stardate: adreça desconeguda

està molt bé que al començament els actors et rebin en la intimitat. com si arribessis a casa seva. fan que et sentis especial. i suposo que el que pretenen es precisament relaxar-te. perquè al començament  l'obra es preveu seriosa i avorrida.

només hi ha dos actors. representen dos personatges que s'escriuen cartes l'un a l'altre. es passaran més d'una hora llegint cartes. quan els veus començar i t'imagines tota l'obra així t'agafa un no sé què. penses que com a mínim t'adormiràs...

però no. la veritat és que no passa gaire més durant l'estona que dura l'obra: només es van sentint les cartes que s'escriuen l'un a l'altre. alguna cosa més passa però només te n'adones al final.

ara bé: les cartes no et deixen dormir. primer tranquil·les. després van pujant de to. finalment són brutals.... bé, en realitat no és ben bé així: només te n'adones de la brutalitat quan ja s'ha acabat.

la història: dos amics, molt amics, que comparteixen negoci. un jueu i un alemany. han viscut els dos a califòrnia i allí han compartit molt. després l'alemany torna a alemanya. segueixen compartint el negoci i l'amistat. però és l'any 1932, 1933. l'alemany es veu afectat per l'ambient antisemita que l'envolta. i l'amistat comença a canviar, ... fins a un punt inimaginable.

a mi em va portar a pensar en un gran dilema: qui es pitjor? aquell que es sent portat per l'ambient a pensar i actuar de manera abominable? o aquell que tot sol pena i fa de manera abominable?

encara que sembli una història del tot previsible, no ho és. és al·lucinant!