de la filosofia que vaig estudiar a COU hi ha una cosa que se m’ha quedat per sempre. segurament és l’únic que sé de filosofia. però em va agradar tant que no ho he oblidat mai. recordo que a classe teníem molta tendència a invocar a Kant de manera molt foteta. ara l’invoco, fent servir les mateixes paraules, esperant que em serveixi per aclarir tots els dubtes que estic creant! :-)
fins ara he parlat en termes molt abstractes sobre allò que seria desitjable. les misèries de la meva vida no les he compartit. he parlat d’allò al que aspiro: a anar allà on ningú no ha anat abans, recordeu?
per una banda:
jo no vull ser ni el braç que es pot trencar, ni l’orgull ferit, ni l’esperança destruïda. trobo que ser això és massa poc i no ens hi hauríem de conformar. ser això faria que el que jo sóc depengués dels altres. i aquesta idea no m’agrada gens.
m’agradaria ser allò que els altres no poden tocar, ni poden modificar, ni poden destruir. vull creure que el que SÓC ha de ser semblant a això. i ha de ser independent del que facin o creguin els altres. sinó seria una estafa...
ara bé:
això no vol dir que sempre aconsegueixi actuar en conseqüència. ni que em passi sovint. però ho intento.
per què tinc tanta mania amb el respecte?
doncs per culpa de l’imperatiu categòric de Kant. el bocinet de filosofia que se’m va quedar enganxat!
l’imperatiu categòric de Kant és una norma general aplicable a qualsevol situació i es basa en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació.
si ho busqueu al google hi trobareu moltes interpretacions, però la que jo recordo i he fet servir sempre diu: fes allò que si tothom ho fes estaria ben fet.
per això trobo que si deixo de banda el respecte, està mal fet. perquè si tothom ho fes seria terrible.
si decideixo només fer servir el respecte quan els altres el fan servir amb mi, i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món de ghettos. i no m’agrada.
si decideixo fer servir el respecte sempre i penso en el que passaria si tothom ho fes igual, m’imagino un món molt més desitjable.
per això:
quan al voltant meu hi ha prou calma intento que les meves decisions siguin prou pensades, i intento fer del respecte un valor absolut. per això intento foragitar la por: raonar-la i fer-la desaparèixer.
tanmateix:
moltes vegades la por em venç, i aleshores no controlo tant com voldria. és a dir, no sóc tant independent del que m’envolta com voldria. en aquestes situacions, amb menys que el borg en tinc prou per fer-me actuar en defensa d’un braç, un sentiment, ... el que sigui, sense prou respecte. però quan torna la calma i me n’adono del que he fet, no ho dono per bo. encara que no ho pugui canviar.
respecte (fent servir una altra accepció de la paraula :-)) a algunes altres preguntes concretes:
1) crec que cadascú ha de decidir el que li sembli, amb tota llibertat, respecte al respecte i respecte a tota la resta. i els tibetans també. això és un aplicació directa del respecte.
2) jo diria que el respecte s’assembla més a la tolerància que a la intolerància. però si volem filar prim potser hauríem d’encetar un altre tema...
3) el càstig és sempre una imposició i per tant una falta de respecte cap a l’altre.
4) crec en aquesta època i en totes les èpoques, ens hem de defensar sobretot a nosaltres mateixos! hem de defensar sobretot allò que som!
5) segur que hi ha molta raó en l’observació que avui dia el respecte és menys que un referent cultural. però si volem que ens respectin, com a mínim hauríem de començar per respectar, no? o llencem la tovallola de cop?
8 comentaris:
Uf! Xiqueta! En primer lloc:
Respecte a la resposta nº5, -Fins ara jo creia que erem moooolt respectuosos., i afegeixo seguidament el paràgraf de la resposta nº 4, per tant,penso que on acaba el respecte, comença l'excesiva generositat (que malcria,basicament),per acabar-ho tot havent de treballar l'acceptació i tolerancia, seguidament l'esperança d'un canvi que potser nosaltres no serem a temps de veure.
A qui em pugui ajudar ! Jeje.
Ahir per la muntanya, vaig veure un pi, molt bonic, tenia un niu d'arugues, d'aquelles les quals plagues, acaben cada any amb un munt de pins,se'ls mengen,en un tres i no res. Hi ha anys que fins hi tot es fumiguen grans extencions de boscos.
Un cop em van explicar que si els "estripes" el niu, en aquesta època, a la nit es moren, ja que bàsicament aquest niu es per aguantar el fred.
Em direu que què m'enrotllo! però es que te molt a veure amb el que es parla aquí. ...Resulta que vaig destruïr el niu, i vaig veure com les orugues ,més madures del que em pensava,es començaven a moure, primer vaig pensar que havia salvat el pinet,l'haguessin mort en dos dies! ...però després vaig pensar qui era jo per fer això, i el respecte per les orugues!!! ...encara em sap greu, de debó! Que me'n dieu?
És curiós les expressions que apareixen en temes relacionats amb la filosofia (o amb la filosofia de la vida si vols). "Valor absolut" "Imperatiu categòric"... Diria que és aquesta radicalitat la que em fa posar a la defensiva. En animals socials com som, em sembla que tota actuació o actitud ha d'estar condicionada per les actuacions dels altres.
No fer-ho així és una mala estratègia en general. Per això coincideixo en la valoració del respecte, com a punt de partida, però no tant en el terme absolut.
Si jo només pugués fer allò que crec que si fes tothom seria bo per tots, el primer que em tocaria fer, es escoltar,i poca cosa més.
agnès: vols dir que al final 'la teva amiga' t'ha convençut? :-)
anònim: em sembla que per a contestar això de les orugues i els pins hauríem de saber bé quin efecte fan les orugues als pins i quin efecte fan els pins a les orugues. i això jo no ho sé. potser un biòleg et podria ajudar. dan, estàs disponible per una consulta? :-)
dan: estic d'acord amb tu que, com a animals socials que som, normalment ens sentim condicionats per les actuacions dels altres i normalment actuem en conseqüència, condicionats pels altres. això és un fet. aquest fet es pot interpretar com una restricció insuperable, i aleshores l'únic que podem fer és acceptar-ho i pensar que som aixi i no s'hi pot fer res. o bé es pot interpretar com una restricció superable, i aleshores podem pensar en altres estrategies que siguin millors.
si tu 'creus' que la restricció es insuperable, alehores la teva estrategia és l'òptima.
però a mi m'agrada més la idea d'entendre bé les coses per tal de no haver de prendre-les com a donades, i d'haver d'adaptar-s'hi, sinó per a poder trobar maneres de canviar-les si ens poden permetre estar millor.
anònim: vols dir? em sembla que encara t'ho prens més estrictament que jo! i si jo ja no convenço a ningú, i potser em desconvenço a mi mateixa, no m'estranya que no et convencis a tu mateixa :-)
Recordo a l'Institut que quan feiem un examen enceníem una bombeta posada estratègicament damunt la pissara per tenir una "il·luminació kantiana". Ara amb la perspectiva del temps comprovo que la "il·luminació" que vam rebre els diferents alumnes va ser sensiblement diferents d'uns respecte als altres. :))
Tema orugues i pins. Un mal assumpte per als pins quan apareixen massa orugues. Per tenir mes informació ;-)
http://centpeus.blogspot.com/2008/03/processons-urticants.html
gracies, dan!!!
Publica un comentari a l'entrada