stardate: fira de la candelera

el programa el trobareu aquí

stardate: estat civil

naixem solters, d'això no hi ha dubte. i si no fem res ens mantenim solters. quan decidim signar un contracte de casament, canviem l'estat civil. i a partir d'alehores les coses ja es compliquen.

si no decideixes res mes et consideraran casada tota la vida.

si decideixes divorciar-te alehores el consideraran divorciada.

si et tornes a casar deixes de ser divorciada, i tornes a ser considerada com casada.

si et vas casant i divorciant, vas canviant d'estat civil cada vegada. però en qualsevol cas, si un dia deixes de ser soltera, ja no ho podràs tornar a ser mai més.

així és com estan les coses. ara bé, té sentit tot això?

sembla ser que la idea de l'estat civil es reflectir de manera breu (en una paraula) quants compromisos o contractes vigents té una persona. aleshores solter vol dir que no tens cap contracte, casat que en tens un, i divorciat que n'has tingut un. però no és ben be així

una persona que s'ha casat una vegada i s'ha divorciat de manera que no queden restes del contracte (sense hipoteques ni bens en comú, sense fills, ...) es considerarà tota la vida divorciada, fins i tot quan faci segles de l'extinció del seu últim contracte. no seria millor considerar-la soltera de nou? quin sentit té que hagi de ser considera tota la vida com a divorciada?

hi ha les parelles que es divorcien però mantenen contractes que fan referència a les hipoteques, a les manutencions, als fills, als animals domèstics!, ... és a dir,  que són divorcis que es mantenen vius, perquè es basen en contractes encara vigents. ara bé, si aquestes persones ja  divorciades es casen de nou (amb altres parelles) aleshores automàticament deixen de ser divorciades i passen a ser casades. això vol dir que a partir del moment en que es tornen a casar el seu estat civil ja no reflecteix tots els contractes vigents que tenen, només l'últim.

tenint en compte la poca informació que conté l'estat civil d'una persona, no sé perquè el consideren tan relevant en qüestions oficials.

stardate: què és pitjor?

després de veure l'obra de teatre "adreça desconeguda"  (encara a la villarroel) que vaig explicar a l'últim apunt em van venir un munt de preguntes al cap, que al final van convergir en una: suposant que dues persones cometen exactament el mateix crim, què és pitjor?

que la motivació vingui de viure en un ambient enrarit, que et va condicionant la manera de ser i la manera de fer. on tothom accepta i dona suport al crim. on si actues d'altra manera t'arrisques a grans càstigs.

o bé que la motivació vingui d'un sentiment de revenja individual. que l'acció sigui pensada, dissenyada, i perpetrada per un sol individu.

potser no son comparables, o potser no val la pena intentar comparar-los.

però a mi d'entrada em sembla que per permetre un homicidi en el primer cas, només cal  no evitar-lo. sembla fàcil, sobretot si qualsevol altra acció posa la teva vida en perill. per això em sembla normal que les persones exposades a certs ambients acabin sent abduides (mentalment). has de posar grans restriccions a la ment, i ser molt valent per poder guanyar les forces que t'imposa la societat.

en canvi perquè un individu sol sigui el dissenyador de tot el crim, ha ser ser molt (mal) intencionat. ha de tenir una ment perversa. en aquest cas el més fàcil és evitar el crim. qualsevol altra acció ha de ser conscientment triada i executada. però, què és pitjor?

stardate: adreça desconeguda

està molt bé que al començament els actors et rebin en la intimitat. com si arribessis a casa seva. fan que et sentis especial. i suposo que el que pretenen es precisament relaxar-te. perquè al començament  l'obra es preveu seriosa i avorrida.

només hi ha dos actors. representen dos personatges que s'escriuen cartes l'un a l'altre. es passaran més d'una hora llegint cartes. quan els veus començar i t'imagines tota l'obra així t'agafa un no sé què. penses que com a mínim t'adormiràs...

però no. la veritat és que no passa gaire més durant l'estona que dura l'obra: només es van sentint les cartes que s'escriuen l'un a l'altre. alguna cosa més passa però només te n'adones al final.

ara bé: les cartes no et deixen dormir. primer tranquil·les. després van pujant de to. finalment són brutals.... bé, en realitat no és ben bé així: només te n'adones de la brutalitat quan ja s'ha acabat.

la història: dos amics, molt amics, que comparteixen negoci. un jueu i un alemany. han viscut els dos a califòrnia i allí han compartit molt. després l'alemany torna a alemanya. segueixen compartint el negoci i l'amistat. però és l'any 1932, 1933. l'alemany es veu afectat per l'ambient antisemita que l'envolta. i l'amistat comença a canviar, ... fins a un punt inimaginable.

a mi em va portar a pensar en un gran dilema: qui es pitjor? aquell que es sent portat per l'ambient a pensar i actuar de manera abominable? o aquell que tot sol pena i fa de manera abominable?

encara que sembli una història del tot previsible, no ho és. és al·lucinant!

stardate: encara marejant la perdiu

"marejar la perdiu significa no ser clar, directe, "marejar" a la gent, ser contradictori en els fets o en les declaracions, jugar a enganyar... "

i això és el que ami em sembla que estan fent el polítics. potser ho fan sempre i en tot. però ara especialment em sap molt greu.

el dia 12 de setembre del 2012 ja estava justificada la convocatòria d'un referèndum per la independència. estava clar que hi havia molta gent que ho demanava. i si els polítics volien fer cas a la gent ho havien de tirar endavant. de seguida. primer podien demanar el permís del rajoy, i si no l'obtenien, l'endemà aprovar una llei de consultes i fer-lo. no calia res més.

en canvi, primer van decidir signar un compromís, després van decidir convocar eleccions, després es van omplir tots la boca del dret a decidir, després es barallen perquè no tots entenen el mateix, i ara no se que coi s'empatollen amb una declaració de soberania. 

va passant el temps i jo només veig paper mullat. parlen, es discuteixen, signen coses,  però no veig que hi hagi res que tiri endavant. sembla que no van sentir el crit de tanta gent dient que ja n'estaven fins als pebrots. ells (tots!) segueixen discutint eternament per definicions. van vergonya. i ja avorreixen.

l'anc avui ha convocat unes concentracions, perquè diuen que és un gran dia. alguns creuen que això que fan avui al parlament és un gran pas endavant. jo he intentat entendre què carai fan. he llegit, per exemple: aquí i aquí. he escoltat comentaris i explicacions per al radio. però encara no entec perquè troben que això que signen avui és tan important. ni perquè indueix tantes baralles i discussions entre ells. jo no veig que amb això canvii res de res. tota la feina encara està per fer. 

no només segueixen marejant la perdiu, sinó que a més desllueixen els actes que suposadament són tan importants, amb rodes de premsa sobre dèficits i pressupostos.

entre tots m'han fet passar les ganes d'anar a les concentracions d'avui.

stardate: blanc i negre

aquest és el títol que em sugereixen els llibres que he llegit durant aquestes últimes vacances. de cada característica que li trobo a un, a l'altre li trobo l'oposada. això no ho sabia abans de llegir-los, però la veritat és que ha resultat una bona combinació.

el primer va ser una lectura lenta i pesada. hi havia molta informació històrica. sovint jo ignorava els contextos històrics i això feia que no entengués gairebé el que estava passant. estava escrit en un llenguatge molt culte, massa pel meu gust. sovint em trobava amb paraules que no entenia. per això em va costar molt acabar-lo. de fet, en més d'una ocasió vaig pensar en deixar-lo a mitges. potser la segona meitat se'm va fer una mica més lleugera, i per això vaig continuar. ara em sento satisfeta d'haver-lo acabat, però no crec que el torni a llegir mai més.

el segon va ser una lectura lleugera i entretinguda. en un sentit relacionada amb esdeveniments actuals, dels que tots en tenim coneixement. però de fet no calia saber res de res per entendre la trama. estava escrit en un llenguatge molt col·loquial. de fet, li convenia una bona revisió ja que hi havia massa errors tipogràfics. això em va sorprendre, perque aquest llibre ha guanyat un premi, i per tant és d'esperar que bastantes persones se'l van llegir abans de publicar-lo. des que el vaig començar no el podia deixar. m'el vaig acabar en un parell de dies. em va fer riure molt. tanmateix, tampoc crec que me'l torni a llegir.

stardate: en la casa

em va sorprendre. vaig trobar que era una història estranya. i per això em va tenir concentrada des del començament. perquè hhi havia de posar tota la meva atenció si volia entendre que estava passant. no podia deixar-me cap detall si no volia perdre el fil.

un que vol entrar en una casa, per veure una familia d'aprop. ell té un munt de motius i raons per fer-ho. però no convenç. no es fan aquestes coses. un altre que esta conveçut que aquestes coses no es fan, no només l'anima sinó que també s'hi sent atrapat. una altra que d'entrada és la que hi posa seny, al final s'hi involucra del tot.

potser la història no és tan estranya. potser això ho hem fet tots. no sé quan normal deu ser el sentiment de voler entrar a les cases dels altres, i fer coses per tal d'aconseguir-ho. el que sí sé és que a mi m'ha passat. i ho he fet. potser no en vaig ser conscient durant tot el procés. però un cop aconseguit m'he adonat de que tot 'allò' ho havia fet només per poder veure'ls d'aprop, per poder veure'ls per dins.

stardate: cap de l'oposició

ho vaig buscar a l'internet i allí vaig confirmar les meves sospites. el flamant títol de cap de l'oposició no és una figura coneguda ni en altres llocs ni en altres temps. és un títol que es va inventar el pasqual maragall al començament del primer tripartit i que només ha existit durant aquest temps i només a catalunya.

imagino que ho va fer per consolar al mas en un moment de gran desesperació: quan va tenir la seva primera gran decepció política. quan pensava que el pujol li ho havia deixat tot ben lligat, i esperava que, sent l'hereu del partit més poderós de catalunya, els altres partits no li podrien impedir ser el proper president. i no va ser així.

va ser una sorpresa per molta gent veure que el partit que obtenia més diputats no podia formar govern. el tripartit que es va formar no era cap cosa fora d'allò que normalment es podia esperar. però donada la història política recent de catalunya, va sorpredre a tothom.

en aquell moment el maragall va ser el gran triomfador i el mas el gran perdedor. es formava un govern de coalició amb tres partits bastant petits, i a l'oposició hi deixaven el gran partit, el més gran de tots, molt més gran que cada un dels que formaven el govern. l'únic partit que veritablement podia fer oposició.

dissenyar un títol de cap d'oposició va ser com un regalet que el maragall va fer al mas quan el maragall estava al màxim de la seva eufòria i el mas es pensava que estava al mínim (després potser ha pogut comprovar nivells més baixos).  es pot interpretar com una mostra de caritat o de xuleria del guanyador cap al perdedor. i res mes. de fet no feia cap falta perquè aquell títol no canviava res. en qualsevol cas, el mas ho va acceptar com una mena de promoció (amb pujada de sou inclosa. guapo!!! gràcies). coses dels polítics.

si ja quan es va crear aquest títol no tenia cap sentit, ara que els partits més rellevants a fora del govern son tots igual de petits i que a més no s'entenen entre ells, tenir un cap de l'oposició encara té menys sentit. fa riure que amb el panorama que hi ha al parlament, els partits es disputin entre ells ser primers en l'oposició. coses dels polítics.