dilluns, de gener 05, 2009

stardate: els últims miracles del 2008

estàvem cansats i suats. havíem caminat tot el dia per unes muntanyes vora la costa. era un lloc amb unes vistes magnífiques i quasi bé desert. hi havia una caleta petita, algunes cases i un restaurant que a l’estiu devien acollir molta gent, perquè el lloc s’ho valia, però en aquest temps estava tot tancat. en tot el dia només vam trobar un parell de persones més que s’hi passejaven.

amb l’última claror del dia pujàvem amb el cotxe per una carretera de molts tombs que ens portava des de la caleta fins a la carretera principal. a l’arribar a la carretera principal ja era quasi bé fosc. havíem de decidir quina direcció agafar: totes dues ens portarien cap a casa.

giràrem cap a la dreta i a uns cinquanta metres la carretera era plena d’uns roques gegants i d’arbres caiguts. hi havia hagut una esllavissada i no hi havia manera de passar!

vam girar cua cap a la cruïlla i decidírem agafar la carretera en sentit contrari: ens servia igualment. i al cap de menys de cent metres hem de frenar en sec de nou perquè la carretera també és plena de roques gegants. una altra esllavissada!

tornàrem cap a la cruïlla ràpidament i ens vam adonar que els despreniments estaven sense senyalitzar i allí no hi havia ningú més. això volia dir que feia molt poc que s’havien produït. si arribem a passar-hi uns minuts abans ens haguessin pogut caure al damunt. va ser el primer miracle!

d’això ens havíem salvat, però ara ens trobàvem completament aïllats: no podíem avançar per la carretera principal en cap direcció i no servia de res tornar enrere ja que era un lloc completament desert.

aleshores va arribar un cotxe que pujava de la cala. els avisàrem de que no es podia passar. com que els mòbils no tenien cobertura intentàrem trucar al telèfon d’emergències que molt amablement ens van escoltar i poca cosa més. ja era fosc del tot, la lluna era molt prima i el fred i la humitat s’anaven intensificant.

va pujar un altre cotxe de la cala i també el vam aturar a la cruïlla per avisar-los. aquest cop eren uns locals, que a més treballaven en el manteniment de les carreteres. amb les lots que portàvem els ensenyàrem els trossos de carretera malmesos, i l’enginyer (com després vam saber que era) va pronosticar que la part dreta de la carretera podria estar neta poc després de mitjanit però la part esquerra no ho estaria fins l’endemà com a molt aviat. i es va posar a trucar a la conselleria per avisar dels despreniments i als encarregats de fer arribar les excavadores. això va ser el segon miracle!

tot això succeïa el vespre de cap d’any, i la vintena de persones que ens trobàvem allí ja ens vèiem passant la nit de cap d’any en aquella cruïlla, a les fosques i amb el fred i la humitat que anava caient. quan de cop sentim una moto-serra en funcionament!

l’enginyer i el seu acompanyant la portaven a la furgoneta i van començar a tallar parts dels arbres que hi havia caiguts per la carretera. en poc més de mitja hora van deixar lliure, per entre roques, troncs i esvorancs, un caminet just perquè hi passes un cotxe. això va ser el tercer miracle!

ens van dir que féssim una cua de cotxes a la cruïlla i ens preparéssim per a passar d’un en un, a poc a poc i sense fer gaire soroll, per allà on ells ens indicarien. amb l’esgarrifança de pensar que la resta de la muntanya podia estar a punt de caure al damunt nostre passàrem pel caminet que ens havien obert i seguírem cap a casa.

tot i que mai he sentit cap inclinació especial per a celebrar la nit de cap d’any, aquesta vegada a les dotze de la nit vaig menjar-me els dotze raïms i vaig brindar amb xampany, molt contenta de poder fer-ho a casa!

els diaris de l’endemà portaven la noticia de l’esllavissada en primera plana i deien que la carretera romandria tallada entre quatre i cinc mesos com a mínim!

3 comentaris:

Agnès ha dit...

Crec que últimament tens molts motius per celebracions tu.Oi? ;)

maria:) ha dit...

quin cap d'any, i jo que en aquelles hores estava miran el TOMAS molina...

kika ha dit...

agnès: doncs mira, a més de cap d'any aquest any he hagut de celebrar reis i tot! i això que tampoc en tenia cap ganes. el dilluns vaig pensar que els reis se m'havien avançat ja que a mig dia vaig trobar-me una roda del cotxe reventada. això per a mi es terrible, perquè no se ni com posar-m'hi! ... era el carbó que em tenien reservat els reis. més raons per a no celebrar.
però, després es van mobilitzar els meus cunyats per a solucionar-me la vida... i vaig decidir que això si que era un bon regal de reis! i vaig haver de celebrar-ho!
:-)

maria: ei! que jo també el vaig veure el tomàs molina, eh? que vam arribar a temps per tot, gràcies als miracles :-)