquéssim el gel que ens separava.

d’aquí uns quants mesos s’hauran acabat les obres i tornarem a tenir despatxos individuals. el trobaré a faltar!

dijous, de febrer 19, 2009

stardate: un gran regal

fa uns anys vaig rebre un regal fantàstic. la possibilitat d’anar a estudiar uns anys a una universitat amb un dels campus més bonics que he vist mai.

estava construït sobre terra guanyada a un llac immens. sabies que era un llac perquè així ho deien els mapes, però quan el veies no hi trobaves cap raó per no creure que era un mar. només es veia aigua. tenia platges, onades, esculleres, ports. en cap cas podies ni endevinar què hi havia més enllà de l’aigua. inclús des de dalt d’un avió hi havia uns moments que només es veia aigua.

era ben bé com un gran parc. hi havia edificis separats per grans jardins i grans prats. a la vora del gran llac n’hi havia un altre de més petit, artificial, amb fonts. d’edificis n’hi havia de diferents èpoques i de diferents estils, però des de la majoria hi havia grans vistes al llac.

el gimnàs estava construït a la vora del gran llac. la sala de les màquines estàtiques tenia una gran finestra que abastava tota la paret i donava al llac. les bicicletes, les cintes i totes les maquines estaven encarades cap a aquella finestra. quan feies exercici amb la màquina de remar, asseguda de cara al llac, era fàcil imaginar que no era un exercici estàtic, sinó que estaves dalt d’una barca.

a la vora del gimnàs hi havia la platja de la universitat. un platja de sorra amb una àrea per banyar-se protegida amb boies.

la biblioteca la formaven tres edificis connectats entre ells. a l’entrar a buscar un llibre havies de decidir a quin edifici anar. en cada edifici hi havia un munt de plantes, totes circulars. els prestatges amb els llibres també estaven disposats circularment. al cap d’una mica de ser a dins costava saber per on havies entrat i on era la sortida. a mi sempre em va recordar la biblioteca de ‘el nom de la rosa’ d’umberto eco.

a la tardor, quan la temperatura anava baixant dràsticament, el campus anava agafant tots els colors, i aprofitàvem per fer llargues passejades.

a l’hivern, es tornava completament blanc. el vent i el fred feien que els passejades a la vora del llac fossin més curtes. als prats s’hi feien ninots de neu. els llacs, tots dos, estaven completament glaçats.

a la primavera la gent sortia a fer barbacoes. i a l’estiu, el campus era una festa i la platja s’omplia de gent.

quan vaig decidir anar-hi sabia que acadèmicament era una molt bona universitat i ho vaig poder comprovar. després m’he assabentat de que hi ha molts pocs campus tant bonics com aquell, i no m’estranya!

això d’aquí n’és un trosset:






dimarts, de febrer 17, 2009

stardate: secrets

la meva neboda em va demanar que pel seu aniversari li regalés el llibre del secret. aquest llibre tant famós, que et trobes només entrar a qualsevol llibreria. li vaig dir que no.

els meus nebots ja saben que no podien confiar que els regali el que em demanen. de fet saben segur que no ho tindran si em demanen jocs de la play o de l’ordinador o d’aquestes coses. per això, normalment a mi em demanen llibres o roba. i aquesta vegada la meva neboda es va sorprendre molt, ja que em demanava un llibre i li deia que no!

la raó és que el llibre del secret jo ja l’havia fullejat. me’l van deixar, vaig començar a llegir-lo i al cap de poques pàgines vaig deixar-lo estar. i mira que poques vegades deixo un llibre o una pel·lícula a mitges! però aquest cop vaig decidir-ho ben aviat i no hi van haver segones oportunitats.

aquest llibre diu que t’explica el secret per a poder canviar la teva vida. cap a millor s’entén. suposa que l’únic objectiu que tenim tots és aconseguir molts diners. suposa que la millor manera possible és aconseguir-ho sense fer res. tot això explicat de manera que sembla envoltat de màgia. un llibre que senzillament diu el que la gent, o almenys un cert tipus de gent que avui dia són majoria, vol sentir.

així els que es fan d’or sense fer gaire cosa són els seus creadors. una gran idea empresarial!

a mi tot això em sembla indecent, immoral, i absolutament gens idoni per a ningú i menys per a adolescents. per això d’entrada no volia que la meva neboda es relacionés amb aquell llibre i amb el que deia. després de pensar-m’ho una mica, vaig decidir que el buscaria perquè donat que el llibre existia i era tant popular, el millor que podia fer per la meva neboda es regalar-li-ho, que se’l llegís, i després parlar-ne.

fa uns dies en una llibreria mentre l’estava buscant en català, cosa difícil perquè es veu que l’edició en català està quasi bé esgotada, vaig trobar un llibre que tenia un disseny de la coberta semblant al del secret i es deia “l’únic secret que realment canviarà la teva vida”.

només llegint la coberta ja es veia que era tota una altra cosa: era una parodia no només del secret sinó de tots els altres llibres d’auto-ajuda que han estat best-sellers últimament. és boníssim, fa riure molt, i a més el trobo moralment fantàstic.

i que consti que m’he llegit quasi be tots els llibres del que parla i molts m’han agradat!

ara bé, hi ha una cosa que encara no he entès:

1) el llibre l’escriu un tal john gold, i no diu res sobre l’autor.
2) fa referència a llibres d’auto-ajuda internacionals,
3) a la contraportada hi diu:

«El llibre que escriuria Groucho Marx si es dediqués a l’ajutoajuda.» Edward Munro, The New York Times


però:
1) el llibre està escrit en català,
2) no apareix com a traducció de cap altre idioma,
3) pel google no he aconseguit trobar-hi res més que referències al llibre en català.

algú em podria explicar que passa aquí?
es poden posar cites falses a les cobertes dels llibres?

divendres, de febrer 13, 2009

stardate: estar d’acord o no

he llegit el llibre de hilari raguer “mecanoscrit sobre els monjos de montserrat” i m’ha agradat molt. potser perquè sóc una fan de montserrat. i ho he trobat tot interessantíssim, molt ben explicat i amb un sentit de l´humor excel·lent.

però ... hi he trobat una cosa amb la que no hi estic gens d’acord. diu:

“el compromís irrevocable és essencial. la litúrgia, la pregaria, la lectura, el treball, no són iguals si t’hi has compromès per sempre o si és per fer una experiència. com en les relacions de parella: no és igual fer-ho amb compromís o per aventura.”

ja vaig explicar una mica més avall que amb això jo no hi estic gens d’acord. al revés. però es veu que això el monjo en qüestió ja ho sospita, perquè en el llibre també hi trobo:

“als joves, tant de cara al matrimoni com a la vida religiosa, els sembla que allò que es fa en virtut d’un compromís anterior ja no és autèntic, sinó forçat, i ni tan sols davant de Déu tindria valor.”

jo no em considero tant jove, però ....

insisteix:

“el que es casa es compromet amb una dona no sols tal com és ara, sinó tal com serà.”

després de llegir aquests fragments em ve al cap una cita del llibre ‘contact’ de carl sagan que diu:

“a celibate clergy is an especially good idea, because it tends to suppress any hereditary propensity toward fanaticism”

(traducció meva: el celibat del clergat és una gran idea, perquè tendeix a suprimir qualsevol propensió hereditària cap al fanatisme)

doncs, sí. amb això, totalment d’acord!

dimecres, de febrer 11, 2009

stardate: compromís

a vegades pensem que si en un moment determinat ens hem compromès a fer alguna cosa, després estem obligats a complir-la, sense tenir cap altra opció.

jo crec que no és així. crec que agafar un compromís és com signar un contracte. després d’haver signat un contracte, cada dia hem de decidir si volem satisfer les condicions que hem signat o deixar-ho córrer. això ho ha de fer tothom, fins i tot els que creuen en els compromisos.

la decisió per aquests serà fàcil: fer igual que ahir. complir sempre totes les condicions. perquè es pensen que és la única opció que tenen, o bé, el que és igual, que les altres opcions són infinitament més cares.

però en general, el que hem de fer és avaluar totes les opcions que tenim i triar aquella que més ens convingui.

hi ha poques coses de les que estic convençuda, però aquesta n’és una: jo no sé qui seré ni com seré demà, i per tant no em vull comprometre a fer res demà sinó és triat pel meu jo de demà.

i sí, fa temps em vaig casar. ho vaig fer per evitar problemes familiars i per fer que la gent del meu voltant estigués contenta. però vaig decidir fer-ho només perquè sabia que existia el divorci. en el fons la meva intenció era de fer durar la vida en parella mentre m’hi trobés bé i d’acabar-la quan deixés de funcionar. i així ho vaig fer saber a tothom.

i hi ha relacions que tinc i que, com que m'agraden, voldria que duressin molt temps. però és clar, qui parla ara és el meu jo d'avui, que veu les relacions d'avui i les valora amb els gustos que té avui. i dema? no sé com seran aquestes relacions que depenen de tantes coses que no controlo. i no sé quins gustos tindrà el meu jo de demà.

crec que les coses que es fan només per compromís no tenen la categoria de les que és fan fruit d’una decisió conscient.

els compromisos amb la gent que ens envolta els hauriem de refer de nou cada dia. i si un dia ja no estem convençuts aleshores ja no valen: no farien cap bé a ningú. i el dia que no els puguem o vulguem assumir el millor que podem fer és deixar-los córrer.

clarament, això fa que els compromisos fets a llarg termini no tinguin cap sentit ni validesa.

dilluns, de febrer 09, 2009

stardate: realment...




traducció meva:

“Avui el govern ha anunciat que canvia el seu símbol nacional pel d’un CONDÓ perquè aquest reflecteix més acuradament la seva posició política. Un condó permet la inflació, atura la producció, destrueix les properes generacions, protegeix una colla de miserables, i et dona una sensació de seguretat quan en realitat t’estan fotent el pèl. Caram, no podia ser més exacte!”

jo ho he rebut indirectament però em sembla que la font és

http://pwctoday.com/f29/bailout-mascot-208288.html

dissabte, de febrer 07, 2009

stardate: intencions i interpretacions

per comunicar-nos ens enviem senyals els uns als altres. però no sempre la intenció de la senyal enviada és interpretada correctament pel qui la rep.

en concret, jo m’he trobat amb males interpretacions sobre les llargades dels emails.

per una banda, si una persona a qui li costa poc escriure envia uns emails llargs i elaborats, qui els rep ho pot interpretar com un excés d’atenció i dedicació, encara que només tinguin la cortesia com a intenció.

i al revés, si una persona que va atrafegada envia uns emails curts i esquemàtics, qui els rep ho pot interpretar com una falta d’atenció i dedicació, encara que la intenció sigui la de correspondre.

també m’he trobat dubtant a l’hora de fer ofertes i demandes per no saber amb quina interpretació serien rebudes.

una oferta enviada amb la intenció d’ajudar pot ser interpretada pel que la rep com un favor (si ho entén correctament) o com una ofensa (si, per exemple, pensa que no li cal).

una demanda enviada amb l’objectiu d’aconseguir ajuda pot ser interpretada pel que la rep com un favor (si ho entén correctament) o com una ofensa (si, per exemple, se sent sobre-qualificat)

pensar en tot això atura les comunicacions: abans d’enviar cap senyal fa que t’ho rumiïs almenys un parell de vegades.

i desprès... només si decideixes enviar la senyal potser sabràs si l’has encertat.

si no l’envies no ho sabràs mai!

dijous, de febrer 05, 2009

stardate: la velocitat del temps


fa uns anys vaig decidir anar a treballar durant un any a una ciutat diferent en un país diferent. la raó era que volia canviar de feina i d’ambient.

els primers dubtes van arribar, com era d’esperar, quan s’acostava el moment de marxar. sempre m’ha passat així. planejar una viatge o una estada és una cosa que m’agrada i m’il·lusiona i ho faig de gust. però quan arriba l’hora de marxar sovint donaria el que fos que poder-me tirar enrere.

als pocs dies d’arribar, anant des de la feina cap a casa em va agafar una gran tempesta, i ho vaig interpretar com un mal presagi. i és que d'entrada la situació no tenia gaire bona pinta.

allí només hi coneixia dos col·legues amb qui havia parlat en algunes ocasions i dues altres persones amb qui feia anys havíem estat amics.


a la feina no em calia parlar amb ningú normalment i l’horari era extremadament flexible, cosa que en molts casos s’aprecia però en aquest cas no ajudava gens.

la gent que treballava amb mi estava molt ocupada, i no tenien temps ni per anar a dinar.

al cap de l’any vaig fer com a molt una dotzena de trobades (dinars, sopars, o cafès) amb col·legues.

vaig conèixer alguna gent nova amb qui un cop al mes sortíem a sopar o al cinema.

això si, vaig viatjar bastant i vaig parlar molt per telèfon. això la feina m’ho facilitava.

però la vida del dia a dia va ser sempre molt solitària. per això, al començament vaig haver de fer un esforç per construir una rutina per tal que la solitud no em fes patir.

al final de l’any vaig fer comptes, i sorprenentment em van sortir molt positius.

respecte a la feina havia estat un any molt productiu en tots els respectes en els que esperava que ho fos.

respecte a la convivència també. les relacions amb la gent nova que havia conegut allí i la gent amb la que vaig mantenir contacte durant aquell temps van ser intenses i molt agradables.

durant aquell any vaig poder gaudir de grans passejades, llargues visites a les llibreries, cinema, dibuix, escriptura, ioga, tai-txi, ... sense patir gens per restriccions de temps.

crec que la raó per la qual aquest any va ser tant bo en tants respectes és només una: dedicava més temps a pensar en les coses que feia que en fer coses.

ara, amb la perspectiva dels anys, estic convençuda de que si dediqués més temps en pensar el que faig que en fer coses tot m’aniria molt millor.

de fet estic convençuda de que la distribució òptima seria de dues terceres parts del temps per pensar en el que faig durant l’altra tercera part.

seria com fer que el temps anés més a poc a poc.

per cert, una de les pel·lícules que vaig veure aquell any al cinema va ser ‘the straight story’ (‘una historia verdadera’, de David Lynch produida, per Walt Disney) que és una de les meves preferides i em sembla que té bastant a veure amb aquesta conclusió.

de totes maneres, per molt que n’estigui convençuda no aconsegueixo fer-ho realitat... només ho vaig aconseguir aquella vegada en la que les circumstàncies m’ho van facilitar.

de tots els meus intents de canviar de vida últimament només guanyen aquells que impliquen acumular més activitats i responsabilitats.

potser m’hauré d’esperar fins que arribi la jubilació!




dimarts, de febrer 03, 2009

stardate: després de triar

si suposem que el contingut de les capses és independent de l’acció que triem, aleshores triar totes dues capses és una estratègia clarament millor que triar només la capsa opaca.

en canvi, si suposem que és possible que el contingut de les capses depengui de l’acció que triem, aleshores ja no està clar que triar totes dues capses sigui millor. una acció serà millor que l’altre depenent de la probabilitat que assignem a que la nostra elecció estigui correlacionada amb el contingut de la capsa opaca.

en general, no podem mai estar segurs del tot de quins aspectes del món depenen de les nostres accions. per tant, per tal d’evitar sorpreses a l’hora de decidir està bé tenir en compte totes les relacions causals possibles.

diumenge, de febrer 01, 2009

stardate: s’ha de tornar a triar

aquest cop hi ha dues capses.

una capsa és transparent i es veu que dins hi ha mil euros.

l’altra capsa és opaca i se sap que dins o bé hi ha un milió d’euros o bé no hi ha res.

les opcions que s’ofereixen són:
- quedar-se amb la capsa opaca
- quedar-se amb totes dues capses

ara bé, has de saber que no ets l’única persona que es troba en aquesta situació sinó que estàs en una cua i davant teu hi ha unes deu mil persones.

mentre esperes t’adones que totes les persones que han triat les dues capses han acabat obrint una capsa opaca que estava buida, és a dir, han obtingut només mil euros.

i per altra banda, totes les persones que només han triat la capsa opaca han acabat obtenint un milió d’euros.

quan arriba el teu torn, que tries?

les tries totes dues?

o et quedes només amb la capsa opaca?