d’Amartya Sen ja en vaig parlar una vegada. va rebre el premi Nobel d’economia l’any 1998 i feia molts anys que estava a la llista dels nominats (http://ca.wikipedia.org/wiki/Amartya_Sen).
de fet són vàries les contribucions per les quals el van nominar. per això li dedico més d’un post!
l’any 1981 va publicar el llibre “Poverty and Famines: An Essay on Entitlement and Deprivation”. en aquest llibre demostra que la fam no és dóna només per la manca d’aliments, sinó perquè els mecanismes de distribució d’aliments no tracten a tothom igual. l’interés de sen pel problema de la fam va néixer en una experiència personal. el 1943, quan tenia nou anys, va viure la fam de Bengala on tres milions de persones van morir.
ja de gran va fer un estudi i va demostrar que en aquella època a Bengala hi havia una quantitat d’aliments suficient per alimentar a tota la població. de fet, sen demostra que aquell any, la producció d’aliments a Bengala va ser major que la d’anys anteriors on no hi havia hagut fam.
però també hi havia gent que no tenia prou diners per comprar aliments.
sen troba una sèrie de factors que expliquen aquests fets, com ara: reduccions de salaris, atur, pujades dels preus dels aliments, sistemes precaris de distribució d’aliments, ...
d’aquí sen deriva una teoria sobre les capacitats i les oportunitats partint de definicions com:
- la llibertat positiva es refereix a la capacitat que té una persona per a ser o fer alguna cosa: sóc lliure de fer una cosa perquè disposo de tots els mitjans necessaris.
- la llibertat negativa es refereix a la no interferència: sóc lliure de fer una cosa perquè cap llei m’ho impedeix.
aquesta teoria el porta a re-definir el concepte de ‘dret’ en un article titulat “Equality of what” el 1982. els drets són una cosa que els governs han de proporcionar als ciutadans o són alguna cosa que no els poden prendre?
en molts països els ciutadans tenim el dret de votar. segons sen, perquè el dret de votar sigui rellevant ha d’anar acompanyat de la capacitat de votar. i la capacitat de votar té uns requeriments que són tan amplis com la disponibilitat de l’educació i tan específics com el transport als col·legis electorals. només quan l’estat proporciona a tots els ciutadans tots els mitjans necessaris podem dir que l’estat proporciona als ciutadans el dret de votar.
en un altre article “More than 100 million women are missing” publicat el 1990, sen explica perquè tant a la xina com a l’ìndia hi ha menys dones que home, mentre que a la majoria de la resta de països les dones tenen una mortalitat menor en totes les edats, viuen més anys, i representen una mica més de la majoria de la població. a més de la pràctica esbiaixada d’avortaments per qüestions de gènere, sen troba que en aquests països els nois gaudeixen de millors oportunitats que les noies, incloent alimentació i sanitat.
tots aquests resultats no semblen gens sorprenents, però el cas és que han estat raons de moltes crítiques i controvèrsies. estrany, no?
dissabte, de gener 31, 2009
dijous, de gener 29, 2009
stardate: s’ha de triar
imagina que estàs en un concurs tipus ‘un, dos, tres, ...’
t’ofereixen tres capses i n’has de triar una.
et diuen que en una de les capses hi ha un milió d’euros i a les altres dues no hi ha res.
en tries una i després el presentador o la presentadora obre una de les capses que no has triat i et mostra que en aquella capsa no hi ha res (sempre hi haurà un capsa buida entre les dues que no tries).
aleshores et dona l’oportunitat de canviar la capsa que has triat per la que no havies triat d’entrada i encara està tancada.
per tant, has de triar si canviar la capsa o quedar-te amb la que has triat inicialment.
que faries?
canviaries la capsa?
o et quedaries amb la teva elecció inicial?
una de les estratègies és clarament millor que l’altre.
quina?
la resposta aquí és o blanc o negre... no s’hi valen els grisos... com sempre!
t’ofereixen tres capses i n’has de triar una.
et diuen que en una de les capses hi ha un milió d’euros i a les altres dues no hi ha res.
en tries una i després el presentador o la presentadora obre una de les capses que no has triat i et mostra que en aquella capsa no hi ha res (sempre hi haurà un capsa buida entre les dues que no tries).
aleshores et dona l’oportunitat de canviar la capsa que has triat per la que no havies triat d’entrada i encara està tancada.
per tant, has de triar si canviar la capsa o quedar-te amb la que has triat inicialment.
que faries?
canviaries la capsa?
o et quedaries amb la teva elecció inicial?
una de les estratègies és clarament millor que l’altre.
quina?
la resposta aquí és o blanc o negre... no s’hi valen els grisos... com sempre!
dimarts, de gener 27, 2009
stardate: metàfora
per anar al meu destí tenia dues opcions. en una direcció hi havia un tren directe que tardava al voltant d’una hora. en l’altra direcció el trajecte era més curt però havia de fer un transbordament.
a vegades hem de decidir entre alternatives difícils de comparar.
jo sempre havia fet servir la primera opció però a l’estació em van suggerir que la segona era millor.
a vegades rebem consells de gent que és considerada experta.
els dos trens sortien a la mateixa hora, i vaig decidir fer cas del consell. al cap de pocs minuts arribava al punt on havia de fer transbordament. feia molt fred i molt vent, era una estació al mig d’enlloc, la poca gent que hi havia anava en direcció contrària a la meva, ningú sabia quan havia de passar el meu tren i, repeteixo, feia molt fred i molt vent. després de mitja hora d’esperar i quan ja estava gelada va arribar el tren.
a vegades les coses no van tal com esperàvem.
vaig arribar al meu destí més d’una hora després d’haver sortit. si hagués triat l’altre opció hauria estat una hora asseguda, llegint, sense patir fred i hauria tardat el mateix temps en arribar.
a vegades els consells dels altres no ajuden gens.
vaig enviar records al senyor de l’estació i a la seva família.
a vegades ... això mateix!
vaig pensar que a la tornada no escoltaria el consell de ningú i faria cas només del meu propi instint.
a vegades ens convencem de que no tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra.
però ...
diumenge, de gener 25, 2009
stardate: el vent o ...
un altre trosset de “el salze cec i la dona adormida” de haruki murakami que m’ha cridat l’atenció:
“ a la vida totes les coses tenen un motiu.... Per exemple, el vent té un motiu. Normalment vivim sense ser-ne conscients, fins que un dia una cosa ens en fa adonar. El vent t’envolta amb algun propòsit i et fa trontollar. El vent sap tot el que tens dintre teu. I no només el vent: Totes les coses, fins i tot una pedra. Ens coneixen perfectament. De cap a peus. Però nosaltres només en som conscients en moments determinats, en moments en què no podem fer alta cosa que segui-les i acceptar-les si volem sobreviure i ser més profunds.”
potser la ventada d’ahir ens va fer descobrir alguna cosa...
“ a la vida totes les coses tenen un motiu.... Per exemple, el vent té un motiu. Normalment vivim sense ser-ne conscients, fins que un dia una cosa ens en fa adonar. El vent t’envolta amb algun propòsit i et fa trontollar. El vent sap tot el que tens dintre teu. I no només el vent: Totes les coses, fins i tot una pedra. Ens coneixen perfectament. De cap a peus. Però nosaltres només en som conscients en moments determinats, en moments en què no podem fer alta cosa que segui-les i acceptar-les si volem sobreviure i ser més profunds.”
potser la ventada d’ahir ens va fer descobrir alguna cosa...
divendres, de gener 23, 2009
stardate: un gran viatge
arribo a l’aeroport just en el moment que comença la crida pel check-in de l’últim minut pel meu vol, i en un moment ho enllesteixo. això ja és un bon començament.
en l’arc de seguretat em pita la màquina i em fan treure el cinturó. la cinta ja estava plena de coses d’altra gent i li demano al senyor del meu darrera que em deixi compartir la seva safata. em deixa i em somriu. bona continuació.
el vol és puntual. arribo a l’aeroport i vaig a buscar el tren. quan sóc a l’estació agafo un taxi, tal com deien les instruccions. m’adono que tinc gana i des del taxi vaig veient que tot està tancat. és diumenge a la nit i suposo que és normal també a itàlia que tot estigui tancat. el taxi em deixa en un carreró sense gaire llum. truco a la porta i m’esperaven: el recepcionista em parla en castellà, sap el meu nom, no té cap planell de la zona, però m’indica on puc trobar algun restaurant obert.
surto al carrer, fosc i fred, i començo a caminar en la direcció que m’ha indicat. de moment tot és tancat. camino fins que veig un restaurant obert. hi entro. els últims clients estan marxant. ja tenen les taules preparades pel dinar de l’endemà. però em preparen una taula,i em comencen a tractar molt bé. per ells és normal, però per a mi és molt bé! és clar: són italians. et diuen gràcies fins i tot d’haver deixat que et traguessin el plat!
sóc sola menjant al restaurant. és una mica trist, però si he de menjar sola ja m’està bé que no hi hagi ningú més. s’hi està bé. el menjar es boníssim. hi ha un fil musical fluixet. tinc dues cambreres, un cambrer i el cuiner per a mi sola. però vull acabar aviat. és tard i tinc la sensació que tenen el restaurant obert per culpa meva.
quan acabo de menjar em volen obsequiar amb un ‘xupito’ i com que els dic que no en vull em porten un gotet de xocolata ple de crema. està boníssim. i ens posem a parlar les cambreres, el cambrer i jo. ens expliquem d’on som i que hi fem en aquelles hores allí.
al cap d’una mica entren nous clients i els van a servir. ara jo sóc com de la casa. els cambrers venen a la meva taula a comentar les jugades. entre tots volem desxifrar d’on són els nous clients que no parlen italià. ara ja m’hi podria estar més estona. s’hi està molt bé. però cada cop és més tard i decideixo marxar.
de tornada els carrers ja no em semblen tan freds ni tan foscos. tinc la sensació d’estar a prop de casa. quan ja quasi arribo veig un home amb barret i gavardina, i quan m’acosto a la porta em ve a trobar i em pregunta: ‘encontrado?’ és el recepcionista d’abans, que ja ha acabat el torn. em sento ben bé com a casa!
i durant aquest viatge a “el salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami llegeixo:
“Menjar és més important del que la gent es pensa. De fet hi ha moments en que necessites menjar com cal, i la vida et pot canviar segons si entres en un restaurant que està bé o en un que està malament. És com caure en una banda de la tanca o a l’altra.”
en l’arc de seguretat em pita la màquina i em fan treure el cinturó. la cinta ja estava plena de coses d’altra gent i li demano al senyor del meu darrera que em deixi compartir la seva safata. em deixa i em somriu. bona continuació.
el vol és puntual. arribo a l’aeroport i vaig a buscar el tren. quan sóc a l’estació agafo un taxi, tal com deien les instruccions. m’adono que tinc gana i des del taxi vaig veient que tot està tancat. és diumenge a la nit i suposo que és normal també a itàlia que tot estigui tancat. el taxi em deixa en un carreró sense gaire llum. truco a la porta i m’esperaven: el recepcionista em parla en castellà, sap el meu nom, no té cap planell de la zona, però m’indica on puc trobar algun restaurant obert.
surto al carrer, fosc i fred, i començo a caminar en la direcció que m’ha indicat. de moment tot és tancat. camino fins que veig un restaurant obert. hi entro. els últims clients estan marxant. ja tenen les taules preparades pel dinar de l’endemà. però em preparen una taula,i em comencen a tractar molt bé. per ells és normal, però per a mi és molt bé! és clar: són italians. et diuen gràcies fins i tot d’haver deixat que et traguessin el plat!
sóc sola menjant al restaurant. és una mica trist, però si he de menjar sola ja m’està bé que no hi hagi ningú més. s’hi està bé. el menjar es boníssim. hi ha un fil musical fluixet. tinc dues cambreres, un cambrer i el cuiner per a mi sola. però vull acabar aviat. és tard i tinc la sensació que tenen el restaurant obert per culpa meva.
quan acabo de menjar em volen obsequiar amb un ‘xupito’ i com que els dic que no en vull em porten un gotet de xocolata ple de crema. està boníssim. i ens posem a parlar les cambreres, el cambrer i jo. ens expliquem d’on som i que hi fem en aquelles hores allí.
al cap d’una mica entren nous clients i els van a servir. ara jo sóc com de la casa. els cambrers venen a la meva taula a comentar les jugades. entre tots volem desxifrar d’on són els nous clients que no parlen italià. ara ja m’hi podria estar més estona. s’hi està molt bé. però cada cop és més tard i decideixo marxar.
de tornada els carrers ja no em semblen tan freds ni tan foscos. tinc la sensació d’estar a prop de casa. quan ja quasi arribo veig un home amb barret i gavardina, i quan m’acosto a la porta em ve a trobar i em pregunta: ‘encontrado?’ és el recepcionista d’abans, que ja ha acabat el torn. em sento ben bé com a casa!
i durant aquest viatge a “el salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami llegeixo:
“Menjar és més important del que la gent es pensa. De fet hi ha moments en que necessites menjar com cal, i la vida et pot canviar segons si entres en un restaurant que està bé o en un que està malament. És com caure en una banda de la tanca o a l’altra.”
dimecres, de gener 21, 2009
stardate: decepció
fa uns dies, parlant de l’actualitat, un bon amic israelià m’explica que avui dia la situació dels palestins és molt fotuda. troba que els palestins tenen raons per odiar els israelians i reconeix que ell mai els ha culpat de que els odïin.
diu que si ell fos palestí, no seria un suïcida de hamas, i potser hauria estat un intel·lectual d’esquerres, però de totes maneres segur que odiaria els israelians.
el problema és que entendre l’origen de l’odi no fa que l’odi desaparegui.
també em diu que espera que els militars israelians no n’estiguin fent un gra massa, però pensa que, facin el que facin, la gent d’hamas no deixarà de fer servir la seva canalla com a escuts humans.
i em diu que si depengués d’ell, segur que faria alguna cosa i tiraria alguna bomba, i no té ni idea de què el faria parar.
aquest és un amic que admiro i respecto per moltes raons, i aquesta reacció última em sorprèn molt.
i em fa pensar que fins ara veia com a molt llunyana i diferent de mi la gent que dirigeix i porta terme les barbaritats de la guerra. però sembla que són més normals del que em pensava.
dilluns, de gener 19, 2009
stardate: enfadar-se
jo m’enfado, tu t’enfades, ell s’enfada, ella s’enfada, nosaltres ens enfadem, vosaltres us enfadeu, ells s’enfaden, elles s’enfaden.
tots ens enfadem.
enfadar-se és una cosa més aviat desagradable, molesta, cansada, ... pel qui s’enfada. i a més te conseqüències negatives sobre la gent del seu voltant.
per això, segur que tots ens enfadem massa sovint, o al menys més de que voldríem.
la raó per la qual ens enfadem és sempre perquè hi ha alguna cosa que no va tal com voldríem. i les causes per les quals les coses no van tal com ens agradaria són molt variades però em sembla que es poden resumir en:
1) causes que depenen del que fem o no fem nosaltres mateixos
2) causes que depenen del que fan o no fan els altres
3) causes que no sabem de què depenen
si ens adonem que estem en el primer cas, podem sentir-nos tristos per haver desaprofitat una oportunitat.
si ens adonem que estem en el segon o tercer cas, sabem que no hi podíem fer res i podem sentir-nos tristos de que les coses no siguin tal com ens agradarien.
en el primer cas, quan ens enfadem estem sent injustos: ens sabem els responsables únics del nostre enfado, i a més fem que la gent del nostre voltant en rebi els efectes.
en qualsevol cas, podem estar tristos, però de què serveix enfadar-nos? malgastar energia i crear situacions més aviat desagradables per no guanyar-hi res!
fa molt temps em van dir que jo no sabia estar trista. que quan tenia raons per estar trista només estava enfadada. i potser tenien raó. he passat bastant temps intentant entendre la diferència entre estar enfadada i estar trista.
ara estic convençuda que és millor estar trista que enfadada, i em sembla que no hi ha raons per enfadar-se. però sovint costa molt no enfadar-se.
perquè ens enfadem tant?
tots ens enfadem.
enfadar-se és una cosa més aviat desagradable, molesta, cansada, ... pel qui s’enfada. i a més te conseqüències negatives sobre la gent del seu voltant.
per això, segur que tots ens enfadem massa sovint, o al menys més de que voldríem.
la raó per la qual ens enfadem és sempre perquè hi ha alguna cosa que no va tal com voldríem. i les causes per les quals les coses no van tal com ens agradaria són molt variades però em sembla que es poden resumir en:
1) causes que depenen del que fem o no fem nosaltres mateixos
2) causes que depenen del que fan o no fan els altres
3) causes que no sabem de què depenen
si ens adonem que estem en el primer cas, podem sentir-nos tristos per haver desaprofitat una oportunitat.
si ens adonem que estem en el segon o tercer cas, sabem que no hi podíem fer res i podem sentir-nos tristos de que les coses no siguin tal com ens agradarien.
en el primer cas, quan ens enfadem estem sent injustos: ens sabem els responsables únics del nostre enfado, i a més fem que la gent del nostre voltant en rebi els efectes.
en qualsevol cas, podem estar tristos, però de què serveix enfadar-nos? malgastar energia i crear situacions més aviat desagradables per no guanyar-hi res!
fa molt temps em van dir que jo no sabia estar trista. que quan tenia raons per estar trista només estava enfadada. i potser tenien raó. he passat bastant temps intentant entendre la diferència entre estar enfadada i estar trista.
ara estic convençuda que és millor estar trista que enfadada, i em sembla que no hi ha raons per enfadar-se. però sovint costa molt no enfadar-se.
perquè ens enfadem tant?
dijous, de gener 15, 2009
stardate: planeta pp
a la constitució del planeta pp, votada democràticament, hi diu que les famílies que no tinguin un pare i una mare no han de poder tenir fills.
l’educació de la infància és considerada com un dels grans valors per la majoria de la gent del planeta pp. per això estan convençuts de que el millor pels nens és tenir una família completa: pare i mare.
aquest és un criteri que costa de rebatre. fins i tot la natura ens empeny a defensar-lo.
però, la natura abandona als nens tot just néixer i els deixa en mans de la societat.
tots els infants necessiten models de referència per poder-ne extreure criteris que els permetin créixer i sobreviure en la societat.
els orfenats del planeta pp estan plens de nens que, per raons diverses, no poden conviure amb els seus pares biològics.
els pobles del planeta pp estan plens de famílies que, per raons diverses, no tenen fills biològics.
d’aquestes famílies n’hi ha que només tenen un pare, n’hi ha que només tenen una mare, n’hi ha que tenen dos pares, n’hi ha que tenen dues mares.
i és clar que qualsevol nen pot obtenir millors models de referència
d’una família amb una mare, que d’un orfenat
d’una família amb un pare, que d’un orfenat
d’una família amb dues mares, que d’una família amb una mare
d’una família amb dos pares, que d’una família amb un pare
perquè per l’educació dels fills el necessari és la dedicació i els criteris. i en aquest sentit, com més persones hi hagi implicades, millors haurien de ser els resultats.
el que potser no és tan clar és si un nen pot obtenir millors models de referència:
d’una família amb una mare, que d’una família amb un pare
d’una família amb dues mares, que d’una família amb dos pares
d’una família amb dues mares, que d’una família amb una mare i un pare
d’una família amb dos pares, que d’una família amb un pare i una mare
això ja depèn d’un altre tema. però, sense haver d’entrar en altres temes, està clar que si considerem a pares i mares com a persones encarregades de l’educació dels fills, el criteri dels nombres, serveix per a trobar una raó per canviar la constitució del planeta pp i fer que molta gent estigui molt millor. no hi hauria d'haver cap nen en cap orfenat mestre hi hagi famílies, siguin com siguin, que vulguin tenir fills.
l’educació de la infància és considerada com un dels grans valors per la majoria de la gent del planeta pp. per això estan convençuts de que el millor pels nens és tenir una família completa: pare i mare.
aquest és un criteri que costa de rebatre. fins i tot la natura ens empeny a defensar-lo.
però, la natura abandona als nens tot just néixer i els deixa en mans de la societat.
tots els infants necessiten models de referència per poder-ne extreure criteris que els permetin créixer i sobreviure en la societat.
els orfenats del planeta pp estan plens de nens que, per raons diverses, no poden conviure amb els seus pares biològics.
els pobles del planeta pp estan plens de famílies que, per raons diverses, no tenen fills biològics.
d’aquestes famílies n’hi ha que només tenen un pare, n’hi ha que només tenen una mare, n’hi ha que tenen dos pares, n’hi ha que tenen dues mares.
i és clar que qualsevol nen pot obtenir millors models de referència
d’una família amb una mare, que d’un orfenat
d’una família amb un pare, que d’un orfenat
d’una família amb dues mares, que d’una família amb una mare
d’una família amb dos pares, que d’una família amb un pare
perquè per l’educació dels fills el necessari és la dedicació i els criteris. i en aquest sentit, com més persones hi hagi implicades, millors haurien de ser els resultats.
el que potser no és tan clar és si un nen pot obtenir millors models de referència:
d’una família amb una mare, que d’una família amb un pare
d’una família amb dues mares, que d’una família amb dos pares
d’una família amb dues mares, que d’una família amb una mare i un pare
d’una família amb dos pares, que d’una família amb un pare i una mare
això ja depèn d’un altre tema. però, sense haver d’entrar en altres temes, està clar que si considerem a pares i mares com a persones encarregades de l’educació dels fills, el criteri dels nombres, serveix per a trobar una raó per canviar la constitució del planeta pp i fer que molta gent estigui molt millor. no hi hauria d'haver cap nen en cap orfenat mestre hi hagi famílies, siguin com siguin, que vulguin tenir fills.
dimarts, de gener 13, 2009
stardate: antoni bassas
en una entrevista feta a antoni bassas per àlex gutiérrez en la revista òmnium (10, hivern 08) he trobat algunes frases molt sugerents.
“jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tan absolutament presos dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més surt calenta? No és prou motiu ja això per a començar una miqueta bé el dia?”
“un fet nacional passa a ser nacionalista quan no té un estat, i un fet nacionalista passa a ser nacional quan té un estat, per donar-hi la volta. El més curiós és que a Espanya hem assistit a unes gesticulacions tan exagerades de bandera, sobretot per la dreta, però també per l’esquerra, que han aconseguit entre tots fer visible una cosa que és invisible pràcticament a tot arreu, que és el nacionalisme d’estat.”
“jo no feia res més que aquest programa, i no ho dic com una esclavitud ni com un lament, sinó com una constatació. Per nosaltres sempre hi havia un racó del nostre cervell pensant en el programa. Per tant, si no vaig fer més és perquè no en vaig saber, no perquè no pogués, perquè vaig tenir molts mitjans. Vaig tenir excel·lents equips sempre i, per tant, tot el que no vaig fer va ser per incapacitat.”
aquesta última sobretot m’ha agradat perquè fa referència a allò que deia fa unes setmanes en un post: diu que no ha pogut fer una cosa, i aclareix que no ha estat per no voler ni per cap restricció. senzillament perquè no n’era capaç.
sense cap mentida ni auto-engany!
un punt més per l’antoni bassas... que ja en tenia molts!
“jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tan absolutament presos dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més surt calenta? No és prou motiu ja això per a començar una miqueta bé el dia?”
“un fet nacional passa a ser nacionalista quan no té un estat, i un fet nacionalista passa a ser nacional quan té un estat, per donar-hi la volta. El més curiós és que a Espanya hem assistit a unes gesticulacions tan exagerades de bandera, sobretot per la dreta, però també per l’esquerra, que han aconseguit entre tots fer visible una cosa que és invisible pràcticament a tot arreu, que és el nacionalisme d’estat.”
“jo no feia res més que aquest programa, i no ho dic com una esclavitud ni com un lament, sinó com una constatació. Per nosaltres sempre hi havia un racó del nostre cervell pensant en el programa. Per tant, si no vaig fer més és perquè no en vaig saber, no perquè no pogués, perquè vaig tenir molts mitjans. Vaig tenir excel·lents equips sempre i, per tant, tot el que no vaig fer va ser per incapacitat.”
aquesta última sobretot m’ha agradat perquè fa referència a allò que deia fa unes setmanes en un post: diu que no ha pogut fer una cosa, i aclareix que no ha estat per no voler ni per cap restricció. senzillament perquè no n’era capaç.
sense cap mentida ni auto-engany!
un punt més per l’antoni bassas... que ja en tenia molts!
diumenge, de gener 11, 2009
stardate: de vint en vint
no puc recordar on ho vaig llegir, i per això no he trobat la narració original, però em va agradar molt.
hi havia un tros que deia així:
durant els primers vint anys de la meva vida no em preocupava gens el que pensava la gent que tenia al voltant,
durant els segons vint anys de la meva vida no em preocupava altra cosa que el que pensaven de mi la gent que tenia al voltant,
durant els tercers vint anys de la meva vida m’he adonat que ningú mai ha estat pensant en mi.
últimament, parlant amb gent que està als tercers vint anys de les seves vides, he pogut constatar que no sóc l’única en qui es compleix!
hi trobo una part bona: adonar-se del que de veritat passa i no viure tant auto-enganyat.
encara que també hi ha una part no tant bona: si és que és cert en general... és una mica trist... o molt!
hi havia un tros que deia així:
durant els primers vint anys de la meva vida no em preocupava gens el que pensava la gent que tenia al voltant,
durant els segons vint anys de la meva vida no em preocupava altra cosa que el que pensaven de mi la gent que tenia al voltant,
durant els tercers vint anys de la meva vida m’he adonat que ningú mai ha estat pensant en mi.
últimament, parlant amb gent que està als tercers vint anys de les seves vides, he pogut constatar que no sóc l’única en qui es compleix!
hi trobo una part bona: adonar-se del que de veritat passa i no viure tant auto-enganyat.
encara que també hi ha una part no tant bona: si és que és cert en general... és una mica trist... o molt!
divendres, de gener 09, 2009
stardate: despreniments
tornant a la passada nit de cap d’any...
després de l’enrenou de l’esllavissada, i de les peripècies per a poder trobar un caminet per a tornar a casa a menjar el raïm, ens vam adonar de què no havíem fet ni una sola fotografia de les vistes al·lucinants dels despreniments que havíem vist. de fet, les fotos no haurien sortit gaire bé ja que era molt fosc.
per això l’endemà vam decidir tornar al lloc de les esllavissades per veure si encara érem a temps per a fer alguna foto.
quan ens hi acostàvem vam veure una senyal de que la carretera era tallada. això en principi era una bona senyal per a les nostres intencions. la senyal no ens va aturar. la vam passar i seguírem en direcció a l’esllavissada. quan faltaven pocs quilòmetres per arribar-hi trobàrem una senyal més contundent: unes barreres tallaven el pas i no ens atrevírem a passar amb el cotxe més enllà de les barreres.
decidírem seguir caminant. la carretera era una carretera típica de muntanya, amb molts revolts. però per sort el tros que pensàvem fer era bastant planer. com moltes carreteres típiques de muntanya, a una banda hi havia un precipici, i a l’altre la muntanya.
anàvem caminant, mirant les muntanyes, i pensant en les raons que podien fer que caiguessin. la teoria dominant era que tenint en compte les grans pluges que havien caigut darrerament, un petit moviment de roques podria provocar una esllavissada. havíem vist moltes cabres lliures per les muntanyes en aquells dies, i vam pensar que una d’aquelles cabres podria moure una roca que podria fer caure un bon tros de muntanya.
seguírem caminant, mirant les muntanyes, i pensant si hi hauria alguna cabra al cap de munt. observant les roques de les muntanyes i pensant si estarien ben agafades o decidirien caure sobre la carretera en el moment en que estàvem passant.
no estàvem cansats i volíem arribar al final, però ens vam aturar vàries vegades dubtant de si era segur o no seguir. la por d’una nova esllavissada ens dominava, tot i que érem lluny d’on sabíem que s’havia produït.
veure gent que passava tranquil·lament per la carretera ens va animar a seguir. ells no tenien por de que els caigués cap roc al cap. inconscients!
i de fet, nosaltres mateixos havíem estat passant per aquella mateixa carretera, i per moltes altres carreteres de muntanya altres vegades, sense patir ni pensar en la possibilitat d’un despreniment.
vam aconseguir arribar fins al peu mateix de la muntanya que s’havia després el dia anterior, i vam fer moltes fotos. i vam poder recollir uns trossets de pedra caiguda com a record.
però no sé quant temps ens durarà encara la por d’un despreniment quan passem per carreteres de muntanya!
després de l’enrenou de l’esllavissada, i de les peripècies per a poder trobar un caminet per a tornar a casa a menjar el raïm, ens vam adonar de què no havíem fet ni una sola fotografia de les vistes al·lucinants dels despreniments que havíem vist. de fet, les fotos no haurien sortit gaire bé ja que era molt fosc.
per això l’endemà vam decidir tornar al lloc de les esllavissades per veure si encara érem a temps per a fer alguna foto.
quan ens hi acostàvem vam veure una senyal de que la carretera era tallada. això en principi era una bona senyal per a les nostres intencions. la senyal no ens va aturar. la vam passar i seguírem en direcció a l’esllavissada. quan faltaven pocs quilòmetres per arribar-hi trobàrem una senyal més contundent: unes barreres tallaven el pas i no ens atrevírem a passar amb el cotxe més enllà de les barreres.
decidírem seguir caminant. la carretera era una carretera típica de muntanya, amb molts revolts. però per sort el tros que pensàvem fer era bastant planer. com moltes carreteres típiques de muntanya, a una banda hi havia un precipici, i a l’altre la muntanya.
anàvem caminant, mirant les muntanyes, i pensant en les raons que podien fer que caiguessin. la teoria dominant era que tenint en compte les grans pluges que havien caigut darrerament, un petit moviment de roques podria provocar una esllavissada. havíem vist moltes cabres lliures per les muntanyes en aquells dies, i vam pensar que una d’aquelles cabres podria moure una roca que podria fer caure un bon tros de muntanya.
seguírem caminant, mirant les muntanyes, i pensant si hi hauria alguna cabra al cap de munt. observant les roques de les muntanyes i pensant si estarien ben agafades o decidirien caure sobre la carretera en el moment en que estàvem passant.
no estàvem cansats i volíem arribar al final, però ens vam aturar vàries vegades dubtant de si era segur o no seguir. la por d’una nova esllavissada ens dominava, tot i que érem lluny d’on sabíem que s’havia produït.
veure gent que passava tranquil·lament per la carretera ens va animar a seguir. ells no tenien por de que els caigués cap roc al cap. inconscients!
i de fet, nosaltres mateixos havíem estat passant per aquella mateixa carretera, i per moltes altres carreteres de muntanya altres vegades, sense patir ni pensar en la possibilitat d’un despreniment.
vam aconseguir arribar fins al peu mateix de la muntanya que s’havia després el dia anterior, i vam fer moltes fotos. i vam poder recollir uns trossets de pedra caiguda com a record.
però no sé quant temps ens durarà encara la por d’un despreniment quan passem per carreteres de muntanya!
dimecres, de gener 07, 2009
stardate: no està clar
si només podem triar una alternativa, què és millor?
- que cadascú faci el que vulgui?
- que tots estem molt contents?
Amartya Sen (http://ca.wikipedia.org/wiki/Amartya_Sen) va obtenir el premi Nobel d’economia l’any 1998. una de les aportacions de Sen és la paradoxa del liberal-paretià. aquesta paradoxa demostra que les dues alternatives anteriors no poden passar alhora.
per il·lustrar aquesta paradoxa Sen fa referència al llibre ‘l’amant de lady chatterley’, una novel·la de D.H. Lawrence que va ser escrita l’any 1928 però a Anglaterra no va ser publicada fins el 1960. es considerava una novel·la obscena perquè conté escenes de sexe molt explícites, gran quantitat de renecs i a més explica la història de les relacions entre una dona casada i aristòcrata amb un treballador seu.
sen considera un món on hi viuen dues persones, que les anomena: la pudorosa i el lasciu. la pudorosa com el seu nom indica valora extremadament la decència i la modèstia. en canvi el lasciu és més aviat impúdic.
en concret al lasciu li agradaria molt llegir ‘l’amant de lady chatterley’, però encara li agradaria més que la pudorosa s’el llegís, perquè pensa que així potser s’espavilaria una mica i podria gaudir més de la vida.
la pudorosa en canvi, troba que aquest llibre hauria d’estar prohibit, que no l’hauria de llegir ningú, i pensa que el pitjor de tot seria que una persona com el lasciu el llegís, perquè encara s’hi recrearia i reforçaria uns valors que la pudorosa troba que s’haurien d’extingir.
si prenem una posició liberal hauríem de deixar que cada un decidís lliurement si el vol llegir o no. aleshores obtindrem que el lasciu decideix llegir el llibre, i la pudorosa decideix no llegir-lo. ja que això és el que cada un prefereix.
per altra banda, si prohibíssim al lasciu llegir el llibre i forcéssim a la pudorosa a llegir-lo, obtindríem que tots dos estan més contents, ja que tots dos ho prefereixen!
aquesta és la paradoxa que descobreix sen: la llibertat no te perquè portar-nos necessàriament a allò que ens fa més feliços.
aleshores, a què hem de renunciar? a la llibertat o al màxim benestar?
o potser hem de procurar tenir una definició clara de l’àmbit dels drets individuals?
però això ens faria tornar a la qüestió del respecte, no?
- que cadascú faci el que vulgui?
- que tots estem molt contents?
Amartya Sen (http://ca.wikipedia.org/wiki/Amartya_Sen) va obtenir el premi Nobel d’economia l’any 1998. una de les aportacions de Sen és la paradoxa del liberal-paretià. aquesta paradoxa demostra que les dues alternatives anteriors no poden passar alhora.
per il·lustrar aquesta paradoxa Sen fa referència al llibre ‘l’amant de lady chatterley’, una novel·la de D.H. Lawrence que va ser escrita l’any 1928 però a Anglaterra no va ser publicada fins el 1960. es considerava una novel·la obscena perquè conté escenes de sexe molt explícites, gran quantitat de renecs i a més explica la història de les relacions entre una dona casada i aristòcrata amb un treballador seu.
sen considera un món on hi viuen dues persones, que les anomena: la pudorosa i el lasciu. la pudorosa com el seu nom indica valora extremadament la decència i la modèstia. en canvi el lasciu és més aviat impúdic.
en concret al lasciu li agradaria molt llegir ‘l’amant de lady chatterley’, però encara li agradaria més que la pudorosa s’el llegís, perquè pensa que així potser s’espavilaria una mica i podria gaudir més de la vida.
la pudorosa en canvi, troba que aquest llibre hauria d’estar prohibit, que no l’hauria de llegir ningú, i pensa que el pitjor de tot seria que una persona com el lasciu el llegís, perquè encara s’hi recrearia i reforçaria uns valors que la pudorosa troba que s’haurien d’extingir.
si prenem una posició liberal hauríem de deixar que cada un decidís lliurement si el vol llegir o no. aleshores obtindrem que el lasciu decideix llegir el llibre, i la pudorosa decideix no llegir-lo. ja que això és el que cada un prefereix.
per altra banda, si prohibíssim al lasciu llegir el llibre i forcéssim a la pudorosa a llegir-lo, obtindríem que tots dos estan més contents, ja que tots dos ho prefereixen!
aquesta és la paradoxa que descobreix sen: la llibertat no te perquè portar-nos necessàriament a allò que ens fa més feliços.
aleshores, a què hem de renunciar? a la llibertat o al màxim benestar?
o potser hem de procurar tenir una definició clara de l’àmbit dels drets individuals?
però això ens faria tornar a la qüestió del respecte, no?
dilluns, de gener 05, 2009
stardate: els últims miracles del 2008
estàvem cansats i suats. havíem caminat tot el dia per unes muntanyes vora la costa. era un lloc amb unes vistes magnífiques i quasi bé desert. hi havia una caleta petita, algunes cases i un restaurant que a l’estiu devien acollir molta gent, perquè el lloc s’ho valia, però en aquest temps estava tot tancat. en tot el dia només vam trobar un parell de persones més que s’hi passejaven.
amb l’última claror del dia pujàvem amb el cotxe per una carretera de molts tombs que ens portava des de la caleta fins a la carretera principal. a l’arribar a la carretera principal ja era quasi bé fosc. havíem de decidir quina direcció agafar: totes dues ens portarien cap a casa.
giràrem cap a la dreta i a uns cinquanta metres la carretera era plena d’uns roques gegants i d’arbres caiguts. hi havia hagut una esllavissada i no hi havia manera de passar!
vam girar cua cap a la cruïlla i decidírem agafar la carretera en sentit contrari: ens servia igualment. i al cap de menys de cent metres hem de frenar en sec de nou perquè la carretera també és plena de roques gegants. una altra esllavissada!
tornàrem cap a la cruïlla ràpidament i ens vam adonar que els despreniments estaven sense senyalitzar i allí no hi havia ningú més. això volia dir que feia molt poc que s’havien produït. si arribem a passar-hi uns minuts abans ens haguessin pogut caure al damunt. va ser el primer miracle!
d’això ens havíem salvat, però ara ens trobàvem completament aïllats: no podíem avançar per la carretera principal en cap direcció i no servia de res tornar enrere ja que era un lloc completament desert.
aleshores va arribar un cotxe que pujava de la cala. els avisàrem de que no es podia passar. com que els mòbils no tenien cobertura intentàrem trucar al telèfon d’emergències que molt amablement ens van escoltar i poca cosa més. ja era fosc del tot, la lluna era molt prima i el fred i la humitat s’anaven intensificant.
va pujar un altre cotxe de la cala i també el vam aturar a la cruïlla per avisar-los. aquest cop eren uns locals, que a més treballaven en el manteniment de les carreteres. amb les lots que portàvem els ensenyàrem els trossos de carretera malmesos, i l’enginyer (com després vam saber que era) va pronosticar que la part dreta de la carretera podria estar neta poc després de mitjanit però la part esquerra no ho estaria fins l’endemà com a molt aviat. i es va posar a trucar a la conselleria per avisar dels despreniments i als encarregats de fer arribar les excavadores. això va ser el segon miracle!
tot això succeïa el vespre de cap d’any, i la vintena de persones que ens trobàvem allí ja ens vèiem passant la nit de cap d’any en aquella cruïlla, a les fosques i amb el fred i la humitat que anava caient. quan de cop sentim una moto-serra en funcionament!
l’enginyer i el seu acompanyant la portaven a la furgoneta i van començar a tallar parts dels arbres que hi havia caiguts per la carretera. en poc més de mitja hora van deixar lliure, per entre roques, troncs i esvorancs, un caminet just perquè hi passes un cotxe. això va ser el tercer miracle!
ens van dir que féssim una cua de cotxes a la cruïlla i ens preparéssim per a passar d’un en un, a poc a poc i sense fer gaire soroll, per allà on ells ens indicarien. amb l’esgarrifança de pensar que la resta de la muntanya podia estar a punt de caure al damunt nostre passàrem pel caminet que ens havien obert i seguírem cap a casa.
tot i que mai he sentit cap inclinació especial per a celebrar la nit de cap d’any, aquesta vegada a les dotze de la nit vaig menjar-me els dotze raïms i vaig brindar amb xampany, molt contenta de poder fer-ho a casa!
els diaris de l’endemà portaven la noticia de l’esllavissada en primera plana i deien que la carretera romandria tallada entre quatre i cinc mesos com a mínim!
amb l’última claror del dia pujàvem amb el cotxe per una carretera de molts tombs que ens portava des de la caleta fins a la carretera principal. a l’arribar a la carretera principal ja era quasi bé fosc. havíem de decidir quina direcció agafar: totes dues ens portarien cap a casa.
giràrem cap a la dreta i a uns cinquanta metres la carretera era plena d’uns roques gegants i d’arbres caiguts. hi havia hagut una esllavissada i no hi havia manera de passar!
vam girar cua cap a la cruïlla i decidírem agafar la carretera en sentit contrari: ens servia igualment. i al cap de menys de cent metres hem de frenar en sec de nou perquè la carretera també és plena de roques gegants. una altra esllavissada!
tornàrem cap a la cruïlla ràpidament i ens vam adonar que els despreniments estaven sense senyalitzar i allí no hi havia ningú més. això volia dir que feia molt poc que s’havien produït. si arribem a passar-hi uns minuts abans ens haguessin pogut caure al damunt. va ser el primer miracle!
d’això ens havíem salvat, però ara ens trobàvem completament aïllats: no podíem avançar per la carretera principal en cap direcció i no servia de res tornar enrere ja que era un lloc completament desert.
aleshores va arribar un cotxe que pujava de la cala. els avisàrem de que no es podia passar. com que els mòbils no tenien cobertura intentàrem trucar al telèfon d’emergències que molt amablement ens van escoltar i poca cosa més. ja era fosc del tot, la lluna era molt prima i el fred i la humitat s’anaven intensificant.
va pujar un altre cotxe de la cala i també el vam aturar a la cruïlla per avisar-los. aquest cop eren uns locals, que a més treballaven en el manteniment de les carreteres. amb les lots que portàvem els ensenyàrem els trossos de carretera malmesos, i l’enginyer (com després vam saber que era) va pronosticar que la part dreta de la carretera podria estar neta poc després de mitjanit però la part esquerra no ho estaria fins l’endemà com a molt aviat. i es va posar a trucar a la conselleria per avisar dels despreniments i als encarregats de fer arribar les excavadores. això va ser el segon miracle!
tot això succeïa el vespre de cap d’any, i la vintena de persones que ens trobàvem allí ja ens vèiem passant la nit de cap d’any en aquella cruïlla, a les fosques i amb el fred i la humitat que anava caient. quan de cop sentim una moto-serra en funcionament!
l’enginyer i el seu acompanyant la portaven a la furgoneta i van començar a tallar parts dels arbres que hi havia caiguts per la carretera. en poc més de mitja hora van deixar lliure, per entre roques, troncs i esvorancs, un caminet just perquè hi passes un cotxe. això va ser el tercer miracle!
ens van dir que féssim una cua de cotxes a la cruïlla i ens preparéssim per a passar d’un en un, a poc a poc i sense fer gaire soroll, per allà on ells ens indicarien. amb l’esgarrifança de pensar que la resta de la muntanya podia estar a punt de caure al damunt nostre passàrem pel caminet que ens havien obert i seguírem cap a casa.
tot i que mai he sentit cap inclinació especial per a celebrar la nit de cap d’any, aquesta vegada a les dotze de la nit vaig menjar-me els dotze raïms i vaig brindar amb xampany, molt contenta de poder fer-ho a casa!
els diaris de l’endemà portaven la noticia de l’esllavissada en primera plana i deien que la carretera romandria tallada entre quatre i cinc mesos com a mínim!
dissabte, de gener 03, 2009
stardate: l’últim misteri del 2008
arribàrem en cotxe allà on ens pensàvem que començava el camí i vam aparcar. preguntàrem a la gent del lloc per assegurar-nos que anàvem bé. però ningú ens va voler respondre. tothom semblava no voler ni sentir parlar del tema ni del lloc. algú ens va dir que ja havia patit masses problemes per haver-ne parlat.
continuàrem per on ens semblava que començava el camí fins que ens vam trobar amb un terreny tancat amb reixes i una porta. al costat hi havia les restes del que havia estat una senyal o un cartell amb algun tipus d’informació. però ara ja no hi havia res que ens pogués ajudar.
decidírem seguir endavant. al travessar la porta ens vam trobar amb un camp ple d’ovelles que pastaven tranquil·lament. la tensió inicial i el temor que van poder sembrar els veïns amb els seus comentaris es van esvair, amb el so de les ovelles i la calma del voltant. passàrem de llarg el camp de les ovelles pel costat i seguírem pujant cap al cim d’un turó on hi havia unes roques.
des de lluny ens va semblar veure la silueta d’un home al cap de munt del turó, però quan hi arribàrem no hi havia ningú. a l’arribar a la zona rocosa, veiérem algunes gotes de sang fresca i seguint el rastre trobàrem molta més sang. allí algú havia pres mal no feia gaire, perquè la sang era molt fresca. investigàrem el voltant, intentant trobar alguna senyal que expliqués el misteri de la sang, però no hi trobàrem res que no fos normal. la tensió inicial que les ovelles havien aconseguit relaxar va tornar augmentada!
però no ens va aturar. amb la por al cos continuàrem el camí, baixant cap al fons d’un barranc per un senderó enfangat i molt empinat. havíem de concentrar-nos en no relliscar però els trets que es sentien pel voltant no ens ho feien fàcil.
al fons del barranc tot semblava tranquil. ens aturàrem per descansar. l’escenari era bellíssim i la remor de l’aigua que baixava clara ens hauria permès de passar una bona estona sinó que seguíem tenint la por al cos.
continuàrem barranc avall fins a trobar una cruïlla de barrancs. les parets de les muntanyes de la vora eren altíssimes i els espais entre elles eren tant estrets que t’hi senties com enclaustrat. en aquell ambient claustrofòbic hi descobrírem restes de roba que ens van fer pensar de nou en tot el misteri que ens envoltava.
aleshores decidirem tornar. vam desfer tot el camí enfangat muntanya amunt, amb una mica de pressa i de por per haver de tornar a passar per les roques ensagnades. les evitàrem tant com vam poder, i vam fer cap al camp on les ovelles seguien pastant com si res. sense aturar-nos continuàrem fins al cotxe, que finalment ens va allunyar de tot aquell misteri.
als diaris de l’endemà no hi trobàrem cap noticia que ens pogués explicar el misteri viscut!
continuàrem per on ens semblava que començava el camí fins que ens vam trobar amb un terreny tancat amb reixes i una porta. al costat hi havia les restes del que havia estat una senyal o un cartell amb algun tipus d’informació. però ara ja no hi havia res que ens pogués ajudar.
decidírem seguir endavant. al travessar la porta ens vam trobar amb un camp ple d’ovelles que pastaven tranquil·lament. la tensió inicial i el temor que van poder sembrar els veïns amb els seus comentaris es van esvair, amb el so de les ovelles i la calma del voltant. passàrem de llarg el camp de les ovelles pel costat i seguírem pujant cap al cim d’un turó on hi havia unes roques.
des de lluny ens va semblar veure la silueta d’un home al cap de munt del turó, però quan hi arribàrem no hi havia ningú. a l’arribar a la zona rocosa, veiérem algunes gotes de sang fresca i seguint el rastre trobàrem molta més sang. allí algú havia pres mal no feia gaire, perquè la sang era molt fresca. investigàrem el voltant, intentant trobar alguna senyal que expliqués el misteri de la sang, però no hi trobàrem res que no fos normal. la tensió inicial que les ovelles havien aconseguit relaxar va tornar augmentada!
però no ens va aturar. amb la por al cos continuàrem el camí, baixant cap al fons d’un barranc per un senderó enfangat i molt empinat. havíem de concentrar-nos en no relliscar però els trets que es sentien pel voltant no ens ho feien fàcil.
al fons del barranc tot semblava tranquil. ens aturàrem per descansar. l’escenari era bellíssim i la remor de l’aigua que baixava clara ens hauria permès de passar una bona estona sinó que seguíem tenint la por al cos.
continuàrem barranc avall fins a trobar una cruïlla de barrancs. les parets de les muntanyes de la vora eren altíssimes i els espais entre elles eren tant estrets que t’hi senties com enclaustrat. en aquell ambient claustrofòbic hi descobrírem restes de roba que ens van fer pensar de nou en tot el misteri que ens envoltava.
aleshores decidirem tornar. vam desfer tot el camí enfangat muntanya amunt, amb una mica de pressa i de por per haver de tornar a passar per les roques ensagnades. les evitàrem tant com vam poder, i vam fer cap al camp on les ovelles seguien pastant com si res. sense aturar-nos continuàrem fins al cotxe, que finalment ens va allunyar de tot aquell misteri.
als diaris de l’endemà no hi trobàrem cap noticia que ens pogués explicar el misteri viscut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)