dissabte, de juny 01, 2024

noia, 1983

 



Aleshores em van venir  al cap totes les dones tancades, malaltes, deprimides o mortes de por a qui, al llarg dels segles, algú havia imposat alguna cura consistent a no expressar-se: no escriure, no dir absolutament res de la ràbia i la desesperació que sentien.

Janet Frame: "Pel teu bé" és un element de persuasió que pot fer que la persona s'avingui a acabar anul·lada.

Una psicòloga, que jo anomeno Irene, aixeca la vista de les seves notes i em diu que no troba que això meu sigui una depressió. Tampoc angoixa.
- Jo parlaria més aviat de ràbia -diu-. Una ràbia que s'entesta a contenir i que es guarda per a vostè.
- No és veritat -replico-. Jo les mostro, les meves emocions. De fet, em passo el dia enfadant-me. I és un problema. Perdo l'oremus i aleshores dic coses que m'hauria estimat més no dir.

Les taques, les traces, els dibuixos i les petjades van i venen. de vegades, s'esvaeixen del tot i me n'oblido; n'hi ha que desapareixen sense deixar rastre uns quants anys seguits, però, tard o d'hora, tornen, com si em volguessin recordar que aquella és la meva pell,el meu pit, i que, encara que jo aconsegueixi oblidar, el meu cos, no.

Et voldria parlar de la calma. Arriba d'una manera tan inesperada com les alegries, o com la son que et venç quan ja et pensaves que no aconseguiries aclucar l'ull.

Controlar la respiració no sempre ajuda, i ningú no t'assegura que aconsegueixis respirar com cal, amb alenades que arrenquen de l'estòmac, regulars, i que duren fins que espulses tot l'aire després d'expirar una bona estona. Que sàpigues com ho has de fer no és garantia de que te'n surtis.

A mesura que em faig gran, valoro cada vegada més l'ordre i la neteja. Sobretot, m'agrada rentar, estendre i plegar roba, i me pregunto si aquest delit que em provoquen les feines de la casa m'impideix de convertir-me en un monstre de l'art com cal, una expressió, monstre de l'art, que agafo en prèstec de l'escriptora Jenny Offil, que a la seva novel·la 'Departament d'especulacions' escriu: La meva idea era no casar-me mai. El que pensava fer era tornar-me un monstre de l'art. Les dones pràcticament no es fan mai monstres de l'art, perquè els monstres de l'art només es preocupen per l'art, mai per petiteses mundanes. Nabokov ni tan sols es plegava el paraigua. Vera li llepava els segells i tot.






dilluns, de maig 13, 2024

stardate: diré que m'ho he inventat

 



A mesura que passa el temps, arribem fins i tot a negar el que vam viure, i això, tant per defensar aquella persona que estimàvem, com per protegir-nos de la vergonya d'haver estat incapaços de provocar més amor. Passen els anys i en les converses que tenim amb nosaltres mateixos anem perfilant la veritat que a còpia de no dir-se esdevé secreta.
...
I una part del teu passat és nebulós, a mig camí entre la realitat i la mentida, i t'adones també que no pots fer altra cosa, que no pots explicar fil per randa la veritat. I el teu propi passat es desplega en els marges de la sospita, com si t'estiguessos explicant un conte.

En un moment imprecís, abans d'entrar definitivament a la vellesa, la seva mirada ja havia deixat d'interessar-se pel moviment del món. La seva ànima, de per si prou decantada a la foscor, va iniciar un flirteig definitiu amb el crepuscle. Atreta pel buit, va començar a imaginar la seva caiguda, o per ser més exactes, la caiguda del seu cos.

Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m'estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m'habitaves el cos. Et trobava en els meus gestos i lamentava veure't replicada en algunes de les meves reaccions.

Aquell dia vaig comprendre que potser no t'estimava. O que havia deixat  d'insistir en el meu amor. Va ser la confirmació que se m'obria un llarg camí de solitud.

Ens hem convertit en extraterrestres per totes aquelles persones que encara no han passat per la pèrdua de l'altre.

Vaig entendre ben aviat que el meu prim desig de reconciliació era una manera de pidolar amor.

Una no arriba mai a fer-se a la mort de la mare. Aquesta és precisament la força pertorbadora de l'inici de L'étranger. Fa més d'una dècada que la Marina és morta. No l'he anyorada gaire; però tampoc no ha estat absent. Els morts són pertinaços, fins i tot insolents.

No, no hi ha res de lògic en la mort. Tampoc en la vida. Però les morts són sempre desconcertants, fins i tot les previsibles, i potser també les desitjades. Obren una cita amb el passat que nosaltres ni sabíem que ens era reservada. Aleshores es quan s'experimenta de manera implacable les infinites possibilitats de tots els actes que haurien pogut venir a subsitutir el que ja està fet.





dissabte, d’abril 06, 2024

dimarts, de novembre 21, 2023

stardate: the last best hope

 


qiris

Playing back the memory, he would slow down time, as if instructing the visuals to move at half speed, at quarter speed, and he would observe himself, sitting in his chair, and he would marvel at the sight of the man he has once been: calm, assured, fully in command of himself and all around him. This, he would think, was the moment before the storm began, the split second before the end of his old life, when he took the step down the path to here -the house that had never been the home, the land that he had long to swap for strange distant lands, the quiet , the immobility. The knowledge that nothing that he did now with his days mattered in the slightest. One more outcast, cast adrift. Prospero, on his island. An old conjurer, his magic spent, nursing old grievances.

Clouds flecked across the hillside. The vines hung heavily. The old clock ticked in the hall.Time yawned ahead: empty time. Picard, in limbo, pondered the past, and continued to fail to find answers there. Such were his mornings, his afternoons, his evenings. Such passed the days, for M. Jean-Luc Picard (formerly of Starfleet), the most disillusioned man in two quadrants.

He would find consolation in the reminder that all flesh was as grass, that in the end all our striving came to nothing, but in that grieve aching and vivid time that we call life, one must do all that was possible to protect, conserve, and nurture this phenomenon of life. Do all in one's power to help it flourish. Whether he was sufficient would be decided in time. For now -he would continue to bring relief to those in need.

"Promises are prisons, Elnor," she chided him. "Do not take the risk of walking blindly into a lie."

"Tell a lie often enough, someone will believe it."
"It's worse than that Kirsten. Tell a lie often enough, and it stands a good chance of becoming the truth."

"You are not responsible for the choices made by others," she had said. "To attribute to oneself that power is to assume that you have the right to compel others. And that is to deceive yourself. Do not lie to yourself that you could have done more than you did."




dimarts, de novembre 07, 2023

stardate: lliçons de química

 




El problema, Calvin --va afirmar l'Elizabeth--, és que estem malgastant la meitat de la població.

Vols dir --va dir lentament en Calvin-- que hi ha més dones que volen dedicar-se a la ciència, en realitat.

... com tantes altres dones, donava per fet que insultar algú del seu sexe faria que els seus superiors masculins la tinguessin en més consideració,

Simplement, tenim a tractar l'embaràs com si fos la situació més normal del món, tan comuna com aixafar-se un ull de poll, quan la veritat és  que és com que t'atropelli un camió. Tot i que és evident que un camió no causa tants danys.

Perquè mentre la gent estúpida pot no saber que és estúpida perquè és estúpida, la gent poc atractiva bé ha de sabervque no és atractiva, perquè hi ha miralls.

De fet, si hi penses, vogas és gairebé exactament com criar. Cal paciència , resistència, força i compromís. I els fills tampoc ens deixen veure cap on anem, només on hem estat.

El gen antigent? [...]  La timidesa. Introversió.

D'altra banda, no era així la vida? Un seguit d'errors interminables que provocaven adaptacions constants.

I per acabar, no diem 'fads'. Les fades sempre són femenines.
-- Perquè els homes no ajuden?-- va preguntar la Madeline.

La química és inseparable de la vida. Per definició, la química és vida. Però igual que el pastís, la vida requereix una base sòlida. A casa vostra, vosaltres sou la base. És una responsabilitat enorme, la feina més infravalorada del món que, tanmateix, ho aguanta tot plegat.

Imagini's si tots els homes es prenguessin seriosament les dones. L'educació canviaria. La força del treball es revolucionaria. Els  consellers matrimonials es quedarien sense feina.









dimarts, de setembre 05, 2023

dijous, de maig 11, 2023