dissabte, de gener 03, 2009

stardate: l’últim misteri del 2008

arribàrem en cotxe allà on ens pensàvem que començava el camí i vam aparcar. preguntàrem a la gent del lloc per assegurar-nos que anàvem bé. però ningú ens va voler respondre. tothom semblava no voler ni sentir parlar del tema ni del lloc. algú ens va dir que ja havia patit masses problemes per haver-ne parlat.

continuàrem per on ens semblava que començava el camí fins que ens vam trobar amb un terreny tancat amb reixes i una porta. al costat hi havia les restes del que havia estat una senyal o un cartell amb algun tipus d’informació. però ara ja no hi havia res que ens pogués ajudar.

decidírem seguir endavant. al travessar la porta ens vam trobar amb un camp ple d’ovelles que pastaven tranquil·lament. la tensió inicial i el temor que van poder sembrar els veïns amb els seus comentaris es van esvair, amb el so de les ovelles i la calma del voltant. passàrem de llarg el camp de les ovelles pel costat i seguírem pujant cap al cim d’un turó on hi havia unes roques.

des de lluny ens va semblar veure la silueta d’un home al cap de munt del turó, però quan hi arribàrem no hi havia ningú. a l’arribar a la zona rocosa, veiérem algunes gotes de sang fresca i seguint el rastre trobàrem molta més sang. allí algú havia pres mal no feia gaire, perquè la sang era molt fresca. investigàrem el voltant, intentant trobar alguna senyal que expliqués el misteri de la sang, però no hi trobàrem res que no fos normal. la tensió inicial que les ovelles havien aconseguit relaxar va tornar augmentada!

però no ens va aturar. amb la por al cos continuàrem el camí, baixant cap al fons d’un barranc per un senderó enfangat i molt empinat. havíem de concentrar-nos en no relliscar però els trets que es sentien pel voltant no ens ho feien fàcil.

al fons del barranc tot semblava tranquil. ens aturàrem per descansar. l’escenari era bellíssim i la remor de l’aigua que baixava clara ens hauria permès de passar una bona estona sinó que seguíem tenint la por al cos.

continuàrem barranc avall fins a trobar una cruïlla de barrancs. les parets de les muntanyes de la vora eren altíssimes i els espais entre elles eren tant estrets que t’hi senties com enclaustrat. en aquell ambient claustrofòbic hi descobrírem restes de roba que ens van fer pensar de nou en tot el misteri que ens envoltava.

aleshores decidirem tornar. vam desfer tot el camí enfangat muntanya amunt, amb una mica de pressa i de por per haver de tornar a passar per les roques ensagnades. les evitàrem tant com vam poder, i vam fer cap al camp on les ovelles seguien pastant com si res. sense aturar-nos continuàrem fins al cotxe, que finalment ens va allunyar de tot aquell misteri.

als diaris de l’endemà no hi trobàrem cap noticia que ens pogués explicar el misteri viscut!

4 comentaris:

Agnès ha dit...

Com et deus haver inspirat en una cosa així?
Quan escriuràs el llibre? Volem saber més!

ia ha dit...

I tot això us va passar de veritat? Quina por!

maria ha dit...

això d veritat?ostras sort que no vaig venir..:S

kika ha dit...

res d'inspiració: tot són fets reals, tots! que no en tinc jo d'inspiració!
:-)