dimecres, de febrer 25, 2009

stardate: contrastos

fa uns anys vaig fer un viatge a mèxic. havia d’anar a un congrés, per feina. hi vaig anar uns dies abans i vaig aprofitar per visitar a uns amics.

vivien a la capital, en un barri molt humil, en una casa molt humil. ens van rebre amb una gran generositat. van insistir en que ens quedéssim a casa seva, i ens van fer tot tipus d’obsequis. de fet al marxar vaig saber que havien pintat la casa en preparació per la nostra visita, i ens havien ofert la seva habitació mentre aquells dies ells dormien a terra.

durant aquells dies es van desviure per ensenyar-nos tots els racons de la ciutat, que n’hi ha molts. ens van portar a teotiuacan, l’esplanada de les piràmides, lloc obligat pels turistes.

i també van insistir en portar-nos a visitar alguns llogarrets fora de la ciutat. poblets que ells coneixen i que els agradaven. poblets petits, gens turístics i molt molt pobres. normalment amb esglésies més grans i ben construïdes que cap altra casa del poble.

en un d’aquests pobles vam anar a visitar uns parents seus. vivien en una casa que era més aviat una xabola. el terra era de terra: no estava ni enrajolat. la senyora ens va rebre amb molta alegria i també ens va obsequiar amb menjars d’allà. ens va explicar que en aquell poble tothom vivia del treball que donava una fàbrica de maons que hi havia allí a prop. el seu marit també hi treballava, i que encara que bevia molt, de cada setmanada aconseguia portar-ne una part a casa, i menjar no els faltava. els seus fills havien marxat tots a viure fora, la majoria als estats units.

després vaig anar cap al congrés. tots els assistents estàvem en un hotel fantàstic, dels millors que he estat mai. els dinars ens els servien un exèrcit de cambrers tots mudats i amb guants blancs. pels sopars ens venien a buscar uns autobusos i amb policies d’escorta ens portaven als llocs més insospitats: a la residència del president, a la seu del ministeri de finances, ...

el dia del sopar a la casa del president vam ser doblement amenitzats. per una banda, el parlament del president lloant la gran prosperitat de mèxic, gràcies al seu bon fer, mesurada en els quilòmetres de clavegueram que havia fet construir. per altra banda, hi havien uns mariatxis que anaven de taula en taula, i quan van arribar on era jo em van cantar ‘las manyanitas’ perquè justament era el dia del meu aniversari, i algú els ho havia dit.

un altre dia vaig anar amb uns amics a visitar al ministre de finances a casa seva, ja que era amic d’un de la colla. vivia en un dels barris més rics de la ciutat. en una casa que més aviat semblava una fortalesa. de fet totes les cases d’aquell barri tenien unes parets altíssimes i unes portes amb tot tipus de mesures de seguretat. els carrers d’aquell barri estaven plens de gent, de paradetes, de pobres que demanaven caritat, de nens mal vestits i bruts que demanaven diners als turistes.

la gent d’allí deu estar acostumada a viure en mig d’aquests contrastos, però jo avui estic encara tan impactada com durant aquells dies, i encara no entenc com s’hi pot viure.

un detall més: el govern mexicà es va fer càrrec de totes les despeses dels participants del congrés. això és una pràctica que només he vist en països relativament pobres. normalment als països més desenvolupats cadascú s’ha de pagar les seves despeses, i a més et fan pagar una ‘matrícula’ per assistir al congrés. això tampoc ho entenc.

2 comentaris:

Agnès S. ha dit...

Hi ha coses que no s'entenen, és com als restaurants, fins ara, per faltat que s'anés, en la nostra societat, demanar el menjar sobrer o prendre la mitja ampolla de vi que quedava, era molt mal vist. Encanvi hi ha països on això és lògic i normal.

kika ha dit...

si, és clar. però el fet de que gent amb condicions de vida tant diferents, s'acostumin a viure junts... jo no sé si podria.
una de les critiques que es fa als estats units és que en cada ciutat hi ha barris de blancs i hi ha barris de negres. i la diferència no és només el color. si ets blanc més val que no entris a un barri de negres. i si ho fas et dones compte de seguida perquè.
els barris de blancs són nets, rics, segurs. els barris de negres són bruts, destruits, perillosos.
en un sentit és molt més fàcil viure-hi.
en un altre sentit és bàsicament igual.
però no t'has d'enfrontar contínuament en problemes de consciència.