així és com el qualifica un dels crítics. i a mi també m'ho sembla. molt
tendre i enigmàtic fins que al final m'ha fet esclatar en plors.
el cel és blau, la terra blanca. una història d'amor. el va escriure
l'any 2000 la hiromi kawakami en japonès, i no va ser traduit al català fins
l'any 2009. n'he subratllat alguns trossets:
"Cada olleta té la seva
tapadoreta," diuen. És evident que jo no era la parella adequada per ella.
...
Antigament, els caps dels poblats de
l'altiplà siberià menjaven reig bord abans d'anar a la guerra. És un bolet que
conté subtàncies al·lucinògenes. Provoca una gran excitació i augmenta
l'agressivitat. Si te'l menges, també t'atorga una força descomunal i duradora
que, en condicions normals, ningú no podria mantenir més de pocs segons. Per
començar, el cap del poblat es menjava un reig bord. Tot seguit, l'home que
ocupava el rang immediatament inferior es bevia l'orina del cap. El següent
feia el mateix amb l'orina del seu superior, i així successivament, per ordre
jeràrquic, fins que tots havien ingerit les propietats del bolet. Després
d'aquest ritual, l'exèrcit ja estava a punt per combatre--va explicar el
mestre.
...
Era perquè en aquella casa hi havia
alguna cosa a què no m'acabava d'adaptar. Era com si hagués encarregat unes
quantes peces de roba fetes a mida i, quan me les emprovava, m'adonava que n'hi
havia de massa curtes i d'altres que eren tan llargues, que n'arrossegava les vores per terra quan
caminava. Llavors em treia la roba, bocabadada, comprobava les mides una altra
vegada i veia que eren exactes. La meva família em desconcertava d'una manera
semblant.
...
Quan em vaig emancipar vaig anar a
viure a una altra ciutat, però més endavant vaig acabar tornant al lloc on
havia nascut i crescut, de la mateixa manera que els salmons sempre pugen riu
amunt per arribar al lloc on van néixer.
...
Menjàvem una cosa semblant a una
fondue de pop. Tallàvem el pop a rodanxes molt primes, el submergíem en una
cassoleta plena d'aigua bullent i quan emergia a la superfície, el pescàvem
d'una revolada amb els bastonets. Abans de menjar-nos les rodanxes els sucàvem
en una salsa de taronges amargants. Un cop dins la boca, el gust tirant a dolç
del pop es barrejava amb la taronja i deixava un regust molt especial.
però el que m'he repassat més vegades és aquest:
Per cert, Tsukiko, hi ha una refrany
que diu que "fins i tot la trobada més casual és karma"
...
el karma és un concepte budista. És
l'energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les
nostres vides futures.
...
Vosté i jo ja estàvem units en les
nostres vides anteriors?
...
Suposo que tothom ho està d'alguna
manera
...
Vaig intentar recordar en quin moment
el mestre i jo ens havíem fet amics. Al principi només era un conegut, un vell
que havia estat professor meu a l'institut. A part de les poque paraules que
intercanviàvem, gairebé no m'hi fixava. Era una presència vaga i silenciosa que
bevia al meu costat. L'únic que em va cridar l'atenció des del primer moment va
ser la seva veu. No era gaire greu, però tenia un timbre profund i vibrant.
Aquella veu em va despertar la curiositat per l'home de qui procedia.
Més endavant, quan m'asseia al seu
costat, vaig començar a notar la calidesa que desprenia. La seva presència
dolça i afectuosa es filtrava a través de la seva camisa emmidonada. Era galant
i tendre alhora. No he estat mai capaç de descriure amb paraules la presència que
irradiava el mestre. Tan bon punt intentava capturar-la, s'evaporava i no
tornava a aparèixer fins a un altre moment.
