stardate: no me acuerdo de nada

Ahora sé que la verdad no existe. Que las declaraciones de la gente se tergiversan continuamente. Que los medios de comunicación son un hervidero de conspiraciones (y que, en cualquier caso, la ineptitud es una forma de conspiración). Que con cinismo y desapego emocional no se llega demasiado lejos.

Mucho tiempo antes de que mi madre muriera, quise que mi madre se muriera. Por fin se murió, y no pensé: ¿Por qué pensaba eso? ¿Qué me pasaba? ¿Qué clase de persona quiere que su madre se muera? No, no me pasó eso en absoluto. Mi madre se había convertido en una pesadilla total.

Es muy triste mirarse en el espejo del cuarto de baño por la noche y ver que llevas noventa minutos con restos de espinaca en los dientes. O de perejil, que es mucho más peligroso. Y ninguno de tus amigos te quiere lo bastante para decírtelo.

Esto duele mucho más si uno piensa lo fácil que es decirle a alguien que tiene espinaca en los dientes. Solo hay que decir: "Tienes espinaca en los dientes."

 

stardate: la veritat sobre la llum

 

No sé què m'ha fet venir al món, ni què és el món, ni què sóc jo; em trobo en una ignorància terrible de totes les coses; no sé què és el meu cos, els meus sentits, la meva ànima i aquesta part mateixa de mi que pensa el que dic, que reflexiona sobre tot i sobre ella mateixa, i es coneix a ella mateixa tan poc com la resta de coses. (Blaise Pascal)

Has vingut aquí per estar-t'hi una temporadeta. ... Agafa forces, que la pujada és costeruda.

La dona és l'únic mamífer, estimada Dyja, que no és fèrtil tota la vida.

Recordo una vegada que va comparar un part difícil amb una llarga tortura i va dir que moltes dones, si poguessin, hi posarien fi.

- En unes altres circumstàncies, una persona confessaria el que fos per lliurar-se d'aquests turments - va afegir.

Tard o d'hora arriba un punt que només queda una sola persona que es recordi d'algú. Potser només en recorda el nom. I al final no queda ningú que sàpiga que hem viscut.

Seguim el reglament: un infant que hagi nascut al cap de vint-i-dues setmanes d'embaràs i pesi un mínim de cinc-cents grams, si no mostra senyals de vida es registra com a nascut mort. En la resta de casos registra com a avortament.

Avui, als infants que neixen morts els posen nom, fins i tot als fetus.

No hi ha cap raó per mantenir tancats depredadors com les hienes en gàbies de reduïdes dimensions només perquè l'home pugui mirar-s'hi a si mateix com en un mirall.

I pensar que aquest home una vegda va ser un nadó tot nu! O bé: I pensar que aquesta dona una vegada va ser un infantó tot nu!

No vol agafar cap més avió. Diu que tota la humanitat respira el mateix aire.

La mort no és res.

No compta pas.

Tan sols he anat a l'habitació del costat.

No ha passat res.

L'home ve al món tot nu i busca un sentit a la seva existència.

Es diu que l'home no es recupera mai d'haver nascut, que venir al món és l'experiència més dura de la seva vida. I que el més difícil és acostumar-se a la llum.

Una cosa no mena necessàriament a una altra. El món està trencat en mil bocins i els humans només veiem fragments dels fragments.

... el centre del món és el lloc on ens trobem a cada moment.

Però pel que respecta als sentiments l'ésser humà està desemparat i només té un parrac per tapar-se. O menys i tot, està tan nu com quan neix. No entèn perquè se sent com se sent.

... les coses que no passen no són menys importants que les que passen.

- No fa gaire vaig buscar quantes dones moren de part cada dia al món.

- ¿Vols dir en total?

- Sí, en total.

Abaixa la mirada.

- Vuit-centes trenta dones al dia.

Aixeca la mirada i em mira.

- És com si cada dia s'estavellessin quatre avions de passatgers.

Torna a vacil·lar.

- Una cosa així sortiria a les notícies -conclou.

Algunes persones porten la llum amb elles, estimada Dyja. D'altres intenten arrossegar-te cap a la foscor en què viuen, sense ser necessàriament conscients que ho fan.

Tot apunta que l'home serà l'espècie animal de presència més fugaç a la Terra.

Tots els homes estan abonyegats per la vida.

Es pot tenir una opinió sobre qualsevol cosa i alhora la contrària.

Em demanes si avanço. La resposta és no. Si de cas, avui sé menys que ahir. Sé amb certesa que el sol surt i es pon, que l'home neix i mor, que res no és definitiu ni immutable i que els humans som uns exploradors en un món de llum canviant i en perpetu moviment.

Després escriu:

Ja és difícil d'entendre una altra persona. Però el que encara costa més d'entendre i de conèixer, el més estrany de totes les coses estranyes i el més desconegut de totes les coses desconegudes, som nosaltres mateixos.

stsardate: the gift of silence

 

If the person in front of me is not an enemy but someone with a 'different system of thought' if the other person is not an adversary but someone with different values, there is nothing to fight and no one who stands to gain from my attacks. Another good opportunity for silence, perhaps....

"All of our problems stem from one single cause, out inability to remain at rest in a room. "   Blaise Pascal

In the world of horses, becoming the leader has nothing to do with showing your power, and is more a case of being at service of the group.

And how we acquire and develop unwavering concentration in any given situation? The secret appears to lie in forgetting ourselves.

"Of all those who have nothing to say, the most agreeable are those who do it in silence. " Nicolas de Chamfort

... people's image of the world changes according to their culture and above all their language.  (Edward T. Hall, The hidden dimension)

In Buddhism, this practice is known as 'Noble Silence.' It consists of keeping quiet and allowing words that arise to pass by, leaving them unspoken. Deciding, consciously and deliberately, not to talk. The benefits are numerous. And after a few hours, or a few days, the mind becomes calm.

startade: espai hiperbòlic

 

stardate: jack

 

Va sentir una mena de frec suau i onejant al clatell, i s'hi va clavar una manotada. Era una tira de tela fina, un tros de folre a mig desintegrar del seu barret.    ...

Ni tan sols he arribat a entendre mai la diferència entre fe i presumpció. Mai.

En absència de qualsevol dels dos, ningú no miraria l'univers i diria: Molt bonic, però hi falta una cosa.

La simple veritat era que la societat era una gran col·laboració dedicada a fer-ho tot difícil i dolorós sense cap motiu, una maledicció sobre la vida de la seva bondadosa Della i del fill que duia al ventre.

 

stardate: mantes

 

stardate: segunda casa

¿Por qué vivimos tan dolorosamente en nuestras ficciones? ¿Por qué sufrimos tanto por cosas que nosotros mismos nos hemos inventado?

Cuando veo a otra gente consiguiendo lo que quiere, a codazos, exigiendo las cosas, decido que prefiero pasarme sin ellas. Me alejo, avergonzada de la necesidad, de la mía y la de los demás.

Cuando te han criticado siempre, desde antes de lo que alcanzas a recordar, es casi imposible situarse en el tiempo o en el espacio anterior a la crítica: es decir, creer en tu propia existencia. La crítica es más real que tu misma: de hecho parece que es lo que te ha creado.

Lo que menos entendía de todo era qué es la libertad y cómo alcanzarla. Yo la veía como un simple desbrochar un botón, una liberación, cuando en realidad -como tú bien sabes- es el dividendo generado de la obediencia continua de las leyes de la creación y su dominio. Los dedos del pianista, rigurosamente entrenados, son más libres de lo que lo será jamás el corazón esclavizado del amante de la música.

Me costaba mucho sentir respeto por nada, dije, y me rebelaba instintivamente contra aquello que se me presentaba como fijo o inamovible.

Creo que tengo la obligación de dejar que te vayas -dije, después de pensarlo bien-, pero si eso no sale bien, creo que tengo la obligación de hacerme responsable de ti para siempre.

Pero Kurt no era débil: los hombres nunca lo son. Unos reconocen su fuerza y la utilizan para hacer el bien; otros son capaces de conseguir que su voluntad de poder resulte atractiva, y otros recurren al engaño y la connivencia para gobernar un egoísmo que a ellos mismos les asusta un poco.

... en cierto modo intentaba liberarla de misma, cuando lo que ella necesitaba era llevarse una parte de mí.

... el principio fundamental que había empleado en la educación de mu hija había sido sencillamente hacer con ella lo contrario de lo que habían hecho conmigo.

La cualidad que sentía que me faltaba era la autoridad, porque casi todo lo parece.

En el pasado se erizaba como un puercoespín y me atacaba con todas sus púas cuando intentaba darle alguna muestra física de cariño y eso me hizo desarrollar la costumbre de no tocarla demasiado, hasta que al final ya no sabia de quién de las dos procedía este comportamiento tan poco expresivo.

Yo necesito llegar a la verdad de las cosas y cavar y cavar hasta sacarla a la luz dolorosamente: otra cualidad perruna.

... había aprendido que era ingenua esperar que los demás me permitieran cambiar cuando eso cambios chocaban directamente con sus propios intereses, y la revelación de que mi vida entera, aparentemente construida sobre el amor y la libertad de elección, era en parte una fachada que ocultaba el egoísmo más cobarde me sacudió en lo más hondo. No hay límite, dije, a lo que ciertas personas son capaces de hacerte si las ofendes o les quitas lo que quieren, y el hecho de que en determinado momento queramos o elijamos relacionarnos con esas personas es uno de los principales misterios y tragedias de la vida.

¿Por qué era tan difícil convivir a diario con los demás y seguir recordando que no eras como ellos y que esa era tu vida única y mortal?

Si tratáramos cada momento como una situación permanente, un lugar en el que quizá nos podríamos ver obligados a quedarnos para siempre, qué distintas serían la mayor parte de las cosas que abarca ese momento! Puede que las personas más felices sean las que, en general, se adhieren a este principio, las que no utilizan el momento como aval de un préstamo, sino que lo dotan de cosas que pueden extenderse razonablemente a otros momentos sin causar ni sufrir daño y destrucción, aunque hace falta una disciplina y un grado altísimo de frialdad puritana para vivir así.

Creía en la trama de la vida y tenía la certeza de que a todos nuestros actos se les asigna un significado, de un modo u otro, y que las cosas al final -aunque cuesten mucho- salen bien.

¿Tiene la catástrofe el poder de liberarnos, Jeffers? ¿La intransigencia de lo que somos puede romperse a consecuencia de un ataque tan violento como para garantizar que sobrevivamos solo a duras penas?

No puedes tener por mascota una serpiente ...

Ojalá que algo pudiera decirnos con antelación a qué partes de la vida prestar atención.

Buena parte de nuestros sentimientos son ilusiones.

 

stardate: la canya rebel

 

Des dels primers anys de la meva joventut pensava que cada persona té la seva no man's land, de la qual cadascú n'és plenament l'amo. Hi ha una vida visible a tothom, i una altra que només pertany a un mateix i de la qual ningú no en sap res. Això no vol dir en absolut que, des del punt de vista ètic, una sigui moral i l'altra immoral, o, des del punt de vista de la policia, una sigui autoritzada i l'altra no. Però l'home de temps en temps viu sense control, en llibertat i secret, sol o amb algú, un cop al dia, un vespre a la setmana o un dia al més; viu aquesta seva vida secreta i lliure d'un vespre (o un dia) a l'altre, i aquestes hores tenen continuïtat, subsisteixen.

Aquestes hores poden o bé afegir alguna cosa a la vida visible, o bé tenir un significat independent; poden ser alegria o necessitat, o costum, però per al redreçament de la "línia general" són necessàries. Si la persona no fa ús d'aquest seu dret o se'n veu privada per circumstàncies externes, vindrà el dia en que descobrirà amb estupor que en la vida no s'haurà trobat amb si mateixa, i aquest pensament té alguna cosa de melangiós. Em fa pena la gent que només es troba sola a la cambra de bany i no en cap altre lloc ni temps.

stardate: malalties mentals

no m'han agradat gens

perque construeixen una trama enganyosa 

que nomes s'explica per una malaltia mental.

mes que misteri fan pena

stardate: bufanda

 

stardate: bluets

 

El semicercle d'oceà de color turquesa encegador és l'escena primigènia d'aquest amor. Que aquest blau existeixi fa que la meva vida sigui important, només pel fet d'haver-lo vist. Haver vist aquestes coses precioses. Trobar-se a un mateix allà al mig. Sense triar-ho. Vaig tornar-hi ahir i, de nou, vaig quedar-me dreta damunt les muntanyes.

M'ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent.

Però, fet i fet, per què preocupar-se dels diagnòstics, si un diagnòstic no és altra cosa que una reformulació del problema?

El DJ va posar 'River', i va dir que la seva grandesa raïa en el fet que cap dona no ho havia dit abans, tan clarament i sense demanar disculpes: sóc difícil de tractar, sóc egoista i estic trista. Progrés!, vaig pensar. I aleshores va sonar el vers següent de la cancçó: I ara me n'he anat i he perdut el millor amor que he tingut mai.

... un terapeuta em dirà: Si not 'hagués mentit, seria una persona diferent de la que és. Està mirant de fer-me veure que tot i que estimava aquest home, del tot, per qui era, en realitat era incapaç de veure l'home que en realitat era, o és.

He intentat, durant un temps, trobar dignitat en la meva solitud. M'ha semblat difícil.

"La vida és un tren d'estats d'ánim, com un enfilall de vidrets, i mentre hi passem, els vidrets resulten ser lents de molts colors que pinten el món amb la seva pròpia tonalitat i, cadascun, mostra només el que hi ha dins el seu docus," va escriure Emerson. Quedar-se atrapar en qualsevol d'aquests vidrets, sigui de la tonalitat que sigui, pot ser mortal.

... un metge jove, a dins, em va demanar que avalués el meu dolor en una escala de l'1 al 10; em vaig quedar perplexa, com si no hagués de ser allà de cap manera; "6" vaig dir; apunta "8", va dir-li ell a la infermera, perquè les dones sempre subestimen el seu dolor. Els homes sempre diuen "11", va dir-me.

stardate: apeirògon

No s'acabarà fins que parlem.

Aperirògon: una forma amb un nombre costats infinit i numerable.

Del grec, apeiron: sense límits, sense fi. Al costat de l'arrel indoeuropea de per: intentar, arriscar.

Per a ell tot encara es reduïa a l'Ocupació. Era un enemic comú. Destruïa tots dos bàndols. Ell no odiava els jueus, deia, ni odiava Israel. El que detestava era estar en un país ocupat, la humiliació que això representava, l'escanyament, la denigració diaria,la vexació. No hi hauria res segur fins que això s'acabés.

Sobre l'escriptori tenia enganxat un vers que recordava del poeta persa Rumi: Ahir jo era el llest i volia canviar el món. Avui sóc savi i he començat a canviar-me a mi mateix.

Aquests joves israelians es negaven a lluitar a Cisjordània i a Gaza, no pas pensant en els palestins, sinó en la seva gent. Nosaltres tampoc no actuàvem per salvar vides israelianes, sinó per evitar el sofriment dels palestins. Érem egoistes, tots dos bàndols, i és natural; per què no ho hauríem de ser?

Rumi, el poeta sufí, va dir una cosa que sempre tinc present: Més enllà del que està bé i el que està malament, hi ha un camp; trobem-nos-hi.

Satyagraha: la revelació de la veritat i l'enfrontament a la injustícia amb mitjans no violents.

Mitjançant micròfons accionats amb làser, els científics alemanys van determinar que les plantes i els arbres emeten gasos quan perceben que els ataquen. Aquests gasos, al seu torn, produeixen ones sonores que es registren en un nivell inaudible per a res que no siguin les màquines més sensibles.

Els científics, a l'Institut de Física Aplicada de la Universitat de Bonn,  van suggerir que les flors emeten un gemec quan els tallen les fulles, que els arbres es poden avisar entre ells quan s'acosta un aixam d'insectes i que l'olor de l'herba acabada de tallar ve d'un sistema de secreció de l'interior dels brins d'herba.

En un assaig del 1940, G.H. Hardy va escriure: els patrons del matemàtic, com els del pintor o els del poeta, han de ser bells; les idees, com els colors o les paraules, han d'encaixar d'una manera harmoniosa. La bellesa és la primera prova: al món no hi ha un lloc permanent per a les matemàtiques lletges.

stardate: bolso

 

stardate: bufanda/xal

 

stardate: individuals