stardate: smorrebrod

 

stardate: amigurumi 1

 

stardate: el cercle de dones de la senyora tan

 

Ets una nena, o sigui que encara estàs en els dies de llet.

Els dies d'arròs i sal són els anys més importants en vida d'una dona. Serà quan estaré ocupada amb els deures d'esposa i mare.

Algun dia arribaràs al moment de seure en silenci.

També estem governades per les Set Emocions de joia, ira, tristesa, pena, preocupació, por i esglai. O les Cinc Fatigues, de les quals tres s'acarnissen especialment en les dones: fatiga per la pena d'haver perdut un fill o un espòs; fatiga per la preocupació per les economies, un espòs incontrolable o un fill malalt, i la fatiga per fer ascendir la família a una posició més elevada. Si les dones tenen tendència a les Cinc Fatigues, els homes la tenen a ser víctimes dels Quatre Vicis de beguda, luxúria, desig de riquesa i ira.

Si vols que et sentin has de parlar.

Quan ets una nena, obeeixes el pare; quan ets esposa, obeeixes elmrit; quan ets vídua, obeeixes el fill.

És impossible canviar el destí que el temps ha assignat, perquè fins i tot el millor banquet s'ha d'acabar i els convidats han de partir.

Han passat dinou anys des de la invasió de la verola i he entrat oficialment en el temps de seure en silenci. Aquest és el període en què la vida d'una dona, per definició, espera que la mort l'alliberi de les batalles de la vida, però no ho diria ningú veient-me.

stardate: el quadern daurat

 

¿Y por qué no puedo aceptar que a veces la amiga más íntima me calve un puñal bien hondo por la espalda?

El conocimiento de uno mismo consiste siempre en tener una conciencia cada vez más profunda de lo que ya sabíamos.

En fin -terminó Molly-, que yo contemplaba al tipo aquel, maduro y tan orondo, y recordaba como era antes... Bueno, supongo que él pensaba: "Qué pena que Molly haya cambiado de esta forma." En fin, no sé porqué critico a todo el mundo de esta manera. ¿Es que nunco voy a encontrar a nadie aceptable? Y no es que pueda comparar lo que se me ofrece ahora con una hermosa experiencia del pasado, porque ni puedo acordarme de haberme sentido nunca realmente satisfecha y haber dicho: Sí, esto es lo que quería." Durante años he recordado a Sam con mucha nostalgia, como el mejor de todos, e incluso me he preguntado por qué fui tan estúpida y le rechacé. Pero hoy me he acordado de lo mucho que me aburría ya entonces.

La frase hecha dice: dar vida a un niño. Pero es el niño quien da vida a su madre o su padre, cuando aquella o éste deciden vivir simplemente porque si se suicidaran perjudicarían al niño. ¿Cuántos padres deciden seguir viviendo porque se han propuesto no perjudicar a sus hijos, aunque ellos no tengan ninguna gana de vivir?

... el resentimiento y la ira son impersonales. Es el mal de las mujeres de nuestro tiempo. Lo veo cada día en las caras de las mujeres, en sus voces, o en las cartas que llegan al despacho. La emoción de la mujer, el rencor contra la injusticia, es un veneno impersonal. Las desgraciadas que no saben que es impersonal se revuelven contra su hombre. Las afortunadas, como yo, luchan por dominarlo. Es una lucha agotadora.

Una mujer falta de amor conoce a un hombre bastante mas joven que ella, mas joven tal vez en experiencia emocional que en años, o acaso por la profundidad de esta experiencia emocional. Ella se deja engañar sobre el carácter del hombre, mientras que para él se trata de una aventura amorosa más.

Hay una gran montaña negra. Es la estupidez humana. Y hay un grupo de personas que empujan una piedra por la montaña arriba. Cuando la han subido unos metros, viene una guerra o una clase mala de revolución, y la piedra desciende rodando, aunque no baja hasta abajo del todo, pues siempre logra quedarse unos centímetros mas arriba de cuando había empezado a subir. Entonces, el grupo de personas juntan los hombros y vuelven a empujar. Mientras tanto en la cima de la montaña hay unos cuantos grandes hombres. A veces miran hacia abajo, afirman con la cabeza y dicen: "Bien, los que empujan piedras todavía trabajan. Entretanto, nosotros meditamos sobre cómo es el espacio, o cómo será el mundo cuando esté lleno de gente que no odie, ni tema, ni asesine."

stardate: les presons on triem viure

Haver dubtat dels primers principis d'un mateix és el que distingeix un home civilitzat. O.W. Holmes Jr.

... tot i que avui dia sens dubte  sabem més sobre nosaltres mateixos del que se sabia en el passat, s'ha posat en pràctica una part ben minsa d'aquests coneixements.

Penso que els novel·listes duen a terme moltes tasques útils per als seus conciutadans, però una de les més valuoses és la següent: ens permeten veure'ns a nosaltres mateixos com ens veuen els altres.

Els qui han patit una guerra saben que, a mesura que el conflicte s'acosta , comença una eufòria al principi secreta i callada, com si se sentís un retruny de tambor quasi inaudible...

Set anys de guerra els havien deixat atuïts, amb la ment curiosament en blanc, i em penso que això passa perquè, sempre que es força a la gent a veure, a través de l'experiència real, el que som capaços de fer, el xoc és tan gran que ens costa assimilar-ho.

Es feia palès que els combatents reals de tots dos bàndols, tant els negres com els blancs, s'ho havien passast d'allò més bé durant la guerra.

L'horror de la guerra els quedava massa a prop perquè diguessin que havia estat "la millor època de la seva vida", però estic segura que començaven a pensar-ho.

No és excessiu afirmar que quan es pronuncia la paraula sang, és un indici que la raó està a punt de desaparèixer.

Això de veure'ns a nosaltres mateixos com els qui tenen la raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com a injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades... Bé, en els moments lúcids, els moments humans, aquells en què pensem, reflexionem i permetem que la nostra ment racional ens domini, tots nosaltres sospitem que aquest 'Jo tinc raó, tu t'equivoques' és una simple poca-soltada.

Quan formes part d'una comunitat molt unida, saps que si et desvies de les idees d'aquesta comunitat t'arrisques a ser vist com un esvalotador, un criminal, un malfactor.

No obstant això, durant centenars d'anys Europa va estar sotmesa a un tirà -l'Església cristiana- que no permetia cap altra manera de pensar, que estroncava tota influència exterior i no dubtava a matar, extirpar, perseguir, cremar i torturar en nom de Déu.

Potser no es desmesurat dir que ens aquests temps violents, la cosa més sàvia i amable que podemdesitjar al jovent ha de ser: "Esperem que el vostre període d'immersió en la bogeria grupal,en la superioritt moral col·letiva, no coincideixi amb un període de la història del vostre país que us permeti posar en pràctica les vostres idees sanguinàries i estúpides. 

Si sou afortunats, sortireu d'aquesta experiència molt il·lustrats sobre el que sou capaços de fer en l'àmbit del fanatisme i la intolerància. Sereu perfectament capaços d'entendre com pot ser que gent sensata, en temps de bogeria pública, assassini, destrueixi, menteixi i juri que el negre és blanc."

Es aquest salt endavant el que, a parer meu, és la força més poderosa de l'evolució social: un moviment cap a una objectivitat més gran, com es va demostrar en l'àmbit públic quan el govern dels Estats Units va ordenar als seus subordinats que investiguessin les tècniques de rentat de cervell, cosa que, per definició, havia de voler dir tècniques emprades alguna vegada per aquell mateix govern.

Com més sensats siguem, més probable és que ens converteixin. Però ens podem consolar amb el fet que el rentat de cervell no sol ser permanent.

... sent tan fàcil com és fer aflorar els sentiments primitius en els ciutadans d'una nació, que després poden acabar fàcilment venerant el líder per haver-ho fet, on són els dirigents que, en comptes d'això, opten per apel·lar als instints més elevats d'una nació? Qui són?

Però això vol dir fer el pas conscient d'acostar-se a l'objectivitat i d'allunyar-se de l'emocionalitat descontrolada; optar, de manera conscient, per veure'ns tal com potser ens veuria un visitant d'un altre planeta.

La cosa més difícil de totes, com a membre d'un grup, és mantenir una opinió individual contra la majoritària.

 

stardate: jo, vella

 

És un cant a la llibertat i la desimboltura; a la vellesa confortable i afirmativa. Amb la pretensió que entre totes aconseguim viure una edat gran elegant, relaxada, ferma i lliure de l'amor merenga amb que la societat tracta per treure-se'ns de sobre més o menys amablement.

"El centre del món es troba allà on vius. Allà l'aire es respirable. Saps la manera com es fan les coses, com es fan bé, com cal." Ursula K. Le Guin

L'amistat és una relació emocional d'enorme valor al llarg de tota la vida, però en envellir es converteix en una cosa extraordinàriament important. Les amigues sostenen en temps de desolació, donen suport en moment de mancances, cuiden en períodes de dependència, acompanyen en moments de solitud i, per descomptat, també comparteixen les nostres alegries, il·lusions i projectes. L'amistat demana una certa bondat bàsica; un ser al món sense l'escopeta permanentment carregada; un somriure compassiu i una mirada empàtica per comprendre sense gaires paraules.

En comunió amb les amigues hem pogut desenvolupar noves estratègies que ens ajuden en el procés de reconciliar-nos amb nosaltres mateixes i decidir-nos, per fi, a clausurar el quiosc de la beneficència que hem mantingut obert durant anys al públic pròxim i que ens ha consumit.

L'amistat que perdura permet una relació de reciprocitat reconfortant al llarg dels anys, d'ajuda mútua; no obstant això, també s'enfronta en un moment donat a la malaltia i a la pèrdua.

Elizabeth Strout: Olive Kitteridge, Olive, again (Llum de febrer), En dic Lucy Barton, Ai, William, Lucy i el mar

Vita Sackbille-West: Toda pasión apagada

Muriel Spark: Memento mori

Ingrid Noll: El amor nunca se acaba, Como una dama

Velma Wallis: Las dos ancianas

Whitney Otto: Coser y cantar

Doris Lessing: Las abuelas

Vivian Gornick: Vincles ferotges, La dona singular i la ciutat, Mirar-nos de cara

Diana Athill: Antes de que esto se acabe

Delphine de Vigan: Les gratituds

Arantxa Urretabizkaia: Las tres marias

Margaret Drabble: Llega la negra crecida

Marie-Sabine Roger: Les meves tardes amb la Margueritte

Jocelyne Saucier: I van ploure ocells

Grace Paley: La importancia de no entenderlo todo

Teresa Pamies: Rebelión de viejas

Laura adler: La viajera de la noche

Gemma Lienas: La vida privada de Carmina Massot

Maria Barbal: Pedra de tartera, Tàndem

Miren Amuriza: Basa

Alice Munro: ¿Qui et penses que ets?

Anne Tyler: Ejercicios respiratorios

stardate: bob dylan

 

"A man is a success if he gets up in the morning and gets to bed at night, and in between he does what he wants to do."

Bob Dylan