d’Amartya Sen ja en vaig parlar una vegada. va rebre el premi Nobel d’economia l’any 1998 i feia molts anys que estava a la llista dels nominats (http://ca.wikipedia.org/wiki/Amartya_Sen).
de fet són vàries les contribucions per les quals el van nominar. per això li dedico més d’un post!
l’any 1981 va publicar el llibre “Poverty and Famines: An Essay on Entitlement and Deprivation”. en aquest llibre demostra que la fam no és dóna només per la manca d’aliments, sinó perquè els mecanismes de distribució d’aliments no tracten a tothom igual. l’interés de sen pel problema de la fam va néixer en una experiència personal. el 1943, quan tenia nou anys, va viure la fam de Bengala on tres milions de persones van morir.
ja de gran va fer un estudi i va demostrar que en aquella època a Bengala hi havia una quantitat d’aliments suficient per alimentar a tota la població. de fet, sen demostra que aquell any, la producció d’aliments a Bengala va ser major que la d’anys anteriors on no hi havia hagut fam.
però també hi havia gent que no tenia prou diners per comprar aliments.
sen troba una sèrie de factors que expliquen aquests fets, com ara: reduccions de salaris, atur, pujades dels preus dels aliments, sistemes precaris de distribució d’aliments, ...
d’aquí sen deriva una teoria sobre les capacitats i les oportunitats partint de definicions com:
- la llibertat positiva es refereix a la capacitat que té una persona per a ser o fer alguna cosa: sóc lliure de fer una cosa perquè disposo de tots els mitjans necessaris.
- la llibertat negativa es refereix a la no interferència: sóc lliure de fer una cosa perquè cap llei m’ho impedeix.
aquesta teoria el porta a re-definir el concepte de ‘dret’ en un article titulat “Equality of what” el 1982. els drets són una cosa que els governs han de proporcionar als ciutadans o són alguna cosa que no els poden prendre?
en molts països els ciutadans tenim el dret de votar. segons sen, perquè el dret de votar sigui rellevant ha d’anar acompanyat de la capacitat de votar. i la capacitat de votar té uns requeriments que són tan amplis com la disponibilitat de l’educació i tan específics com el transport als col·legis electorals. només quan l’estat proporciona a tots els ciutadans tots els mitjans necessaris podem dir que l’estat proporciona als ciutadans el dret de votar.
en un altre article “More than 100 million women are missing” publicat el 1990, sen explica perquè tant a la xina com a l’ìndia hi ha menys dones que home, mentre que a la majoria de la resta de països les dones tenen una mortalitat menor en totes les edats, viuen més anys, i representen una mica més de la majoria de la població. a més de la pràctica esbiaixada d’avortaments per qüestions de gènere, sen troba que en aquests països els nois gaudeixen de millors oportunitats que les noies, incloent alimentació i sanitat.
tots aquests resultats no semblen gens sorprenents, però el cas és que han estat raons de moltes crítiques i controvèrsies. estrany, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada