stardate: mig poema

La vida és una pedra rasposa

on jorn a jorn ens anem esmolant

amb un albir final de ganivets,

un xic amants i un altre xic fratricides.

Els sentiments ens fan servei d'espurnes

trèmulament designant-nos la nit

per tal que no creguem que és ja de dia.

Mai no podrem incendiar el bosc.

fa uns anys (molts) em van escriure aquest poema de Vicent Andrés Estellés en un tovalló de paper. bé, tot menys els tres últims versos.

el vaig guardar (encara el dec tenir) i me’l vaig aprendre. tot menys els tres últims versos.

l’últim vers no l’he entès mai (encara).

__________________________

fa un any parlava d’extrems. a vegades els meus punts de vista poden semblar exagerats, però la veritat és que ho penso així.

stardate: encara millor

teresa forcades encara millor que abans

stardate: la indignitat d’espanya

“Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.”

és una editorial de la catosfera i m’ha agradat més que l’editorial comú dels diaris d’ahir.

fa un any parlava de la falta de respecte i del borg. eren dies que star trek era la meva inspiració. avui la inspiració pel tema és molt actual!

stardate: com estem!

caminant per philadelphia vaig veure això:

com que es veu molt petit ho transcric:

ready notifypa

find out first

emergencies

severe weather

threats to homeland security

sign up for emergency text alerts!

www.readynotifypa.org

or text phila to 411911

i com exemple:

severe thunderstom warning

seek shelter

un servei d’avisos telefònics. el contractes, pagues, i t’avisa de: emergències, condicions meteorològiques severes, i amenaces a la seguretat nacional.

si ho anuncien és perquè saben que crida l’atenció de la gent, i la gent ho compra. si a la gent li crida l'atenció i ho compra és que està molt malament...

i fa un any parlava del respecte.

no té res a veure, no? o si?

stardate: punts de vista

- - ara que ja vas a l’escola dels grans, et deuen fer fer problemes, no?

- - què són problemes?

- - els problemes són històries que ens fan pensar. per exemple: un nen té cinc caramels i en perd dos. quants n’hi queden?

- - això és molt fàcil. està xupat. fas cinc menys dos i dóna tres. vol dir que li queden tres caramels.

- - doncs jo trobo que aquesta història és molt trista. aquest nen es deu haver quedar molt trist després de perdre els caramels. la seva mare li hauria de comprar els dos caramels que ha perdut.

dues maneres molt diferents de pensar i interpretar el mateix problema. una ment analítica i l’altra emocional.

així som. cada un d’una manera diferent. estaria bé ser capaços de veure les coses de totes dues maneres.

____________________________________

el ramon d’opinalia ens convida a un concurs d’entrades de blogs. diu que és difícil trobar entrades de fa temps que quan les vas llegir et van agradar. crec que té raó. jo no recordo ni les que he escrit jo.

ara que recomenço un cicle provaré de fer memòria. fa un any parlava sobre les raons d’escriure al blog. eren les raons inicials.

stardate: un any de blog

avui fa un any que vaig escriure el primer post. i em fa il·lusió, com ens passa a tots.

la nostalgia d’aquell dia que vaig dissenyar el blog. el dubte sobre si mai el faria servir. el que fos descobert abans d’hora perquè no vaig entendre com funcionava el sistema. pensar en tots el dies i els posts que han vingut al darrera. en tot el que he anat rebent gràcies a aquest invent. en tota la gent que m’hi he anat trobant.

aquí hi aboco tot el que em passa pel cap. primer pensava que seria tot allò que havia pensat i que no m’havia atrevit a dir mai. després vaig pensar que potser un dia se m’acabarien les coses que volia explicar. més endavant em vaig adonar que només cal posar una mica d’atenció a les coses que passen cada dia per a tenir coses per explicar al blog. finalment, veig que sovint és al revés: pensant en les idees pel blog faig més interessant el meu dia a dia.

ara entenc que el que és important és que estigui prou alerta com per adonar-me’n de les coses que passen cada dia. i estar pendent del blog fa que no ho oblidi. ara sé que tenir coses per escriure al blog és una senyal de que tot va bé.

també penso que em repetiré. si no ho he fet ja. perquè encara que m’agradi suposar que la vida és com un camí que sempre va endavant, sovint m’adono que sembla que vagi en cercles. allò de què la mateixa pedra ens fa caure més d’una vegada és molt cert. i fa que més d’un dia em trobi pensant en les mateixes coses que ja he pensat i repensat en altres ocasions. intentant resoldre els mateixos problemes.

cada vegada vull creure que hi aprenc alguna cosa. encara que sovint l’evidència m’ensenya que si aprenc ho faig molt a poc a poc. tant que quasi bé ni es nota. i vinga: torna’t a trobar allà mateix on vas dir-te que no hi aniries mai més.

seran aquestes recaigudes i aquesta manca d’aprenentatge les que permetran una llarga vida al blog?

stardate: parlant

com a espectadors de pel·lícules i de sèries tenim una posició privilegiada. som quasi bé com deus que ho veuen i ho senten tot. veiem i escoltem a cada personatge parlant en moltes situacions diferents, amb moltes persones diferents.

a més els diàlegs han estat pensats i preparats per fer-nos arribar un missatge concret. i si ho han fet bé podem arribar a pensar que coneixem exactament aquell personatge: com és, què vol, que li agrada, de què dubte, què el fa patir, perquè fa el que fa, ...

quan arribem a entendre tan bé als personatges, és fàcil adonar-se de quins són els origens dels seus problemes. i deseguida veiem que si el protagonista li hagués explicat d’entrada allò a aquella persona, ja no li hauria passat cap de les coses terribles que li han passat després. però no li va dir. i per això els productors van poder fer la pel·lícula.

mirant pel·lícules i sèries és fàcil adonar-se que la majoria dels problemes que tenen els personatges són per culpa de que la gent parla poc. és clar que si tothom expliqués clarament el que pensa segurament hi hauria menys conflictes. i si hi hagués menys conflictes les històries serien molt menys interesssants, i llavors no hi hauria cap raó per fer-ne una pel.lícula.

però el fet és que el parlar poc és el que crea problemes. com a mínim pot fer perdre oportunitats, i fins i tot pot arribar a crear conflictes. això és el que es veu que passa als personatges de ficció.

en el dia a dia de la vida real és més difícil de veure, però també passa, i ens passa a tots. fem el mateix que fan els personatges de les pel·lícules: no diem el que pensem d’entrada. i això fa que es produeixin malsentesos, conflictes. normalment no són tan grans com per fer-ne una pel·lícula, però n’aconseguim de fer alguns que deu n’hi do. i sempre és el no parlar l’origen dels problemes i dels conflictes. el que passa és que a la vida real no és veu tan clar com en el cas de les pel·lícules, perquè en el nostre dia a dia no tenim una posició tan privilegiada.

en la vida real costa molt conèixer les persones i costa molt conèixer l’argument. encara que passem molt temps junts, molt més del que pot durar una pel·lícula, de cada persona només som capaços de veure’n una dimensió. perquè cada vegada que la veiem i la sentim és quan s’està dirigint a nosaltres. és com si només poguessim aconseguir una perspectiva única de cada persona. i llavors tot el que podem arribar a conèixer d’una persona serà esbiaxat per aquesta perspectiva: per la seva manera de reaccionar amb nosaltres. per això podem arribar a pensar que els problemes i els conflictes són deguts a que l’altra persona no m’escoltava, o no posava prou atenció, o no em va entendre, o no em va fer cas, ... però de fet si parlessim més i més clar estic segura que podriem evitar alguns dels problemes i conflictes.

d’aquí la meva màxima: si vols una cosa assegurat de que queda clar que l’has demanada, que l’has dit prou fort com perquè et sentissin, prou clar com perquè t’entenguessin. assegurat de que si no la tens no sigui perquè no ha quedat clar que la volies.

stardate: fer neteja

algunes vegades quan les coses que m’afecten i no depenen de mi no van tal com jo voldria em deixo guanyar per les circumstàncies: em deixo portar per la tristesa, i no faig res per aturar-la. busco sobretot la soledat perquè no vull haver de controlar les llàgrimes. no busco consol en la música, ni en els llibres, ni en la conversa amb amics. és com si em transportés al fons d’un pou fred i fosc. i no en vull sortir. no vull que ningú sàpiga on soc. no vull que ningú em vingui a buscar.

sovint penso que aquest sentiment, tal com ha arribat marxarà. com ho ha fet altres vegades. només cal deixar-lo passar. encara que en algun moment m’agafa por al pensar que potser aquesta vegada no serà com les anteriors. potser aquesta vegada la cosa és més seria i no seré capaç de sortir-me’n. però al final sempre passa.

i llavors, quan ha passat, sóc capaç de veure-ho tot amb una altra llum. com si hagués fet una gran neteja als vidres que hi ha entre els meus ulls i la vida. aleshores ho veig tot ben clar i lluent. tal com sempre ha estat. era només que abans jo devia tenir els vidres bruts.

altres vegades quan les coses que m’afecten i no depenen de mi no van tal com jo voldria em distancio totalment de les circumstàncies. les faig prescindibles. relativitzo l’efecte que poden tenir en mi. penso que la vida és massa gran i massa curta i si una cosa no funciona més val deixar-la estar i anar a buscar-ne una altra que funcioni.

no sé perquè deu ser. potser perquè hi ha vegades que cal fer neteja!

stardate: el pa

estava sopant en un bon restaurant. era un sopar de feina. era una taula gran, per unes deu persones.

llavors un diu que li falta el pa.

(per cert, el pa d’aquest restaurant és boníssim. et serveixen una bona llesca en un platet individual.)

tothom es posa a comptar els platets i no en falta cap.

finalment em miren a mi. em diuen que jo ho havia fet malament. s’ha d’agafar sempre el platet de l’esquerra i jo havia agafat el de la dreta.

ara bé, la senyora que seia a la meva dreta no era la que es queixava de no tenir pa. ella també va agafar el pa del platet de la seva dreta. perquè jo li havia pres el seu, és clar.

(per cert, la dona del meu costat era una esquimal d’alaska i era la convidada d’honor.)

de fet, el que es queixava de no tenir pa estava a l’altra banda de la taula des d’on seia jo.

m’ho poden dir milers de vegades que he d’agafar el de l’esquerra. però és igual. quan arribi el moment segur que no hi pensaré i agafaré el que em vingui primer.

potser per la gana?

stardate: contradiccions

fa uns mesos em van deixar la primera temporada de ‘lost’ copiada en un cd. em van dir que era una sèrie boníssima. m’hi vaig posar a poc a poc i vaig acabar molt depressa. diriem que m’hi vaig enganxar. però al mateix temps no m’agradava. em feia patir molt aquella gent que sempre tenia uns grans problemes. i m’espantava el suspens que hi havia en tots els capítols. m’ho passava malament veient-ho. però no podia parar de mirar. perquè aquella gent em queia bé, sobretot el metge. i volia saber com se’n sortien de tot allò que els estava passant.

quan vaig acabar la primera temporada hagués continuat mirant nous capítols. però vaig decidir no demanar-ne més. algun cop els he vist en dvd a les botigues, he pensat en comprar-los, però me n’he estat. suposo que hi ha moments en què m’adono que no m’agrada estar enganxada i ho puc controlar.

amb el nou ordinador i la connexió adsl a casa tot és diferent. he començat a fer servir una web on hi ha totes les sèries que vulguis. i a poc a poc m’he tornat a enganxar amb ‘lost.’ ara continuo amb els meves contradiccions i fins i tot les he augmentat.

a les raons que abans feia que no m’agradés ara n’hi he d’afegir una altra encara pitjor. tota la trama es basa en mentides. un grup de gent es troba en una illa i comencen a dir-se mentides els uns als altres.

de tant en tant hi ha flashbacks: t’ensenyen trossos de les històries dels protagonistes abans d’arribar a l’illa. i llavors t’adones que tots els protagonistes havien construit les seves vides sobre grans mentides.

més endavant, intercalen flashforwards: t’ensenyen trossos de les històries dels protagonistes després de sortir de l’illa. i llavors t’adones que tots els protagonistes continuen mentint desesperadament.

els més bons no expliquen als altres el que saben. és a dir, menteixen passivament.

fa poc hi vaig arribar a sentir: “hauràs de dir més mentides de les que et dius a tu mateix.”

de fet, si no fos per les mentides no hi hauria argument. seria aburridíssima. no hi hauria res per explicar. aquesta sèrie en comptes de perduts s’hauria de dir mentides.

si hi ha una cosa que veritablement no soporto són les mentides. de qualsevol tipus. tant les clàssiques, com les que ens dirigim a nosaltres mateixos, com les mentides passives. tant les piadoses com aquelles que destrossen vides.

em fa ràbia que els protagonistes que m’agraden diguin mentides. de fet, com em poden agradar si diuen mentides?

no m’agrada gens aquesta sèrie, però suposo que seguiré mirant-la fins al final.

stardate: il·lusions i decepcions

les relacions entre les persones canvien amb el temps. les persones canviem amb el temps. i això fa que les relacions també canviin.

quan una relació amb una persona t’interessa hi poses esforç i ganes en fer-la prosperar. quan no és el cas, deixes de pensar-hi i no et fa res si acaba desapareixent.

m’agrada pensar en una relació entre dues persones com una escultura de vidre molt fràgil que l’aguanten quatre mans.

quan la relació t’interessa fas que aquesta escultura vagi agafant formes cada cop més formidables. com que és una obra teva la cuides, n’estàs orgullosa, i t’agrada veure-la créixer i fer-se més i més bella.

però quan falta alguna de les quatre mans que l’aguanten, l’escultura cau i es trenca en mil bocins. i això representa una pèrdua que és més gran com més gran havia estat l’esforç i les ganes que havies posat en fer-la.

el dia que t’adones que falta una mà que l’aguanti, sents la trencadissa.

de fet no ha passat res. tot eren imaginacions.

stardate: objectius

fa uns dies el mon ens feia endevinar qui era una senyora que tenia tantíssims càrrecs. i es preguntava com podia ser que una senyora amb tants càrrecs pogués complir bé amb tots.

a mi em costa d’entendre perquè una persona ha de voler complicar-se tant la vida. no sé quina gràcia hi deuen trobar en acumular tanta responsabilitat. no ho entenc.

però n’hi ha de gent així. molta. ha de ser gent que té un objectiu molt clar a la vida. i l’acumulació de responsabilitats els deu servir per aconseguir aquest objectiu.

tinc un amic que té dues feines a temps complert. o sigui que cobra vint-i-quatre sous mensuals a l’any, més pagues extres. cada feina la fa en un país diferent. cada setmana agafa avions d’anada i tornada per a complir amb totes dues feines. em diu que ho fa pels diners. en comptes de guanyar molts diners amb una de les feines en guanya el doble.

em sembla molt trist tenir com a únic objectiu a la vida els diners. potser els diners no són l’únic objectiu de la gent que acumular càrrecs. a més a més dels diners, s’hi guanyen altres coses: reconeixement professional, poder, ... segurament s’hi deuen poder guanyar més coses, però no se me n’acud cap més.

i és que no em preocupen gaire totes aquestes coses perquè el meu objectiu és poder començar el dia pensant: avui el temps és meu. no dec res a ningú. puc fer el que vulgui.

si això ho puc fer de tant en tant ja en tinc prou. i com més sovint millor.

stardate: un mal dia

quan em vaig aixecar d’alguna manera ja vaig notar que seria un mal dia.

encara que de bon matí tot era normal. no passava res especial. només tenia la sensació que seria un mal dia. però aviat em vaig adonar de que les coses realment no anàven bé.

a la feina, el que havia de fer sola no em sortia. era un desastre. només aconseguia desfer la feina que havia fet amb anterioritat. del que havia de fer amb altres, tampoc me’n sortia. era com si tingués el cap en un altre lloc. inclús vaig aconseguir que alguna persona s’enfadés amb mi.

i el que no era feina tampoc anava bé. no aconseguia connectar amb ningú. encara que m’hi esforcés no me’n sortia. i a més tenia la sensació que ningú volia connectar amb mi.

fa uns dies el blog de l’oikia parlava de l’a-patheia, la sim-patheia i l’em-patheia.

deia l’a-patheia és com ara l’apatia però en positiu: saber prendre distància de les coses que passen. la sim-patheia la traduia com a simpatia: compartir amb els altres el que està passant. l’em-patheia és l’empatia: comprendre el que passa als altres posant-te a la seva pell.

aquest dia jo tenia la sensació de que feia el que podia per a sentir simpatia, però no funcionava. i quan vaig començar a notar que la cosa anava malament, vaig fer un gran esforç per a sentir empatia. però tampoc va funcionar. ja donant-me per vençuda, vaig decidir que només podia provar de sentir-me millor desconnectant de tot: amb l’apatia presa en el bon sentit. però ni així vaig aconseguir cap millora. l’únic que desitjava era deixar d’existir.

i és que hi ha dies que més valdria que passessin de llarg.

stardate: s'està bé

avui per primera vegada des de fa més de dues setmanes, no m'ha fet mal el peu quan m'he aixecat. això vol dir que anem bé. que finalment anem bé.

aquest cop ha costat. de fet ja se sap que cada vegada costa més. amb els anys res funciona com abans. tot s'alenteix i mentre no s'aturi rai!

encara hi tinc una bona crosta, però ara ja tot és crosta. no queda cap trocet tendre. de fet això és el que deu fer ja no em faci gens de mal, ni quan el moc.

avui és el primer dia en més de dues setmanes que puc pujar i baixar escales sense anar coixa, ni fer saltirons, i sense que em faci gens de mal el peu.

això sí, encara porto esclops. no m'atreveixo a posar-me sabates tapades del darrera encara.

però aviat estaré a punt per a tornar a posar-me les botes.

s'està tan bé quan s'està bé!

stardate: pressumpció d'innocència?

revisant els extractes de la targeta de crèdit m'adono de que m'han carregat la mateixa cosa dues vegades. els dos càrrecs estan junts, l'un darrera de l'altre. són de la mateixa botiga. del mateix dia. i les quantitats són exactament les mateixes.

vaig al banc i els ho explico.

si sóc pressumptament innocent aleshores m'han de deslliurar del càrrec, és a dir, m'haurien d'abonar el que m'han carregat de més a més. després investigar que ha passat, i fer pagar a qui correspongui.

si sóc pressumptament culpable, aleshores m'han de mantenir el càrrec. després investigar que ha passat i només quan es demostri que hi ha hagut un error o una negligència per part de la botiga tornar-me els diners.

com que:

el banc i jo ja fa molts anys que ens coneixem

hem tingut experiències molt íntimes, com ara una hipoteca

mai els he deixat de pagar res

sempre m'han cobrat les comissions que han volgut

...

diria que em coneixen prou bé com per a poder pensar que no els estic enganyant.

resposta del banc: prenc nota de la incidència. ara demanarem tots els rebuts i quan ho tinguem tot veurem quantes signatures teves ens envien. si només ens n'envien una segurament voldrà dir que tu tens la raó. sinó, ja ho veurem.

o sigui, que tot i la nostra llarga i íntima relació, em consideren pressumptament culpable!

stardate: els panellets de la trini

després de llegir el post de la trini i de veure les fotos que hi va posar, no vaig tenir cap dubte de que els seus panellets eren insuperables!

i em van venir moltes ganes de tornar-ne a fer.

temps enrera, pels voltants de tot sants, organizava una trobada amb amics i la canalla dels amics per fer panellets. era una tarda intensa. la canalla s’ho passava d’allò més bé fent panellets de totes les formes que se’ls acudien. la cuina acabava feta un desastre. la pasta del panellet s’escampava per tot arreu.

després ho vam deixar de fer. la canalla és va fer gran i ja no hi tenia tan interés. i jo vaig descobrir que el perill dels panellets és que després de fer-los te’ls menges!

aquest any la trini em va fer repensar en la possibilitat de fer-ne. i per uns moments vaig estar temptada. però vaig recapacitar, pensant en el perill, i vaig decidir deixar-ho per un altre any.

vaig anar de visita a casa d’uns amics, sabent que tenien plans de fer panellets. jo tenia la idea de marxar abans per no interrompre els seus plans. però quan va arribar el moment no vaig saber marxar. em vaig quedar enganxada a la massa dels panellets, intentant enganxar-hi uns pinyons que es ressistien com a dimonis.

va ser una tarda molt divertida. la companyia excel·lent, tothom capficat amb la feina. i com a conversa de fons: els panellets de la trini.

que si la trini la massa la fa així. de moniato no n’hi posa. que si ella hi posa aigua. la trini diu que s’ha de deixar reposar. que si en comptes de boletes es fan xurros. que si les boletes de la trini devien ser mes petites. quants en sortiran? la trini diu que de cada quilo en surten cinquanta. i com diu que s’hi han d’enganxar els pinyons? doncs a mi així no em funciona. però així és com ho diu la trini.

va ser molt divertit. suposo que a la trini li devien xiular les orelles. a nosaltres ens va passar la tarda molt dolçament.