divendres, de juliol 31, 2009

stardate: l'ampolla

la primera vegada que hi vaig anar em va agradar molt. i vaig pensar que era el lloc on m’agradaria passar-hi temporades.

des de feia temps que em rondava pel cap la idea de trobar un lloc per anar-hi a ‘viure’. no tots els dies de la setmana, però sí els importants, els que es gaudeixen.

encara que les vistes al mar és lo que més m’agrada, les acumulacions de persones és del que menys m’agrada. i tenia el pressentiment de que em seria impossible trobar un lloc tranquil a prop del mar. per això pensava que m’hauria de concentrar en buscar llocs lluny del mar.

però quan vaig arribar a l’ampolla vaig pensar que allò era una possibilitat. sembla un lloc petit, tranquil. les vistes són espectaculars perquè a més del mar hi ha tot el perfil del delta per admirar. no semblava que hi haguessin aglomeracions de gent, ni tan sols a l’estiu. i a més semblava ser fins i tot assequible.

fa uns dies hi vaig tornar. les vistes com sempre: fantàstiques. vaig comprovar que ni tan sols a final de juliol hi havia gentades per enlloc. hi havia bastants senyals de llocs per llogar i per vendre. suposo que degut a la crisi.

vaig experimentar les platges: les del sud de pedretes, i la del nord de sorra. la mar sempre plana. com que té el delta a prop suposo que no hi ha mai grans onades. això si, bastants algues, pel delta imagino.

i sobretot, hi ha un restaurant on fan un arròs amb llamàntol extraordinari. quina passada! el millor arròs que he menjat mai.

ens l’havien recomanat. però la veritat que d’entrada vam dubtar ja que està allunyat del centre, i a primer cop d’ull no semblava res especial. però quan vam tastar l’arròs vam canviar d’idea immediatament!

per si mai us perdeu per l’ampolla, us animo a tastar l’arròs del restaurant ‘amics del mar’ i qui sap si més endavant m’hi trobareu a mi també.

dimecres, de juliol 29, 2009

stardate: resum dels logs

m’havia agradat la idea de fer com el picard: escriure un log cada dia del viatge. i com que portava l’ordinador, vaig pensar que seria fàcil. el primer dia va funcionar però després entre els quilòmetres acumulats i la calor estava tan cansada físicament i mentalment que em va ser impossible. engegava l’ordinador i no era capaç ni de pensar que escriure, ni de llegir els blogs que normalment tant m’agraden. i així va anar el segon dia, i el tercer, i el quart i el cinqué. dilluns vam arribar i seguia igual. ahir ja m’havia recuperat bastant, però com que era dia parell no tocava!

i avui amb el cap més clar faré un resum de les aventures dels últims dies.

1) molta calor, moltíssima! i quan feia vent encara era pitjor: un vent calent que marejava. els pobles eren deserts durant la major part del dia. només cap al vespre, quan la calor baixava una mica, es començava a veure gent pels carrers. a la capital els carrers eren plens tot el dia. sobretot de turistes. als carrers del centre, els més comercial, cap al migdia engegaven unes dutxes de gotes petitíssimes d’aigua que refrescaven l’ambient i la gent agraïa. ja he decidit que no hi tornaré més cap aquelles bandes a l’estiu. la propera vegada ho provarem a la primavera perquè diuen que a l’hivern hi fa molt fred.

2) molts quilòmetres. en total vam fer quasi bé dos mil cinc cents quilòmetres en sis dies. conduint jo no n’havia fet mai tants. conduir em va agradar molt. ho vaig trobar quasi bé com un vici: mentre estava conduint pensava va una mica més. no es feia pesat perquè, les autovies anaven buides i eren bastant rectes. allí posava el pilot automàtic a cent trenta, esperant evitar que em fessin cap foto, i el cotxe anava sol. jo només badava amb el paisatge. les carreteres eren més divertides, però totes molt noves, sense gaires pendents i amb corbes molt suaus. però quan baixava del cotxe semblava que les cames em feien figa. després de conduir tot el matí, jo només servia per fer una bona migdiada, badar mirant el que fos a la tele, o refrescar-me a la piscina. van ser les úniques activitats que van complementar els dies d’anada i de tornada.

3) l’avi contentíssim de veure la seva neta. feia dos anys que no es veien i els dos havien canviat. fa uns anys que l’avi va decidir tornar a viure al seu poble natal. la raó del viatge era que es retrobessin. fent una mica més de tomb del que calia vam arribar fins al poble de l’avi. és un poble costerut, que puja muntanya amunt. des de casa seva, l’avi té una gran vista de tots els camps que envolten el poble. l’avi viu sol en una caseta que té un pati amb un gran llimoner i un gran taronger. ens va presentar a tots els seus veïns i parents. ens va ensenyar el poble. ens va obsequiar amb llimones del seu arbre que feien una olor que encantaven i amb xoriços i botifarres fets al poble.

dijous, de juliol 23, 2009

stardate: avui sí

l’aventura ha començat quan passaven vint-i-cinc minuts de les vuit del matí. i en pocs segons les pereses i les pors s’havien esvaït, com ja estava previst.

a l’anar fent quilòmetres, com per art de màgia, la gent anava desapareixent. cada cop es veia menys gent per la carretera i menys gent per fora de la carretera. cada cop hi havia menys cotxes per la carretera i menys cases per fora de la carretera.

fins que hem arribat a un punt on erem soles: no hi havia ningú més per la carretera ni es veia a ningú per fora de la carretera. només algun cotxe de tant en tant venia en sentit contrari. al votant només gran extensions de camps plans: alguns grocs, els sembrats; altres vermells, només de terra.

i al mig dels camps, sense cap ordre ni cap raó aparent, un o dos arbres. que hi feien aquells arbres allí? qui els hi havia posat? quan? perquè?

un paisatge inesperat. m’ha fet pensar en pel·lícules futuristes i en la fi del món. potser era degut a que estava una mica cansada de conduir, però a mi m’ha semblat que era el paisatge.

m’ha semblat entendre les raons per les quals don quixot veia visions per aquí, ja que amb:

la calor, molt intensa
la claror, el color la llum de l’aire
el paisatge, groc brillant
el vent, tant calent que quasi bé mareja

el que no entenc és com el seu company i tots els altres no en veien també!

en mig d’aquest paisatge de cop i volta se’ns acaba l’autopista! fins aleshores haviem anat per una autovia que anava a ciudad real, o al menys, això deia. i en sec ens obliguen a agafar una sortida on les úniques opcions eren albacete i madrit. l’instint m’ha fet anar cap a albacete, però de seguida que he pogut he parat per a comprovar el mapa: haviem d’anar en direcció a madrit.

seguim per unes carreteres locals, sense senyals de ciudad real, però en la direcció correcta, i de cop, sense demanar-nos la opinió en tornen a fer entrar en una autovia en direcció a ciudad real.

bé, d’aquest cop no em queixo ja que ha estat un bon regal permetre’m fer els últims quilòmetres per autovia, ja que estava bastant cansada.

hem arribat a manzanares amb ganes de dinar i de fer una bona migdiada.

... avui sí, que puc dir que he fet un:

kika’s log, stardate 20090722

diumenge, de juliol 19, 2009

stardate: plans de viatge

li explico que faré aquestes vacances i em diu: “és clar, a tu t’agrada tant viatjar. a mi m’agrada quedar-me a casa i només viatjar molt de tant en tant, per anar a veure algun lloc que em cridi molt l’atenció”

no vaig contestar res. perquè segurament no l’hauria convençut mai.

a mi també em vindria molt de gust quedar-me a casa. però per diferents raons tinc alguns viatges planejats durant l’estiu. per alguna gent deuen semblar molts i per altres pocs. per alguna gent deuen semblar molt interessants i per altres poc exòtics.

en altres èpoques he viatjat molt més, i algun estiu he viatjat molt menys. aquest estiu no tenia gaires ganes d’anar en lloc, i per això m’he decidit molt tard a fer plans. i he fet els mínims. només els justos per complir. alguns per feina i altres per veure amics i parents que fa temps que no veig. en qualsevol cas els mínims.

ara que s’acosta el dia de la primera sortida tinc la sensació que sempre tinc en aquesta situació: peresa i por.

la peresa: per moltes ganes que tingui de fer un viatge, quan s’acosta l’hora de marxar sempre tinc la sensació de que pagaria el que fos per no haver-lo de fer. normalment un cop començo el viatge aquesta sensació desapareix.

la por: abans de sortir ja trobo a faltar al seguretat que em dona casa meva. penso en mil i una coses que em poden passar, encara que no m’hagin passat mai. i penso en si el destí voldrà que torni. aquestes sensacions normalment també s’esvaeixen quan començo el camí.

d’aquí uns dies m’he de posar a la carretera a fer molts quilòmetres. ara mateix em va fa una por i una peresa terribles. fa temps que vaig decidir que ho volia fer. sé que ho he fer, perquè valdrà la pena.

i ara que s’acosta ... doncs, poso en marxa tots els mecanismes que ja em tinc molt apresos per fer marxar la por. de moment no funcionen. però espero que quan comenci el viatge estaré prou enfeinada i distreta i ja no me’n recordaré ni de la peresa ni de la por.

estic segura que molta gent que em coneix pensa que soc valenta i agosarada, i que m’agrada molt viatjar. just el contrari de com em sento ara mateix.

tot això m’ha fet pensar de nou en ‘les veus del pamano’. la idea que tenim dels altres sovint no te res a veure amb com es veuen ells mateixos. i per molts esforços que fem per explicar-ho, la idea que sobreviurà de nosaltres és la idea que en té la gent que ens envolta.

divendres, de juliol 17, 2009

stardate: tips

vaig demanar uns macarrons amb una salsa una mica sofisticada. estaven molt bons però bastant calents. i mentre esperava que es refredessin una mica em vaig posar a enraonar.

es veu que em vaig engrescar parlant i devia deixar de fer cas als macarrons quan un cambrer se m’acosta i em diu: senyora, faci el favor de deixar de parlar i mengis els macarrons. perquè d’aquí a cinc minuts aquests macarrons ja no tindran el gust que tenen ara. pensi que el cuiner hi ha pensat molt en elaborar aquesta salsa. encara que només li parlin d’un parell d’ingredients, aquesta salsa és complexa de fer i val la pena que se la mengi de seguida i no la deixi refredar.

em vaig quedar parada. de fet, tots els que seien amb mi a la taula van quedar parats. no m’havia passat mai en cap restaurant que un cambrer em renyés.

llavors jo vaig pensar que potser eren els meus acompanyants els que havien pensat una estratègia per fer-me callar. aquell dia reconec que tenia coses per explicar i no parava. i per això potser havien demanat al cambrer que els fes el favor. quan vaig preguntar si era així ho van negar. però, vés a saber!

el cambrer va ser molt educat. de cap manera desconsiderat. ens va fer riure i també adonar-nos de que anava en serio.

després d’aquell incident vam seguir fent broma amb el cambrer. però sobretot: ens vam portar molt bé. ens ho vam acabar tot. no vam deixar res. i vam quedar molt i molt tips.

de fet tot estava molt bo. la companyia esplèndida. des del meu punt de vista, és clar. d’ells no ho sé!. i sense cap dubte vull tornar-hi. també pel cambrer!

dimecres, de juliol 15, 2009

stardate: trobo que té raó

diuen que ens han donat o hem aconseguit no sé quants milions.

alguns troben que és massa, altres que és massa poc, altres que és just, altres que no s'entén.

n'hi ha un que ho ha explicat així:

finançament anterior: fins ara cada any ens han estat robant 100.

finançament de l'estatut: vam signar un contracte pel qual només ens en robarien 50 cada any.

finançament actual: el que faran serà robar-nos-en 80 cada any.

això ho he trobat clar i convincent.

qui ho ha dit ha estat el xavier sala-i-martin aquest matí pel rac 1.

sovint no em convenç, però avui en això trobo que té raó.

dilluns, de juliol 13, 2009

stardate: boníssim

me l’havien recomanat feia temps i finalment em vaig posar a llegir-lo. anaven passant les pàgines i no entenia res. hi havia un munt d’històries que d’entrada no em semblaven relacionades entre elles. portava més de cinquanta pàgines llegides i encara no sabia de què anava el llibre.

era pitjor que el que em va passar amb el primer llibre del millennium. allí vaig tarda unes cinquanta pàgines en enganxar-m’hi, però al menys ja estava entenent el que anava passat.

el no entendre la història feia que no m’hi enganxés. quan em posava a llegir-lo de seguida em posava nerviosa i el deixava. de fet, em venien poques ganes d’agafar-lo.

després d’uns quants dies així estava a punt de decidir deixar-lo quan en vaig parlar amb els amics que me l’havien recomanat. ells van insistir que no el deixés, que aguantés una mica més.

els vaig fer cas i vaig seguir llegint. no va ser quins ben passades cent pàgines que vaig començar a veure el fil. i llavors ja no el vaig poder deixar.

també vaig entendre la raó per la qual inicialment anava tan perduda. no era només que hi ha moltes històries que d’entrada no semblen relacionades entre sí, sinó que les històries passen en diferents moments del temps, i a més l’autor les escriu seguides. no estan separades ni per capítols, ni per diferents tipus de lletra, ni per una ratlleta, ni tan sols per un espai en blanc. en el mateix paràgraf et trobes diferents bocins de diferents històries.

tot comptat em sembla que vaig estar una setmana per llegir les cent primeres pàgines i dos dies per llegir les mes de cinc-centes restants.

m’ha agradat moltíssim. a més a més d’explicar un bocí d’història molt interessant fa pensar en moltes altres coses. en com som les persones. del que ens motiva. en el que queda de nosaltres quan morim. però sobretot en el que som pels altres, i en el poc que ens reconeixem els uns als altres.

ah, si! es tracta de ‘les veus del pamano’ de jaume cabré.

dissabte, de juliol 11, 2009

stardate: molts absurds en dos dies

1) fer passar el tour de frança, que és de frança, per barcelona.
2) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa en dies laborables
3) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa al començament d’un cap de setmana
4) pagar el que costa l’organització de tant daltabaix en temps de crisi
5) tallar carreteres sense treure els peatges de les autopistes alternatives
6) prohibir el pas per alguns carrers inclús als vianants
7) recomanar a la gent que no surti de casa
8) pretendre que als trens de rodalies hi cabem tots
9) pretendre que per catalunya ens podem moure en tren còmodament
10) tancar la frontera d’andorra

però que s’han cregut?
qui s’ha pogut pensar que això era una bona idea?
qui ha tingut la barra d’imposar-nos-ho?
qui es pot creure que pot ser un negoci que compensi tants costos?

si el tour de frança fos un negoci de veritat pels llocs per on passa, se’n guardarien prou els francesos de fer-lo passar per fora de casa seva!

si els francesos deixen que el tour es desvïi per barcelona és perquè els surt a compte.

el que els nostres governants han decidit pagar (vés a saber quant!) per fer-nos aquest honor ha de ser molt més del benefici que deixa el tour.

lògicament, si els francesos hi guanyen desviant el tour és que els catalans hi perden.

de totes maneres, no ens sorprèn gaire ja ... és molt trist!

dijous, de juliol 09, 2009

stardate: el ballarí

al davant hi tinc un ballarí que deu fer uns vuit o deu metres d’alt. ara mateix fa goig, tan alt i dret. les flors del cap de munt semblen fetes expressament per adornar. al fons els diferents blaus de la mar van passant.

no sé quants dies més durarà. després caurà. esperem que es decanti cap la part que no farà nosa a ningú. això serà el seu final i també el de l’atzavara. no cal patir, perquè d’atzavares n’han sortit més a la vora. el naixement del ballarí és l’anunci de la mort de l’atzavara.

com que els humans normalment no tenim anuncis d’aquest tipus n’hi ha que pensen que hauríem de viure la vida preparats com si la mort s’hagués d’esdevenir demà. d’aquesta manera cada dia serà ric i satisfactori.

d’altres temen la mort i prefereixen no pensar-hi. n’hi ha que diuen que la por a morir es deu a no haver fet en la vida tot el que hauríem d’haver fet.

en algun lloc una vegada vaig llegir que com que tenim les respiracions comptades, és millor respirar lentament, com ho fan les tortugues i els elefants. així viurem més anys.

d’altres diuen que tant se val, perquè igualment viurem fins que ens morim.

em sembla que em quedo amb aquesta última!

dimarts, de juliol 07, 2009

stardate: badant

per uns dies he canviat el ritme i l’horari, fent una espècie de transició cap a les vacances.

a l'aixecar-me al matí prenia l’ordinador cap a la terrassa. i quan tothom encara dormia em posava de cara a la mar a llegir el correu i els blogs. de fons el blau clar de la mar del matí i el reflex del sol encara molt baix.

a mig matí, seia a la terrassa amb un llibre, i de fons la mar amb un blau més definit.

a migdia, mentre dinàvem, el blau de la mar brillant amb el sol que li tocava de ple.

a la tarda, a l'hora de la migdiada arribava la marinada i la mar ensenyava les puntes blanques de les ones.

al vespre, tornava a seure a la terrassa amb un llibre mentre el color del mar s'anava apagant.

a la nit sortia una lluna vermella, cada dia més gran i més rodona. a l’hora de sopar il·luminava just el tros de mar del davant meu.

abans d'anar a dormir la lluna era encara allà, il·luminant la mar.

m’he passat uns dies badant de cara al mar.

m’havia portat feina per fer que no he fet.

he intentat escriure haikus però no me n’he sortit.

i el ritme del meu cap sembla que de moment no ha canviat gens.

encara necessito més vacances!

divendres, de juliol 03, 2009

stardate: absurds x 3

1. la doctora va sortir del seu despatx i li va dir: senyor ramon, després entra vostè. jo estava asseguda al costat del senyor ramon i li vaig preguntar: em podria dir a quina hora tenia la visita?

ja se sap que normalment quan vas al metge toca esperar una estona, però sembla que sigui més agradable si tens una idea de quanta estona et tocarà esperar. sovint a la sala d’espera la gent posa en comú les dades sobre les seves cites.

però el senyor ramon es va enfadar molt. primer em va dir que això ho sabien les infermeres. em va dir que era una doctora fantàstica, i que sí que feia unes visites llargues, i que sí, que normalment ens feia esperar, però que valia molt la pena. jo li vaig dir que tot això ja ho sabia, i que només volia tenir una idea de quanta estona hauria d’esperar. i ell va seguir tot enfadat que no, que no em volia dir a quina hora era la seva cita. perquè no volia que ningú critiqués a la seva doctora.

sort que quan va entrar el senyor ramon la doctora em va dir que després ja podia entrar jo!

2. havíem fet una gran neteja de la casa i tenia un munt de bosses de brossa per llençar. vaig preguntar a ma germana si tenia alguna cosa per llençar perquè anava a fer uns quants viatges als contenidors. i ella em va dir: més val que no hi vagis. els contenidors estan plens. es veu que no els venen a buidar cada dia.

i llavors: ja ho podien saber que en aquesta època s’omplen més els contenidors, i ja els podien venir a buidar més sovint. bé que ens cobren com si els féssim servir tot l’any...

jo penso: tot això més igual. a casa em fa nosa veure tota aquesta brossa. la deixaré al costat dels contenidors perquè se l’emportin tan aviat com vinguin a buidar-los.

començo a fer viatges amb la brossa, i trobo al meu cunyat: no cal que hi vagis, els contenidors estan plens.

??!!??

3. vaig a donar el tomb a la plaça i m’he aturar perquè hi ha un cotxe parat al mig del carrer. llavors veig que davant d’aquest cotxe n’hi ha un altre aparcat en doble filera al mig d’una corba. el conductor del cotxe i jo pitem una mica, i com que no surt ningú el conductor del davant comença a fer maniobres per a passar ajudat de dos homes que li van indicant com fer-ho sense ratllar a ningú.

quan el primer cotxe ja ha passat arriba l’amo del cotxe aparcat a la corba. jo li faig senyals de que s’afanyi a treure’l. i ell em comença a cridar tot enfadat: que si ja tinc prou espai, que si ja puc passar, que què m’he pensat ...

ai!

tots aquests absurds són sense gaire transcendència. n’hi ha d'altres molt pitjors.

dimecres, de juliol 01, 2009

stardate: sobretaula

“el dia 23 de febrer a les sis i vint de la tarda jo era l’únic membre de l’executiva que estava a la seu del psoe a santa engracia. la resta de l’executiva era al congrés.

quan va arribar la notícia del cop d’estat vaig trucar a la zarzuela explicant-los-hi. al cap d’una mica em va trucar el rei. va dir que sobretot s’havia d’evitar que la ugt i ccoo organitzessin cap mena de mobilització. llavors vaig anar a trobar als caps de la ugt i de ccoo i els ho vaig explicar i els vaig intentar convèncer.

després ens van dir que la seu del psoe no era un lloc segur i vam haver d’anar a un pis franc.

més tard vaig anar a la seu del ministeri de l’interior on hi havia un grup de secretaris d’estat que jugaven a ser ministres. era el govern en funcions i feia riure.

la qüestió era acabar amb el tancament del congrés aviat per tal de no donar temps a l’exèrcit a reaccionar. una proposta era fer entrar un grup de geos per la claraboia del congrés. jo vaig preguntar quantes vides suposaria i em van dir que unes cent. llavors els vaig dir que no podia ser, que el principal era salvar la democràcia.”

son trossets d’una conversa de sobretaula. tot va venir de comentar el llibre de javier cercas. ell no estava d’acord amb el que deien que deia. i no se’l pensava llegir.

ens va voler explicar que el rei no havia estat mai amagat, com es veu que diu el llibre. i que el suposat govern en funcions era un desastre.

estava tan sorpresa i al·lucinada que no puc recordar tota la conversa sencera. no m’havia passat mai de trobar-me davant d’una persona que em pogués explicar la història de primera mà.

el vaig conèixer fa uns mesos i ens hem vist unes quantes vegades per feina. és un home gran, amable. sembla bon home, un avi dolç. parlant de feina el trobo molt interessant. clarament en la seva versió del 23-f ell és el protagonista.