Fer perdurar els amors demana ser generós, honest, i estar present, però sobretot demana que malgrat els mals moments, l'alegria hi teingui un lloc privilegiat.
És bonic, mirar de lluny molta estona: encén la pensa.
Suposo que quan et fas gran ets capaç de sentir-te afortunat d'haver viscut coses, encara que hagin estat doloroses.
Estar en silenci tot el dia, sense diaris, sense ràdio i sense rumors. Dedicar-se només a fer el mandrós, sense que t'importi gaire l'esdevenir del món, es la millor medicina per a l'home. (Miller)
Jo no ho sé, com s'arriba a ser el que s'és, però sospito que té a veure amb el que he estat fent aquests dies. Seria fàcil dir que tot passa per l'autoconeixement, per saber qui ets o què vols o què no vols, peor jo m'agafo més aviat al procés infinit que es aprendre-ho i que sospito que té més a veure amb el desaprendre, amb treure't capes i anar-te fent cada cop mes lleuger.
Com deia Camus, l'absurd no és només el fet que la vida no tingui sentit, sinó que nosaltres el continuem buscant.
I la solitud, encara que el món insisteixi a presentar-la com una tara, és una condició humana com qualsevol altra.
Tant de bo tots, per grans que fóssim, poguéssim trobar una excusa per plorar sense cap motiu en concret, quan ja no podem més.
... Epictet: No són les coses les que turmenten esl homes, sinó la idea que se'n fan.
La por disfressada de previsió.
Que puc caminar sense saber exactament cap on vaig. Que potser no passa res si no ho controlo tot.
I també la tendresa d'acceptar que la vida, com les places de Plaka, està feta de racons petits i inesperats, on pots seure una estona a descansar.
... com la noia de Galatàs amb qui vaig començar a estimar el meu cos mediterrani, de pubilla de cuixa forta, aque de vegades despullo i miro al mirall de l'habitació mentre em meravello que estigui tan viu, que sigui tan capaç de fer coses, que m'hagi acompanyat a tot arreu i em respongui, dúctil i flexible, a totes les temptatives de doblegar-me.
No sé si estic preparada pel que ha de venir, però sento que el que va començar a Metamorfosi m'ha fet néixer una intimitat preciosa amb mi mateixa, una mena de lleugeresa de saber qui soc i en quina mena de món meravellós i hostil visc, alhora que me'n protegeixo.
