Recordant aquells
temps, et veia davant meu i em veia a mi quan era jove. Et vaig prendre una
part de la teva joventut i et vaig donar una part de la meva maduresa, …
Quant fa que
vivim aquesta mentida romana? Des que tinc ús de raó, segur, i potser des de
molt abans i tot. I d’on absorveix, aquesta mentida, l’energia necessària per
crèixer fins a esdevenir més forta que la veritat? Hem assistit a assassinats,
a robatoris i a pillatges en nom de la República, i ho considerem el preu
inevitable que paguem per la llibertat. Ciceró detesta la depravada moral
romana que venera la riquesa, però ell, que és multimilionari, viatja d’una
vil·la a l’altra acompanyat de centenars d’esclaus. El cònsols parlen de pau i
de tranquil·litat, però formen exèrcits que assassinaran qualsevol col·lega el
poder del qual amenaci els seus interessos. El Senat parla de llibertat, però
m’imposa poders que no vull i que em veig obligat a aceptar i a usar perquè
Roma perduri. No hi ha cap solució a aquesta mentida?
… a mesura que
s’acosta la fi de la meva vida a la terra, sembla que els dies avancin a una
velocitat indecent, i només el passat és real i m’hi endinso com si hagués
tornat a néixer, tal com afirma Pitàgores, en un altre temps i en un altre cos.
Sóc Júlia, filla
de Gai Octavi Cèsar, l’August, i vaig néixer el tercer dia de setembre de l’any
del consolat de Luci Marci i Gai Sabí, a la ciutat de Roma.
És una sort que
durant els anys de joventut no siguem conscients de la nostra ignorancia,
perquè, si ho fóssim, no trobaríem el coratge que ens permet adquirir el costum
de la resistència.
En conjunt, la
raça humana em sembla ordinària, ignorant i grollera, qualitats que s’amaguen
tant sota la túnica aspra del pagès com sota la toga blanca i purpúria del senador.
Tanmateix, fins i tot en el més feble dels homes he entrevist, en moments en
què estaven sols i eren ells mateixos, venes de força com fils d’or en una roca
que es desintegra, i en el més cruel dels homes, llampades de tendresa i de
compassió, i en el més vanitós, espurnes de senzillesa i d’elegància.
L’home jove, com
que encara no sap el futur que l’espera, veu la vida com una mena d’aventura
èpica, una odisea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a
prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia
immortalitat. L’home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somniar veu
la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que
sigui, no prevladrà sobre l’atzar i la natura, als quals ell dóna noms de
divinitats, i ha après que és mortal. Però l’home gran, si intepreta com cal el
paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus
triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n’hi ha cap que
representi un motiu d’orgull o de vergonya superior a l’altre, i ell no és ni
l’heroi que s’enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per
les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l’actor que va ser,
s’adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell.
