dijous, de febrer 19, 2009

stardate: un gran regal

fa uns anys vaig rebre un regal fantàstic. la possibilitat d’anar a estudiar uns anys a una universitat amb un dels campus més bonics que he vist mai.

estava construït sobre terra guanyada a un llac immens. sabies que era un llac perquè així ho deien els mapes, però quan el veies no hi trobaves cap raó per no creure que era un mar. només es veia aigua. tenia platges, onades, esculleres, ports. en cap cas podies ni endevinar què hi havia més enllà de l’aigua. inclús des de dalt d’un avió hi havia uns moments que només es veia aigua.

era ben bé com un gran parc. hi havia edificis separats per grans jardins i grans prats. a la vora del gran llac n’hi havia un altre de més petit, artificial, amb fonts. d’edificis n’hi havia de diferents èpoques i de diferents estils, però des de la majoria hi havia grans vistes al llac.

el gimnàs estava construït a la vora del gran llac. la sala de les màquines estàtiques tenia una gran finestra que abastava tota la paret i donava al llac. les bicicletes, les cintes i totes les maquines estaven encarades cap a aquella finestra. quan feies exercici amb la màquina de remar, asseguda de cara al llac, era fàcil imaginar que no era un exercici estàtic, sinó que estaves dalt d’una barca.

a la vora del gimnàs hi havia la platja de la universitat. un platja de sorra amb una àrea per banyar-se protegida amb boies.

la biblioteca la formaven tres edificis connectats entre ells. a l’entrar a buscar un llibre havies de decidir a quin edifici anar. en cada edifici hi havia un munt de plantes, totes circulars. els prestatges amb els llibres també estaven disposats circularment. al cap d’una mica de ser a dins costava saber per on havies entrat i on era la sortida. a mi sempre em va recordar la biblioteca de ‘el nom de la rosa’ d’umberto eco.

a la tardor, quan la temperatura anava baixant dràsticament, el campus anava agafant tots els colors, i aprofitàvem per fer llargues passejades.

a l’hivern, es tornava completament blanc. el vent i el fred feien que els passejades a la vora del llac fossin més curtes. als prats s’hi feien ninots de neu. els llacs, tots dos, estaven completament glaçats.

a la primavera la gent sortia a fer barbacoes. i a l’estiu, el campus era una festa i la platja s’omplia de gent.

quan vaig decidir anar-hi sabia que acadèmicament era una molt bona universitat i ho vaig poder comprovar. després m’he assabentat de que hi ha molts pocs campus tant bonics com aquell, i no m’estranya!

això d’aquí n’és un trosset:






4 comentaris:

Dan ha dit...

Coi!
Quina envejaaaaaa!!!
:-)

MARTELL DE REUS ha dit...

Jo crec que els millors campus del món mundial són els de la Universidad de Navarra i la Ramon Llull.

kika ha dit...

dan: doncs, sí. mirant la foto em ve la nostàlgia i em fan enveja els que hi són ara!

martell: quins gustos, mare meva!!!
:-)

Agnès S. ha dit...

Quina passada!