stardate: penedès

per què el penedès és una tan gran productora de vins i caves?

des dels anys d’egb que sé que el raim es un dels productes mediterrans per excel·lència: trigo, vid i olivo. i això s’explica pel clima meditarràni,i pel sòl mediterrani, que són precisament els que poden afectar el creixement i desenvolupament de les plantes.

el penedès té sòl calcari i argilós, com gran part de catalunya i probablement molta part de la ribera mediterrània en general. té le clima mediterràni com és normal, i per això li arriba aquesta brisa marinera a primera hora de la tarda que refresca les vinyes. està una mica protegida per muntanyestes dels vents del nord. per la resta el penedés és pla, no té grans muntanyes ni res de gaire especial. o al menys res que destaqui prou com que jo ho hagi notat.

aleshores em pregunto: com és que l’àrea del penedès s’ha convertit en una gran (la més gran) productora de vins? quina és la característica particular que té aquesta zona comparada per exemple amb la resta de catalunya?

i em responc: devia ser l’emprenedoria del senyor codorniu, que va ser l’introductor de la tecnologia del cava, i potser d’alguns altres com ells, que s’ho van creure, s’ho van currar, i no van tenir por de defensar les seves produccions davant del món.

perquè sinó, quina altra explicació hi pot haver?

stardate: com s’escriu la v?

com que d’ara en endavant estarà molt de moda, jo li dedico un apunt per avançat.

com que quasi bé tothom ja sap de què va això, jo em centraré en com s’escriu el nom de la v.

la pronuncia del nom de la lletra en qüestió no té cap problema, ja que és poca la gent que diferencii entre el so de la b i el de la v. però a l'escriure-ho és quan apareix la dificultat.

una v és una ve baixa? o una b baixa?

segons la gramàtica de la llengua catalana de l’iec és una ve baixa.

en canvi la lògica a mi em diu que s’hauria de dir be baixa. ja que la be és la lletra que es fa servir de referència i que es qualifica amb baixa. si d’entrada l’anomenem ve ja no cal qualificar-la de baixa ni de res perquè ja és el que és. ve baixa és una redundància. en canvi be baixa és una definició d’una lletra feta a partir d’una altra.

potser sí que els filòlegs de l’iec hi haurien de pensar una mica. a mi només m’ha sorprès però hi ha qui s’indigna.

stardate: observacions electorals

les últimes eleccions han portat sorpreses. una d’aquestes sopreses s’ha interpretat com la fi del bipartidisme a l’estat. això s’argumenta amb la pèrdua de vots tant del pp com del psoe respecte a les anteriors eleccions europees. també perquè com que la pèrdua del psoe ha estat molt gran sembla que ja no sigui recuperable. finalment per la gran remuntada de partits petits, alguns fins i tot venint del no res.

d’entrada a mi m’agrada la pluralitat, i a més a més penso que és bo que la política és basi en el consens construit a partir de les discrepàncies. per això, el bipartidisme no el considero una manera sana de fer política. per això, m’agradaria que de veritat poguéssim veure i viure escenaris nous i diferents.

però molt em temo que no serà així. més aviat sóc del parer que el que ha passat en aquestes eleccions és un miratge. i ho penso així perquè tinc una explicació del que ha passat.

les eleccions europees es basen en un districte únic. aixó vol dir que tots els vots de tot l’estat compten igual a l’hora del recompte. aquest sistema implica una proporcionalitat entre els vots obtinguts i els escons guanyats. i aquesta proporcionalitat vol dir que tots els partits, independentment de la mida que siguin, son tractats iguals.

en canvi, el sistema electoral espanyol, que és el que regeix les eleccions al congres, es molt poc proporcional. per una banda aquest sistema reparteix els escons per províncies, de manera que garanteix que les províncies poc poblades també puguin tenir representació. això implica que en algunes províncies (les menys poblades) amb pocs vots es pot obtenir un representant, mentre que en altres províncies (les més poblades) es necessiten molts vots per poder obtenir un representant. a més a més, aquest sistema estableix un mínim de vots per poder optar a un escó. això és una restricció queno afecta gens als partits grans, però afecta molt negativament als partits petits.

les grans diferències entre els dos sistemes fan que no poguem fer cap extrapolacio dels resultats de les eleccions europees a unes possibles eleccions estatals. en concret, el sistema electoral europeu favoreix més els partits petits i per tant perjudica més els partits grans. i al revés, el sistema electoral estatal favoreix més els partits grans i perjudica més els partits petits.

així doncs, per una banda és pot preveure que en unes eleccions estatals els partits petits deixarien de ser afavorits i els grans tornarien a tenir els avantages de sempre.

per altra banda, la desfeta del psc s’ha fet notar en els números totals del psoe.

finalment, quan la participació és baixa el psoe sempre en surt mal parat, ja que els votants del pp són sempre molt més fidels, en canvi els del psoe només van a votar quan la cosa els apreta de veritat (com despres del 14M).

tot això em fa pensar, que quan hi tornin a haver eleccions estatals, el bipartidisme tornarà a regnar, com ha fet sempre.

stardate: faré tot el que tu vulguis

és el títol d’un llibre que vaig llegir bastant ràpidament. ja fa un temps que el vaig acabar i encara no he decidit si em va agradar molt, poc o gens.

Se sentia valenta: mai més tornaria a necessitar ningú.

Quan el teu heroi se’t pixa a sobre la vida agafa una altra dimensió i descobreixes que hi ha un final.

Va pensar que regar era com resar amb aigua.

Quan un és pobre la història s’esborra després de cada mort...

Volia ser lliure com les taronges i les llimones que no es podreixen si no entren en contacte.

Què devia haver sentit el meu pare? Qui sap res del mal que passa un altre? En el fons la por més gran és pasar el mal sol, estar sentint mal per una cosa que hem cregut compartir i de sobte no és així.

Hi ha moments en què tot és tan fàcil com fer cas del desig. El desig és el fil conductor de la vida. Només ens movem per això. el desig és anticipar-te al plaer que et donarà alguna cosa. I l’amor? L’amor és l’hàbit del desig.

stardate: all good things ...

gràcies al facebook he sapigut que avui fa 20 anys que van emetre d'últim episodi de star trek: the next generation. l'episodi es titula all good things ... i el vam estar esperant amb candeletes durant setmanes. vam estar preparant-nos i organitzant-nos per quan arribés el moment. no teniem clar si preferíem fer una trobada de molta gent per poder fer una bona posada en comú després, o mirar-ho en la intimitat cadascú a casa seva. el problema de veure-ho junts és que no podiem garantir el silenci que tindríem a casa, i això ens podria fer perdre alguns detalls. aquest punt era important perquè hem de tenir en compte que vint anys enrera no hi havia tv a la carta. només podies tornar a veure els programes de la tele si abans els havies gravat en vídeo.

 al final vam decidir trobar-nos per veure-ho junts. tots nerviosos i emocionats... des d'abans de començar fins que es va acabar. després els típics comentaris trekkis: n'esperava més, potser alguns punts no s'aguanten, ... la veritat és que jo l'he revist moltes vegades més. m'encanta veure com el temps corre amunt i avall. m'encanta veure d'om vénen i en què es converteixen els protagonistes.

ahir intentava explicar el que sento quan parlo de coses que em van passar fa 20 anys. sembla estrany que hagi passat tant temps tan depressa. però així és. potser tornant a mirar all good things ... ara m'hi podria emmirallar.

parafrasejant al worf: avui podria ser un bon dia ... per tornar-lo a veure!

stardate: pasqual maragall

com que sóc de mena esquerpa, i exigent, i crítica, i ... em costa molt oferir elogis per algú.
potser de més jove no em costava tant, perquè m'era fàcil trobar gent que m'emocionés. i les emocions em duraven un temps, gràcies a la meva joventut, és a dir, falta d'experiència.
ara, com més va més em costa trobar algú a qui admirar, i quan el trobo ja sé que l'admiració no em durarà gaire. que aviat li trobaré defectes i pegues.

però he de confessar que últimament m'he adonat que no em costa gens admirar la persona del pasqual maragall. per les coses que ha fet i per les coses que fa. per la seva integritat com a polític i com a persona.

1) per haver impulsat l'estatut del 2005.
estic convençuda de que sense aquell intent fallit avui no seríem on som. el procés cap a la independència no hagués tingut mai lloc. però tampoc la societat catalana hagués viscut cap evolució. si ell no hagués decidit impulsar en primer lloc el primer tripartit, segurament avui seguiríem vivint de les polítiques continuistes de convergència.

2) per la seva declaració de l'alzheimer.
no només amb la fundació que porta el seu nom, sinó sobretot amb les seves declaracions públiques ha desemmascarat un tema. ha fet que es comencés a parlar de manera normal d'aquesta malaltia. i això ha ajudat i ajudarà a molta gent.

3) per donar suport al seu germà.
la seva aparició pública, sense fer-ne cap escarafall, com una persona més, a l'acte central de la campanya d'esquerra ho considero un senyal de persona íntegra. d'algú que sap el que vol i que no l'atura res. que deixa de banda les formalitats quan aquestes es contradiuen amb la seva voluntat i les seves intencions.

stardate: allen buchanan

estem salvats!

ha vingut a barcelona un professor americà que és la eminència mundial en temes de secessió. ha fet una conferència a la universitat de barcelona on ens ha explicat la seva recepta per la secessió.

la seva tesi principal consta d’una sèrie de condicions que justifiquen la secessió, en paraules seves: condicions que fan que una secessió sigui justa. i l’eminència en qüestió diu que si aconseguim demostrar que en cumplim algunes, aleshores la secessió de catalunya serà considerada justa ... per ell.

les condicions que ell apunta són:

una annexió territorial injustificada

repetides violacions dels drets humans

fallida de l’estat

discriminació redistributiva seriosa i persistent

violació dels acords autonòmics per part de l’estat

negativa de l’estat a negociar demandes vàlides d’autonomia

segons el professor buchanan, hauríem d’intentar demostrar empíricament que les tres últimes condicions les cumplim. i si fos el cas,  aleshores podriem declarar, segons ell, que la demanda de secessió és justa.

això està xupat! de fet, penso que les complim totes les condicions, excepte potser la fallida de l’estat, però això és només qüestió de temps.

i llavors, què? ja està? doncs no. el que no ha dit, però segurament deu ser necessari, és que hem de ser capaços de convèncer al món de que complim aquestes condicions. això tampoc és gaire dificíl, ja que fins i tot els extremenyos se n’estan adonant.

bé, doncs ja tenim el món convençut de que la nostra demanda de secessió és justa, i aleshores?

el discurs del professor continua dient que davant d’una demanda de secessió justa l’estat no té cap dret a impedir-la, ni resistint-s’hi ni intervenint-hi militarment. de fet, com que està clar que els catalans estem compromesos amb un procés pacífic, això obliga moralment a l’estat a negociar de bona fe per una solució pacífica.

molt bé. tot sembla estar a favor nostre. però qui coi hi ha al món que pugui garantir l’aplicació d’aquest dret moral reconegut mundialment? com es pot portar a terme tot això? com es pot convèncer l’estat de tota aquesta teoria?

la recepta del professor finalitza dient que la negociació pacífica recomanada hauria de ser a tres bandes, de manera que inclogui un moderador independent (no independentista, he he). i que no es pot pensar que aquest sigui la unió europea, ja que no està clar que a aquesta li convingui veure’s involucrada en afers que són estrictament interns d’un dels membres.

finalment, recomana que abans de portar a terme la secessió s’intenti negociar de bona fe un nou acord d’autonomia que sigui moderat per una comissió externa.

conclusió: totes les seves receptes es basen en la confiança entre les parts. i avui aquí tot això no serveix per res!

stardate: el misteri del solitari

me’l va recomanar el miquel quan vaig confessar que hi havia llibres de jostein gaarder que no m’havien agradat.

primer em va costar trobar-lo i després em va tenir enganxada. és molt distret i fa pensar en coses que valen molt la pena. m’ha fet venir ganes de seguir llegint a gaarder. moltes gràcies, miquel!

té moltes grans frases.

Estoy hablando de una continua cadena de casualidades –continuó mi viejo-. Y, de hecho, esta cadena retrocede hasta la primera célula viva que se dividió en dos, dando así origen a todo lo que crece en este planeta hoy. La posibilidad de que mi cadena no se rompiera en ningún momento en el transcurso de tres o cuatro mil millones de años era tan remota que resulta casi impensable.

La vida és como una gran loteria en la que solamente son visibles los boletos ganadores.

...podemos, al menos hasta cierto punto, entender como funciona el cerebro de una lombriz. Pero la lombriz no puede; para eso, su cerebro es demasiado simple.

- Puede que haya un dios que nos entienda.

...

- Puede ser. Pero, en ese caso, él sería tan enormemente complicado que seguramente no seria capaz de entenderse a sí mismo.

Si dos personas no tienen ni idea de nada, pero una de ellas da a entender que sabe un montón, quién de las dos te parece la más inteligente?

... Y los que estan satisfechos con lo que saben, nunca podrán ser filósofos.

... quizá todo lo demàs, ocurriera sólo dentro de mi.

- Sabes porqué la mayoria de la gnte se pasea por el mundo sin extrañarse de todo lo que ve a su alrededor?

...

- És porqué el mundo se ha convertido en una costumbre.

Eso es fácil de observar en los niños pequeños. Están tan impresionados con todo lo que ven a su alrededor que no se fían de sus propios ojos. Por eso señalan todoy preguntan sobre todo lo que ven. Con los adultos es diferente. Nosotros hemos visto todo tantas veces que al final damos por sentada toda la realidad.

stardate: siguem seriosos

si la consulta s’hagués de fer fent servir les targetes censals seria una consulta de riure. ningú se la podria prendre seriosament. de fet, tindria menys valor que una enquesta feta per qualsevol diari mitjanament seriós.

si per organitzar la consulta s’ha de fer servir un exèrcit de voluntaris, no es podrà considerar com una consulta oficial, i el seu valor es podria considerar per sota al de les enquestes.

si l’àgencia tributaria hagués de fer servir la informació que els sobiranistes de bona voluntat li enviin en plan ‘fotocòpia’ l’agència tributaria necessitaria un regiment de persones per revisar i introduir les dades que anés rebent. i al final tindria una base de dades tan incomplerta que seria inoperativa.

stardate: la nova llum

em va agradar des del primer moment que al vaig veure.

per un moment em va aturar el que diria la gent.

ho vaig descartar de seguida, i em vaig decidir.

ara, cada cop que l’encenc em fa venir un somriure. 

m’encanta!

stardate: masses coincidències

hi van haver moltes piulades. feia dies que #rodalies eran trending topic mundial. al parlament hi va haver un debat i la proposta que en va sortir va ser aprovada per una gran majoria, vaja, els de sempre: tots menys aquells que sempre estan en contra de tot allò que afavoreix catalunya.

l’endemà un representant del govern va portar la proposta del parlament a l’oficina de la delegació territorial de l’estat. li van dir segui, esperi, i després què vol? Aleshores els va ensenyar la proposta del parlament i li van donar un full semblant a una instància i li van dir ompli’l, deixi’l en aquella bústia i torni demà amb el resguard.

l’endemà li van donar un document que va portar de seguida al president del govern. el mateix dia es va anunciar una inversió important en infraestructures per renovar el servei de rodalies.

si les coses funcionessin així no seríem on som. 
però suposo que això és demanar molt.

si el primer tripartit no hagués fet una proposta d’estatut

si el zapatero no se l’hagués passat pel forro

si el mas no se l’hagués venut

si el tribunal constitucional no l’hagués retallat encara més

si arenys de munt no hagués fet un intent de referèndum

si rajoy hagués reaccionat a la manifestació del 2012

...

stardate: som una mica diferents

lo saben aquel que diu:

a los franceses no hay quien los entienda.

que al pan le llamen pain, vale!

que al vino le llamen vin, tambien!
pero que al queso, que se ve tan bien que es queso, que le llamen fromage!!!

des d’aquí no sembla tan estrany que els francesos diguin fromage, ni que els italians diguin formaggio. el que és més estrany és que els espanyols diguin queso i els portuguesos diguin queijo.

de fet tenint en compte que totes aquestes llengües deriven del llatí, com és que han evolucionat en paraules tan diferents?

doncs resulta que el queso i el queijo deriven de les famoses casei (dels iogurts) que és l’element principal del formatge. originalment a tot arreu el formatge s’anomenava casei. però en alguns llocs van començar a fer que el formatge tingués una forma concreta. i allà on van donar-li forma el van anomenar: formaggio, formatge, fromage. derivacions de forma.

i el pernil?

en francès és jambon i en espanyol és jamón. en canvi en italià es prosciutto i en portuguès és presunto. com ha estat l’evolució en aquest cas?

doncs resulta que el jamón deriva del jambon francès, que vol dir cuixot. És una variació de jambe que prové de la gamba que és una versió llatina tardia de cama. en canvi el prosciutto i el presunto deriven d’aixugar. finalment el pernil català deriva del llatí perna, que vol dir cama.

stardate: còmics per grans

feia mooolt temps que no llegia un comic quan me’n van regalar un de xulíssim. és el llibre en el que suposadament es basa la pel·lícula la vida d’adele.

quan me’l van regalar ja havia vist la peli i m’havia agradat molt. me’l vaig posar a llegir de seguida, i és clar, aviat el vaig acabar. era només un còmic. em va fer recordar la infantesa, quan les meves grans lectures eren còmics de walt disney. Vaig pensar que m’agradaria llegir més còmics, però no tenia ni idea de si existirien més còmics amb històries que m’agradessin.

i vés per on, que al cap de poc m’en recomanen un. el busco per amazon i allà mateix me’n recomanen més (això no és cap sorpresa). total que descobreixo persepolis. Un gran llibre del que també n’han fet una peli.

és una doble història fascinant. la de l’iran en les últimes dècades i la d’una noia d’allà mateix. m’ha tingut atrapada. me l’he llegida en molt poc temps. i ara penso que potser això no és bo.

per això deixaré passar uns dies abans no ataqui els següents: fun home i are you my mother?

stardate: aquells mitjons

que sempre em posava en els moments que pensava que eren claus. 
com si m’haguessin de portar sort.

que no van funcionar mai. 
o potser sí, vés a saber!

que cada cop que m'els poso penso, i si ...?