stardate: detalls agradables

fa uns mesos, per culpa d’unes obres, a la feina ens vam haver de traslladar a uns despatxos d’una part nova de l’edifici. fins aleshores cada persona tenia el seu despatx, però llavors temporalment hauríem de compartir despatxos de dos en dos.

la directora va organitzar qui hauria de compartir despatx amb qui. alguns es van triar parella. jo no vaig fer cap demanda. al final a mi em va tocar compartir amb un noi, que tothom sap que al matí no ve mai a la feina, i molts dies ni apareix. o sigui que, en un sentit, jo considerava que vaig estar molt de sort.

això de no estar al despatx en les hores regulars d’oficina no és habitual ni és recomanat a la meva feina però passa, ja que el que compta al final són els resultats i la productivitat.

el meu company de despatx ho és molt de productiu. per altra banda, hi ha molta gent que li te mania (o enveja) i tot i que fa uns quants anys que treballa amb nosaltres, jo no l’havia vist gaire parlant amb els companys. de fet, jo no hi havia parlat mai gaire.

els primers dies que compartíem despatx no va venir, al menys quan jo hi era. després va començar a venir cap a l’hora de dinar. i com que jo normalment arribo molt aviat al matí i plego aviat a la tarda, quasi be no coincidíem.

les estones que coincidíem, jo procurava no parlar ja que es donava per entès que tots dos teníem feina, i tampoc tenia gaire coses per dir-li. ens saludàvem a l’arribar. si un havia de fer una telefonada demanava permís a l’altre. si un tenia una visita sortia a fora a parlar. això era la manera de fer habitual de tothom donades les circumstàncies.

en alguns moments puntuals vam tenir un parell de converses, sobre diversos esdeveniments relacionats estrictament amb la feina i que ens afectaven personalment, alguns a ell i uns altres a mi.

un dia vaig trobar una capseta de bombons al damunt de la meva taula. vaig anar preguntant a tota la gent amb la que em relaciono més habitualment i ningú en sabia res dels bombons. vaig decidir deixar-los allà mateix on els havia trobat fins que no descobrís qui els hi havia deixat i perquè.

després d’unes quantes setmanes d’absència, un dia el meu company de despatx va aparèixer i em va preguntar perquè no me’ls menjava. i quan li anava a dir que esperava saber qui els havia deixat, hi vaig caure. em va dir que havia estat ell. sabia que, feia unes setmanes, havia passat una cosa que m’havia fet patir i em va dir que me’ls va portar per a fer-me més dolça l’espera mentre es solu·lucionava.

això no m’ho esperava. de fet, ni d’ell ni de ningú. vas ser un detall molt agradable i inesperat. li vaig dir que els bombons ens l’hauríem de menjar junts. i així ho vam fer.

després vaig descobrir que és un gran fan dels bombons i sempre en té al seu calaix. i des d¡aleshores ens endolcen les tardes a tots dos!

un dia vaig descobrir una ampolleta d’aigua al costat d’una torreta amb una planta que jo havia portat del meu antic despatx. quan li vaig preguntar si l’aigua era seva, em va dir que era per regar la planta. això tampoc m’ho esperava: que es preocupés per la meva planta fins aquest punt!

els mesos han anat passant i he descobert que és molt enraonador! ara tenim un munt de temes de conversa. m’explica amb tot detall les seves classes de ioga. quan li pregunto com li ha anat el cap de setmana m’explica amb tot detall el que ha fet als vespres!

el compartir despatx que al començament semblava que havia de ser un problema, s’ha convertit en una experiència molt agradable, gràcies als detalls que ha anat tenint el meu company de despatx i que han fet que trenquéssim el gel que ens separava.

d’aquí uns quants mesos s’hauran acabat les obres i tornarem a tenir despatxos individuals. el trobaré a faltar!