stardate: estranyament commovedor

així és com el qualifica un dels crítics. i a mi també m'ho sembla. molt tendre i enigmàtic fins que al final m'ha fet esclatar en plors.

el cel és blau, la terra blanca. una història d'amor. el va escriure l'any 2000 la hiromi kawakami en japonès, i no va ser traduit al català fins l'any 2009. n'he subratllat alguns trossets:

"Cada olleta té la seva tapadoreta," diuen. És evident que jo no era la parella adequada per ella.

...

Antigament, els caps dels poblats de l'altiplà siberià menjaven reig bord abans d'anar a la guerra. És un bolet que conté subtàncies al·lucinògenes. Provoca una gran excitació i augmenta l'agressivitat. Si te'l menges, també t'atorga una força descomunal i duradora que, en condicions normals, ningú no podria mantenir més de pocs segons. Per començar, el cap del poblat es menjava un reig bord. Tot seguit, l'home que ocupava el rang immediatament inferior es bevia l'orina del cap. El següent feia el mateix amb l'orina del seu superior, i així successivament, per ordre jeràrquic, fins que tots havien ingerit les propietats del bolet. Després d'aquest ritual, l'exèrcit ja estava a punt per combatre--va explicar el mestre.

...

Era perquè en aquella casa hi havia alguna cosa a què no m'acabava d'adaptar. Era com si hagués encarregat unes quantes peces de roba fetes a mida i, quan me les emprovava, m'adonava que n'hi havia de massa curtes i d'altres que eren tan llargues, que  n'arrossegava les vores per terra quan caminava. Llavors em treia la roba, bocabadada, comprobava les mides una altra vegada i veia que eren exactes. La meva família em desconcertava d'una manera semblant.

...

Quan em vaig emancipar vaig anar a viure a una altra ciutat, però més endavant vaig acabar tornant al lloc on havia nascut i crescut, de la mateixa manera que els salmons sempre pugen riu amunt per arribar al lloc on van néixer.

...

Menjàvem una cosa semblant a una fondue de pop. Tallàvem el pop a rodanxes molt primes, el submergíem en una cassoleta plena d'aigua bullent i quan emergia a la superfície, el pescàvem d'una revolada amb els bastonets. Abans de menjar-nos les rodanxes els sucàvem en una salsa de taronges amargants. Un cop dins la boca, el gust tirant a dolç del pop es barrejava amb la taronja i deixava un regust molt especial.

però el que m'he repassat més vegades és aquest:

Per cert, Tsukiko, hi ha una refrany que diu que "fins i tot la trobada més casual és karma"

...

el karma és un concepte budista. És l'energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les nostres vides futures.

...

Vosté i jo ja estàvem units en les nostres vides anteriors?

...

Suposo que tothom ho està d'alguna manera

...

Vaig intentar recordar en quin moment el mestre i jo ens havíem fet amics. Al principi només era un conegut, un vell que havia estat professor meu a l'institut. A part de les poque paraules que intercanviàvem, gairebé no m'hi fixava. Era una presència vaga i silenciosa que bevia al meu costat. L'únic que em va cridar l'atenció des del primer moment va ser la seva veu. No era gaire greu, però tenia un timbre profund i vibrant. Aquella veu em va despertar la curiositat per l'home de qui procedia.

Més endavant, quan m'asseia al seu costat, vaig començar a notar la calidesa que desprenia. La seva presència dolça i afectuosa es filtrava a través de la seva camisa emmidonada. Era galant i tendre alhora. No he estat mai capaç de descriure amb paraules la presència que irradiava el mestre. Tan bon punt intentava capturar-la, s'evaporava i no tornava a aparèixer fins a un altre moment.