stardate: metamorforsi

Fer perdurar els amors demana ser generós, honest, i estar present, però sobretot demana que malgrat els mals moments, l'alegria hi teingui un lloc privilegiat.

És bonic, mirar de lluny molta estona: encén la pensa.

Suposo que quan et fas gran ets capaç de sentir-te afortunat d'haver viscut coses, encara que hagin estat doloroses.

Estar en silenci tot el dia, sense diaris, sense ràdio i sense rumors. Dedicar-se només a fer el mandrós, sense que t'importi gaire l'esdevenir del món, es la millor medicina per a l'home. (Miller)

Jo no ho sé, com s'arriba a ser el que s'és, però sospito que té a veure amb el que he estat fent aquests dies. Seria fàcil dir que tot passa per l'autoconeixement, per saber qui ets o què vols o què no vols, peor jo m'agafo més aviat al procés infinit que es aprendre-ho i que sospito que té més a veure amb el desaprendre, amb treure't capes i anar-te fent cada cop mes lleuger.

Com deia Camus, l'absurd no és només el fet que la vida no tingui sentit, sinó que nosaltres el continuem buscant.

I la solitud, encara que el món insisteixi a presentar-la com una tara, és una condició humana com qualsevol altra.

Tant de bo tots, per grans que fóssim, poguéssim trobar una excusa per plorar sense cap motiu en concret, quan ja no podem més.

... Epictet: No són les coses les que turmenten esl homes, sinó la idea que se'n fan.

La por disfressada de previsió.

Que puc caminar sense saber exactament cap on vaig. Que potser no passa res si no ho controlo tot.

I també la tendresa d'acceptar que la vida, com les places de Plaka, està feta de racons petits i inesperats, on pots seure una estona a descansar.

... com la noia de Galatàs amb qui vaig començar a estimar el meu cos mediterrani, de pubilla de cuixa forta, aque de vegades despullo i miro al mirall de l'habitació mentre em meravello que estigui tan viu, que sigui tan capaç de fer coses, que m'hagi acompanyat a tot arreu i em respongui, dúctil i flexible, a totes les temptatives de doblegar-me.

No sé si estic preparada pel que ha de venir, però sento que el que va començar a Metamorfosi m'ha fet néixer una intimitat preciosa amb mi mateixa, una mena de lleugeresa de saber qui soc i en quina mena de món meravellós i hostil visc, alhora que me'n protegeixo.

stardate: ninos

 

stardate: gomes i estalvis

 

stardate: no sé si dits o llavis

 

Diuen que si contemples el mar en soledat les onades s'emporten la tristesa.

Em nego a viure en un món ordinari com una dona ordinària. A establir relacions ordinàries. Necessito l'èxtasi. Soc una neuròtica, en el sentit que visc al meu món. No m'adaptaré al món, m'adapto a mi mateixa.

Potser créixer és això, anar oblidant el que hem estimat.

... em pregunto com és l'amor que volem les dones. Com és el sexe que volem les dones.

No diem les coses que més pensem i no fem les coses que més volem.

Quina sort conèixer algú que et fa tan difícil dir adeu.

Hi ha un lloc on totes les preguntes acaben.

stardate: paradisos

The Garden

By Andrew Marvell

How vainly men themselves amaze

To win the palm, the oak, or bays,

And their uncessant labours see

Crown’d from some single herb or tree,

Whose short and narrow verged shade

Does prudently their toils upbraid;

While all flow’rs and all trees do close

To weave the garlands of repose.

Fair Quiet, have I found thee here,

And Innocence, thy sister dear!

Mistaken long, I sought you then

In busy companies of men;

Your sacred plants, if here below,

Only among the plants will grow.

Society is all but rude,

To this delicious solitude.

No white nor red was ever seen

So am’rous as this lovely green.

Fond lovers, cruel as their flame,

Cut in these trees their mistress’ name;

Little, alas, they know or heed

How far these beauties hers exceed!

Fair trees! wheres’e’er your barks I wound,

No name shall but your own be found.

When we have run our passion’s heat,

Love hither makes his best retreat.

The gods, that mortal beauty chase,

Still in a tree did end their race:

Apollo hunted Daphne so,

Only that she might laurel grow;

And Pan did after Syrinx speed,

Not as a nymph, but for a reed.

What wond’rous life in this I lead!

Ripe apples drop about my head;

The luscious clusters of the vine

Upon my mouth do crush their wine;

The nectarine and curious peach

Into my hands themselves do reach;

Stumbling on melons as I pass,

Ensnar’d with flow’rs, I fall on grass.

Meanwhile the mind, from pleasure less,

Withdraws into its happiness;

The mind, that ocean where each kind

Does straight its own resemblance find,

Yet it creates, transcending these,

Far other worlds, and other seas;

Annihilating all that’s made

To a green thought in a green shade.

Here at the fountain’s sliding foot,

Or at some fruit tree’s mossy root,

Casting the body’s vest aside,

My soul into the boughs does glide;

There like a bird it sits and sings,

Then whets, and combs its silver wings;

And, till prepar’d for longer flight,

Waves in its plumes the various light.

Such was that happy garden-state,

While man there walk’d without a mate;

After a place so pure and sweet,

What other help could yet be meet!

But ’twas beyond a mortal’s share

To wander solitary there:

Two paradises ’twere in one

To live in paradise alone.

How well the skillful gard’ner drew

Of flow’rs and herbs this dial new,

Where from above the milder sun

Does through a fragrant zodiac run;

And as it works, th’ industrious bee

Computes its time as well as we.

How could such sweet and wholesome hours

Be reckon’d but with herbs and flow’rs!