Des dels primers anys de la meva joventut pensava que cada persona té la seva no man's land, de la qual cadascú n'és plenament l'amo. Hi ha una vida visible a tothom, i una altra que només pertany a un mateix i de la qual ningú no en sap res. Això no vol dir en absolut que, des del punt de vista ètic, una sigui moral i l'altra immoral, o, des del punt de vista de la policia, una sigui autoritzada i l'altra no. Però l'home de temps en temps viu sense control, en llibertat i secret, sol o amb algú, un cop al dia, un vespre a la setmana o un dia al més; viu aquesta seva vida secreta i lliure d'un vespre (o un dia) a l'altre, i aquestes hores tenen continuïtat, subsisteixen.
Aquestes hores poden o bé afegir alguna cosa a la vida visible, o bé tenir un significat independent; poden ser alegria o necessitat, o costum, però per al redreçament de la "línia general" són necessàries. Si la persona no fa ús d'aquest seu dret o se'n veu privada per circumstàncies externes, vindrà el dia en que descobrirà amb estupor que en la vida no s'haurà trobat amb si mateixa, i aquest pensament té alguna cosa de melangiós. Em fa pena la gent que només es troba sola a la cambra de bany i no en cap altre lloc ni temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada