M'ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent.
Però, fet i fet, per què preocupar-se dels diagnòstics, si un diagnòstic no és altra cosa que una reformulació del problema?
El DJ va posar 'River', i va dir que la seva grandesa raïa en el fet que cap dona no ho havia dit abans, tan clarament i sense demanar disculpes: sóc difícil de tractar, sóc egoista i estic trista. Progrés!, vaig pensar. I aleshores va sonar el vers següent de la cancçó: I ara me n'he anat i he perdut el millor amor que he tingut mai.
... un terapeuta em dirà: Si not 'hagués mentit, seria una persona diferent de la que és. Està mirant de fer-me veure que tot i que estimava aquest home, del tot, per qui era, en realitat era incapaç de veure l'home que en realitat era, o és.
He intentat, durant un temps, trobar dignitat en la meva solitud. M'ha semblat difícil.
"La vida és un tren d'estats d'ánim, com un enfilall de vidrets, i mentre hi passem, els vidrets resulten ser lents de molts colors que pinten el món amb la seva pròpia tonalitat i, cadascun, mostra només el que hi ha dins el seu docus," va escriure Emerson. Quedar-se atrapar en qualsevol d'aquests vidrets, sigui de la tonalitat que sigui, pot ser mortal.
... un metge jove, a dins, em va demanar que avalués el meu dolor en una escala de l'1 al 10; em vaig quedar perplexa, com si no hagués de ser allà de cap manera; "6" vaig dir; apunta "8", va dir-li ell a la infermera, perquè les dones sempre subestimen el seu dolor. Els homes sempre diuen "11", va dir-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada