dissabte, d’abril 27, 2013

stardate: em continua agradant molt








històries de dones. que s'aparellen i es separen per necessitat o per amor.

històries de mares i filles. que s'aparellen i es separen per necessitat o per amor.

totes diferents i totes entrelligades. molt interessant des del començament fins al final.



Era la primera vegada a la vida que em sentia envejada, que és la sensació més agradable que existeix, i per la qual la majoria dels humans i dels estats estem disposats a matar i a destruir qui sigui.

...

La cobejança vol dir tenir poder. No vol dir tenir diners: els diners són un mitjà per tenir poder. Un sac ple de dólars no serveix al desert. Però que un cambrer s'inclini al teu pas i que el director del banc surti a la porta a rebre't vol dir poder. Ara bé, un director de banc o un cambrer al desert no serveixen de res. El que compta és que els altres ho vegin. És a dir, que t'envegin. Un vol ser famòs per ser envejat. I ric per ser envejat. No us penseu que tots aquests museus i aquests beques i aquest art públic que paguen els mecenes és només per evadir impostos. No: volen que tú sàpigues qui és ell, mentre ell es permet ignorar el nom de tots els que són com tu (si un dia et mirava i et deia el teu nom, t'agenollaves, cagat a les calçes).

...

el que passa és que ocupem molt d'espai i que el repartiment de beneficis està molt mal fet. Si no hi hagués lleis, ens mataríem, inexorablement, els uns als altres, i els sistemes ètics que fabricaríem ho aplaudirien (què, si no, hem estat fent tota la vida?), i trobaríem magnífiques justificacions morals per els assassinats. O si no, algú hauria d'assumir el paper de dictador. Una dictadura serà tan repugnant com vulguis --i ho dic per tot això que diuen que feu al tercer món--, però de vegades no hi ha altre remei, si vols salvar vides. Ser civilitzat vol dir aguantar somrient els altres i mostrar-se impecable als ulls de tothom. Que fem comèdia, dius? I és clar que en fem! Seríem uns salvatges si no en fèiem. C'est ça la vérité.


dijous, d’abril 25, 2013

stardate: són igualets!




els coneixeu els borg?
són molt poderosos i dolents.
diuen coses com:


We are the Borg.
Lower your shields and surrender your ships.
We will add your biological and technological distinctiveness to our own.
Your culture will adapt to service us.
Negotiation is irrelevant.
You will be assimilated.
Resistance is futile.

us sonen familiars aquestes amenaces? a mi molt!!!
van estar atacant a la federació fins que el picard els atura:

They invade our space, and we fall back.
They assimilate countless worlds, and we fall back.
Not again. Not this time.
The line must be drawn here! This far, no farther!
And I will make them pay for what they have done!

aquesta rèplica no em sona gens actual. llàstima!!!

un exemple molt recent és aquí:


La festa del llibre espanyolEMPAR MOLINER 

El diari Abc publicava ahir un adoctrinador article sobre "El Día del Libro". La pirueta era boníssima i és digna de ser ressaltada. Aparentment, el que pretenia l'escrit era desmuntar un mite. "El Dia del Llibre commemora la mort de dos escriptors, Cervantes i Shakespeare, que... no van morir el 23 d'abril". A partir d'aquest, diguem-ne, error, repassava els orígens de la festa. Explicava que un llibreter valencià la va impulsar durant la dictadura de Primo de Rivera i que "a partir d'aquí es va estendre a tot el món". En tota la peça, llarga, no hi havia ni un sol cop la paraula Catalunya , la paraula drac o el nom del cavaller sant Jordi . Alguns espanyols de bona fe, ahir, devien llegir aquest article. I devien dir: "Ves per on va ser Primo de Rivera qui va instaurar la festa aquesta".

L'articulista, doncs, se saltava la veritat. La festa de Sant Jordi se celebra a Catalunya des de l'any 1400. I com que sempre ha tingut una força i una potència abassegadores, ha sigut popular i, a sobre, promou una cosa tan perniciosa com la llengua pròpia -perquè la gent té el costum de regalar-se llibres-, Espanya, sempre amatent, va provar d'assimilar-la. Va ser aleshores que es va inventar la cosa aquesta de la commemoració de la mort de Cervantes, i avall que és carril VAO. És una pràctica molt habitual dels colonitzadors. Quan els catòlics han vist que no podien lluitar contra una festa pagana i popular com, per exemple, el solstici d'estiu, han dit: "Calla, prohibir-la fa lleig. El que toca és assimilar-la". I així tenim la revetlla de Sant Joan.

Però totes aquestes accions encaminades a diluir les singularitats dels colonitzats s'han fet abans que existís Twitter i els telèfons mòbils amb càmera. Bon dia després de Sant Jordi. Espero que ja hàgiu començat el llibre.

dimarts, d’abril 23, 2013

diumenge, d’abril 21, 2013

stardate: si ...

si no t’agrada el matrimoni entre gais, no et casis amb un gai.
si no t’agrada l’avortament, no avortis.
si no t’agraden les drogues, no les prenguis.
si no t’agrada el sexe, no el practiquis.
si no t’agrada la pornografia, no te la miris.
si no t’agrada l’alcohol, no en beguis.

...

si no t’agrada que violin els teus drets, simplement no violis els drets dels altres.

divendres, d’abril 19, 2013

stardate: millorant els arguments




estic contenta perquè les argumentacions del perquè i el com de l'estat propi cada cop són millors. fins i tot m'emociona. perquè la veritat és que durant mesos feiem molta pena tots plegats. però els esforços i els intents desafortunats han servit per construir-ne de vàlids. com ara aquest que he trobat clar i precís aquí.



La comunitat internacional no té cap interès per afegir als seus problemes el de l'eventual secessió de Catalunya. Qualsevol secessió no pactada és vista com una font potencial de desordres i, per tant, des de la distància res no la fa desitjable. Tanmateix, avui és molt clar, per més que sovint es negui des d'instàncies espanyoles, que ni la pràctica dels estats ni el dret internacional prohibeixen les secessions unilaterals. En aquest sentit, tal com va resoldre el Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU l'any 2010 en relació amb l'assumpte de Kosovo, una secessió unilateral no està emparada ni prohibida pel dret internacional. Es tracta d'una qüestió de fet que no és antijurídica, perquè el principi de la integritat territorial dels estats és un mandat que el dret internacional adreça només als estats, però no a les comunitats que s'escindeixen d'un estat per formar-ne un de nou.
Tal com va manifestar el Tribunal Suprem del Canadà en el seu conegut dictamen sobre la sobirania del Quebec de 1998, si la negociació entre les parts no és possible perquè una d'elles s'hi nega, la secessió unilateral es podrà produir igualment. Sens dubte la secessió serà inconstitucional, però en tal cas el seu èxit o fracàs només dependrà del reconeixement que en vulgui estendre la comunitat internacional. És oportú, doncs, preguntar-se per les premisses per obtenir el reconeixement internacional.
D'entrada cal dir que el reconeixement és un acte essencialment polític i, per tant, discrecional dels estats, en què hi juguen molts factors i molt diversos. Em convé destacar-ne dos, perquè depenen més aviat de la comunitat que s'escindeix que no pas d'altres consideracions externes de geopolítica, en concret em refereixo a l'efectivitat de la secessió i a la seva legitimitat.
Pel que fa a l'efectivitat, si la declaració unilateral no es tradueix en un control efectiu de la situació en el territori, no passarà de ser un desideràtum. A més, si es fa malament, el poder repressiu de l'estat matriu pot caure sobre els que hagin gosat fer-la o sobre la societat sencera, sense que calgui esperar que la comunitat internacional surti en defensa del projecte fallit. Per tant, la primera condició fonamental per fer una declaració unilateral d'independència ha de ser estar en disposició d'aplicar-la a la pràctica. Com s'ha recordat sovint, per això cal disposar d'estructures d'estat i no precipitar-se. Cal afegir-hi també una població prou compromesa per donar suport als seus líders polítics si fan el pas.
El segon factor que he esmentat és la legitimitat del procés, entenent per això el fet de provar davant la comunitat internacional que la pretensió de secessió té un fonament legítim que justifica que una col·lectivitat vulgui esdevenir un nou estat. Amb aquesta finalitat, la creació i difusió internacional d'un relat coherent i consistent és imprescindible. En aquest relat cal exposar que existeixen prou motius històrics, econòmics i d'autoprotecció per justificar la voluntat de secessió, i que s'han esgotat raonablement totes les vies d'entesa legal i de negociació amb l'estat d'origen per revertir aquesta situació discriminatòria o injusta. És igualment important que els actors polítics que promouen la secessió comptin amb prou suport popular validat a les urnes. També l'existència d'un moviment popular massiu i compromès és un actiu de primer ordre. Cal explicar igualment que s'ha escollit un procediment inclusiu i no discriminatori de les minories que quedaran dins del nou estat. Aquest, a més, ha de fer palès que no serà una amenaça per als seus veïns i que reuneix les condicions suficients per a la seva estabilitat econòmica i social.
En el cas català, el govern espanyol sap que les condicions per a l'efectivitat de l'aplicació d'una secessió unilateral no són fàcils i que la legitimació davant de la comunitat internacional del procés de secessió, sense un referèndum, és complicada. Per això no dóna cap facilitat. Però aquest rebuig constant i sostingut a establir cap diàleg sobre una consulta també pot ser una drecera i una font de legitimitat quan calgui, si cal, per adoptar mesures unilaterals. Convé, tanmateix, advertir a alguns polítics que els diàlegs que ara alguns ens proposen sobre aspectes sens dubte importants, però accessoris, com ara afluixar l'ofec a la Generalitat, no poden ser a canvi d'aparcar el programa guanyador del 25-N: votar durant l'any 2014. Som on som democràticament i no hi pot haver marxa enrere.


dimecres, d’abril 17, 2013

stardate: els bancs i els altres


"Els bancs privats funcionen ... amb els diners dels altres!

...

Els bancs aconsegueixen diners de tres maneres. Primer, inversors. Els inversors, en canvi de posar-hi diners, voldran part dels beneficis que faci el banc. En segon lloc, demanant-los a creditors, que n'esperen un retorn amb interessos. I, finalment, la tercera manera d'aconseguir diners és a través dels dipositants. Els xai..., perdó, la gent com vosaltres que posa diners al banc. Les nòmines i coses per l'estil. Per què posen els diners al banc els dipositants? Això us encantarà: per seguretat. Ha ha ha! En fi: els bancs aconsegueixen diners de tres maneres: inversors, creditors i dipositants.


Ara els bancs agafen aquests diners dels altres i bàsicament els deixen a particulars, a empreses i governs. El banc només farà negoci si els interessos que cobra per haver deixat diners són més rendibles que no els interessos que ha de pagar. Fàcil. El sistema bancari és tan fàcil com això. Per aquí demano diners als altres a baix interès. Per allà deixo diners als altres a interès més alt.

...

La causa de la crisi ha estat, bàsicament, que els bancs han perdut els diners dels altres. Ho repetiré: els bancs han perdut els  diners dels altres. Tercer cop: els bancs han perdut ...(més rialles a la sala). Van agafar diners dels altres i van invertir-los malament en negocis ruïnosos, o van deixar diners a pobres de solemnitat. La qüestió és que van perdre els diners que els havien deixat. Caixa buida. Que ningú no s'enganyi: aquest és un risc habitual dels bancs. És feina seva saber a qui deixen diners! Què passa quan els bancs no poden tornar els diners que els han deixat? Per comprendre en quin món vivim només cal veure la solució que s'hi ha trobat. Els bancs, en comptes de declarar-se en fallida, i desaparèixer (com diuen les regles del lliure mercat) han anat a parlar amb els governs i els han dit això: "L'he espifiada. No puc tornar els diners. Però sàpigues que si jo caic, tu també caus. Si jo no puc tornar els diners, grans empreses cauran, grans inversors cauran, la gent perdrà la feina, i a tu no et votaran més. O sia que dóna'm els diners si no vols caure tu també. Rescata'm o et moriràs!"

...

I això han hagut de fer els governs. Tots han hagut de trobar, com fos, diners per donar als bancs. Ha passat als EUA, a Espanya, a Xipre, a tot arreu. És a dir, quan els bancs perden diners dels altres, la solució és aconseguir més diners dels altres (a través del xantatge al govern) per poder continuar perdent diners dels altres."

això ho he extret d'aquí perquè m'ha semblat una explicació ben clara.

la continuació que hi vull afegir fa referència als bancs del nostre país. els nostres bancs han entrat en fallida perquè no els han tornat els diners que havien deixat. una part important d'aquest diners que no han estat tornats van ser deixats als governs: estatal i autonòmics. els bancs que han entrat en fallida han demanat ajuda a l'estat. i l'estat els ha d'ajudar, no els pot deixar caure, sinó cauria tota l'economia tal com diu l'escrit de dalt. per això l'estat ha demanat diners a europa, i amb aquests diners els bancs de moment sobreviuen. però i l'estat? d'on treurà l'estat tots els diners que necessita per tornar als bancs el que els deu i a europa el que li ha demanat? de l'únic lloc d'on els pot treure. del mateix lloc de sempre. de la gent que treballa, i que cada dia són menys.


dilluns, d’abril 15, 2013

stardate: impaciència




un independentista és aquell que voldria veure el seu país lliure. i això no és cap ofensa, ni cap maledicció, ni cap pecat, ni cap insult cap a ningú. és un desig. és com ara aquell que diu que voldria ser feliç. se li pot qüestionar? se li pot demanar que justifiqui el seu desig? la felicitat i la llibertat són desitjables per a qualsevol persona que tingui un mínim de seny. a tots ens agradaria ser una mica més feliços i una mica més lliures. i és tan normal que no cal cap tipus de justificació: mai, a ningú.

quan un té un desig s'hi pot recrear amb el pensament, o pot decidir passar a l'acció: fer alguna cosa per aconseguir que el desig es faci realitat. a nivell personal és relativament fàcil: quan una situació m'incomoda, l'abandono; quan algú em molesta, l'evito; si en algun lloc em sento insultada, no hi torno. en altres nivells, quan per fer realitat un desig es necessita l'acció col·lectiva, la cosa no és tan fàcil. 

el passat 11 de setembre va sortir un munt de gent al carrer, al mateix lloc, a la mateixa hora, amb el mateix desig: volem un estat propi. una manifestació d'un desig que no representava cap ofensa per ningú, ni cap maledicció, ni cap insult. cadascú tenia les seves raons concretes per ser-hi, però tots demanàvem el mateix. era només un desig col·lectiu. compartit per molts. com que el que es reclamava era un desig de felicitat i de llibertat, no requeria cap tipus de justificació.

un col·lectiu tan gran com el 20 per cent de la població concentrat en el mateix lloc a la mateixa hora amb el mateix reclam no crec que s'hagi vist mai al món. per la dimensió i a més per l'excepcionalitat no és podia passar per alt. de fet no ho va ser per la majoria de la premsa mundial, que van fer la seva feina: explicar el fenòmen que s'havia donat a barcelona l'11 de setembre del 2013.

el que no té cap explicació és que aquest fenòmen sí que passés per alt als nostres representants polítics. precisament aquells que són els responsables de la nostra societat. quan un vint per cent de la població surt al carrer fent la mateixa demanda, no és pot obviar. un aconteixement així transmet al govern la intensitat del desig de la seva gent i és tota la justificació que necessita per començar a actuar.

ara ja han passat molts mesos, i encara no hapassat res, encara estem igual ...