quan he estat al cap d’un projecte conjunt m’he sentit responsable de totes les decisions que he près. m’he sentit responsable del funcionament. hi he dedicat tot el temps i l’esforç que he pogut per tal d’assegurar, dins les meves possibilitats, el seu bon funcionament.
de la mateixa manera que em sento responsable de tots els meus actes en tots els àmbits on en moc.
ara bé, no m’he sentit gens responsable del que havia estat el projecte abans de que jo el dirigís. si s’havia justificar qualsevol tema que fes referència a decisions preses en el passat, ho redirigia al que havia estat el cap en el moment corresponent.
de la mateixa manera que no em sento responsable dels actes dels meus antepassats, ni de la història del meu país.
tampoc m’he sentit responsable del futur del projecte. un cop acabat el meu període com a cap he deixat de sentir-me responsable del que pogués passar.
de la mateixa manera que no em sentiria responsable dels actes dels meus fills, si en tingués, ni de les persones que en algun moment han depès de mi.
però hi ha qui no ho veu així.
hi ha qui entèn que dins les responsabilitats d’un cap d’un projecte hi ha la de trobar una persona idònea que la substitueixi. la raó és que després d’un temps d’esforçar-te per assegurar el bon funcionament d’un projecte, arriba un dia que vols alliberar-te de la responsabilitat, però al mateix temps vols assegurar la continuació correcte del projecte. llavors, per poder deixar el càrrec assegurant-te que el projecte seguirà el camí que tu vols, primer has de buscar un substitut i convèncer aquesta persona de que l’accepti.
això d’haver de trobar un successor o un hereu em fa pensar en pretensions monàrquiques. no m’agrada. i em sona tan malament com aquell que deia que ho volia deixar tot ‘atado y bien atado.’
entenc perfectament que després d’un cert temps les responsabilitats comencen a pesar massa i un se’n vulgui deslliurar. però un cop deslliurat, quin mal hi ha en deixar camp lliure a qui vulgui perquè prengui el relleu? si és un projecte col·lectiu, qualsevol persona del col·lectiu pot desitjar ser-ne el cap per una temporada, i si el col·lectiu li ho permet, quin mal hi ha?
també hi ha qui parla de la història en primera persona, sobretot per les gestes que es consideren victorioses. ‘ ... quan vam conquerir amèrica...’ (per molta gent això és encara considerat com una gesta vistoriosa) jo no he descobert mai amèrica, ni tampoc mallorca, ni sicília. i no ho he considerat mai tan proper com per voler parlar-ne en primera persona.
---------------------------
fa un any parlava d’uns llibres sobre secrets.
16 comentaris:
Potser depèn del grau d'estimació pel projecte. Si es tracta d'un tema que, a més de voler fer bé per responsabilitat, sents com a teu, segurament t'agradarà garantir-ne la continuïtat en bones mans. Vaja, com a mínim seria el meu cas; sé que m'agradaria tenir la tranquil·litat de saber que, qui em succeeixi, podrà fer una bona feina. La veritat, no m'ho havia plantejat mai en termes de deixar-ho tot "atado y bien atado"; no en un sentit pejoratiu.
Vaig de bolit bon Dia!!
Es com el Barça, hi ha gent que quan parla d'aquest equip de Barcelona la gent diu "hem guanyat" o "hem perdut". Sempre m'ha fet molta gràcia.
Entenc el que expliques, Kika, però i què passa quan és al revés, quan et volen fer hereu d´un projecte en el que ja no hi creus, del que no n´estàs enamorat i saps que està esgotat i en canvi, saps que és allà on t´hi guanyes les garrofes?
Difícil, molt difícil triar el camí,quasi tant com saber escollir la persona "idonia" per a la continuació de qualsevol projecte.
He llegit el post del Secret i una vegada més he coincidit amb tu. A mi me´l van regalar i no vaig passar de les tres primeres pàgines.A mesura que l´anava llégint m´anava emprenyant i quan això passa, millor deixar-ho.No m´agrada llençar llibres però en hi ha alguns que només serveixen per guardar pols a les estanteries.
Dona, és un xic complicat, perque quan tens un projecte i hi dediques temps i esforç, veure com un altre llença per la borda la teva feina... no és molt agradable, la veritat. Clar que depèn molt del tipus de projecte.
No estic d'acord (i és perque tinc fills) en el que dius que no et sentiries responsable dels actes dels teus fills... jo crec que sí. Però només ho acceptes un cop ets mare/pare (t'ho dic per experiència, jeje).
I del llibre el Secret... a mi aquestes coses em semblen "collonades", amb perdó i respectant a tothom. Potser sí que amb una actitud positiva la vida es veu millor... però no crec que eviti certs desastres, com una malaltia. I per desgràcia molta gent malalta es va aferrar al putu llibre, i això sí que ho trobo immoral i aberrant...
Petons Kika, que feia dies que no passava per aquí!
d'un projecte no ho sé, però tot i que no em sento responsable d'allò que hagin fet els meus avantpassats si que me'n sento deutora i en una cosa no hi estic d'acord: sempre et sentiràs responsable d'allò que facin els teus fills. En això no hi ha dubte possible i menys en una societat on, des del moment en què quedes embarassada et comencen a responsabilitzar de tot allò que passi per mal. Per bé no, que aleshores ja hi ha els metges, l'escola, les autoritats que s'enduen el mèrit. A tu només et toca la frase: "quina sort que t'han sortit tan bé els nanos!", com si això fos una rifa i no una qüestió de treball diari.
En aquest cas imagino que els projectes laborals vénen a ser el mateix, si no es pica pedra, el resultat mai serà satisfactori.
En el fons, quan s'ha treballat en un projecte, molts cops es té preocupació pel seu esdevenir, encara que un no siugi el responsable. En el cas dels actes dels fills, que és un món diferent a la resta, crec, és molt complicat no sentir-se responsable dels seus actes. És inevitable!
Ferran, si és un porjecte col·lectiu, vol dir que és de tots. aleshores, perquè et sembla que el teu criteri és l'únic bo? perquè deixant-ho a les mans de tots hauria de deixar de fucionar bé?
Striper, desitjo que tot et vagi bé avui, i que aviat recuperis la calma :-)
Martell, igual! com si després del partit tots en haguéssim fet uns tips de córrer! :-)
País secret, doncs si és on t'hi guanyes les garrofes has d'acceptar i prendre la responsabilitat de fer-lo funcionar, mentres calgui. no cal estar enamorada d'una feina per fer-la ben feta, no?
a més, en aquest cas és fàcil no preocupar-se pel futur del projecte.
coincidim en el secret, doncs :-)
Kudi, però el projecte és de tots. i entre tots trien qui el dirigeix. no és teu només. aquest punt és important pels projectes i també pels fills. encara que diguis que són els teus fills no són teus. tu et pots sentir tot el responsable que vulguis de la seva educació, i està molt bé que et preocupi fer-ho el millor possible. ara bé, els actes seus són seus, perquè els decideixen ells, no tu.
estic totalment d'acord en les teves observacions sobre el secret. aquest llibre fa molt més mal que bé!
Clidice, una cosa és la resposabilitat legal que la'dministració deicideix que és dels pares, i una cosa molt diferent és la responsabilitat que tu assumeixes com a persona. aquestes dues responsabilitats no tenen perquè coincidir. una pot ser més gran que l'altra i al revés.
per una banda cad estat pot decidir quina resposabilitat fa recaure sobre els pares, i per l'altra banda cada persona ha de decidir quina responsabilitat vol assumir del seu entorn.
no hi ha res inamovible aquí.
Albert, no crec que sigui inevitabe. ho entenc com una tria que cada un fa segons els seus principis.
em sap greu Kika però quan poses éssers vius al món assumeixes la totalitat dels seus actes com a propis. No te'n pots desentendre, perquè tot el que faran, des del dia del seu neixement fins a la fi, ho consideraràs com el fruit de la teva acció o inacció. Just o injust és així. I malgrat t'intetis enganyar dient-te: ja és un ésser adult i fa el que li sembla, aquest "el que li sembla" sempre el veuràs com el resultat dels teus actes.
Després de llegir la ressenya i els comentaris penso que és un tema ben complicat. Si he estat treballant en un projecte que li he dedicat moltes hores, em sabria greu que no es continués amb un mínim interès o estimació, per exemple i respecte als fills si són adults i fessin alguna cosa greu seria inevitable no sentir-se una mica culpable.
Clidice, no et sàpiga greu. cada una té el seu criteri. només faltaria. i que avorrit seria sino! :-)
com ja he dit, jo de fills biològics no en tinc. potser les hormones hi juguen un paper aquí. potser és només qüestió de criteris. no ho sé.
jo crec que el paper dels pares és d'educar. oferir informació sobre tot allò que ens sembla que pot ser important per viure.
amb això cada persona (cada fill) hauria de poder decidir lliurement que en fa. sino no seriem persones lliures. per això en algún moment els pares ens podem sentir orgullosos quan ens sembla que els fills fan servir els nostres inputs, o culpables de no haver-ho sabut fer millor.
però crec que la responsabilitat (el valor!) dels èxits i dels fracassos no l'hem d'assumir.
altrament és com si suposéssim que els fills no hi han posat res de la seva part.
kweilan, com a membre del col·lectiu del projecte si et destitueixen no pot sentir cap responsabilitat sobre el futur el projecte, no?
l'alternativa es que tu triis lliurement de plegar. llavors has d'haver previst que podia passar, i si decideixes plegar és que ho preferies a continuar.
en els dos casos no hi veig cap lloc per la culpa.
respecte al fills et pots sentir culpable d'algunes coses i orgullosa d'algunes altres, però no responsable dels fets decidits pels fills... que és el que li deia a la Clidice. o és que pretenem que els fills no tinguin llibertat per triar?
No sé noia, suposo que depèn del projecte. Si és una cosa que he començat jo i que m'agrada suposo que miraria de cercar algú que el tirés cap endavant de la millor manera possible...
... ara bé, si és alguna cosa que em bé imposada, que s'encarregui qui m'ho va endosar !
Els indígenes americans van estar 10.000 anys jugant a fet i amagar. Aquell 12 d'octubre es van deure treure un bon pes de sobre...
Ser el cap o participar en un projecte implica la voluntat de ser-hi. Quan no ho vols, millor deslliurar-te'n. El fumut d'això és que després molta gent et demanarà responsabilitats pels errors del successor. En canvi, ningú t'agrairà haver-lo elegit, en el cas que se'n surti satisfactòriament.
És trist que sigui més fàcil criticar que aplaudir.
*Sànset*
Carquinyol, és clar que la quantitat d'il·lusió que poses es un projecte depén de quant et motiva. de totes maneres, amb projectes col·lectius, assumir-ne tota la responsabilitat crec que és exagerat fins i tot pels projectes que et motiven molt.
Sànset, això no t'ho treurà ningú. som així. el que pots decidir és el que fas tu no el que fan els altres.
No, no pensaria que el meu criteri és l'únic bò, deu me'n guard! És només que un projecte que tu has viscut com a teu (en col·lectivitat, si és el cas, però també com a projecte personal)... Bé, no ho sé, no crec que sapigués desentendre'm, no perquè vulgués seguir-lo "controlant", sino perque, poc o molt, me'n sentiria vinculat fins i tot després de deixar-lo.
Però bé, suposo que també depèn dels casos i circumstàncies, de cada moment.
Salut, Kika!
Ferran, ja sé que sovint jo sóc molt radical, no faig teatre, sóc així, però entenc que no tothom és com jo... de fet avui aquí n'hi ha més que pensen com tu :-)
Publica un comentari a l'entrada