stardate: la velocitat del temps

fa uns anys vaig decidir anar a treballar durant un any a una ciutat diferent en un país diferent. la raó era que volia canviar de feina i d’ambient.

els primers dubtes van arribar, com era d’esperar, quan s’acostava el moment de marxar. sempre m’ha passat així. planejar una viatge o una estada és una cosa que m’agrada i m’il·lusiona i ho faig de gust. però quan arriba l’hora de marxar sovint donaria el que fos que poder-me tirar enrere.

als pocs dies d’arribar, anant des de la feina cap a casa em va agafar una gran tempesta, i ho vaig interpretar com un mal presagi. i és que d'entrada la situació no tenia gaire bona pinta.

allí només hi coneixia dos col·legues amb qui havia parlat en algunes ocasions i dues altres persones amb qui feia anys havíem estat amics.

a la feina no em calia parlar amb ningú normalment i l’horari era extremadament flexible, cosa que en molts casos s’aprecia però en aquest cas no ajudava gens.

la gent que treballava amb mi estava molt ocupada, i no tenien temps ni per anar a dinar.

al cap de l’any vaig fer com a molt una dotzena de trobades (dinars, sopars, o cafès) amb col·legues.

vaig conèixer alguna gent nova amb qui un cop al mes sortíem a sopar o al cinema.

això si, vaig viatjar bastant i vaig parlar molt per telèfon. això la feina m’ho facilitava.

però la vida del dia a dia va ser sempre molt solitària. per això, al començament vaig haver de fer un esforç per construir una rutina per tal que la solitud no em fes patir.

al final de l’any vaig fer comptes, i sorprenentment em van sortir molt positius.

respecte a la feina havia estat un any molt productiu en tots els respectes en els que esperava que ho fos.

respecte a la convivència també. les relacions amb la gent nova que havia conegut allí i la gent amb la que vaig mantenir contacte durant aquell temps van ser intenses i molt agradables.

durant aquell any vaig poder gaudir de grans passejades, llargues visites a les llibreries, cinema, dibuix, escriptura, ioga, tai-txi, ... sense patir gens per restriccions de temps.

crec que la raó per la qual aquest any va ser tant bo en tants respectes és només una: dedicava més temps a pensar en les coses que feia que en fer coses.

ara, amb la perspectiva dels anys, estic convençuda de que si dediqués més temps en pensar el que faig que en fer coses tot m’aniria molt millor.

de fet estic convençuda de que la distribució òptima seria de dues terceres parts del temps per pensar en el que faig durant l’altra tercera part.

seria com fer que el temps anés més a poc a poc.

per cert, una de les pel·lícules que vaig veure aquell any al cinema va ser ‘the straight story’ (‘una historia verdadera’, de David Lynch produida, per Walt Disney) que és una de les meves preferides i em sembla que té bastant a veure amb aquesta conclusió.

de totes maneres, per molt que n’estigui convençuda no aconsegueixo fer-ho realitat... només ho vaig aconseguir aquella vegada en la que les circumstàncies m’ho van facilitar.

de tots els meus intents de canviar de vida últimament només guanyen aquells que impliquen acumular més activitats i responsabilitats.

potser m’hauré d’esperar fins que arribi la jubilació!