stardate: temes pendents

ja tinc el cap una mica més clar. deu haver estat una grip d’aquestes que diuen que duren tres dies. perquè durant tres dies he estat bastant ko. i ara espero que ja hagi passat.

una de les coses que tenia pendents és penjar la nadala de blogville que ha fet la rateta miquey. no té so per qüestions tècniques però és molt xula de veure:

un altre tema pendent són les meves impressions sobre la famosa grip i les famoses vacunes. aquest cop sense la inspiració de la teresa forcades:

sembla que les famoses vacunes per la grip a no han servit per res. de fet, sembla que la majoria no s’han fet servir. sembla que encara ara no han arribat a tota la població d’alt risc.

sort que la famosa grip a no ha estat tant greu com s’esperava.

si no hagués estat així sembla que tampoc haurien fet cap diferència. i llavors si que hauriem tingut un problema.

conclusió: donats els serveis sanitaris que tenim, el millor que podem fer és no posar-nos malalts.

no voldria acabar l’any sense deixar algunes pistes pel meu blocaire invisible, encara que no crec que em busqui ja que de moment no ha fet gens de cas dels missatges que li he deixat.

és un i no una

té més d’un bloc

té una foto al perfil

li agrada molt escriure

com a blocaire és més vell que jo

els noms dels seus blogs tenen alguna e

ha participat al pessebre blocaire del mon

(la majoria són copiades però serveixen aquí també)

gràcies a les pistes que m’ha deixat la meva blocaire invisible i després d’una dura recerca sobre llistes de blogs, em sembla que ja l’he descobert. bé, de fet tinc una llista curta de tres noms, però si n’hagués de triar un ja sabria quin triar.

finalment, pujo la foto de les meves sabates vermelles pel ball de cap d’any que organitzen la violette i el veí de dalt. no són sabates de ball però a mi m’encanten!

bona entrada d'any 2010!

stardate: què deu ser?

tinc el cap espès. em sento lenta i cansada.

potser les festes no m’han sentat bé. podria ser. no han estat els millors nadals de la meva vida. de fet han estat per sota una mitja que mai no ha estat gaire alta. tan poc nadalenca he estat que a casa no hi he posat cap decoració, ni arbre, ni pessebre, i com que ningú ha dit res, doncs així s’ha quedat. he complert amb els àpats familiars de rigor, sense ni menjar ni beure gaire. podria dir que han estat uns nadals molt ‘lights.’ i si no m’han sentat bé, tampoc em poden haver fet gaire mal. o si?

també podria ser la grip nova. ara sembla que no se’n parla gaire. però encara deu ser per aquí. l’informe del departament de salut de la generalitat de just abans de nadal (del 23-12-2009) diu que la cosa ja va de baixa i també diu que:

“ ... l’activitat gripal pel nou virus de la grip A(H1N1) mostra una evolució decreixent amb una intensitat moderada per sota del llindar epidèmic. La taxa d’incidència de síndromes gripals registrades per la xarxa sentinella és de 107,3 per cada 100.000 habitants.”

ara bé, un informe similar del mateix departament de l’any passat (del 8-1-2009) diu que:

“Tècnicament hi ha una situació d’activitat epidèmica, amb una taxa d’incidència de síndromes gripals registrades per la xarxa sentinella al voltant dels 140 casos per 100.000 habitants.”

és que clar que l’informe d’aquest any és d’abans de festes i el de l’hivern passat és de després de festes. però suposo que aquestes dades comparables. i em serveixen per pensar que si el que tinc és la grip no cal patir gaire.

el que és segur és que la vacuna de la grip nova encara és per aquí. i encara la reparteixen. de fet hi ha llocs de catalunya amb pacients considerats d’alt risc que l’estan esperant aquests dies.

potser el que tinc no és la grip nova. potser és una grip vella. tampoc m’estranyaria.

potser és només un bon refredat. però el cap el tinc molt espès i no sóc capaç d’escriure tot el que em sugereix aquesta informació. i mira que sembla fàcil!

---------------------------

fa un any sembla que estava molt més fresca i era capaç de criticar fins i tot un llibre que en el fons em va agradar.

stardate: pessebre blocaire del mon

amb una mica de retard degut al canvi de rutina d'aquests dies

la meva aportació va ser

bones festes!

stardate: un apunt extra

no me’n puc estar de comentar el partit de futbol d’ahir de la selecció catalana contra la selecció argentina.

abans del partit:

per la ràdio sento que a migdia els jugadors de la selecció catalana han estat convocat per primer cop, per dinar junts. abans d’això no han fet cap partit ni cap entrenament. els jugadors del barça que han de jugar amb la selecció han arribat aquest matí de kuwait (i espero que hagin anat a dormir un ratet). i no es reuniran amb la resta de l’equip fins a la tarda (una mica abans de començar el partit). tot això vol dir que:

1) el cruyff no ha tingut gens de feina

2) la previsió del resultat és 0-5

també diuen que el messi segurament no podrà jugar. millor. així potser tindrem alguna possibilitat de no quedar malament del tot.

durant el partit:

una gran festa. passaven tantes coses que no tenia temps d’absorvir-ho tot. primer les presentacions, els focs, les músiques, els globus. després les onades, les estelades, els crits independentistes, les jugades, les faltes, els gols, ... tot es viu molt intesament al camp. a més a mi m’encanta mirar a l’afició, com criden, com s’exalten.

després del partit:

celebració d’un gran èxit, perquè

1) els catalans han jugat molt i molt bé

2) la selecció ha guanyat amb un marge molt decent (4-2)

3) el camp estava mig ple!

queden com a dubtes per explicar

1) si la recaptació de les entrades va compensar els costos de l’organització

2) si el cruyff va fer res per merèixer’s el sou

stardate: blocaire invisible

gràcies a aquesta iniciativa he descobert molts blogs. em té ben enganxada. em faig un tip de llegir, i m’encanta.

per una banda el meu blocaire invisible té més d’un blog. com ja vaig dir en un post anterior, no el coneixia. per això, d’entrada he tingut l’oportunitat de conèixer blogs nous gràcies a ell. els seus blogs són variats i tots valen la pena, cada un per una cosa diferent. i com que m’he de posar al dia, tinc feina.

per altra banda he resseguit amunt i avall la llista de blogs apuntats al blocaire invisible intentant trobar pistes sobre el meu blocaire invisible. això sí que és difícil perquè n’hi ha molts. alguns ja han deixat pistes i altres encara no. i de fet les primeres pistes o són molt generals o són difícils d’interpretar. de totes maneres buscant buscant he descobert un grapat de blogs fantàstics.

a més a més de llegir i conèixer blogs nous, no sabia quin era el procediment del blocaire invisible, què s’havia de fer, fins que vaig demanar consell i em van explicar que es podien anar deixant pistes. és divertit pel suspens que crea:

he deixat un missatge anònim al blog del meu blocaire invisible. i n’estic esperant una reacció que encara no s’ha produït.

també li vaig dedicar un post una mica tímid, el de l’emoció nadalenca. i ara li dedico un altre de més obert.

he rebut un parell de missatges de la meva blocaire invisible, on em diu que és una i no un. i estic a l’espera de què més em diu ...

al mateix temps tinc dos neguits.

un neguit bastant gran: què li puc regalar al meu blocaire invisible? li he donat moltes voltes i finalment em sembla que ja ho sé. estic contenta amb la idea que he tingut. ara m’hi he de posar. vol una mica de feina però crec que li farà il·lusió. espero que me’n surti!

un neguit no tan gran: intentar endevinar la meva blocaire invisible. m’he posat a la recerca de blogs de dones. n’he trobat algunes pistes però de moment no em sembla que em defineixin. tot i que pel que em diu als comentaris crec que ja deu haver deixat alguna pita. seguiré a la recerca ..

aquest segon neguit no és tan gran perquè trobo divertida la idea de continuar a esperar nous missatges amb noves pistes, i també de continuar llegint blogs cercant-hi pistes que potser em defineixen. a més a més, l’emoció de descobrir-la només a l’últim moment deu ser encara més gran.

per cert, tinc una gran sort perquè el nom del blog que m’han enviat els organitzadors del blocarie invisible és d’home i la persona que ha rebut el meu nom diu que és una dona. així jo els puc anomenar el meu blocaire invisible a un i la meva blocaire invisible a l’altre i pel contexte es pot saber qui és qui. però si tots dos fossin homes o tots dos fossin dones no sé com m’ho hauria fet.

-----------------------------------

per cert, fa un any parlava sobre dones i homes inspirada en els pensaments de la teresa forcades.

stardate: en què creu l’home del temps?

quin temps fa avui?

fa sol i fa molt fred.

hi ha coses que les sabem perquè les veiem directament. el temps que fa avui.

quin temps farà demà?

no ho sé. hauré d’escoltar l’home del temps.

abans d’escoltar l’home del temps puc creure que amb una certa probabilitat plourà i amb una altra probabilitat farà bó. és el que fem normalment quan no sabem una cosa: creure.

després d’escoltar l’home del temps puc creure que el temps de demà serà el que diu l’home del temps. però també puc creure que està equivocat, perquè altres vegades l’he sentit fer prediccions que després no s’han complert. he de decidir si me’l crec o no me’l crec.

el temps que farà demà depén d’un munt de variables que jo no conec. l’home del temps en sap més que jo. fa servir un model amb el qual organitza aquestes variables. això li permet fer una predicció.

el fet que a vegades no l’encerti vol dir que en aquest model que fa servir no hi ha totes les variables rellevants. i és que els fenòmens atmosfèrics, com tants altres fenòmens a la vida, són complicats. depenen de més variables de les que coneixem. per això les prediccions fetes amb aquests models no ens diuen cap veritat absoluta. i també en aquest cas hem de decidir si en creiem els resultats no.

els homes del temps també han decidir si creuen en els models que fan servir i en les seves prediccions.

tots hem de fer actes de fe continuament. fan la vida més fàcil.

------------------

fa un any parlava sobre el risc i la incertesa.

stardate: moments

hi ha moments que m’expliques

hi ha moments que t’escolto

hi ha moments que em mires

hi ha moments que et miro

hi ha moments que hi ets

hi ha moments que no em veus

hi ha moments que no hi sóc

hi ha moments que no hi ets

hi ha moments que t’explico

hi ha moments que m’escoltes

hi ha moments que ens discutim

hi ha moments que estem d’acord

hi ha moments que et sento molt a prop

hi ha moments que et sento molt lluny

hi ha moments que et busco

hi ha moments que et trobo

hi ha moments que et penso

hi ha moments que t’imagino

hi ha moments que et somnio

hi ha moments que em busques

hi ha moments que em trobes

hi ha moments que m’ignores

hi ha moments que t’ignoro

hi ha moments que et desitjo

hi ha moments que ...

és bastant complet però millorable.

------------------------------------

fa un any parlava sobre quant egocèntrics arribem a ser: tu i jo.

stardate: emoció nadalenca

avui he rebut el nom del meu blocaire invisible. m’ha fet molta il·lusió. i ja m’he posat a treballar.

feia dies que hi pensava.

quan m’hi vaig apuntar pensava que potser em tocaria algú que no conec de res. això em va il·lusionar. tenia ganes de comencar a investigar una persona a través del seu blog.

de fet ja ho he fet altres vegades. ha estat una cosa que s’ha donat normalment des de que em vaig fer blocaire. primer, descobrir un blocaire llegint algun comentari seu. després endinsant-me en els continguts del seu blog. i al final d’alguna manera coneixent una persona.

però quan ja m’hi havia apuntat vaig pensar: i si et toca algú que ja coneixes? em referia a algú que conec de veritat, i també a algú que ja he conegut a través del blog. em semblava que el repte seria encara més gran si hagués de decidir un regal per algú que conec. no sé ben bé perquè. potser per qüestions de reputació.

m’ha tocat algú de qui no en sabia res. acabo de descobrir els seus blogs. i em sembla que m’hi passaré temps. perquè és un blocaire molt productiu. i com que jo no el coneixia de res em portarà feina la descoberta.

no és que aquests dies precisament siguin els millors de l’any en termes de temps. es final d’any, final de trimestre, a punt de començar vacances, quan es vol enllestir feina, ... però em ve molt de gust.

de moment l’he tastat, i clarament en vull més.

la primera part del projecte, la descoberta del meu blocaire invisible, sembla que serà un èxit.

la segona part, la del diseny del regal, encara em fa patir molt. i encara em fa patir més des que l’he començat a descobrir. no sé si estaré a l’alçada. ai, ai, ai!

-------------------------------

fa un any parlava d’endevinar els gustos de la gent de cara a pensar els regals de nadal. i ara ho he de portar a la pràctica amb el blocaire invisible.

stardate: potser sí

la participació va ser més baixa del que m’esperava. això em va decebre una mica.

a la tele vaig sentir els diferents líders de la política catalana. això em va decebre molt més.

vaig pensar que potser tot això no serviria per res, que no passaria res de nou, que encara estàvem molt lluny de la independència.

avui diuen que s’ha començat a formar un partit independentista. si això és cert, pot fer que tot aquest enrenou tingui una continuïtat, i jo me n’alegraré molt. perquè de partit independentista no en tenim cap per ara.

i sentint per la ràdio a la marta lasalas, m’he acabat d’animar:

El missatge està donat

Marta Lasalas, periodista

“L’endemà de les consultes, les plataformes sobiranistes ja s’han tirat els plats pel cap. Ja hi ha qui fa comptes i intenta embutxacar-se el profit polític de la votació. Cap sorpresa. En l’arquitectura política catalana a l’espai independentista se li acostuma a reservar el pati de veïns malavinguts. És gairebé una tradició. Tampoc els partits hi ajuden gaire. La línia general s’inclina per aigualir la jornada. El president Montilla ens diu que eren un grapat d’independentistes i sobiranistes. Des de Madrid observen indignats i ens dediquen el mostrari de mocs habitual.

I què? Diumenge milers de ciutadans van sortir de casa per anar a votar. Els impulsava l’afany de poder dir a la fi que ja n’hi ha prou de voler d’empetitir Catalunya i menystenir-la per retallar-li les ales. Que ja està bé de tanta barroeria. Gairebé un 30% dels convocats van anar a votar. I la seva veu va sonar amb tanta força que fins i tot la premsa europea se n’ha fet ressò i ha arribat a advertir Madrid que ha estat jugant amb foc.

Per tant. Què més dóna que les plataformes es tirin els plats pel cap! Que els partits aigualeixin la festa i el president vulgui fer veure que no entén el que està passant! Tant se val. Diumenge gairebé 200.000 persones van anar a votar per expressar la indignació d’una part molt important dels catalans. El missatge està donat. Només falta que se sàpiga llegir.”

RAC1, 15/12/2009

-------------------

fa un any parlava, un cop més, de la diferència entre voler i poder. tema molt recurrent aquí.

stardate: cardassians

aquestes últimes setmanes m’he trobat més d’un cop en mig d’una conversa on els punts de vista es dividien entre: fer broma dels referendums per la independència i resaltar que com que no eren oficials no servien per res.

cada vegada he decidit prendre la iniciativa d’entrar activament a la conversa. ja sé que en mig de cardassians no serveix de gaire. aquest pensament sovint m’atura a l’hora de decidir si fer saber la meva opinió o callar i deixar fer. però en aquest cas no m’ho penso gens.

per què serveix un referendum on només aniran a votar els que volen la independència? per què serveix un referendum del que ja se saben els resultats? per què serveix un referendum que no es reconeix com a legal?

en primer lloc hauria de servir per fer adonar a tothom que la llei que prohibeix els referendums és totalment antidemocràctica. la funció principal de la democràcia és la de garantir que es portin a terme les polítiques que satisfan a la societat. per això és necessari que els politics que han de decidir les políques sàpiquen què vol la societat. i per això precisament existeixen els referendums. prohibir referendums, com prohibir la participació a les eleccions, tant a votants com a partits, són pràctiques clarament antidemocràtiques.

i com que els polítics que ens representen sembla que això no ho entenen, o no ho volen entendre, o directament no tenen cap vergonya en manipular-nos, aquesta onada de referendums em sembla una bona manera de fer-los-hi saber. perquè són importants aquests referendums sobre la independència? doncs sobretot perquè estan prohibits!

a mi em sembla tan obvi que m’estranya moltíssim que gent que es considera i és considerada democràtica i educada no ho entengui. potser jo ho veig tan clar que no ho sé explicar bé. de fet estic tan convençuda d’aquest discurs que el puc fer sense alternar-me encara que em portin la contrària.

ara sé que no he convençut a cap dels participants de les converses on els punts de vista es dividien entre: fer broma dels referendums per la independència i resaltar que com que no eren oficials no servien per res. i per les seves reaccions, també sé que em consideren una extremista radical.

_____________________

Nota 1: gràcies al Carquinyol per haver-me fet veure el lligam amb els cardassians. així puc fer servir cada raça per a un col·lectiu determinat.

Nota 2: aquí hi ha les noticies sobre el referendum. jo podré votar el 28 de febrer!

Nota 3: fa un any explicava les meves primeres experiències amb l’ave.

stardate: el planeta dels klingons

els klingons tenen una manera de fer i de pensar absoluta. tenen els seus principis que són molt seus i no n’accepten cap més en qualsevol circumstància. fan les coses tal com la tradició mana sense deixar-se afectar per cap manera de fer diferent. no escolten cap altra manera de fer o de pensar. de fet, no entenen cap altra manera de fer o de pensar. i reaccionen de manera agressiva si els questionen els seus principis.

quan visites el planeta klingon, has de tenir una idea del que has de fer per sobreviure. els mires, els deixes fer, acceptes el que va passant, no els portes la contrària, procures no explicar coses que els puguin sorprendre, i tots contents.

quan has de col·laborar amb ells per a aconseguir algun objectiu comú la cosa es complica. la negociació és quasi bé impossible. degut a la seva manera de fer ells es tanquen en banda en els seus principis absoluts. no estan disposats a cedir en res. només hi ha dues opcions: o es fa a la seva manera, o no es fa. si els intentes convèncer de qualsevol altra cosa només pots acoseguir indiferència o agressivitat.

si saps que ets una minoria àlien al planeta klingon, has de col·laborar amb ells per a resoldre una crisi, i et sembla que la seva manera de fer no és la millor: què pots fer?

callar i deixar que facin a la seva manera? això és com llençar la tovallola. i si la crisi no es resol satisfactòriament et farà sentir culpable de no haver fet res per evitar-ho.

explicar una altra manera de fer i intentar convèncer’ls? això només porta al conflicte. ells no canviaran la seva manera de fer per molt que els expliquis. ni ho entenen ni ho volen entendre.

algun capità espavilat de l’enterprise hi va trobar una sortida satisfactòria en més d’una ocasió.

jo encara no me n’he sortit mai. hauré de veure més star trek. a veure si m’inspira.

_________________

Nota 1: el mon vol fer un pessebre per nadal. cal triar figura. podeu trobar les instruccions al seu blog.

Nota 2: fa un any vaig decidir que només escriuria posts al blog en dies senars. va ser una bona pensada.

stardate: com em veuen

parlava per telèfon amb un amic amb qui feia temps que no ho feia. mentrestant ens havíem escrit.

no hem tingut gaire temps per explicar-nos les vides respectivament. només hem fet uns resums.

el meu resum ha estat: fa uns dies em sentia molt malament i no volia parlar de res amb ningú. ara ja he decidit que ja n’hi havia prou i que havia de tornar a la vida normal. i ja s’han acabat tots els problemes i patiments.

el seu resum ha tingut molt més contigut. encara que també ha estat curtet. el temps no ens permetia gaire més.

la seva reacció al meu resum ha estat: així ets tu. la gent normal quan està malament ho està fins que li passa. tu quan estàs malament ho estàs fins que ho decideixes. no et permets més que això.

li he hagut de donar la raó.

després hi he pensat: és una crítica o és un elogi?

en qualsevol cas deu ser veritat.

de fet crec que la vida és massa curta per malgastar-la allargant els mals moments.

________________________

Nota 1: m’he apuntat al blocaire invisible 2009. m’ho he pensat una mica abans de fer-ho. és la primera vegada i no sé si estaré a l’alçada. però al final m’he decidit. es pot fer des dels blogs del veí de dalt, de l’alepsi, i de l’anna tarambana.

Nota 2: fa un any vaig fer la primera entrada sobre un tema que després s’ha tornat recurrent: la diferència entre poder i voler. i em sembla que encara hi hauré d’insistir molt més perquè no aconsegueixo transmetre una idea que per a mi és molt important.

stardate: al límit

a casa encara tinc un termòmetre de mercuri. diu que ara ja no en vènen. de fet jo no el faig servir mai. només per la canalla.

si tinc el cap clar i el cos em funciona sense queixar-se gaire vol dir que em trobo prou bé com per anar fent. i per tant, no dec tenir febre i el termòmetre no em cal per res.

si noto que tinc el cap espès i no sóc capaç de fer el que hauria de fer vol dir que millor que em posi al llit i esperi que arribin temps millors. quan passa això és que dec tenir febre i en aquest cas el termòmetre tampoc em cal per res, perquè ja ho sé que no estic bé.

l’altre dia sentia que estava al límit. tenia el cap bastant espès i em costava anar tirant. però tenia un viatge de feina previst, i vaig fer un esforç per pujar a l’avió pensant que el malestar que tenia ja m’aniria passant. anava cap a paris pensant que arribaria a l’hotel, al bell mig del barri llatí, faria un tomet per aquells carrers, trobaria un restaurant bonic i faria un bon sopar. un vespre tranquil i desitjable.

quan l’avió ja era enlaire, vaig pensar: i si em menjo ara un entrepà, d’aquests horribles dels avions, i així quan arribi ja hauré sopar i podré anar a dormir de cop? aquesta idea em va convèncer.

un cop més no calia que fes servir cap termòmetre. era la senyal de que les coses no anàven bé. quan vaig arribar, vaig fer una mini passejada pels voltants de la sorbonne, i me’n vaig anar cap al llit. segur que pot semblar que estava malgastant el temps, però m’hi vaig trobar tan bé!

engego la tele i quasi tot eren canals en francès i en alemany, dels que no entenia res. a la bbc parlaven dels minarets de suïssa, i a la tv1 internacional feien el telediari. hi vaig dedicar una estona. mirar les notícies amb tranquil·litat i sense res més per fer és un cosa que normalment no em passa. després vaig agafar el super llibre del blogaire inquisidor fins que em va venir la son.

l’endemà la matí em sentia com a nova (que bé s’està quan s’està bé!). vaig matinar, vaig fer un esmorzar francès al davant del pantheon, i vaig anar caminant fins a la feina. passejant per carrers i carrerons, vaig veure mercats i paradetes que tot just obrien. unes visions que em van fer envejar una mica als parisencs que poden veure això cada matí.

després de treballar em van convidar a un bon dinar, i abans d’agafar l’avió de tornada em vaig regalar una passejada pels jardins de luxemburg. quan al vespre tornava a ser dalt de l’avió em tornava a sentir quasi bé igual que quan hi havia pujat el dia abans: al límit.

vaig acabar el viatge tal com l’havia començat. potser pitjor, perquè a la tornada he seguit al límit uns quants dies. fent vida normal però amb el cap molt espès. finalment han arribat temps millors i ara m’he convençut que el viatge ha valgut la pena.

_____________________________________

fa un any oferia una correcció sobre unes entrades anteriors. avui les corregiria totes!

stardate: finalment llegeixo

feia temps que no aconseguia perdre’m en un llibre. començar a llegir un llibre i tenir la sensació de ser transportada a dins de la història. i així poder deslliurar-me, per una estona, dels meus pensaments i de la meva realitat. no voler deixar de llegir. voler saber-ne més. tenir un lloc on voler anar diferent de la realitat.

ahir vaig començar ‘el blog del inquisidor.’ i avui l’he acabat.

em feia patir una mica el fet que últimament no era capaç de llegir amb ganes. començava un llibre i el deixava al cap de poc. amb aquest llibre he aconseguit tornar a gaudir de la lectura. i espero que aixó sigui només el començament d’una nova temporada.

va de blogs i de bloggers. i ben aviat diu:

“Me complacería que os fascinara, para que ocultarlo, pero me conformo con que al leerla sintáis que tiene algo que ver con vuestra propia aventura.”

m’ha fet sentir identificada. després he pensat que potser és un sentiment de blogger novata. i ara potser ja no ho hauria de ser tant novata.

m’ha agradat molt. des del bon començament m’ha tingut enganxada. i com més m’hi endinsava més enganxada em tenia. m’ha agradat la història d’uns bloggers, solitaris i silenciosos. m’han agradat les filosofades que intercanvien els protagonistes. els diàlegs els he trobat bonsíssims. m’ha agradat el suspens que es manté fins al final. no he aconseguit endevinar què passaria fins que ho he llegit.

és un llibre de lorenzo silva. el vaig conèixer perquè algú el va recomanar en un blog. ara no recordo qui. és en castellà i no hi ha traducció al català (això és el que em van dir).

mentre llegia anava marcant alguns paràgrafs. en copio un parell aquí.

“Con el tiempo vamos acumulando así personas que hemos sido, y luego hemos dejado de ser. Al llegar a cierta edad, somos tanto el que en ese momento vive como una colección más o menos larga de muertos. Pero los muertos, contra lo que suele creerse, no se están quietos, y además son rencorosos: desearían ver al que está vivo incorporado a su lúgubre compañía. El resultado es que siempre estamos, en cierta forma, sosteniendo un pulso contra todos nuestros yos muertos.”

“... tenemos lo que merecemos tener, y perdemos lo que merecemos perder. Porque sólo merecemos tener lo que necesitamos, y cuando necesitamos algo sabemos cuidarlo y no lo perdemos. Y merecemos perder lo que no necesitamos, y cuando no necesitamos algo no sabemos cuidarlo y dejamos de tenerlo.”

_____________________

Nota 1: al final d’aquesta pàgina hi ha un link que proposa adherir-se a “televisió sense fronteres.” una iniciatiava legislativa popular per a demanar que tv3 es pugui veure al país valencià.

Nota 2: fa un any parlava de les meves aspiracions i d’on no podia arribar a oh! kant, kant! avui segueix vigent.

stardate: mig poema

La vida és una pedra rasposa

on jorn a jorn ens anem esmolant

amb un albir final de ganivets,

un xic amants i un altre xic fratricides.

Els sentiments ens fan servei d'espurnes

trèmulament designant-nos la nit

per tal que no creguem que és ja de dia.

Mai no podrem incendiar el bosc.

fa uns anys (molts) em van escriure aquest poema de Vicent Andrés Estellés en un tovalló de paper. bé, tot menys els tres últims versos.

el vaig guardar (encara el dec tenir) i me’l vaig aprendre. tot menys els tres últims versos.

l’últim vers no l’he entès mai (encara).

__________________________

fa un any parlava d’extrems. a vegades els meus punts de vista poden semblar exagerats, però la veritat és que ho penso així.

stardate: encara millor

teresa forcades encara millor que abans

stardate: la indignitat d’espanya

“Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.”

és una editorial de la catosfera i m’ha agradat més que l’editorial comú dels diaris d’ahir.

fa un any parlava de la falta de respecte i del borg. eren dies que star trek era la meva inspiració. avui la inspiració pel tema és molt actual!

stardate: com estem!

caminant per philadelphia vaig veure això:

com que es veu molt petit ho transcric:

ready notifypa

find out first

emergencies

severe weather

threats to homeland security

sign up for emergency text alerts!

www.readynotifypa.org

or text phila to 411911

i com exemple:

severe thunderstom warning

seek shelter

un servei d’avisos telefònics. el contractes, pagues, i t’avisa de: emergències, condicions meteorològiques severes, i amenaces a la seguretat nacional.

si ho anuncien és perquè saben que crida l’atenció de la gent, i la gent ho compra. si a la gent li crida l'atenció i ho compra és que està molt malament...

i fa un any parlava del respecte.

no té res a veure, no? o si?

stardate: punts de vista

- - ara que ja vas a l’escola dels grans, et deuen fer fer problemes, no?

- - què són problemes?

- - els problemes són històries que ens fan pensar. per exemple: un nen té cinc caramels i en perd dos. quants n’hi queden?

- - això és molt fàcil. està xupat. fas cinc menys dos i dóna tres. vol dir que li queden tres caramels.

- - doncs jo trobo que aquesta història és molt trista. aquest nen es deu haver quedar molt trist després de perdre els caramels. la seva mare li hauria de comprar els dos caramels que ha perdut.

dues maneres molt diferents de pensar i interpretar el mateix problema. una ment analítica i l’altra emocional.

així som. cada un d’una manera diferent. estaria bé ser capaços de veure les coses de totes dues maneres.

____________________________________

el ramon d’opinalia ens convida a un concurs d’entrades de blogs. diu que és difícil trobar entrades de fa temps que quan les vas llegir et van agradar. crec que té raó. jo no recordo ni les que he escrit jo.

ara que recomenço un cicle provaré de fer memòria. fa un any parlava sobre les raons d’escriure al blog. eren les raons inicials.

stardate: un any de blog

avui fa un any que vaig escriure el primer post. i em fa il·lusió, com ens passa a tots.

la nostalgia d’aquell dia que vaig dissenyar el blog. el dubte sobre si mai el faria servir. el que fos descobert abans d’hora perquè no vaig entendre com funcionava el sistema. pensar en tots el dies i els posts que han vingut al darrera. en tot el que he anat rebent gràcies a aquest invent. en tota la gent que m’hi he anat trobant.

aquí hi aboco tot el que em passa pel cap. primer pensava que seria tot allò que havia pensat i que no m’havia atrevit a dir mai. després vaig pensar que potser un dia se m’acabarien les coses que volia explicar. més endavant em vaig adonar que només cal posar una mica d’atenció a les coses que passen cada dia per a tenir coses per explicar al blog. finalment, veig que sovint és al revés: pensant en les idees pel blog faig més interessant el meu dia a dia.

ara entenc que el que és important és que estigui prou alerta com per adonar-me’n de les coses que passen cada dia. i estar pendent del blog fa que no ho oblidi. ara sé que tenir coses per escriure al blog és una senyal de que tot va bé.

també penso que em repetiré. si no ho he fet ja. perquè encara que m’agradi suposar que la vida és com un camí que sempre va endavant, sovint m’adono que sembla que vagi en cercles. allò de què la mateixa pedra ens fa caure més d’una vegada és molt cert. i fa que més d’un dia em trobi pensant en les mateixes coses que ja he pensat i repensat en altres ocasions. intentant resoldre els mateixos problemes.

cada vegada vull creure que hi aprenc alguna cosa. encara que sovint l’evidència m’ensenya que si aprenc ho faig molt a poc a poc. tant que quasi bé ni es nota. i vinga: torna’t a trobar allà mateix on vas dir-te que no hi aniries mai més.

seran aquestes recaigudes i aquesta manca d’aprenentatge les que permetran una llarga vida al blog?

stardate: parlant

com a espectadors de pel·lícules i de sèries tenim una posició privilegiada. som quasi bé com deus que ho veuen i ho senten tot. veiem i escoltem a cada personatge parlant en moltes situacions diferents, amb moltes persones diferents.

a més els diàlegs han estat pensats i preparats per fer-nos arribar un missatge concret. i si ho han fet bé podem arribar a pensar que coneixem exactament aquell personatge: com és, què vol, que li agrada, de què dubte, què el fa patir, perquè fa el que fa, ...

quan arribem a entendre tan bé als personatges, és fàcil adonar-se de quins són els origens dels seus problemes. i deseguida veiem que si el protagonista li hagués explicat d’entrada allò a aquella persona, ja no li hauria passat cap de les coses terribles que li han passat després. però no li va dir. i per això els productors van poder fer la pel·lícula.

mirant pel·lícules i sèries és fàcil adonar-se que la majoria dels problemes que tenen els personatges són per culpa de que la gent parla poc. és clar que si tothom expliqués clarament el que pensa segurament hi hauria menys conflictes. i si hi hagués menys conflictes les històries serien molt menys interesssants, i llavors no hi hauria cap raó per fer-ne una pel.lícula.

però el fet és que el parlar poc és el que crea problemes. com a mínim pot fer perdre oportunitats, i fins i tot pot arribar a crear conflictes. això és el que es veu que passa als personatges de ficció.

en el dia a dia de la vida real és més difícil de veure, però també passa, i ens passa a tots. fem el mateix que fan els personatges de les pel·lícules: no diem el que pensem d’entrada. i això fa que es produeixin malsentesos, conflictes. normalment no són tan grans com per fer-ne una pel·lícula, però n’aconseguim de fer alguns que deu n’hi do. i sempre és el no parlar l’origen dels problemes i dels conflictes. el que passa és que a la vida real no és veu tan clar com en el cas de les pel·lícules, perquè en el nostre dia a dia no tenim una posició tan privilegiada.

en la vida real costa molt conèixer les persones i costa molt conèixer l’argument. encara que passem molt temps junts, molt més del que pot durar una pel·lícula, de cada persona només som capaços de veure’n una dimensió. perquè cada vegada que la veiem i la sentim és quan s’està dirigint a nosaltres. és com si només poguessim aconseguir una perspectiva única de cada persona. i llavors tot el que podem arribar a conèixer d’una persona serà esbiaxat per aquesta perspectiva: per la seva manera de reaccionar amb nosaltres. per això podem arribar a pensar que els problemes i els conflictes són deguts a que l’altra persona no m’escoltava, o no posava prou atenció, o no em va entendre, o no em va fer cas, ... però de fet si parlessim més i més clar estic segura que podriem evitar alguns dels problemes i conflictes.

d’aquí la meva màxima: si vols una cosa assegurat de que queda clar que l’has demanada, que l’has dit prou fort com perquè et sentissin, prou clar com perquè t’entenguessin. assegurat de que si no la tens no sigui perquè no ha quedat clar que la volies.